"...Asistimos a excesos tales como alimentos de color de oro o helados de ruibarbo con champán rosé, como esas colecciones de platos finos que, fotografiados por su belleza son mercancía culinaria que acaba generando pasiones y envídias de amigos y vecinos.
...
Por eso los restaurantes de lujoj sólo admiten un número limitado de reservas: porque si la demanda de cubiertos supera su oferta-gracias a su publicidad, su notoriedad o su excelsa cocina-, la dificultad de conseguir reserva aumentará más aún, si cabe, el deseo del gastrónomo aficionado de poder sentarse a una de sus mesas, pues lo considerará un privilegio al alcance de una selecta minoría.
...
Uno puede emocionar y emocionarse con la comida, sí, pero el hambre y la sed de justicia se satisfacen con aún mayor placer."
Santi Santamaría.
La Vanguardia Magazine.
2-Marzo-2008
Un cop més, el Santamaria diu una gran veritat que ell mateix no aplica. Estem en el de sempre. No li discuteixo ni una coma, té raó en tot. Però ell tampoc no fa preus populars.
ResponEliminaJustament aquesta és la contradicció que m'ha cridat l'atenciò a l'article i que m'ha fet penjar-ho al bloc...
ResponEliminaStarbase, gràcies a tú vaig rescatar la contra d'en Santi Santamaria (no l'havia vist!).
ResponEliminaM'encanta aquest toc antisocial que posa sempre a les entrevistes, però dient veritats com punys.
Al costat del Racó de Can Faves, ha obert una "filial", amb menjar més assequible (uns 40 Euros el menú). Però és clar... el negoci, és el negoci, i cadascú viu del que viu...
Molt bó el reportatge del Sopar en Blog, una pena no haver-hi pogut ser...
Una abraçada!
Ah, per cert!
ResponEliminaVolia comentar també, sobre la dificultat de trobar entrevistes o aparicions públiques d'aquest cuiner, el que, per a mí, és un símbol més de la seva indiscutible bona cuina (amb menys márketing, és més difícil fer clients), no us sembla?
Sara, ho sento, no havía vist les teves contribucions.
ResponEliminaJo trovo que Santamaría està en una segona línia mediàtica que no es pot comparar als primera divisió (Adrià, Arzak, Arola,...) però deu n'hi do. Com diu la Mar, En Santi ha d'avançar en l'aplicació d'algunes de les seves opinions. I aquest restaurant més econòmic que comentes és un pas.
De fet, els restaurants de alta cuina plantejats en tipus bistrot (més comensals per metre, menys cambrers per comensal,...) són una tendència que arriva i es quedarà amb nosaltres. I jo que me'n alegro!!