Sense cap mena de dubte l'ingredient més important és la persona que t'acompanya.
Ja tenim una edat i hem estat a sopars on la companyia converteix en mediocre qualsevol plat magistral. I també hem estat a sopars on l'alquímia ha convertit una miserable llauna de sardines en veritable or gastronòmic.
Per tant, el primer que destacarè del sopem en bloc v 2.0 d'aquest divendres passat és el bon ambient i la bona companyía que em vaig trovar - una altra vegada -.
Quan vaig arrivar a les 9.00 puntual com un Dandy anglès més de la meitat de blocaires ja hi eren. Això t'estalvía aquell moment una mica apurat de ser el primer i estar observant la porta cada cop que s'obre cercant la cara coneguda.
El restaurant està bé, en una zona molt bona per als que venim desde el puebluuu i hem d'aparcar el cotxe: a 30 metres de la plaça de la catedral. Ferpecto.
Vem seure i (primer moment I'm a little freak de la nit) van començar a sortir càmeres de foto com si fòssin bolets 11 díes després de la primera pluja de la tardor. 'Sujuro' que hi havía més càmeres que persones.
Vaig demanar asseure' m de cara a la porta adhuint una parida de que ho havía vist a El Padrino i la mafia i jo que se... el resultat es que vaig acabar assegut de cara a la porta amb el Sr. Cocinillas devant meu, la Sara María a l'esquerra i la Mar Calpena devant de la Sara María. A la dreta ningú, era doncs 'cap de taula compartit'.
Vem riure -ja no vem parar- i es van escollir els vins de la nit. Un de blanc i un de negre per alló de la paritat. Me: water, my friend.
Ens van portar la tapa: Petxines de pelegrí amb crema de patates.
De primer va caure un milfulles de verdura, que no se perqué collons li diuen milfulles (jo m'esperava una pasta fullada amb verdures, estic anticuat).
Després de la corresponent sessió fotogràfica, vem procedir a tastar-lo.
La verdura estava senzillament perfecte en el punt de cocció i la salsa de butifarra negre hi lligava molt bé.De segòn, un PEDASSSO D'ÀNEC CONFITAT que em va fer flipar. Potser sigui una forma poc lluida d'expressar-ho. Pero VAIG FLIPAR.
Confit d’ànec rostit i peres aromatitzades amb ratafia:
La pell estava perfectament cruixent, pero no seca. La carn, melosa i tendre, plena de gust.
Una passada.
A sobre, entre l'anec i el postre vem tenir temps de criticar una mica Esperanza Aguirre, que sempre fa baixar bé el menjar. Tot seguit vaig començar a sentir parlar de futbòl (4 pericos de 11 comensals són molts pericos) i em vaig asseure a la grada per disfrutar amb el jóc en curt d'un autèntic 'pelotero': Tiriti. Un crack.
De postres, l'altra sorpresa de la nit, una extraordinaria crema anglesa gratinada amb.... Pebre de szeechuan!!
Per fí, mira que portava temps darrere de tasta aquest pebre tàn especial (la Mar i la Sara María em van dir on es pot trovar a Barcelona, gràcies).
A aquestes alçàdes del sopar, mentre portaven el ví de gel (un altre ítem tatxat de la bucket list), la companyía de tothom havía convertit la trovada en un autèntic èxit.
Un plaer que el cuiner i el personal van saber acompanyar amb els plats i serveis (bueno, al Tiriti no li van portar el café perque la cafetera ja era neta... però és la única pega que recordo).
Arrivats a aquest punt de la nit em vaig retirar perque el dissabte trevallava, però alguns van continuar la festa camí d'un piano bar 'cuyo nombre no recuerdo'. I ven fet que van fer, no creieu?
Un plaer que segur repetirem!
Ens veiem al sopem en bloc v 3.0
