de compres nadalenques?

Nutrexpa acaba de comprar Cuétara per 215 milions d'euros. Fins ara aquesta marca de galetes pertanyía al grup SOS (el de l'arròs).

215 milions, escolti. Són molts calés oi?

A partir d'ara quan ens fotem una Tosta Rica amb Nocilla mentre prenem Cola Cao li estarem deixant tot el benefici al mateix senyor, Mr. Nutrexpa.

En temps de crisi bancaries no hi ha res com invertir en galetes, ja es veu. Felicitats als premiats amb aquesta pluja de milions.

Jo, foto uns flams de la ostia... però de la ostia...heh.

de calcio, pero calcio calcio de leche. Con pedigrí.

No puc més que prendre'm a broma per no enfadarme cada cop que sento l'anunci radiofònic de leche Pascual Calcio -aquesta marca tan honesta que ven com a iogurt una cosa que NO és iogurt tot i que legalment el senyor del bigoti es va encarregar de que SÍ se li pugui dir iogurt-



En aquest anunci Adriana Ozores, ens parla com ella ens deu considerar: com a nens de 6 anys (i això ho fan el 90% dels actors que anuncíen alguna cosa, sobreactuen com el que són) i ens diu que Pascual posa Calcio de leche, peeeerò no Calcio de otras cosas, no no, Calcio obtenido de leche.

Aquest Calcio especial de leche que li posen a Leche Pascual Calcio el deuen treure de la leche Pascual normal, perque sinó ja em direu d'on treuen un Calcio de leche leche.


És clar que si algú m'explica la diferència entre un Calcio i l'altre Calcio també estaría bé.
Per que que durant la carrera ningú no em va explicar aquest assumpte i ho atribueixo a obscurs interessos comercials de la resta de fabricants de mites i llets.
No és igual una mol.lécula de Calcio de leche leche de Pascual Calcio que una mol.lécula de Calcio sense pedigrí. Prou d'amagar la veritat, senyors científics.

Quina vergonya.

PS: Verbigratia.

de nou la bilis de Santamaría...

A través d'aquest post tan interessant del gourmet de províncias arrivo a la conclusió de que en Santamaría està certament en una fase biliar...

Santi, que et tornaràs groc!!

d'ingredients estèm parlant...

Quin és l'ingredient principal d'un bon sopar?

Sense cap mena de dubte l'ingredient més important és la persona que t'acompanya.

Ja tenim una edat i hem estat a sopars on la companyia converteix en mediocre qualsevol plat magistral. I també hem estat a sopars on l'alquímia ha convertit una miserable llauna de sardines en veritable or gastronòmic.

Per tant, el primer que destacarè del sopem en bloc v 2.0 d'aquest divendres passat és el bon ambient i la bona companyía que em vaig trovar - una altra vegada -.

Quan vaig arrivar a les 9.00 puntual com un Dandy anglès més de la meitat de blocaires ja hi eren. Això t'estalvía aquell moment una mica apurat de ser el primer i estar observant la porta cada cop que s'obre cercant la cara coneguda.

El restaurant està bé, en una zona molt bona per als que venim desde el puebluuu i hem d'aparcar el cotxe: a 30 metres de la plaça de la catedral. Ferpecto.

Vem seure i (primer moment I'm a little freak de la nit) van començar a sortir càmeres de foto com si fòssin bolets 11 díes després de la primera pluja de la tardor. 'Sujuro' que hi havía més càmeres que persones.

Vaig demanar asseure' m de cara a la porta adhuint una parida de que ho havía vist a El Padrino i la mafia i jo que se... el resultat es que vaig acabar assegut de cara a la porta amb el Sr. Cocinillas devant meu, la Sara María a l'esquerra i la Mar Calpena devant de la Sara María. A la dreta ningú, era doncs 'cap de taula compartit'.

Vem riure -ja no vem parar- i es van escollir els vins de la nit. Un de blanc i un de negre per alló de la paritat. Me: water, my friend.

Ens van portar la tapa: Petxines de pelegrí amb crema de patates.




De primer va caure un milfulles de verdura, que no se perqué collons li diuen milfulles (jo m'esperava una pasta fullada amb verdures, estic anticuat).
Després de la corresponent sessió fotogràfica, vem procedir a tastar-lo.

La verdura estava senzillament perfecte en el punt de cocció i la salsa de butifarra negre hi lligava molt bé.

De segòn, un PEDASSSO D'ÀNEC CONFITAT que em va fer flipar. Potser sigui una forma poc lluida d'expressar-ho. Pero VAIG FLIPAR.
Confit d’ànec rostit i peres aromatitzades amb ratafia:


La pell estava perfectament cruixent, pero no seca. La carn, melosa i tendre, plena de gust.
Una passada.

A sobre, entre l'anec i el postre vem tenir temps de criticar una mica Esperanza Aguirre, que sempre fa baixar bé el menjar. Tot seguit vaig començar a sentir parlar de futbòl (4 pericos de 11 comensals són molts pericos) i em vaig asseure a la grada per disfrutar amb el jóc en curt d'un autèntic 'pelotero': Tiriti. Un crack.

De postres, l'altra sorpresa de la nit, una extraordinaria crema anglesa gratinada amb.... Pebre de szeechuan!!


Per fí, mira que portava temps darrere de tasta aquest pebre tàn especial (la Mar i la Sara María em van dir on es pot trovar a Barcelona, gràcies).

A aquestes alçàdes del sopar, mentre portaven el ví de gel (un altre ítem tatxat de la bucket list), la companyía de tothom havía convertit la trovada en un autèntic èxit.

Un plaer que el cuiner i el personal van saber acompanyar amb els plats i serveis (bueno, al Tiriti no li van portar el café perque la cafetera ja era neta... però és la única pega que recordo).

Arrivats a aquest punt de la nit em vaig retirar perque el dissabte trevallava, però alguns van continuar la festa camí d'un piano bar 'cuyo nombre no recuerdo'. I ven fet que van fer, no creieu?

Un plaer que segur repetirem!

Ens veiem al sopem en bloc v 3.0

de tant en tant: trobada.

Aztualizaciónnnnn de dijous per la nit.

Jack Bauer makes Chuck Norris cry.
Fin de aztualizaciónnnn.

La setmana que vé hi ha convocada la II Trobada de bloggers gastronòmics (catalans i dels que vulguin venir).

Aquí està la convocatoria oficial, al blog baixagastronomia.

Si sou blocaires i teniu gana, apunteuvos-hi!!

Salut!

de nou al restaurant

Doncs sí,

Cosa extranya en el meu dia a dia, he tornat a passar per un restaurant aquesta setmana.

'L'afortunat' (?) es diu Tikú, al Carrer Pau Casals de Ripollet.

Segons ens va explicar l'amo-maitre-cambrer-senyor molt simpàtic 'Tikú' és la segona paraula que va pronunciar el seu fill (la primera va ser 'mama') i que actualment li diu tikú a les galetes.

No és mal nòm, vaig pensar.

Fan una cuina 'catalana' (¿Pero esto que es?) moderneta i molt ajustada de preu (menú diari d'11 euros i menú especial de cap de setmana per 18, 25 o 35 euros).

Vaig prendre una Escalibada amb arengada, que malgrat la cacofonía era molt bona. Les patates que acompanyaven eren fluixes, només bullides i amb pebre.

De segón, un bacallà amb mel. El bacallà m'encanta i amb mel tambè.

Tot i que jo el faig afegint-hi també mandarines i em queda més bó.

Estava correcte i potser massa salat. Li faltava un puntet de bany al bacallà.

De postre una crema catalana, senzillament correcte que no estava a l'alçada del sorbet de llimona que es va cascar la meva germana.

També vull destacar les gambes a la planxa que va demanar la reina del meu cor. Al punt i molt gustoses.

Com veieu, no és cuina experimental, però si que està ben feta, té bon preu i el tracte és amable i amatent. Una bona elecció per a menús de creuer.

Salut!!

deliciós

Un pudding(meu) sempre és una sorpresa.

Si bé els considero un tipus de 'flans amb assegurança' (els hi poso la mateixa quantitat de ou que a un flam però el pà assegura que no quedi 'plofff' ni 'plunk'. Repeteixo, ni plofff ni plunk.) Tenen un punt que permet l'experimentació: se li poden afegir troços de coses.

Dit així no queda clar, però el que vull dir es que un pudding admet troços de poma, troços de pera, panses, coco, anous, ametlla, cireres confitades,...

I també admet rom, whisky, ratafía, Pedro Ximénez,...

I per tant, la quantitat de variacions permet afirmar que en el meu cas mai he fet dos puddings iguals.

El darrer és aquest:

Pudding de poma, panses i rom blanc.

Ingredients:

Quatre pomes (en el meu cas tipus Starking).

Un bon grapat de panses.

7 ous.

650 ml. de llet.

100 grs. de sucre

Dues cullerades de mel de canya.

Dues cullerades de mantega.

Una cullerada de sucre per a fer caramel.

Una cullerada de sucre per a la poma.

Una branca de canyella.

Tres o quatre llesques de pa de motllo que no sigui d'avui ni d'ahir (que tingui una mica de cos, jo faig servir el de Bonarea).

Un rajolí de rom.

Procediment:

Pelem i tallem les pomes en daus d'un cm. aprox.

Les saltem amb la mantega i el sucre. Reservem.

Coem amb la canyella en branca fins que començi a bullir.

Mentrestant, barrejem els ous, el sucre, la poma, les panses i el rom.

Li aboquem la llet mica en mica (no volem que l'ou qualli).

Ho posem al bany maría a 140 graus fins que al punxar amb un ganivet, aquest surt net. Jo aprox. trigo una horeta en el meu forn.

desdelueguuuuuu....

A Ferràn 'le mola' el McDonald's

Pero Ferrànnnnn, como me haces esto hombreeeeeee.....

Aquesta és la reacció majoritaria a les paraules sobre la relació qualitat-preu del Superxef. A mí mateix em surten quan el sento.

Després le remiro i resulta que diu una cosa que jo porto anys dient: les mchamburgueses estàn bones (les patates fregides no, parlo de la McRoyal Deluxe). Són dolentes per la salut però estàn bones.

Es clar que jo mai no tindrè un acord comercial per posar el nom a una cervesa -diuen que mediocre-, ni tampoc em veuràs promocionant hamburgueses...
Segur que ho ha dit sincerament, sense pensar en les conseqüències...

Li haurà dit a Pilar Urbano?

demecum

Aquest trist títol (avui no dono per més) es refereix al nom d'un restaurant que fa temps volía recomanar tot i que jo no hi vaig gaire sovint als restaurants. Ni en sé ni tinc plans de saber-ne gaire de crítica restaurantera.

He estat fent memòria (avui no dono per més) i crec que en efecte no he arrivat a fer el post corresponent. So, here we are.

Es tracta del restaurant Vademecum de Sant Feliu de Llobregat, on he anat uns quants cops per motius de feina i on fan un excel.lent menú de 12 euros on pots gaudir de plats senzills, però molt bén elaborats i una presència molt bona.

Decorat 'a la moderna', amb un tamany acollidor i un tracte amable al client, sempre trovo aquest plat diferent que busco quan demano que em donin de menjar. A sobre, tenen exemplars del Descobrir Cuina dins de les revistes de l'entrada i això em permet de fullejar-la mentre em porten el primer!!
No em direu que no és un detall.

Tenen un gelat de poma verda boníssim, per al final de l'àpat és un autèntic milagro antigrasa.

Hi aniría més si no estigués a l'altra banda de Barcelona.
A veure si es gira feina i m'hi haig de quedar algún dia per dinar, que no tot a la vida ha de ser disfrutar...

d'afrancessat.

S'escriu així?

Afrancesat?
Botifler?

En tot cas, quan vaig estar voltant per la Catalunya nord a.k.a França sud no vaig poder resistir d'entrar al súper i agafar algunes conserves de les que aquí no tenim.
Una de les coses que vaig agafar van ser unes qnelles de salmò que han resultat força potables.

Les he fet servir per a preparar la carmanyola a la meva estimada (unes mongetes tendres, uns allets tendres, les qnelles de salmó i una mica de llima).


A aquesta alçada m'haig de confessar amant de la cuina francesa tot i els seus excessos de crema de llet.
Crec que hi té molt a veure haver passat a França llargues estades d'infantesa. Això marca molt.

I que voleu que us digui, aquestes petites llaunes de rilletes, qnelles i preparacions similars són una forma (una més, tindrè un trauma amb això del temps?) de tornar a temps on somriure era un estat natural.

Aix, quins temps.

Li agradaràn a la reina del meu cor?...

de pinyons, gràcies.

La vida és plena de moments en que hem de decidir.

Pit o cuixa?
Carn o peix?
Jordan o Magic?

Si actualment si un marcià es pasejès per una pastisseria catalana un dia 1 de Novembre podría pensar que els catalans hem d'escollir entre una munió de panellets diferents (de café, de xocolata, de fruites,...). I hem d'escollir en igualdat de condicions entre ells.

És la socialització dels panellets!! Los inmorales nos han igualao!!

I no és aixo companys, no és això.


Tots els panellets neixen iguals? NO!!

Jo soc anarquista de salò, pero una cosa us he de dir. Desde aquesta plana proclamo que entre els panellets hi ha classes. No són tots iguals, no neixen tots iguals. Concretament hi ha dues classes:
el rei i els altres.
O el que és el mateix, el de pinyons i la resta.
Com s'atreveixen aquest pastissers a posar en igualdat aquets panellets arrivistes i nou-rics amb un clàssic aristòcrata com el de pinyons?.

Siguem seriosos, i siguem -per una vegada- gent d'ordre. No hi ha tria possible, en els panellets el de pinyons és el rei.

Panellets de casa meva:

Ingredients:

500 grs. d'ametlla ratllada.
500 grs. de sucre.
200 grs. de patata.
Un bon grapat de pinyons.
La pell de dues llimes.
Tres d'ous.


El.laboraciò:

Fem la patata al forn o al microones. Es tracta d'evitar que la patata agafi aigua, cosa que és probable si la coem bullida. La fem purè i la barrejem amb l'ametlla i el sucre.
Ho tornem a barrejar, perque ha de quedar molt ben barrejat.
La patata ajudarà a que quedin més tendres, per això es posa.

Li afegim la ratlladura de pell de llima (llògicament també val llimona, que és la recepta tradicional i per tant més autèntica). A mí m'agrada més la llima, que hi farem.

Hi ha gent que posa rovell d'ou a la massa. Hi ha gent que diu que això tampoc és tradicional i no li posa. Jo li he posat per a donar-li una mica més de complexitat al sabor.

Fem 'tubets' de massa embolicant-los en paper film i els posem a la nevera. Així agafen una mica de cos i és més fàcil la manipulació. Un cop han passat unes hores els treiem i els podem acabar.

Per als de pinyons, he batut les clares, he passat els pinyons per les clares i aixì s'han enganxat bé als panellets. He pintat per sobre amb rovell d'ou i al forn 200 graus sis o set minuts.

S'ha de vigilar molt, perque els panellets no han de coure, només s'han de daurar. Per al meu gust aquest any s'han daurat massa.

En fí, sempre viatgo uns quants anys enrere quan faig panellets. Son un gran lifting culinari.
Salut!!

d'Alucina, cecina.

Avui hem rigut (quines ganes en tinc, de riure) amb la meva cosina. Que ha trevallat durant mesos en un hotel de Barbate - hotel lleugerament pijo- on una senyora es fregava les mans perque mai havía provat cecina de león.


Jabalí, Avestruz, canguro... eso sí. Pero de León todavía no he probado nada.

Y le tengo ganas, deia la esperançada dona.

de música per cuinar

Amb quina música us agrada cuinar?

Suposo que la meitat del interés que la meitat de vosaltres pugui tenir per la música que m'agrada escoltar mentre cuino es molt més del doble de la meitat de la meitat de l'interés que objectivament mereix el tema.

Però com que el blog es meu, aceptamos pulpo como animal de compañía (o on l'acompanyeu amb pebre vermell i sal gruixuda?). I per tant, he instal.lat un bonic gadget que permet reproduir cançons que m'agraden.

D'entrada, silent. El que vulgui sentir quelcom hi ha de clicar. Com ha de ser.

En fí, només us volía informar del trasto aquest del playlist que he posat al menú lateral.

Una salutació.

de Banyuls només n'hi ha un.

Aquest passat cap de setmana vaig tornar a tenir el privilegi de voltar per la part sud de França (a.k.a Catalunya nord) amb una dòna extraordinaria que desde els seus més de 80 anys de dedicaciò als demés observa la vida desde una sabiduria i una energía envejables.

Obligada a marxar d'Espanya per aquests que tan se la posen a la boca i que tan poc han respectat als que eren també Espanyols però pensaven diferent, ha viscut una vida de pel.lícula dedicada a la lluita obrera desde el moviment anarcosindicalista.

Això de per sí ja impressiona, sobretot algunes anècdotes sobre la època dels camps de concentració i situacions similars.
Però haver-la vist durant més de 30 anys que fa que la conec com a casa seva sempre hi ha hagut gent que tenía necessitat i passava temporades allotjada amb el matrimoni.
Com s'han deixat de moltes coses per ajudar als altres i com la paraula 'odi' o 'venjança' mai ha aparegut en cap de les converses que els hi he sentit.
Tot això si que impressiona.

I a sobre. A sobre. Cuina d'una forma ES-PEC-TA-CU-LAR.

A mí no m'agrada gaire preparar amanides, però la base del que sé d'amanides la vaig aprendre amb la Marina. Autèntica mestre de la vinagreta i l'all ratllat amb la forquilla.
Aquest cap de setmana vem tenir amanides, truites farcides, quiches de porro, peix amb cloïsses i rodò de porc. De tot.

Però jo venía aquí a parlar del darrer descobriment que coneixer aquesta dona m'ha permès: el ví dolç de Banyuls.


Ens ho va servir dins de l'aperitiu del dissabte i tot i ser abstèmi, el vaig voler tastar.
Un ví dolç, molt dolç. I precissament per això em va agradar.
Té però una major complexitat que el destilat de ví dolç tipus moscatell.


Banyuls és un poble situat a prop de Colliure (on vem anar a veure la tomba de Machado, que Marina i un grup d'amigues de tant en tant netejen per eliminar el verdet que s'hi fa). En una zona molt escarpada i plena de vinyes. On els Pirineus s'enfonsen al mar.

Fan diversos tipus de ví, a la web hi ha més informació, però aquest ví dolcet i amb personalitat ens va encantar. Si teniu l'ocasió de provar-ne i us agraden els vins dolços segur que aquest és un dels que tindreu ben alt a la llista.

I si no, doncs ja sereu més savis. Que voleu que us digui... :p

de propera tempesta a la dieta.

M'arriva per un avís de propera tempesta dolça: Xocolating!!

Sona bé, oi?

de pressa, que tinc gana.

Que podeu fer si un dia necessiteu fer un plat per a la família que estigui fet en pocs minuts i que faci 'festa'?

Fa pocs díes ens van venir a visitar la mare i el germà de la meva conexiò percebeira i reina del meu cor. No teníem gaire temps entre visita a un lloc i a l'altre i alhora volíem fer un platet que els hi resultès graciòs.

Finalment vem perpetrar això:

Quick 'mar i montanya' (emergency procedure for pollastre amb llagostins):

Ingredients:

600 grs. de llagostins crus congelats del Mercadona (per exemple i per adecuar-nos als temps que corren).
200 grs. de ceba i carbassò fregits.
cinc pits de pollastre.
Un all picadet.
Dues cullerades grans de mantega.
Sal, oli i pebre.

Procediment:

Separem els caps i la pell dels llagostings.
Netejem el còs dels mateixos treient l'intestí.
Posem en una olla els caps i pell amb una mica d'oli. Ho daurem a foc viu un minut i mig. Li afegim la meitat de la ceba i carbassó.
Posem un parell de got s d'aigua i ho bullim uns minuts.
Finalment, ho colem tot en el xino apretant-lo molt bé per a treure tota la 'essència' dels caps.
Li posem una mica de sal i per acabar la salsa i que quedi brillant desfem en un cassò la mantega i quan està amb color d'avellana i posem el brou. Reduim una mica fins que quedi al punt que ens agrada.

D'altra banda tallem el pit de pollastre en troços i els fem a la planxa, posem l'all i la resta de ceba+carbassò.

Quan està dauradet i sempre abans de que es quedi sec (de vegades es una questiò de segons de més a la planxa, la veritat) ho retirem.

Fem els llagostins a la planxa que quedin també tendres, que de vegades m'han posat llagostins que semblaven de cartrò- pedra.

Finalemen, emplatem el pollastre amb els llagostins i la salsa.

Tot plegat no ha de ser mès de 25 min. i és possible fer-ho en 15 mins.

I no queda malament tot i no ser un mar i muntanya fet a la manera tradicional.

Salut!!

d'excursiò!!

Doncs resulta doncs que aquest estiu em va tocar un cap de setmana doncs a un càmping escoltant el programa Versió Càmping de RAC1 (versiò estiuenca del Versiò RAC1, que per a mí és el millor programa de ràdio que es fà a Catalunya de molt llarg).

Va ser votant per Futurama com a serie millor que Els Simpson. Però això no té importància.

La gràcia és que el càmping en questiò està a Salo (camping Cal Paradís) i per tant quedaba bastant a prop de Mòn Sant Benet. Ubicaciò on ha tingut a bé la Chene i Caixa Manresa a ubicar la fundació Alícia presidida per l'admirat (per mí, of course) Ferràn Adrià.

Vaig reservar la visita (no calía, erem 9 persones a la visita) i em vaig plantar tot content a la porta un quartet d'hora abans de l'hora marcada a l'entrada. Així ho disfruto més.

Qué és la fundaciò Alicia? Un lloc on investiguen nous potingues amb els que crear textures i aquestes coses tan modernes i també alhora un lloc on s'estudía com millorar els hàbits alimentaris de la nostra societat. Més info a la seva web.

La visita dura una horeta estructurada en dues parts. A la primera et fan una volteta per les instalacions (no gaire grans, val a dir-ho) i pots veure aquestes cuines-laboratori que tan m'agraden. També t'ensenyen alguns dels tallers d'alimentació que presenten a les escoles (sabieu que un donut equival a cinc talls de melò en caloríes?).

La part que més em va agradar de la primera meitat va ser la 'Máquina d'esgsferificasió':

(la de sobre és una destiladora al buit).

A la segona part et porten a un auditori i et fan un petit taller sobre els sentits i el gust. Durant el taller podem experimentar com de vegades els sentits que inicialment estàn concebuts per a impulsar-nos a menjar les coses que ens convenen i a rebutjar les que ens són perjudicials, de vegades ens traeixen.

Podrem probar quin és el cinqué gust (Umami), podrem aproximar-nos a la sinestèsia amb el xilitol (perqué collons ho notem 'fred'?) i també podrèm menjar una mica de peta-zetas que sempre fa festa.

Ens donaràn una caixeta com aquesta per a seguir el taller:

I amb això s'acava la visita. Que és interessant però tampoc massa. On refresquem coses que alguns ja savíem i on sobretot podem sentir-nos més a prop del mon de la alimentació i la gastronomía que tant ens agrada.

I a sobre, al sortir, fem una volta per el monastir de San Benet amb la visita medieval. Aquesta visita us la recomano EN MAJÚSCULES. Feia molt de temps que no veia uns audiovisuals tan espectaculars (projectats sobre les parets de pedra i el terra del mateix monestir) . Fantàstica visita.

I això va ser la nostra visita per Alícia, que com us dic, va ser bona i molt alegre però no va ser profunda. Suposo que han de fer una visita assequible al públic general i també que així s'estalvíen molt maldecaps pensant en coses més el.laborades. En tot cas, recomanable.

de pistes

Ja em va bé que no es vegi rés, perque la gràcia està a la lletra.

desde l'any 66 amb amor.

A través del mestre Allue arribo al blog de Manuel Gago on em trovo amb l'origen de Codigo Cociña. Tres links en una frase, reclamo el meu premi.

deixat anar sense remei

Com deia en el post anterior, On m''heu amagat la dieta?

Coristanco és famòs per les seves patates. Aquest municipi de la comarca de Bergantiños està especialitzat en el patateig inmisericorde i a sobre en fan ostentació: Festa da pataca de Coristanco.

Jo ho sé desde la meva primera visita a Galícia 'el pan bueno es el de Carballo, las patatas las de Coristanco'. Reina del meu cor dixit. Veritas est.
Qui serà l'artista de l'escultura anterior, i com li deu haver dit. Elvis is alive? Si fossin americanes, sens dubte seríen patates fluorescents. Viva Las Vegas.

Va donar la casualitat que aquesta darrera visita vem passar per Coristanco (fa cantonada amb Carballo) i teníen un petit aperitiu de la propera festa de la patata.
Em vaig deixar anar (ja es que tot era un festival) i em vaig posar tebi de patata farcida mentre veia com es fan els gerros en una bonica demostració d'artesanía.

Aquí una mostra (gens glamurosa, val a dir-ho) de la enorme quantitat de platets de patata farcida que eren capaços de generar per minut aquella bona gent gallega.

Al final em vaig decidir a no enfonsar el poc prestigi familiar que em queda i vaig sortir quan encara tenía el cinturó cordat. Prova inequívoca de que em faig gran i un titafreda.
Quan em faci encara més gran probablement arrambarè amb tot i m'ho portarè a casa en un tupper.

En fí, que si les patates gallegues tenen fama, els gallecs que conec en parlen bastant de les de Corisanco i jo no de moment no en parlaré més perque parlar amb la boca plena és de maleducats.

M'en torno a acabar l'empanada que queda!
Salut!

de callos gallegos

Deia el mestre que li veníen de gust uns callos gallegos.

Jo de moment no conec la forma d'enviar callos per la wifi, però sí que us puc posar unes fotos dels callos que em van preparar fa uns dies a galícia.

Jo em pirro per a que la meva sogra em faci plats tradicionals quan vaig de viatge a Galícia, i aquest cop vaig tenir la sort de tastar els seus callos.
Com a curiositat, no hi posa 'callos' (el que jo entenc per callos, que son els intestins gruixuts) sinó que ella li posa peus de porc.
Tot i aixó, estàven boníssims.

Com a segona curiositat, a Galicia venen una barreja d'espècies que anomenen 'callos' i que son barreja de comí i altres coses. Jo aquí no l'he vista però m'hi fixarè.

Aquí unes fotos del plat:



La recepta exacta no la tinc, perque sóc un despistat i no porto mai una llibreteta (ja sería la hóstia una Moleskine com en Miqui Puig - más pop ya no puedo ser-).
El que tinc clar és que els cigrons SEMPRE s'han de posar a coure en aigua bullent, sino cagada pastoret i que a Galícia tenen un no-se-que amb la matèria primera que que-se-jo.

Gallecs adorables, on m'heu deixat la dieta.

de vegades una frase...

Apunt d'urgència:

Visiteu la Contra de La Vanguardia perque hi surt una interessant entrevista (com quasi sempre a La Contra) al forner Xavier Barriga, enamorat del seu ofici i del pà.

La única pega que li poso és la manía que té la gent de voler (necessitar?) que el que fà es consideri un art o una ciència.

Fer pà no és un art per molt que expressem el nostre amor al fer-lo. I gensmenys una ciència tot i que hi hagi regles ben concretes per a la seva el.laboració.

Tot i això, gran entrevista i gran forner!

Pd, en breu la descripció culinaria d'una visita a Galicia amb menú 'autèntic de poble': Callos galegos.

de ví portàtil.

M'ha arribat via gasólicos anónimos. Ví per USB, compatible amb MAC!!

de pares i cuina.

Els meus pares estàn de visita estiuenca. Han vingut una setmaneta a pasar la calor amb nosaltres i ja ús he explicat altres vegades que l'afició per la menja vé de sentir durant anys als meus pares donar-li voltes i voltes al tema. Parlem de que farem per sopar mentre estem dinant.

Així doncs una de les coses que m'han portat ha estat una recepta d'esbergínies ben bona i alhora senzilla: esbergínies amb formatge i mel de canya.

Esbergínies amb formatge i mel de canya:

Ingredients:

Esbergínies.
Formatge fresc (jo ho provaré amb altres formatges, que crec que poden funcionar fins i tot millor)
farina.
mel de canya (suc de canya).
Sal, oli, pebre.

Procediment:

Rentem i tallem les esbergínies en rodanxes. Les deixem en sal durant mitja hora o així per a que deixin anar l'aigua interior (millor per fregir i també s'elimina el possible amargor).
Les passem per farina i les fregim.
Reservem en paper absorvent.

Tallem el formatge i formem torres de esbergínia, formatge, esbergínia, formatge, esbergínia.
Posem mel de canya per sobre i ho passem un parell de mins. per el gratinador.

Estàn molt bones i han estat un gran sopar juntament amb el pà amb tomaquet i l'embotit.

Salutacions!

d'opinions n'està el món plè

I en Jamie Oliver opina que aquesta forma de preparar les patates és la perfecte (li diu així, no ho va dient seriosament).

Perfecte de patates:

Ingredients:

Patates cuites ben petitetes (tipus París).

Un bon grapat d'anet (eneldo).

Dues llimes o dues llimones.

Sal i el millor oli d'oliva possible.

Procediment:

Les patates cuites jo les he passat per la glassa de la planxa on he fet la sèpia. Com que eren la guarnició ha anat perfecte. No cal daurar-les, però a mí m'agrada més que tinguin un puntet de daurat.

Es pica l'anet finament i es barreja amb les patates.

Se li posa el suc de les llimones o les llimes.

S'amaneix amb sal i oli d'oliva verge.

I ja està, simple i eficaç. Potser no és perfecte, però s'hi assembla força ja que aquest resultat amb quatre ingredients mal comptats és quasi perfecte. I es pot menjar calentet o 'del temps'.

Salut!

de vegades és festa

I altres vegades senzillament és dissabte.

Un dels plats que és més festiu per a mi: Sèpia a la planxa.

I acompanyat per una recepta d'en Jamie Oliver: amanida perfecte de patates.

No us imagineu com de festiu és fotre's una sèpia a la planxa. Senzillament a la planxa. Sobretot quan com ja he repetit -que pesaoooo- estàs de dieta.

La vaig comprar ahir mateix dissabte per fer festeta. La més grossa de la peixateria -1050 grs. en canal-.

No poso ni la recepta, encara que sí us comento que li vaig fer uns talls en forma de quadrats per a que no es doblegués tant amb la caloreta de la planxa. Per anar sobre segur en el punt de cocció no la retiro fins que amb un ganivet comprobo que ja està ben toveta, sobretot en la part baixa del cos on és més ample.

La sal la poso al final, amb compte perque les sèpies que són congelades ja porten molta sal. En canvi les fresques com aquesta s'han de salar 'normalment'.

Salut!

d'arròs amb salsa.

Durant aquestes setmanes de dieta, de vegades m'escapo una mica (molt molt mica, la veritat) i preparo per a la reina del meu cor unes cuixetes de pollastre (jamoncitos de pollo com diu ella). Això sí, amb verdura.

Ho faig diferent cada vegada, però per exemple aquesta darrera ho vaig fer a l'estil curry del llunyà orient:

Daurar pollastre, posar la ceba, el carbassó, l'all i saltar-ho. Afegir el curry i finalment el brou. Coure-ho uns minuts i finalment afegir una mica de crema de llet.

Jo vaig triturar la verdura per a fer una salsa i menjar-ho amb arròs. 5kgs de rebaixa és el premi de moment. Continuaremos informando.

Salut!

de jove vull ser com en Jamie.

Actualitzem via directo al paladar.
Jo de jove voldrè ser ser com en Jamie i sort que no tinc la DS perque sinó hi cauría per pur col.leccionisme.

de pop sense stop

La meva estimada estimada, ens va portar de la seva Galicia natal un pop fresquíssim que vem decidir fer 'A feira' que a mi personalment és com més m'agrada.

Com que sóc el cuiner oficial del pop, el faig sempre així fins que em cansi.

La recepta és ben senzilla, i normalment el posem sobre el platet de fusta i tot, però avui només podreu veure una foto desenfocada en una safata de vidre. Les presses, la gana i la misteriosa desaparició del plat de fusta (que ha retornat a casa igual de misteriosament) en són els culpables.


A la foto no es pot apreciar, però hi ha força pebre vermell de La Vera (Extremadura) amb el que s'ajunten en un sol plat dos ingredients de zones que em son molt properes.

Pulpo a feira:

Ingredients:

Un pop generòs en proporcions (per un día que el fem, fotem-lo en condicions)
Un bon grapat de patates (que n'hi hagi, que n'hi hagi)
Sal, oli, pebre vermell de qualitat.

Procediment:

Primer hem de rentar el pop, es a dir, donar-li la volta al cap com un mitjó i treue-li l'enteniment al pobre bitxo. Ja no el necessita.
També se li treuen el ulls. Que no pateixi.

Posem l'olla més gran que tinguem amb molta aigua, fins a que bulli (ejem).
Aleshores agafem el pop amb un ganxo, pal, pinxo o el que tinguem i el submergim tres cops dins de l'aigua bullent, deixant-lo uns tres segons cada vegada.
L'objectiu és que la pell no quedi trencada per la contracció durant la cocció, que serà llargueta.
Deixem el pop a dins, jo li poso una mica de sal a l'aigua i ho vaig coent durant força estona (vaig punxant amb un ganivet la part central del pop fins que està ben tovet).

Quan està tou, es treu i amb unes tisores es va tallant a bocins generosos (tot és generós avui).

Tenim l'opciò de fer les patates per acompanyar en aigua neta o en l'aigua de cocció del pop. Si les fem així a Carballo n'hi diuen 'borrachas' i queden de color ví.

Finalment s'ha de posar en una safata amb les patates a sota, el pop i una bona racció de pebre vermell, sal maldon (o sal gruixuda si no en tenim) i un raig d'oli que li doni lluentor i aroma.

Està de puuuuuta mare.

del tó, el bonico. Inflarse a comer.

Aquest nois de Muchachada Nui (de fet, en Joaquín Reyes) em solen fer molta gràcia.

Aquí tenim al 'Bonico del tó', explicant-nos un cop més la seva filosofía respecte al fet d'endrapar:

de glotonía a la tele. Camino a la fama porcina.

Un dels nostres admirats glotònia s'estrena a la Tele.

Més detalls aquí.

Amb programa propi, escolti!!!


Es broma... per una vegada.

de S

Resulta que ara Nintendo ha posat al mercat un 'joc' per cuinar. De fet és un receptari interactiu per a la seva consola DS (d'aquí el títol, puffff).

Quan ho vaig sentir vaig pensar 'ostia quina gran idea'.
Desprès quan vaig veure que nomès porta unes dues-centes receptes em va decebre.
I quan vaig veure que la foto del joc a Espanya és una paella (aixì com al FIFA ens posen el Ronaldinho, aquí ens posen el nostre crack local) vaig riure.

Per cert, si volen promocionar-ho dient que aprendràs plats internacionals, no sé que fan colocant-me la paella com a foto. Coses del marketing.

Nintendo cocina conmigo

Ara ja només falta que li posin GPS i així pugui tenir controlat on està el colador gran, que fa dies que el busco i no el trovooooo.

de trobada i jo sense saber-ho

Visitant (per fí) els blocs que tinc taaaant atrassats em trovo amb la sorpresa:

Està proposat desde el blog el café de nit: http://elcafedenit.blogspot.com/2008/07/trobada-de-blocaires.html. Blog que afegeixo a la llista de blogs amb interès gastronòmic.

Trobada blocaire a la que de moment he demanat poder apuntar-me. Coneixer altres blocaires ( a alguns ja els conec en persona, però a la majoría no) i fer-ho visitant Alicia sería una molt bona cosa. ¿O no?

detapas, taller.

Poca novetat estival de moment.

A l'absència d'ADSL i per tant major dificultat per posar posts es suma la voràgime de clorofila en la que em trovo (dieta mediante) i tambè la manca de temps.

Una de les cosetes que ens hem permès va ser una volta per la meravellosa (la més meravellosa esglèsia de Barcelona en la meva opiniò) Santa María del Mar:

Al costat, al carrer Argentería hi ha un parell de llocs on pendre unes tapes. Un lloc de nom basc i el taller de tapas.

Vem entrar al taller de tapas i vem sortir convençuts de que ens vem equivocar.

Tot i això les tapes es poden menjar tot i ser un nivell de turista. La que més em va agradar va ser la truita de patates (sigh) amb sobrassada per sobre. L'esqueixada amb taronja també era correcte i les inevitables braves també (m'esperava un desastre).

En fi, res nou sota la capa del sol turístic.

Off-topic:

Ahir vaig poder assistir al Liceu a veure Don Giovanni de Mozart. Del Liceu no cal dir gaire cosa, de la posada en escena de Calixto Bieito dirè que em va agradar tret d'algún excès puntual i de Mozart no puc arribar ni a parlar-ne, em falta nivell... però i el servei de bar per al entreacte?

Doncs m'esperava més sofisticaciò. Un brioix de formatge o un croissant de pernil dolç no s'avenen amb el glamour de la copa de cava home!!

Jo vaig portar el pica-pica de casa, per cert.

Salut!!