de llimona i iogurt (pà de pessic)

Desde que tinc la màquina panificadora només l'havía fet servir per a fer pà (sobre tot pà de 'pipas de girasol' que és el que més m'agrada) tot i saber que es poden fer també pastissos amb la mateixa. Per una banda no tenía ganes de remenar gaire buscant les receptes adaptades, per l'altra perque els pocs pastissos que faig m'agrada fer-los 'amb les mans' i d'altra banda perque el dia a dia se'm menja el temps.

A sobre, vaig perdre el llibret de la panificadora on posava les instruccions i tot i que les tenen aquí ja us dic que estic una mica gossot sobre el tema.



Però les coses canvíen, ens surten canes i ens fem més madurs (ejem). I sobretot, de vegades ens ho posen fàcil fàcil fàcil.

Una companya de la reina del meu cor ens va passar un parell de receptes de pà de pessic per a màquina panificadora del LIDL. Però 'oju', és la mítica recepta de pà de pessic amb les mesures del iogurt!!

Aquí us les deixo per si us troveu en una situació similar a la meva o per si us fan gracia.

Pà de pessic:
250 gr. de farina.
250 gr. de sucre.
200 grs. de mantega.
4 ous.
1 sobre de llevat químic (ho haig de provar amb llevat fresc)
50 grs. de coco (o un altre gust com ratlladura de llimona, xocolata,...)

Programa 10 (pastel) 130 min. de temps.

Pà de pessic de iogurt (el mític bizcocho del yogurt!!!)
Es fà amb la mida del got del iogurt de 125 grs.
3 gots de farina.
2 gots de sucre.
1 got de oli d'oliva. 1
iogurt (natura, llimona,...)
3 ous.
1 sobre de llevat.
Ratlladura de llimona.
Programa 10 (pastel) temps 130 min.

Apa, a rentabilitzar la inversió en la machine.

de pedra...

...em vaig quedar quan per al meu aniversari em van regalar una planxa.... de planxar!!

La comunicaciò té aquests intangibles que anomenem contexte i en aquesta ocasiò va fallar el contexte. Ergo va fallar la comunicació.
La planxa que jo necessitava era una planxa de cuina...obviously.

Però com que a la vida quasi bé tot té solució, uns díes després i un canvi després va apareixer el regal definitiu d'aniversari:
Una Pierrade (copirait de Tefal, escolti) per a 6-8 persones. És a dir, el somni del dròpo de la cuina: es posa a mitja taula i cada convidat es cou el seu propi jalar. Al seu punt i sense maníes. Un bonic grill de pedra domesticat.

Com a planxa de diari no fà el pes, ja que triga molt en escalfar-se i per al meu gust la pedra dona una cocció massa lenta que tendeix a no rostar prou les coses (sobre tot navalles i altres productes similars que deixen anar aigua). Li falta potència.

Però com a diversió per a un dinar informal és una gran idea i un bon producte.

Estic ben content amb l'aniversari d'aquest any.
Una salutació

de llibres

Aquests dies he aprofitat el meu nou carnet de la Biblioteca pública (després de mesos de pensar-hi, per fí vaig fer un pensament i ens hem apuntat). M'he agafat uns quants llibres de diversa temàtica, però -aquí vinc a parlar del meu llibre - el que vull esmentar és aquest:


Voleu aprendre les bases de la panificació?
Voleu llegir un llibre equilibrat que barreja tradició i formulació moderna de la cuina?
Voleu fli-par amb la complexitat del mon de la cocciò farinaire?

Aquest és el vostre llibre.
De debó.

desig acomplert

Fa temps vaig expressar el desig de tenir una llibreta Moleskine, perque en un mòn sense ètica solsament ens queda l'estètica. I l'estètica de la Moleskine és de les potents.

No nomès ho és perque el seu diseny Vintage és potent i fiable (aquesta goma que la asegura tancadeta és genial, no suporto les llibretes amb les puntes dels fulls obertes de potes). Ho és perque han aconseguit afegir-hi un plus romàntic (ja el cobren, ja) al assumpte i quan me la miro hi veig en Hemingway, en Picasso i la cara que hi tenen posada els ianquis en la seva moneda.

Manuel, al final no em fa falta acceptar el teu amable oferiment, però igualment està a la llista fer una volteta per la ciutat amurallada que encara no conec. La vergonya és meva per no coneixer-la. Ho sé.

Doncs gràcies als meus pares, ja tinc una interfecta.

De moment hi penso escriure els menús que cuino per a la meva estimada taronja i també en ocasions per a la també estimada germana. No és alta literatura, però és el que jo faig.

:)

'de'sclaimer

Bé,

Per motius profesionals no relacionats amb el blog, he hagut de fer proves amb el programa d'anuncis de Google, i per a fer les proves l'he posat en el blog ja que posats a provar és el lloc que tinc més a mà. M'explique?

No està previst que s'hi quedi gaire, tot i que tal i com està la crisi igual s'hi queda del tot. Espero que no.

Per cert, d'entrada Google no deixa entrar al programa si 'pallll.lllles' en català, però una petita ajuda de la Mar Calpena i un post en un forum intern de google sobre el tema ho ha solventat ràpidament.

Fin del disclaimer.

de construint un cuiner

Interessant article del crític televisiu de soitu.es

"Adrià es un dios de los fogones y, puesto que se ha convertido en valedor-patrono de todos los españoles, me gustaría aprovechar la ocasión para pedirle que nos invitase un día a zampar en elBulli. ¿Somos socios, no? Pues entonces a medias: nosotros ponemos el medio de comunicación y él, la espuma de humo."


Aquí tenim a Ferràn dirigint la cuina, que com tothom sap és com una orquesta on cada cuiner ha de tocar la nota afinadament.

I també és interessant la resposta de 'elplingue' que trovem als comentaris de l'article.

"Yo creo, en cambio, que es una buena noticia. Me parece que alguien que ha colocado la calidad de la gastronomía de este país en lo más alto tiene cosas que decir...No cabe duda que Adrià es un empresario e imagino que habrá firmado un contrato en el que le pagarán una pasta. El bulli no es un restaurante rentable: 50 personas trabajando y 50 comensales por día. ... ... Yo creo que está bien criticar y estar atento para saber en qué se gasta el dienro público pero de ahí a decir que es cuasi vergonzoso.... Y termino. Le aseguro que no es un restaurante de snobs. Yo he trabajado allí y le aseguro que si algún día consiguiera mesa y tuviera ganas de ir se daría cuenta de que no es en absoluto caro en comparación con los "rejones de muerte" que nos dan en restaurantes del tres al cuarto. Y no es una boutade. Un saludo. En este caso discrepo pero no es lo habitual. Roberto González

por elpingue el 14/01/2009

de dinar de nadal.

Aquesta es la recepta que he tingut temps de preparar per al dinar d'aquest nadal, es una recepta molt ràpida que vaig tenir el plaer de compartir en un nadal molt atrafegat:


Llaminera del meu nadal:

Ingredients:

Llonza llaminera de porc.
Bolets (jo vaig fer servir una barreja de bolets).
Pebrot vermell
Pebrot verd
Carbassó
Ceba tendra
All
Salsa romesco
Crema de llet.
Oli d'oliva i sal.

Procediment:

Les verdures les tallem en dauets petits i les confitem en oli d'oliva (cocció lenta, oli escàs i foc suau). Salpebrem i reservem.

Saltem els bolets amb una mica d'all. Salpebrem i reservem.

Barrejem el romesco amb crema de llet (a gustos, com més crema de llet més suau ens quedarà) i també reservem.

Finalment, treiem qualsevol resta de greix a la llaminera i la saltem a foc viu durant un parell de minuts per daurar-la. La posem a 160 graus al forn durant 6 minutets per a acabar-la (aquest temps la deixa poc feta per el centre, que és com m'agrada a mí).

Emplatem amb una base de salsa, la llaminera tallada en diagonal (un troç horitzontal i un altre vertical) i decorem amb la verdura i els bolets.

de retirada (temporal?)

Ens ha sorprès la notícia de la retirada (esperem que temporal) de Toñi Vicente.

Per evidents raons sentimentals (els que em coneixeu ja em coneixeu) la gastronomía galega em resulta propera i és una mala notícia que perdi un dels seus estandarts. L'escàndol de les vieires sembla que ha obert una via d'aigua massa gran per al vaixell (o barco, que també és correcte) insignia?

En tot cas, espero que hi torni. Les figures mediàtiquest hi tenen un paper en tot això i si de vegades aquest rol esdevè exagerat i fins i tot comic també altres vegades formen part d'un sistema que ha de funcionar per aconseguir que entre tots menjem una mica millor. I no us enganyo: és una de les tasques que tenía pendents en properes visites a aquest preciós racó de mon que és Galicia i ara ja no se si podrè acomplir-la.

Jo no em dic Earl, però el meu karma gastronòmic pot estar en perill...
Una pena.

d'aquest parell ho pots esperar tot.

de nou any, de nova tradició.

Les tradicions neixen per raons ben prosaiques (i si no, que ho preguntin per Alacant on fa 100 anys van inventar que portava bona sort menjar 12 raims per cap d'any. I tot perque teníen un excedent d'aquesta fruita. Menys mal que no els hi sobraben melons).

Aquest any passat vaig passar per LIDL a dia 31 de Desembre i teníen un gall d'indi que originalment costava 14 euros en oferta: 2,8 kg de gall d'indi per 8 euros.

Aquí va neixer una nova tradició: fotre un gall d'indi al forn per cap d'any. Una tradició de les de casa meva, es clar. Que comprendreu que consideri com les tradicions més importants que es fan i es desfàn.

Tant és així que vem haver de correr una mica per sopar el gall d'indi a les 23h passades ja amb el cap posat als raims i en quina cadena criticar per la seva desastrosa forma d'enterrar el 2008.

Al final el gall d'indi no va ser reeixit al 100% (bò, però no excel.lent. Farcit amb carbassó, llimona, taronja i bacó) i a Telecinco ens van fotre una publicitat de Mastercard mentre sonàven els quarts del rellotge. Podrits.

Això sí, els raims van caure tots.

QUE TINGUEU UN GRAN 2.009.