Darwin, durante sus años goliardescos en la universidad, era socio de un extravagante club de glotones, cuya prerrogativa era la de catar en compañía las carnes mas extrañas y, en ocasiones, repugnantes.
En su Autobiografía recuerda haber reunido tres conjuntos de datos para llegar a su descubrimiento. En primer lugar, los fósiles de animales extiguindos parecidos a especies vivas, como la coraza del armadillo actual que recuerda a la del gliploptdonte: de hecho, durante el viaje comieron armadillos.
En segundo lugar como grupos de animales afines se sustituyen unos a otros desplazándose. Los primeros restos óseos de una nueva especie resultaron ser los restos de una comida: se percató de que tenía ante el los huesos de una nueva especie de ñandú, más pequeña y posteriormente llamada 'Rhea darwinii' en su honor.
En tercer lugar, la distribución de las especies en las Galápagos...el vicegobernador le describió las variaciones, isla por isla, en los caparazones de las tortugas, de las cuales al parecer se alimentaba regularmente.
Darwin, pràcticamente, se ha comido las tres clases de pruebas más importantes de la evolución: una clase de 'vía gastronómica' hacia el descubrimiento científico.
Del llibre Creación sin Dios, de Telmo Pievani. Ediciones Akal.
Ara que fa dos segles que va neixer un dels esses humans que més a contribuit al coneixement humá, gràcies Charles.
Aquesta setmana, aprofitant els dia de festa he pogut avançar en dos dels eterns punts pendents a la recàmara:
- Veure uns quants capítols de la millor sèrie de ciencia ficció que mai s'ha fet: Battlestar Galactica (la de l'any 2004). Un prodigi de guió on l'entorn sci-fi queda en un segòn (pero fonamental) plà: política, sexe, guerra, economía i lluita social, racisme, amor, amistat, pors i esperances,... best sci-fi, ever.
- Llegir un dels llibres que la biblioteca de Ripollet ha tingut a bé deixar-me per uns dies:
Tratado del garbanzo. (Robert Bistolfi i Farouk Mardam-Bey, Ediciones del oriente y del Mediterraneo)
"Desde Platón a Sartre, pasando por Plinio y Petronio, Harun al-Rachid y Carlomagno, Avicena e Ysacus, Boccaccio y Rabelais, Georges de La Tour y Mistral, veinte siglos de historia de la humanidad desfilan a lo largo de estas páginas para rendir un merecido homenaje a la más humilde de nuestras legumbres: el garbanzo"
Aquesta presentació, una mica carrinclona per al meu gust, ens introdueix al que és un tractat ple de dades i bastant complert (com a mínim per al que jo necessito). Durant la primera part del llibre aprenem la historia (per força donat que neix al mediterrani tindrem molta presència de l'orient proper).
Després tindrem receptes repartides en aperitius, amanides, purés, sopes, pans, entrants, plats principals i dolços.
Aquí us deixo una recepta d'exemple d'un llibre que jo no inclouría al menú fixe de l'estantería de casa però que que recomano vivament com a carn de biblioteca:
Cigrons amb coco (India):Nariyal kabli chana usalIngredients: 250 grs de cigrons,1 l d'aigua60 ml d'oli de sèsam,una cullaradeta de comí, 2 cullaradetes de cilantre, mitja cullaradeta de fonoll8 gras de pebre, una cullerada i mitja d'anacards o ametlles250 ml de iogurt,2 cullaradetes de ají (pebrot picant)1 cullerada de
gingebre fresc picat, 85 grs. de coco ratllat,Oli, Ghee (mantega índia),2 Patates tallades en daus, 1 cullaradeta de mostassa, sal,1 cullaradeta de cúrcuma, 2 cullerades de cilantre picat,6 llimones o llimes
Preparaciò: Mentre coem els cigrons, barrejem el comí, el cilantre, el fonoll, el pebre i els anacards. Es posen al foc per torrarlos en sec una mica, amb ull!!A continuació o piquem al morter i ho barregem amb el iogurt, el pebrot, el gengibre, el coco i mig got de brou. A la trituradora i homogeneitzem fins a obtenir una salsa espesa.Fregim les patates i les reservem.Fonem el ghee i hi fregim la mostassa i unes fulles de curry (meeth neem). Al final hi afegim els cigrons.Hi afegim també la salsa, abaixem el foc i deixem coure removent amb frequencia. S'afegeix la patata just abans de servir i ho decorem amb la llimona.
Ahir diumenge vem fer una de les millors coses que es poden fer a la vida: Anar a visitar la família.
Aquests darrers mesos han estat difícils per al nostre oncle Diego, que ha superat una situació personal dura i ho ha fet com sempre: preocupant-se més per els altres que per ell mateix.
Ens l'estimem molt al nostre tiet, i per això ahir vem anar a fer-li una visita i no podíem menys que portar-li un menú que li recordés als plats de l'infantesa, als plats que sempre seràn un èxit i un fracàs. Un èxit perque són plats d'alegría i vinculats a una epoca ben feliç. I un fracàs perque mai mai de la vida aconseguiràs fer el plat millor que la seva 'mamá', la nostra avia Maria.
En tot cas, no era l'objectiu aconseguir cap altre cosa que compartir una jornada dins d'una família que ens va acollir fa molts anys sense reserves i de tot cor. Ens va tocar la loteria, oiga.
De regal, vem compartir una estona amb la nostra cosina Anahí, el David i les seves tres filles que son simpàtiques i maques com la lluna plena.
Per tant, i concretant en el tema gastroblocaire, el menú era:
Gaspatxo. Truita de patates. Amanida de patata.
Si, el nostre oncle és d'arrel ben extremenya i s'havía de notar.
Aquest dijous vem tornar a asistir a una classe de MC Carbó (Master of Ceremonies Carbó per als que no estigueu avesats al llenguatge rapero). Com sempre va ser una amable invitació de la Gemma que vam acceptar encantats.
Aquesta vegada el tema central va ser 'la llimona'. De primer val a dir que la Mireia venia diferent que altres dies: d'estiu? Potser, perque no portava la típica jaqueta de cuiner, sino una samarreta de cotó ben fresqueta. Aixó no m'importa gens, pensaràs. I potser tens raó però ja era un avís: avui és diferent. I ho va ser: Tot eren postres!!
Val a dir que a casa ens repartim entre les opcions pro-salat (my sister), pro-dolç (my beloved gallega) i jo que ocupo una posició central. Per tant, ja sabem a quí li va fer més ilusió i a quí no tanta...
Una cosa que vaig agrair molt va ser el comentari de la Mireia sobre que 'saltaria' molt d'una recepta a l'altre i que ho feia expressament per a que no xerressim tant. Sincerament, la darrera vegada vaig trovar molt molest el nivell de soroll que hi havia que en moments no ens deixava escoltar la mestre.
Les receptes van ser tres:
LEMON CURD (perfecte, ja tenía ganes de veure'n un per decidir-me a fer-lo, una base imprescindible per progressar i millorar el meu nivell de pastisseria).
TARTALETA DE LEMON CURD I RAPSÒDIA DE FRUITA VERMELLA. Sensacional, sobre tot perque fer tartaletes ja no em farà cap por, i la rapsòdia és simplement una de les coses més meravelloses del món de les coses meravelloses.
PASTÍS DE MERENGA I LEMON CURD. Això ja no m'agrada tant, però també vem aprendre a fer la pasta brisa. Senzilla, fàcil i resultona.
De les tres, us poso la base i autèntic regal de la Mireia:
Lemon Curd:
Ingredients: 2 o 3 llimones grosses i tendres (aprox. 150 ml de suc). 2 ous 150 grs. de sucre 100 grs. de mantega
Procediment:
Batem els ous, reservem.
En una cassola al bany maria, barregem el sucre i la mantega. Afegim el suc i la pell de llimona. S'ha de desfer el sucre (comprovar-ho amb el ditet, nens) i que no s'escalfi per sobre de 37 graus.
Sense deixar de remenar afegim els ous i ho coem 15 mins.
Colem i llestos!!
I al cotxe, de tornada i amb aquesta energia que ens dona la Carbó:
No he pogut resistir-me a posar aquest video que he trovat al blog d'el cocinero fiel. Un blog que ja és més que un blog -si és que això té algún significat- però sobretot un lloc a la xarxa on sempre he trovat continguts en high quality.
En Txaber i en Nacho han començat la recerca de la recepta que ens identifica. Em sembla clar que tal i com deia -diu- en Lluis, quan arribis a Itaca entendràs el que son les Itaques. Es a dir, caminante no hay camino, se hace camino al andar.
Molts ànims en la recerca i que continueu disfrutant com en el primer pas del camí!
Una joia de video, tendre tendre tendreeeeee. Versió en color? Nein, bitte.
Ahir tot llegint el blog de el cocinero fiel i la seva recepta de tempura de llagostins em vaig adonar que el dinar d'avui dissabte sería aquests llagostins en tempura taaaaaant senzills (i per a mí divertits) de fer.
Realment em venía molt de gust, ja que la tempura té la doble funciò de aportar el toc cruixent i saboròs d'un embolcall i alhora protegeix els llagostins de la major desgràcia que li pot succeir a un llagostí (descartant la mateixa mort, pas previ i necessari): una cocció massa llarga que el transforma de 'delicia del mar' en 'goma marina'.
Hi ha poc a dir fora del video aportat per en Txaber, potser sí que afegirè que jo segueixo la tradició oriental de deixar la tempura molt poc enrossida. No es busca un color (i per tant sabor) torrat, només el cruixent eteri.
Per a acompanyar, amb la meva germaníssima (a.k.a. Laia) hem aprofitat per fer unes cloïsses en salsa verda. Com bé m'han suggerit, podríem haver fet unes broquetes amb els llagostins, i presentar-los d'una forma més moderna i arreglada... però es que no ha donat temps!!
Llagostins ens tempura
Ingredients:
Un kilo de llagostins. (Que ni hagi no??) Sal i oli.
Per a la tempura: Un ou. Farina. Unes cullerades d'impulsor. Aigua molt freda. Un parell de glaçons per mantenir la tempura freda. Procediment:
Netejar els llagostins (amb els caps i closques fem una salsa americana, per exemple). Enrecordeu-vos de treure-li els intestins.
En un bol, batem l'ou, afegim la farina, unes culleradetes d'impuslor i l'aigua fins que queda una pastina ben densa (per a que s'enganxi al llagostí). Afegim un pel de sal i els glaçons per mantenir-la ben freda.
Senzillament, passem els llagostins per la tempura, els posem en oli calent però no roent, no volem enrossir la tempura, només cuallar-la i fer-la cruixent. Anem sucant i fregint (i menjant en el nostre cas, je je...).
El 'tempus fugit', però aquests llagostins també!!
Fa poc parlava amb un amic sobre les receptes que hem perdut al llarg dels temps. I sempre que hi penso em venen a la memòria les patates fregides que feia la meva iaia Felipa.
Ja sé que tots teniu una iaia que feia unes patates/truita/arròs/fideuà (táchese lo que proceda) extraordinàries. Però es que les de la meva iaia eren les millors del mòn!!!!
I a sobre, la meva iaia María sempre ha fet un flam fora de sèrie, per no parlar d'infinitat de plats extremenys que m'han aportat tanta sabiduria i sentit comú a la cuina. Seva és l'expressió 'lo que admita' com a mesura de quantitat d'oli en una recepta. Quines croquetes!!! Quines croquetes!!!
Així que us deixo unes paraules d'una carta que vaig escriure fa un temps al respecte, que serveixin d'homenatge a les meves iaies i a totes les iaies del món que ens han regalat amb aquestes receptes 'màgiques' (com diría el mestre):
...Y además, mi abuela hacía unas patatas extraordinarias, cortadas en rodajas y cocinadas hasta formar una torta sin más aglutinante que su habilidad y supongo que algo de almidón de los generosos tubérculos. Que se yo. Ni su hijo, ni su nieto, ni su nieta han podido cocinarlas igual. Y lo han intentado, joder, pero no sale igual. Se llevó las patatas a la yaya a la tumba y nos quedamos con la nostalgia de la yaya y el aroma del fuego
Aquests dies he estat insistint en l'explosió de 'gèneru' que he trobat a les tendes de fruita i verdura, que ha coincidit amb l'implosiò de preus del mateix 'gèneru'. Una festa.
Això ha permès que durant uns dies la nostra dieta hagi estat convenientment tenyida de clorofil.les i carotens. Per tant, més sana.
Dins de les preparacions que hem pogut fer, em va agradar molt aprofitar una làmina de masa quebrada per a fer un pastís farcit de verdures:
És una preparaciò que ens va de conya per a portar al taper del dia seguent. Com que menjem fora de casa ens soluciona l'àpat d'una forma pràctica, neta i senzilla. La masa quebrada, que si no estic equivocat equival a una pasta de full però sense laminar i que per tant no puja em recorda bastant a la masa de les empanades galegues. D'aquí en va venir l'idea que d'altra banda no és precisament original.
Pastís farcit de verdures:
Una làmina de masa quebrada (jo faig servir la congelada del Mercadona) 200 grs. de xampinyons. Dos pebrots vermells. Dos pebrots verds. Mitja esbargínia. Dues cullerades de salsa de tomàquet. La carn picada d'una botifarra. Sal, oli, pebre i pebre vermell. Mig gotet de vi blanc. Un parell de dents d'all.
Procediment:
Es tracta senzillament d'anar introduint les verdures talladetes en ordre de més duresa a menys duresa. Les que triguen més les primeres. Jo les poso així:
-Esbergínia -Pebrot vermell. -Pebrot verd -L'all. -La carn picada -Mig gotet de ví. -Sal, pebre i pebre vermell. -Un parell de cullerades de salsa de tomàquet.
Amb aixó tenim preparat el farcit i obviament ens serveix posar qualsevol verdura que estigui de temporada.
Agafem un motllo d'aquests quadrats i allargats, li posem una capeta d'oli i posem la làmina masa quebrada en el fons i els laterals. Omplim amb les verdures i acabem de tancar per sobre de forma que queda tot ben segellat.
Al forn a 180 graus fins que ho veiem cuit, en el meu forn aprox 30 mins. Però cada forn és un mon.
Ho deixem refredar i ja podem desmotllar i tallar les raccions.
Bon profit!
Edit: La foto és nefasta, ho sé. Ja només em falten tres mesos per la nova càmera. Sigh.
