deperfectionnevercamsisili

Aquest senyor tan ben posat en aquesta espècie de pantocrator culinari, aquest senyor que coneixem com a Heston Blumental, aquest senyor busca la perfecció.

La perfecció en una recepta, és clar. Pot semblar molt pantocràtic però no deixa de ser un senyor com tots nosaltres (Ja!).

I vet-ho aquí que mirant la seva serie de videos 'In search of perfection' em va entrar el cuquet de fer el mateix que fà ell:

Agafa una recepta, n'estudia la historia i viatja al lloc del mòn on suposadament la preparen millor.
Després fa proves amb ingredients i tècniques sobre la seva pròpia interpretació de la recepta
I finalment un cop descartats els fracassos i trovada 'la perfecció'...
ens la mostra. Així impunement, passant de l'erotisme gastronòmic a la pura pornografía alimentaria.

Qué cabrooooón.



Bé, humilment sabia que ni de conya podía trovar una certa 'perfecció' en receptes com el Pato a la pekinesa o el Chicken tikka masala.

El meu objectiu ha de ser per força senzill i humil:

Starbase IN THE SEARCH OF PERFECTION: El bikini
(també conegut como Sandwich Mixto).

Phase1: History.

Perqué a Catalunya i zones de Castellò anomenem bikini al sandwich de pernil i formatge?
Segons internet:

"La sala Bikini trajo a Barcelona un novedoso sandwich de jamón y queso caliente importado de Francia (Allí se llamaba Croquie-monsieur) pero por motivos del franquismo, no pudieron llamarlo por su nombre original francés y decidieron denominarlos "Sandwich de la Casa".

Este rico sandwich caliente se puso de moda rápidamente en todos los bares de la ciudad, y al no tener un nombre propio, se pedían como el "Sandwich de la casa Bikini" y se quedó con un sandwich Bikini."

Sona plausible, força més del que normalment trobo per internet.

Phase2: Where everyone has gone before.

On es pot anar a menjar un bikini que sigui un clàssic i dels millors del mòn? Tenint la mama a 1000 kms està clar que no podem optar a que ens faci el bikini de quan erem petits i per tant vaig decidir anar al bar de més solera del poble i demanar-ne un.

El resum és que el van fer a la planxa, amb mantega per les dues cares, pernil dolç retalladet a mida del pà i un formatge que diguem que no estava malament. Bó.

Phase3: My ball is going away...

Vaig pensar que el veritable truc per a que un bikini sigui un bocata sensacional, diferent però que continui sent un bikini havia de fer servir primer de tot un bon pernil dolç i a continuació un formatge que fos suau, que fongués molt bé i que faci fils al mossegar:

Mozzarella!!!

I per a donar un toc diferent, hi afegeixo una fulla d'alfàbrega fresca picadeta.

Es a dir, jo hi poso pà, mantega, pernil dolç, mozzarella, alfàbrega, mantega, pà.

Phase4: The troubles.

Val a dir que de primeres vaig volguer posar la mozzarella entre dos llàmines de pernil dolç. Això té un inconvenient: la mozzarella és un formatge molt humit i el pernil no deixava evaporar el aigua.
Així que al mossegar de vegades te la troves: inacceptable si hom cerca la perfecció!!

Ho vaig resoldre posant la mozzarella a sobre del pernil dolç de forma que la humitat s'escapi durant la cocció del bikini.

En una segona fase vaig decidir 'assecar' la mozzarella una mica previament. De forma que la poso entre dos plats amb una mica de pes per a que deixi anar el suquet. La tinc 20/30 minutets i crec que fent-ho així ens podem oblidar de la humitat.

Phase5: Images


I bé, això és tot. És un bikini, no? El meu bikini perfecte.

de pena

Ja fa uns quants anys que sóc seguidor de RAC1, la ràdio més fresca a l'oest del riu Pecos. I on s'emet el millor programa radiofònic d'Espanya: Versió Rac1.

Aquí el senyor Marcel-lí parlant de la Crema de Sant Josep i per mig tota la macedònia de surrealisme d'aquest gran equip, inclòs el terrorisme islàmic.


Aquest any he observat certs tics que indiquen que potser el model que ha fet creixer l'emisora s'estigui esgotant (el principal escoltar al Basté dir que són liders 5 cops durant aquest matí. Pesat i soberbi).

Però no és aquest el llibre del que us volía parlar.

Resulta que durant la programaciò d'estiu que ara comença dediquen un programa a la cuina.

(BIENNNNNNNNNNNN)

Però resulta que han decidit continuar la broma macabre que ja feien dins del programa 'La primera pedra': Fer una confrontaciò de cuiners que defensen la cuina moderna contra uns altres que en defensen la més tradicional.

La cosa es perpetra sota el nom de 'la batalla dels fogons'. És com escoltar els polítics o els tertulians de La Noria però parlant de cuina: No cedir mai en res.

(MAAAAAAAAAAAAAL)

de pena.
de plorable
deplorable.

O no entenen rès, o no entenen rès. O les solucions fàcils són més fàcils, que tambè podría ser.
O jo estic equivocat.... espera... borra això darrer...

En fí, una llàstima.

d'esferificació a l'antiga

Avui hem volgut fer unes mandonguilles de mayra (algú sap com es diu la mayra en castellà? Algú pot trovar receptes de mayra a internet?).

Bàsicament perque la setmana passada vem fer hamburgueses de peix i estaven bones, però jo tenía entre cella i cella que en mandonguilles podía estar brutal. I en efecte.

La recepta és totalment inventada, és a dir, he volgut crear les meves mandonguilles de peix amb les meves proporcions i provar. Ha estat un èxit.

El que he decidit ha estat no fer servir ou, per a fer-les més tovetes.
També he decidit afegir una mica de crema de llet, perque a la cuina francesa i nòrdica fan unes qnelles de salmó que en porten. Però jo buscava una textura molt esponjosa.
Finalment, he afegit pa de motllo remullat en llet per a garantir la textura.

Aquest és el resultat.

Mandonguilles de mayra mega-tendres.

Ingredients:
1 kg de mayres (les he congelat durant dos dies per això del anisakis).
Dues llesques i mitja de pa de motllo.
Una dent i mitja d'all.
Una ceba tendra gran.
80 ml de crema de llet.
Brou de pollastre suau.
Una mica de farina.
Sal, oli, pebre.
Dues cullerades de salsa de tomàquet.

Per a les patates:
Cinc o sis patates.
Un bon grapat de romaní.
Un bon grapat de farigola.
Dues dents d'all.
Una fulla de llorer.

Procediment:

És fàcil, és senzill, però una mica pesat: Netejar les mayres i treure els dos filets de cadascuna.
Picar-les a ganivet a una mida no massa petita, volem una certa textura. Diguem de mig centímetre d'ample de cada troç.

Li afegim el pa remullat i esqueixat(abans de posar-lo li treiem l'excès de llet) .

Tallem l'all en brunoise petita i el daurem uns segons a la paella. Uns segons, no ha d'enrossir.

Tallem la ceba en brunoise i la passem per la paella fins que està translúcida. Anirà més ràpid si li afegim sal i la tapem a foc mig.

Afegim la crema de llet i ho barrejem tot amb les mans ben netes.
Salpebrem i si tenim el que hem de tenir ho tastem per comprovar. Així, en cru.

Quan ho tenim, ho deixem reposar 1h a la nevera. Quan ha passat l'hora farem les mandonguilles i les passem per farina i les daurem (l'objectiu de daurar és doble: afegir un gust de torradet i que no es desfacin al posar-les al brou).

En aquest moment, posem en una cassola uns dents d'all 'matxucats' per a que deixin anar més substància. També les patates tallades a la mida que ens agradi i les herbes aromàtiques. Les daurem, que quedin crues per dins i dauradetes per fora.


Quan les tenim daurades, afegim el brou, les dues cullerades de salsa de tomàquet i les coem.


Atenciò, quan ja estàn les patates, afegim les mandonguilles i les coem un minut. No fa falta més, entre la calor de daurar-les i aquest minut estaràn fetes.

Total, que només són unes mandonguilles, però com que me les he 'inventat'/improvisat jo mateix, m'ha fet il.lusió. Sobre tot perque estàven gustosísimes i molt tendres.

Salut!!

de final de curs

Avui ha estat la darrera jornada de curs a l'escola Bell.Art.

La professora Maria José (la nuni em va recordar el nom que jo no havía apuntat) ens ha fet la segona classe de postres.

Mousse de xocolata
Mousse de xocolata amb llet
Clafoutis de cireres
Mouse ràpida de llimona
Maduixes macerades amb escuma d'alvocat
Pastís de xocolata 'un quart d'hora'
Parfait de xocolata

He de confessar-vos que darrera de compartir una estoneta amb en Martí i la Silvia (nuni), les classes de la Maria José han estat el millor d'aquest curs.
Directes, amb ritme, amb una gran capacitat didàctica i amb moltes dades i consells pràctics. El que més m'agrada és que ens ha fet algún comentari de perfil 'professional' i com ja us he dit el nivell teòric del curs ja el tenía més que de sobres. Per tant, he agrait molt aquestes pinzellades més enfocat al professional de restauraciò.

Us poso una recepta que em feia la meva veina Rosa, filla del pastisser que em va ensenyar que la crema catalana no porta Maizena. Era petit i era així o molt semblant, no em demaneu més ja que només tenía 12 anys i he perdut més que la roba de color.

Mousse ràpida de llimona:

Ingredients:
300 grs, de nata muntada.
125 grs. de llet condensada.
120 ml de suc de llimona (jo el farè amb llima).

Procediment:
Barrejem la llet condensada amb el suc de llima. Li incorporem mica en mica la nata. Posar en copes i a la nevera.

Ja. Fàcil oi? Doncs està boníssim!!

L'altre recepta que m'ha agradat molt ha estat el Clafoutis de cireres. No tenía ni idea de qué era un clafoutis.
Aquest postre va neixer a la regiò francesa de Limousin.
Si, on van inventar fa tres segles uns nous carruatges molt llargs, tirats per més de 8 cavalls i amb cortines tintades.

Hum, perdó. Seguim.

És de la família de la crepe (perque porta farina tot i que és com una crema passada per el forn). Es fa al forn amb fruita fresca o fruits secs. els podeu veure en els tres platets de la imatge:


També us poso la recepta del timbal de favetes (dedicated to Sara María):

Timbal de favetes, mozzarella, tomaquet confitat i sarimsaki de iogurt.

Ingredients:

170 grs. de tomaquets ben madurs.
250 grs. de mozzarella de búfala (o no de búfala, que la vida está mu achuchá)
400 grs. de favetes mini baby (pleonasme?)
Oli d'oliva, sal Maldon (o una sal en escates)
Farigola, romaní i menta.
300 grs de iogurt grec sense sucre
Pebre vermell dolç
Una dent d'all
Sal, sucre 40 grs de llard (i si no tenim, doncs mantega)
100 grs. de ceba tendra.

Procediment:

Escaldem i pelem els tomaquets.
Els tallem en grills i els hi treiem les llavors (donen acidesa). Els posem en un cassó amb una mica de sal, amb sucre per matar l'àcid i pebre blanc. Ho cobrim tot amb oli i al forn. 90 graus durant 90 minuts. Que rodó no?

Seguim, piquem la ceba en brunoise i la posem en una cassola amb el llard i una mica d'oli d'oliva. Quan es comença a daurar li afegim les favetes i les cuinem a foc lent amb una tapa per a que no s'assequin. Si cal li podem afegir una mica micona d'aigua.
Un cop fetes, les reservem per a que es refredin.

Fem el samrisaki: barrejem unes fulles de menta picada dins el iogurt (que previament hem triturat amb all). Li afegim pebre vermell i si el volem més lleuger li podem afegir una mica de llet.
Finalment muntem el plat posant un motllo, un fons del tomàquet confitat. A sobre troços de mozzarella amb una mica de sal Maldon i un raig d'oli verge i finalment les favetes amb una mica de la salsa Samrisaki.

Decorem amb salsa a discreció.

Espero que us agradi. Salut!!

PD2: De nou vull agrair als blocs Lacuinadecasa, Lacuinavermella i Elcafédenit que ens hagin donat l'oportunitat d'assistir al curs, confirmant que en això de la gastrosfera catalana hi ha 'millors ingredients' a fora de les receptes que a dins de les mateixes. Sou collonuts.

de com en la varietat està el gust.

Si ahir el cocinero fiel ens proposava un Quasi cebiche de gambes, jo ja li vaig contestar que en faría un altre però reinterpretant algunes cosetes.

I perque hom es permet reinterpretar un crack com al Txaber? Doncs ara mateix us ho dirè. Perque com tot a la vida, jo també tinc les meves raons:

1. Em va agradar la idea de coure les gambes amb cebiche, ja que sovint pateixo amb aquestes gambes congelades perque si els hi dones uns pocs segons més de cocció acabes amb trocets de goma de forma recargolada. I a sobre, encara que els coguis al punt sovint perden gran part del gust i acabes amb trocets de cartrò de forma recargolada.

Quan veieu el video d'el cocinero fiel, veureu que ell li posa suc de llima per coure les gambes, jo tambè però (i aquí tenim la primera reinterpretació) jo li he ratllat amb el microplane la pell a la llima. Els olis essencials de la llima estàn a la pell i volía incorporar-los al plat.

Aquí la prova gràfica:


2. Jo no soc gaire amant del picant. Entenc que la inicial tendència de la tradició de conservar els aliments (specially el peix i marisc) afegint-hi picant va acabar fent de la necessitat virtut i hi ha gent que li agrada mastegar foc. No és el meu cas.
Per aixó no li he posat ají. Segona reinterpretació.

3. En canvi, m'agradaba la ideia de compensar el àcid de la llima amb un punt dolç.
A l'original en Txaber hi posa ketchup. Molt bona ideia, però jo he volgut tractar el tema d'una forma més fresca i per a endolcir li he posat tomàquet tipus pera al punt de maduraciò i unes olives negres 'perla del guadalquivir'. Tercera reinterpretació y vamos para bingo.

Per a donar més cos i completar el plat li he posat uns talls de endívies (que són també dolces quen no amarguejen!) i he posat la ceba tendra, que m'agrada més.


I aquí tenim el resultat final:


Amanida fresca de gambes en llima (The Txaber Variationen)

Ingredients:

300 grs de gambes congelades.
Tres llimes.
Tres tomaquets pera.
Dues endívies.
Una ceba tendra gran.
Unes quantes olives negres.
Sal, oli, pebre.

Procediment:

Descongelem les gambes i els hi treiem el fil intestinal amb una 'puntilla' (How translate 'puntilla' to catalan?).
Posem les gambes a un bol i els hi posem el suc de dues llimes i la ratlladura de la pell de tres llimes. Atenció, només ratllem la part verda, la part blanca dona un regust amarg. Jo ho he fet amb el microplane.

Ho deixem 30 mins per a que es coguin les gambes.
Mentrestant tallem els tomàquets, la ceba i l'endivia (vigilant de no posar la part final que és una mica amarga).

Quan han passat els 30 mins ho aboquem tot, salpebrem, li posem una mica d'oli d'oliva i les olivetes negres tallades i sense os.

Servir fred, si-us-plau.

Es a dir, d'una gran ideia en fem una variació. Perque aquí és on està el gust.

Bon profit i salut!!

PD(Aquí una prova, LA PROVA, de que en les variacions està el gust):

Deivid and the course of summer cuisinne.

Cadascún tenim les nostres estrenes de temporada, per a uns serà aquest nou Harry Potter amb preocupacions hormonals i per a mi ha resultat l'estrena estiuenca el curs. ¿Quin curs? Aquest curs:
Durant la setmana passada i durant la present he tingut el plaer d'assistir al curs de Cuina Ràpida d'estiu que imparteix l'Escola de cuina Bell.art.

El plaer es deu que em va tocar per sorteig lacuinadecasa, lacuinavermella i elcafédenit (gràcies, gràcies i gràcies).
Tot i que era primer suplent i una baixa de darrera hora m'hi va incloure.

El mestre principal de cerimònies és en David Lienas, director de l'escola i per el que tinc entès alma mater del 'tinglado'.

En David és una d'aquestes persones que sense coneixer-la sembla sensible, tranquil, competent i bon cuiner. Ja us dic, que no el conec ja que al contrari de molts dels alumnes no em puc quedar per comentar després de classe (comentar i jalar el que s'ha cuinat, val a dir-ho!).

El curs està estructurat en sis sessions:

Ensaladas y canapés
Arroces y pasta
Postres
Hortalizas, cremas y sopas
Carnes y pescados
Postres

Com a resum us dirè que durant la primera classe el que més em va agradar va ser el timbal de favetes, mozzarela (una debilitat personal) i tomàquet confitat. Aquí en teniu una foto de colors extranys que -sujuro- corresponen a la càmera i no al plat.


Del curs en general us sóc sincer i no gens modest: El 90% del que expliquen ja m'ho sé. Són molts anys llegint i cuinant a casa i arriba un moment que fins i tot les soques aprenem algunes coses i dades. Però és un molt bon repàs, moltes dades de les que a mi m'agraden (temperatures, varietats, temps de cocció, petits trucs,...). Mola.

Per això dels arrossos no en destaco cap: Tots ok, tots coneguts i nomès una discrepància: a mí no m'agrada el socarrat a la paella.
En general s'accepta com a un valor afegit el que per a mí és un cremar l'arrós i afegir un gust que no busco.
Gustos i per tant colors (i si no, mireu les fotos i em dieu de quin color tenía jo el vidre per mirar la vida aquesta setmana). ¿Verd?


Total, que el tercer dia van tocar postres i va venir una professora pastissera de la que no vaig apuntar el nom i per tant no us el puc dir. Un error d'amateur, ja em disculpareu.
Bon ritme, bona tècnica, explicacions clares i una sinceritat a prova de bomba: 'cuando probeis el arroz con leche notareis un regusto a toffe: es porque se ha pegado un poco el fondo'.

El que més em va agradar va ser el Tiramisú, a falta de postres amb xocolata. I vaig sortir content tot i que va fer la crema catalana amb Maizena i això va en contra de les meves creences ètiques, morals i fantasioses.


En fi, que la cosa marxa, que avui en tenim més i que ha estat una gran estrena d'estiu!!

de vegades sembla que no hi siguem del tot...

... afortunadament encara ens queden ganes de riure. Sobretot de nosaltres mateixos.

Mentre preparo la crònica de la primera meitat del curs amb David Lienas: Vaig dir que posaría un vídeo fent el ganso i en efecte tinc un vídeo fent el ganso:

les taronjes màgiques. from starbase on Vimeo.

International Version:

les taronges màgiques. International version from starbase on Vimeo.

Aquestes tarònges màgiques les vem trobar al mercat de Ceret, on -no us ho perdeu- també veníen porquets de companyía del tamany d'un meló mitjanet. Si en George (Clooney) en pot tenir un...

I avui per acabar, el ganso vol fer l'indio. Dale gas.

desfici desfet...

... i es que ja feia massa mesos que no acomplíem amb la obligada parada de recàrrega (ètica, energètica i estètica) a la Catalunya nord amb la nostra estimada Marina.

Aprofitant el seu 81 aniversari (qui ho diría), hem passata Cèret el cap de setmana. Conversant, rient, cridant i fins i tot diría que cantant.
Compartint i disfrutant per exemple d'aquests tomàquets -atenciò Joan, amb gust de tomàquet- de diferents colors i matisos:


Atenció, tót són tomàquets excepte les tires de pebrot escalivat.


I el millor no sòn els colors, sino el gust.

PD: Aquí teniu la Marina i la meva germana Laia preparades per jalar un pastís fresc de café que vem extreure de lacuinadecasa.

Feliç aniversari!!!

Pastís de Café Gourmet de lacuinadecasa.

Ingredients:

· 100g de llet condensada
· 150g de llet normal
· 3 iogurts de cafè gourmet
· 1 culleradeta de cafè soluble
· 1 sobre de quallada Royal

Preparació:

Posar tots els ingredients en un cassó al foc i remenar contínuament fins que faci la primera bombolla de bullir. Abocar en un motlle de silicona i deixar refredar. Reservar a la nevera fins el moment de servir.
Desemmotllar i decorar al gust.

desmesurada mesura

M'arriba per correu un avís sobre un curiós objecte per mesurar la quantitat de espaguetis i encertar sempre.
Jo no el necessito, per a mesurar la quantitat d'espaguetis agafo un bon grapat, en poso algún més per a poder repetir i aleshores n'hi afegeixo uns quants per al dinar de demà...

Però com a objecte m'ha resultat molt atractiu -amb aquest diafragma tan sci-fi-

Aquí el medidor a la venda

d'esqueixada09

D'esqueixades n'hi ha tantes com famílies.
També de teoríes sobre l'esqueixada (que si el bacallà tallat petit per a que absorveixi l'oli, que si l'emulsió de la gelatina del bacallà amb l'oli, que si olives negres sí, que si olives negres no, que si vinagre o que si llimona,...).

I jo, pobre de mí, només se que avui quan anavem a plaça a caçar el dinar, aixafats pels fotons, matxucats per els ultraviolats, aplanats per Apolo... només volíem un dinar d'esqueixada.
Saborosa, sana i definitivament fresca.

Aquesta és la meva esqueixada
(no puc posar 'nostre', perque el fan de les olives negres sóc jo):

-500 grs de bacallà dessalat al punt de sal (quin punt? al punt!! al bó!! al saborós!!...bé, ja m'enteneu).
- Una ceba tendra grossa o dues mitjanes.
- Un bon grapat d'olives negres sense pinyol -si no sou dropos as myself les podeu despinyolar vosaltres...
- 300 grs. de tomàquet de branca, ben dolç i madur.
- Oli d'oliva verge.
- El suc de mitja llima.
- Sal i pebre.

Procediment:
Netejem els tomàquets i els tallem a trocets. Jo per esqueixada els tallo en 'grills' com si fóssin de mandarina.
Tallem la ceba en trocets també.
Les olives: per la meitat.
El bacallà: li treiem la pell i les espines, l'esqueixem a la mida que ens agradi (en el meu cas uns 2 cm de llarg per 1 cm d'ample). Com veieu, m'agrada notar la textura del bacallà.

Ho barrejem tot en un bol, li afegim sal, pebre i oli d'oliva. Compte amb la sal, que el bacallà ja en porta.
Finalment, li posem el suc de mitja llima i de vegades, li ratllo la pell amb el microplane per donar-li aroma.

Poseu una estona a la nevera.
Ha d'estar ben freda!!

PD: la meva família galega van FLIPAR la primera vegada que els hi vaig fer, no només perque està bona sino perque no imaginaven que ningú es menjés el bacallà dessalat sense cuinar-lo al foc.

desiderandum

Desiderandum, que és gerundium.

De la mateixa manera que la vida s'encarrega de proporcionar-nos la racció de problemes i mals de cap, també s'encarrega de proveir-nos de coses bones.

Així ha estat sempre i així serà. Desde que Annibal va fer torontollar un imperi que va civilitzar Europa (a base d'osties) fins avui.

Una de les alegríes que la vida m'ha regalat ha estat coincidir en l'espai-temps amb un grapat de persones sensacionals que viuen a Extremadura.

Dona la casualitat que la majoría són família, però no són sensacionals perque jo els miri amb bons ulls -que també- sino que són sensacionals perque són de la classe de gent que dona més del que acostuma a rebre.
I ho fan així... de natural.

I vet-ho aquí, que és on volía arribar, em trobo fent la llista de dessitjos gastronòmics per a aquesta setmana d'Agost que compartiré amb ells.
Setmana que ja se m'ha fet curta, la cabrona.


Foto: 'El hornillo', on tenen a Santa Eulália en el fornet que veieu i es clar, a l'Agost a 40 graus... ben rostideta la pobre. Les columnes i els frisos... romans es clar.


Desiderandum máximus:

-L'escapada a Portugal a menjar al Cristo.
-La fideuà del meu pare -LA FIDEUÁ-.
-Les croquetes de la meva mare -LES CROQUETES- amb permís de l'avia María.
-El dinar amb l'Alberto i l'Isabel a Esparragalejo.
-La nit al Teatro Romano, amb bocata king-size per a la mitja part.
Us asseguro que menjar un bocata de truita de patates amb pebrot escalivat mentre una pedra 'romana' se't clava al cul és molt i molt especial...i a sobre on vaig descobrir dues vegades (DUES!!) al gran Camarón de la Isla.
-L'arribada després de 12h en cotxe amb el menú ja demanat: Gaspatxo + truita patates.
-La visita a la carniceria per comprar 'prueba colorá' que m'emporto cap a Barcelona.
-La patatera (Manuel, tu y yo sabemos lo que casi todo el mundo se está perdiendo. Pobres). -La Torta del Casar. (sabieu que fa vint o trenta anys era un formatge de pobres que fins i tot es donava de menjar al porc???. Uala que fuerte nenes.)
-La Técula Mécula.
-Les 'madalenas de aceite' i 'marquesas' de la fleca de Torremejía.
-Les 'ancas de rana' d'Alange.
-La copeta de mosto amb una tapa al sortir de banyarse a 'La Charca'.

I altres que em deixo perque se que aquest viatge no dona temps (la mel de Yuste, per exemple).
En fí, falta mes i mig i mireu quina llista...