I sincerament, si ho diu ell em penso que serà veritat. La seva opinió ja fa molts pixels que ens ha demostrat ser de fusta noble i sincera.
Però vet-ho aquí que no tot a Portugal és alta cuina esnob!!
La setmana passada vem acomplir amb una tradició familiar del que sóc principal instigador (alguns membres de la família poden pensar que sóc pesat instigador...heh). La tradició en questió és una visita anual a Elvas (Portugal) per disfrutar d'una mariscada acompanyada de Bacalao dorado.
És clar que aquest és el títol oficial. Jo personalment l'anomeno 'Tenhen camaraös? Queiro dos moi pouco feitos'.
Els camaraös són uns llagostins GEGANTS que estàn boníssims i que has de tenir la precaució de demanar poc fets, els portuguesos fan el marisc fins que es pot comercialitzar com a xiclet amb sabor a iode.
Aquí a dalt els teniu al costat de les llagostes i com veieu son enormes.Aquest any vem anar al primer restaurant que va obrir a Elvas per a servir marisc als Espanyols que creuen la frontera per Badajoz: El Cristo.
Com veieu per els comentaris de les imatges, tot va sortir molt bé. El Cristo continúa sent exàctament el que se suposa: un restaurant on menjar marisc sense cap altra pretensió.
Normalment per postre demano la cericaia, però aquest any em sentía transgressor i vaig demanar el Molotov. Un merengue molt poc fet i per tant molt lleuger i gens sec que acompanyen amb salsa de vainilla i ametlla.
Està bé, però aquest pecador la propera tornarà al camí de la cericaia.
Si no heu probat mai el bacalhau dorado us el recomano vivament:
Bacalhau dourado:
Ingredients:
500 grs. de bacallà dessalat.
500 grs. de patates.
1 ceba.
4 ous mitjans o 3 ous grans.
Procediment:
Esqueixem el bacallà dessalat.
Pelem les patates i les tallem tan fines com sigui possible. Han de ser molt fines tal i com surten a la foto.
Piquem la ceba i la passem per la paella fins que està transparent (no fosca, no volem el gust caramelitzat). Hi afegim les patates i les fregim. Quan ja estàn fetes afegim els ous batuts i ho retirem abans que quedi sec.
Jo no hi poso sal, perque el bacallà ja en porta.
En fí, una nit memorable.
Salut!!
En primer lugar gracias por el enlace. Como digo en mi blog, esa alta cocina más snob es una minoría destinada a una minoría. Pese a ello me parece preocupante su desarraigo. Por suerte, como se ve en el texto en este blog, en Portugal todavía quedan muy buenos y muy honestos lugares en los que disfrutar de una excelente cocina de raiz tradicional, a pesar de que no sean los de moda. Siempre recordaré un soberbio arroz con costilla y alubias en Viseu, unos linguadinhos" con salsa picante en Leça, unos humildes jureles (carapauzinhos) en el Estrela da Sé de Lisboa o un notabilísimo arroz con rape y langostinos en el Dom Pedro de Coimbra. La lástima, en mi opinión, es que todo eso no tenga un reflejo en la alta cocina contemporánea (con ilustres excepciones, claro).
ResponEliminaSaludos.
Gourmet, como ya digo pienso que tu reflexión es certera y oportuna. Además me resulta muy estúpida la actitud esnob, porque desaprovecha muchísimo potencial.
ResponEliminaLo bueno de todo esto es que el tiempo siempre pone las cosas en su sitio. Tanto para los que denostan la cocina de vanguardia como para los que denostan la cocina tradicional. Ambos dos bandos equivocados, en mi opinión.
Un saludo.
Qué pintas tienen esas gambas! El verano es un delito si lo juntas con el marisco...
ResponEliminaBuenísimos, eso sí, pidiéndole al camarero que los hagan poco.
ResponEliminaTienen una manía de pasar el marisco que no acabo de comprender...
L'autor ha eliminat aquest comentari.
ResponElimina