Amb final dolç.
Nota: A la botiga hi fa moooolta calor, però nosaltres ens el vem menjar 'on the road'. Recomanables.
diumenge, 27 de setembre del 2009
de festa per Barcelona
Una tarda de festa a Barcelona. Merçè09.
Amb final dolç.
Nota: A la botiga hi fa moooolta calor, però nosaltres ens el vem menjar 'on the road'. Recomanables.
Amb final dolç.
Nota: A la botiga hi fa moooolta calor, però nosaltres ens el vem menjar 'on the road'. Recomanables.
dissabte, 26 de setembre del 2009
de vegades arriba un somni i chas!
Recordo quan era petit. Recordo haver imaginat, desitjat i no sé si somiat.
I dins dels somnis recordo desitjar fortament que de les aixetes en sortís Coca-Cola.
Prou la limitació de l'ampolla de 1l de vidre comprada al Bar de sota a darrera hora per a que estigués fresqueta.
1 litre per a compartir amb tota la família. 1 litre!!
Aquella Coca-Cola era autèntic manà restringit. Cada glop, mesurat. Cada glop, disfrutat.
Descomptat del minso got.
De moment un got, ja veurem si en queda més.
I també recordo demanar, pregar, exigir!! la Nocilla blanca.
La Nocilla negre em molesta, em sobra.
Éra/és una taca que sempre aconseguía tacar la inmaculada part blanca: més dolça, més cremosa, més suau i més dolça.
No importa que hi posis molta cura en el moment de recollir la part blanca, ho dissenyen amb recargolada frontera els maleits.
Aquests somnis van quedar aparcats, com tants d'altres que la vida ens posa al parking durant els anys.
Fins que aquesta darrera setmana passejant per el Mercadona (ja sé, és cutre-salchichero passejar per el Mercadona) em vaig trovar el somni materialitzat a l'estantería:
NOCILLA BLANCA!! LA OSTIA!!
'Sujuro' que vaig trucar el meu pare per comentar-li. 'Sujuro' que m'he comprat un pot encara que fa anys que no compro Nocilla.
I 'sujuro' que el tinc a la taula de la cuina esperant el moment en que creui el mirall i trenqui amb aquest punt pendent. I si ara ja no m'agrada?
Googlejant una mica veig que la Nocilla blanca va sortir al 2002, o sigui que tenía un somni caminant per el món i jo sense enterarme.
Ara només falta que algún polític dels que remena les cireres decideixi començar a fer alguna cosa per el poble i munti un sistema de canonades paralel al sistema d'aigues...no ho dubteu, el futur és nostre.
Generació Coca-Cola:
Somos os filhos da revolução
Somos burgueses sem religião
Somos o futuro da nação
Geração Coca-Cola
I dins dels somnis recordo desitjar fortament que de les aixetes en sortís Coca-Cola.
Prou la limitació de l'ampolla de 1l de vidre comprada al Bar de sota a darrera hora per a que estigués fresqueta.
1 litre per a compartir amb tota la família. 1 litre!!
Aquella Coca-Cola era autèntic manà restringit. Cada glop, mesurat. Cada glop, disfrutat.
Descomptat del minso got.
De moment un got, ja veurem si en queda més.
I també recordo demanar, pregar, exigir!! la Nocilla blanca.
La Nocilla negre em molesta, em sobra.
Éra/és una taca que sempre aconseguía tacar la inmaculada part blanca: més dolça, més cremosa, més suau i més dolça.
No importa que hi posis molta cura en el moment de recollir la part blanca, ho dissenyen amb recargolada frontera els maleits.
Aquests somnis van quedar aparcats, com tants d'altres que la vida ens posa al parking durant els anys.
Fins que aquesta darrera setmana passejant per el Mercadona (ja sé, és cutre-salchichero passejar per el Mercadona) em vaig trovar el somni materialitzat a l'estantería:
NOCILLA BLANCA!! LA OSTIA!!
'Sujuro' que vaig trucar el meu pare per comentar-li. 'Sujuro' que m'he comprat un pot encara que fa anys que no compro Nocilla.
I 'sujuro' que el tinc a la taula de la cuina esperant el moment en que creui el mirall i trenqui amb aquest punt pendent. I si ara ja no m'agrada?
Googlejant una mica veig que la Nocilla blanca va sortir al 2002, o sigui que tenía un somni caminant per el món i jo sense enterarme.
Ara només falta que algún polític dels que remena les cireres decideixi començar a fer alguna cosa per el poble i munti un sistema de canonades paralel al sistema d'aigues...no ho dubteu, el futur és nostre.
Generació Coca-Cola:
Somos os filhos da revolução
Somos burgueses sem religião
Somos o futuro da nação
Geração Coca-Cola
diumenge, 20 de setembre del 2009
de matinada
Qué pots fer una matinada en que despertes dues hores abans de que ho faci el teu despertador? Qué pots fer quan el silenci que t'envolta és una invitació a gaudir d'uns minuts sense presses?
Qué pots fer quan tens ganes de regalar-li un petò dolç a la persona que tens al costat?
Pastís de pera.
Ingredients:
6 Peres mitjanes
200 grs. de farina
125 grs. de sucre
2 ous grans o 3 mitjans.
125 grs de mantega per al pastís i una mica més per a les peres.
1 sobre d'impulsor.
Unes cullerades de mermelada de taronja (o la que us agradi)
Mig got de rom.
Una mica de canyella.
Procediment:
El que he fet ha estat utilitzar la idea de la tarta Tatín però amb una coca tradicional, es a dir, he pelat i tallat les peres a troços grandets i les he passat per la paella amb mantega, cap al final li he posat la canyella i unes cullerades de sucre. S'han estovat una mica i caramelitzat una altra mica.
D'altra banda he fet la massa clàssica de coca amb els ous i el sucre batuts fins que blanquejen, aleshores afegir la mantega i després la farina passada per colador i l'impulsor. Ho hem te tenir tot ben barrejat.
Posem les peres en el fons d'un motllo untat amb mantega, a sobre hi aboquem la massa i al forn a 180 graus fins que al punxar amb ganivet aquest surti sec.
Ho treiem i quan està tebi però encara no està fret ho treiem del motllo. Fem una barreja de rom i la mermelada de taronja per posar-li per sobre. Això farà que estigui lluent, sucòs i amb el punt del rom.
Vet-ho aquí un bon esmorzar per a compartir amb un somriure.
Qué pots fer quan tens ganes de regalar-li un petò dolç a la persona que tens al costat?
Pastís de pera.
Ingredients:
6 Peres mitjanes
200 grs. de farina
125 grs. de sucre
2 ous grans o 3 mitjans.
125 grs de mantega per al pastís i una mica més per a les peres.
1 sobre d'impulsor.
Unes cullerades de mermelada de taronja (o la que us agradi)
Mig got de rom.
Una mica de canyella.
Procediment:
El que he fet ha estat utilitzar la idea de la tarta Tatín però amb una coca tradicional, es a dir, he pelat i tallat les peres a troços grandets i les he passat per la paella amb mantega, cap al final li he posat la canyella i unes cullerades de sucre. S'han estovat una mica i caramelitzat una altra mica.
D'altra banda he fet la massa clàssica de coca amb els ous i el sucre batuts fins que blanquejen, aleshores afegir la mantega i després la farina passada per colador i l'impulsor. Ho hem te tenir tot ben barrejat.
Posem les peres en el fons d'un motllo untat amb mantega, a sobre hi aboquem la massa i al forn a 180 graus fins que al punxar amb ganivet aquest surti sec.
Ho treiem i quan està tebi però encara no està fret ho treiem del motllo. Fem una barreja de rom i la mermelada de taronja per posar-li per sobre. Això farà que estigui lluent, sucòs i amb el punt del rom.
Vet-ho aquí un bon esmorzar per a compartir amb un somriure.
divendres, 18 de setembre del 2009
decidiu: Vermella o Blava?
Ahir, em vaig trovar a traició i sense previa notícia amb potser la pel.lícula que més em fascina.
No la que considero millor, ni la que considero més extraordinaria. Però sí la que més m'atrapa i em fascina.
Em va robar el cor i el cap fa ja deu anys tot i que les seves continuacions van resultar del tot decebedores (un menú amb primer plat excel.lent, un segón mediocre i un postre per llençar-li a la cara al cuiner).
The Matrix.
I tot veient la peli (capturat una altra vegada) m'adono que Xifra -El traidor-, l'humà que ven a la seva raça per fugir d'un Mòn Real de misèria per viure una Realitat de plaers, ens ho explica perfectament assaborint un bon filet de carn tendra i sucosa:
“¿Sabes? Sé que este filete no existe, sé que cuando me lo meto en la boca es Matrix la que está diciendo a mi cerebro: “es bueno y jugoso”. Después de nueve años, ¿sabes de lo que me doy cuenta? La ignorancia es la felicidad.”
Amics, no m'extranya l'elecció tenint en compte que al Mòn Real menjen 'cadenes de monoproteines amb vitamines afegides'. O sigui 'pastetes'.
I vosaltres, entre disfrutar d'una visita a El Bulli, menjar croquetes de la iaia, i la sobrassada d'Els Casals o bé cadenes de monoproteínes.... Qué triaríeu? Una realitat virtual saborosa? Escolliu si vermella o blava...
Afegeixo: Voldríeu despertar de la realitat que heu viscut fins ara per anar a parar a un nou món real on no existeix la sobrassada d'Els Casals?
-suposem per a fer-ho més interessant que continuareu coneixent i estimant a les mateixes persones-
Escollirieu continuar vivint la present realitat tot i ser fruit només d'impulsos elèctrics i simulacions?
No la que considero millor, ni la que considero més extraordinaria. Però sí la que més m'atrapa i em fascina.
Em va robar el cor i el cap fa ja deu anys tot i que les seves continuacions van resultar del tot decebedores (un menú amb primer plat excel.lent, un segón mediocre i un postre per llençar-li a la cara al cuiner).
The Matrix.
I tot veient la peli (capturat una altra vegada) m'adono que Xifra -El traidor-, l'humà que ven a la seva raça per fugir d'un Mòn Real de misèria per viure una Realitat de plaers, ens ho explica perfectament assaborint un bon filet de carn tendra i sucosa:
“¿Sabes? Sé que este filete no existe, sé que cuando me lo meto en la boca es Matrix la que está diciendo a mi cerebro: “es bueno y jugoso”. Después de nueve años, ¿sabes de lo que me doy cuenta? La ignorancia es la felicidad.”
Amics, no m'extranya l'elecció tenint en compte que al Mòn Real menjen 'cadenes de monoproteines amb vitamines afegides'. O sigui 'pastetes'.
I vosaltres, entre disfrutar d'una visita a El Bulli, menjar croquetes de la iaia, i la sobrassada d'Els Casals o bé cadenes de monoproteínes.... Qué triaríeu? Una realitat virtual saborosa? Escolliu si vermella o blava...
Afegeixo: Voldríeu despertar de la realitat que heu viscut fins ara per anar a parar a un nou món real on no existeix la sobrassada d'Els Casals?
-suposem per a fer-ho més interessant que continuareu coneixent i estimant a les mateixes persones-
Escollirieu continuar vivint la present realitat tot i ser fruit només d'impulsos elèctrics i simulacions?
dimarts, 15 de setembre del 2009
despatarrant: Jamie is back.
Ja fa anys que en sóc molt i molt fan del Jamie Oliver.
Perque és alegre i optimista.
Perque cuina fantàsticament.
Perque no s'ha convertit en un 'cliché'.
Perque la música és part dels seus projectes.
Perque m'ajuda a practicar l'anglès.
...
Guaiteu el link i disfruteu amb el trailer del Jamie's American Road Trip.
Sensacionaaaaaaaaal
diumenge, 13 de setembre del 2009
de visita familiar: Arròs!!
I després de les turistades. Amb un somriure, la revolta.
A la meva familia hi ha una tradició que sobretot afecta a la part masculina: l'arròs.
Tots el cuinem bé, però els testosterònics ens veiem en l'obligació de cuinar-lo ben sovint per als altres membres de la família.
Així que aquesta setmana, que tinc els pares de visita per el pais, el meu progenitor va cuinar el divendres (divendres) un arròs amb costelles. Va reeixir tot i l'inconvenient de fer servir arròs vaporitzat. Reeixir sí, convencer pse. Vèncer, no.
No sempre es guanya, que deien els proletaris. Però si alguna cosa ens ha ensenyat el patrò de la nostra bandera -tot i que ell no ho vol ser- , és que hem de persistir.
Per rescabalar-nos de la desfeta (11 de setembre, remember) vem decidir contraatacar amb un rissotto de bolets per al dissabte.
Volem ser uns heroics gramínics, nosaltres.
Potser us pregunteu quina opinió en tenen les fèmines de tanta abundancia cereal.
De moment no hem rebut queixes o potser han estat massa subtils per a unes ments simples com les nostres.
No deixa de ser un avantatge evolutiu que com a caçadors-recoletors agraim a la mare natura.
Aquesta vegada sí. Ens va sortir bé, cremòs, saborós, suau, coronat per una botifarra negra saltada durant breus segons... un èxit.
Rissotto de bolets de revolta.
Ingredients:
Mig kilo d'arròs arbori.
300 grs. de xampinyons frescos.
250 grs. de bolets variats (nosaltres utilitzem la bossa del Mercadona).
Tres porros.
Un got de ví blanc.
Una ceba.
Tres dents d'all. Alls comprats a la gitana de l'entrada del mercat de Ripollet, si fós possible...:)
100 grs. de formatge parmesà ratllat.
Un bon troç de parmesà per ratllar per sobre.
Uns dauets de botifarra negra.
2 l. de brou de pollastre suau.
200 grs. de mantega.
Sal, oli, pebre.
Orenga i farigola.
Procediment:
Tallem la ceba en daus finets i la posem en una cassola amb oli i la meitat de la mantega fins que s'estova una mica.
Afegim els porros nets tallats en discos de mig centímetre.
Afegim quan ja estàn quasi fets els alls tallats en trocets (si els posem massa d'hora es poden cremar).
Quan ja ho tenim tot ben transparent però no ha agafat color, li posem la farigola i orenga al gust. Ho coem uns segons i afegim el got de ví blanc.
Hi posem els xampinyons tallats a troços més o menys grans (que es trovin després). Quan estàn cuits però encara ferms hi afegim la resta de bolets.
En quant ha perdut la humitat, aboquem l'arròs arbori i ho rememen per a que el midó exterior es torri una mica (així queda més separadet).
Aboquem el brou de mica en mica a l'estil rissotto (només quan fa falta i només el just per a que vagi coent).
A banda, saltem uns segons (10 crec que són suficients) els dauets de botifarra i reservem.
Quan l'arrós és cuit al dente (al dente, eh!) el treiem del foc i li afegim la resta de la mantega i el parmesà ratllat.
Emplatem amb l'arròs, la botifarra i unes escates de parmesà fetes amb el microplane.
I per acabar, un bon somriure de retrobament familiar.
A la meva familia hi ha una tradició que sobretot afecta a la part masculina: l'arròs.
Tots el cuinem bé, però els testosterònics ens veiem en l'obligació de cuinar-lo ben sovint per als altres membres de la família.
Així que aquesta setmana, que tinc els pares de visita per el pais, el meu progenitor va cuinar el divendres (divendres) un arròs amb costelles. Va reeixir tot i l'inconvenient de fer servir arròs vaporitzat. Reeixir sí, convencer pse. Vèncer, no.
No sempre es guanya, que deien els proletaris. Però si alguna cosa ens ha ensenyat el patrò de la nostra bandera -tot i que ell no ho vol ser- , és que hem de persistir.
Per rescabalar-nos de la desfeta (11 de setembre, remember) vem decidir contraatacar amb un rissotto de bolets per al dissabte.
Volem ser uns heroics gramínics, nosaltres.
Potser us pregunteu quina opinió en tenen les fèmines de tanta abundancia cereal.
De moment no hem rebut queixes o potser han estat massa subtils per a unes ments simples com les nostres.
No deixa de ser un avantatge evolutiu que com a caçadors-recoletors agraim a la mare natura.
Aquesta vegada sí. Ens va sortir bé, cremòs, saborós, suau, coronat per una botifarra negra saltada durant breus segons... un èxit.
Rissotto de bolets de revolta.
Ingredients:
Mig kilo d'arròs arbori.
300 grs. de xampinyons frescos.
250 grs. de bolets variats (nosaltres utilitzem la bossa del Mercadona).
Tres porros.
Un got de ví blanc.
Una ceba.
Tres dents d'all. Alls comprats a la gitana de l'entrada del mercat de Ripollet, si fós possible...:)
100 grs. de formatge parmesà ratllat.
Un bon troç de parmesà per ratllar per sobre.
Uns dauets de botifarra negra.
2 l. de brou de pollastre suau.
200 grs. de mantega.
Sal, oli, pebre.
Orenga i farigola.
Procediment:
Tallem la ceba en daus finets i la posem en una cassola amb oli i la meitat de la mantega fins que s'estova una mica.
Afegim els porros nets tallats en discos de mig centímetre.
Afegim quan ja estàn quasi fets els alls tallats en trocets (si els posem massa d'hora es poden cremar).
Quan ja ho tenim tot ben transparent però no ha agafat color, li posem la farigola i orenga al gust. Ho coem uns segons i afegim el got de ví blanc.
Hi posem els xampinyons tallats a troços més o menys grans (que es trovin després). Quan estàn cuits però encara ferms hi afegim la resta de bolets.
En quant ha perdut la humitat, aboquem l'arròs arbori i ho rememen per a que el midó exterior es torri una mica (així queda més separadet).
Aboquem el brou de mica en mica a l'estil rissotto (només quan fa falta i només el just per a que vagi coent).
A banda, saltem uns segons (10 crec que són suficients) els dauets de botifarra i reservem.
Quan l'arrós és cuit al dente (al dente, eh!) el treiem del foc i li afegim la resta de la mantega i el parmesà ratllat.
Emplatem amb l'arròs, la botifarra i unes escates de parmesà fetes amb el microplane.
I per acabar, un bon somriure de retrobament familiar.
detall d'extremadura.
dijous, 10 de setembre del 2009
desde la radio ens arriven bones ones...
Avís per a navegants:
La Gran Mireia Carbó, a la que ja hem dedicat alguns posts i que tant ens ha fet gaudir amb les seves classes al Club social Caprabo... torna a les nostres vides. Com a mínim a la meva.
Col.labora a RAC1, amb l'Elisenda Camps. L'he escoltada avui explicant Rissotto (ES POT COMENÇAR MILLOR???) cap a les 15.30 de la tarda. Jo encara em mantinc fidel a RAC1 tot i que ha perdut 'touch'.
Aquesta ès la resenya de la web:
- Tot és possible, amb Elisenda Camps
De dilluns a divendres durant una hora i mitja a les 14.30 h, Elisenda Camps presenta el magazín de servei de RAC1. Al Tot és possible, cada dia, cap pregunta sense resposta.
Magda Carles, Montse Guals, Núria Esponellà, Mireia Carbó, Esther Monleón, Fermí Arias, Ricard Adán, Carles Herrera i Xavier Bech de Careda formaran part de l’equip de col·laboradors del Tot és possible.
Aquí podeu baixar els programes de RAC1
Mireia is Back, i tot i que a un programa de l'Elisenda Camps mai podrà arrivar a ser 'so wild' sempre serà un terratrèmol, perque sabem tota l'energía que porta al darrera:
dimarts, 8 de setembre del 2009
descobrint la Quinoa
La quinua, quínoa, quinoa o kinwa (Chenopodium quinoa) es un pseudocereal perteneciente a la subfamilia Chenopodioideae de las amarantáceas. Es un cultivo que se produce en los Andes de Argentina, Bolivia, Chile, Colombia, Ecuador y del Perú además de los Estados Unidos, siendo Bolivia el primer productor mundial seguido del Perú y los Estados Unidos. Se le denomina pseudocereal porque no pertenece a la familia de las gramíneas en que están los cereales "tradicionales", pero debido a su alto contenido de almidón su uso es el de un cereal.
El primer contacte que vaig tenir amb aquest pseudocereal (ja em direu quina forma més lletja de etiquetar un aliment) va ser llegint un llibre d'alimentació ortomol.lecular (ja em direu quina forma més lletja d'anomenar una alimentació).
Els partidaris d'aquesta teoría alimentaria bàsicament venen a dir que la gran majoría dels aliments que ingerim són més perjudicials que beneficiosos. I la principal culpa està en que han estat modificats durant generacions de forma que han perdut la seva 'naturalitat' original. Aquesta naturalitat perduda acaba produint que nombroses substàncies perjudicials quedin enmagatzemades en el nostre organisme: toxines.
Exemple: la llet de vaca provoca rebuig a la lactosa perque està pensada per vaques, i no per a humans.
Dins de la llista dels aliments que ells proposen com a 'nets' està la Quinoa. Aquí podeu consultar una llista d'aliments ortomol.lecularment correctes
La Quinoa i el fajol (trigo sarraceno) són els cereals permesos.
Absolutament nets de mol.lécules no assimilables.
Purs e inmutables.
Jo, que no m'alimento gens ortomol.lecularment,
vaig decidir comprar un paquetet de quinoa per a tastar-la. I he de dir que m'ha agradat molt.
L'ús que se'n fa és similar a l'arrós, però jo aquesta vegada he volgut fer més aviat un tipus 'tabulé' només que amb quinoa, que fet i fet, té un tamany similar.
A casa en tornarem a sentir parlar de la Quinoa. Ens ha agradat i segur que la veurem de tant en tant passejant per els nostres menús.
Quinoa en amanida:
Ingredients:
200 grs de Quinoa.
125 grs. de tonyina en oli d'oliva.
Tres tomàquets pera.
Dues cebes tendres.
La ratlladura de la pell d'una llima i el suc de la llima per a la salsa.
Sal, oli, pebre.
Procediment:
Posem la quinoa en un col.lador i la passem per aigua freda, fins que l'aigua que surt està completament blanca. La quinoa pot resultar indigesta si no la rentem així.
La posem a coure en aigua amb sal (jo li vaig posar dos allets). Es cou com l'arros, triga aprox uns 16-17 minuts. Deixar-la al dente a poder ser.
Preparem la resta d'ingredients tallant a daus la tonyina, a dauets la ceba tendra, a daus el tomàquet. I quan ho tenim tot, ho barregem amb la quinoa.
Salpebrem i li posem la vinagreta que ens agradi (jo com veieu: oli + suc de llima + ratlladura de la pell de llima).
Servir fresquet.
Un plat refrescant i sa (segur que és sà, no cal saber ortomol.lecularitat avançada per a veure que aixó és sà).
Salut!
diumenge, 6 de setembre del 2009
de Chronicle series: Els Casals
Aquesta crònica comença fa mesos i fins i tot dirè que fa anys:
Quan els cuiners vermells descobreixen gràcies al boca-orella un lloc diferent amb una filosofía circular molt especial.
Aquesta primera visita del Kike y la Txell (tanto monta monta tanto) és el primer pàs per a que unes cuantes baules després la cadena de la causalitat acabés ahir visitant unes instal.lacions on hi vaig trobar quelcom més que un restaurant d'alta gamma.
Hi anàvem 7 samurais que lluny de buscar brega (mai busquem brega nosaltres, sóm samurais-anyell) anàvem cercant disfrutar d'una jornada especial en tants sentits com fós possible.
Aquí el que pensàvem els 7 dos dies abans de llençar-nos a l'abisme:
Samurai Sara Maria, samurai Mar Calpena, samurai Cocinillas, samurai Roger Compte, samurai Txell, samurai Kike i samurai starbase.
El dia va començar amb el millor pròleg: esmorzar típic vallesà (Oriental, por supuesto) a la cuina vermella (tambè coneguda com The Sanctuary). Una coca de vidre tallada per la meitat, fregada amb tomàquet + oli + sal i farcida de pernil o de botifarra d'ossets (es deia així, vermells?).
LA CANYA.
Tot seguit, vem agafar el cotxe i plens d'esperit festiu ens vem trobar a la C-16 amb la resta d'expedicionaris. La Mar ens portava com a sorpresa unes galetes de té verd, delicioses (no foto, sorry).
Ens vem plantar a les portes del paradís cap a les dotze.
En deu minuts ja teníem guía per a la visita de La Malla. L'explotació familiar on produeixen les verdures i la carn que fan servir al restaurant. En Lluis ens va fer de guia extraordinari i ens va amenitzar la visita amb un munt de dades molt interessants (em va encantar una varietat de tomàquet japonès que han plantat per primer any i que s'ha mostrat una mica rebel):
Amb vosaltres el tomàquet mini-wini:
També el.laboren embotits que comercialitzen per els voltants, de moment els que vivim a Barcelona i rodalíes no tenim una forma propera d'aconseguir-los. Crien els animals amb pinso totalment fet amb els productes de l'explotació. I van demanar al formulista de pinsos que els hi muntés un pinso 'lent'. Es a dir, al revés de la resta del món: un pinso on els porcs creixin lentament i donin al final una millor qualitat.
Si us fixeu en la foto, els porcs tenen taquest més fosques que es deuen al creuament entre porc ibéric i porc blanc.
El que busquen amb la seva feina i esforç: aconseguir produir i comercialitzar els productes amb un cultiu biologic i d'alta qualitat. Ells en diuen tancar el cercle.
Un cop visitat l'obrador dels embotits i havent vist la col.leció de peces de llonganissa posada a assecar ens vem despedir del Lluis agraint-li la seva extrema amabilitat, un crack.
Ens vem dirigir al restaurant on ja ens esperàven.
Vem tenir temps d'un aperitiu al super-porxo amb un ventet d'allò més estimulant.
Taula preparada i en David que és l'encarregat de sala ens va atendre molt bé.
Ens va recomanar dos vins excel.lents i que a sobre no eren cars per el que acostuma a trovar-se per els restaurants. Només recordo el primer, un picapolls que no es trova a botigues i que a tots els consumidors els va semblar excel.lent. L'altres era un ví negre francès que va trionfar més que el Messi el dia de la Champions.
Vem decidir que no ens diguèssin els plats amb antel.lació i que fos sorpresa cada vegada, tot i que teníem una xul.leta per aquells (i no ho dic per la Mar...) que no se'n poguéssin estar.
Crec que portats per l'alegría del moment, erem la taula més sorollosa del local (aixó si, quan ens portaven els plats hi havia uns instants de sil.lenci sepulcral mentre els tastàvem, jeje) i aquest va ser el menú:
Cornes de lleugera:
Bitxos de l'hort:
Sobrassada de la casa amb pa amb tomàquet i bresca de mel.
Aquí haig de cridar:
LA SOBRASSADA D'AQUESTA FAMILIA ÉS UNA COSA SOBRENATURAL. BRUTAL, SENSACIONAL. PER PLORAR.
Tomàquet pit de monja amb verat flamejat al llorer.
Aquests tomàquets també es coneixen com a 'cor de bou'. Acabats de collir per el matí, sense passar ni un microsegon per un frigorific. Com va dir la Txell: quina pena que haguem de flipar per el gust de un tomàquet.
Doncs si, vivim temps difícils.
PD: El verat, al punt just de cocció.
Mongeta tendra amb patata, cansalada i rogers.
Ja estàvem em plé festival de cuina de producte, alhora moderna i creativa. La patata en escuma, el roger finissim i perfecte, les flors de la mateixa mongetera, la cansalada tan bona que semblava pernil,...
Ceps saltats amb botifarra negra.
Aquí em permeto dir que per a mí el plat va ser botifarra negra amb ceps. La qualitat d'aquesta botifarra negra em va fer volar i els ceps -tot i ser molt bons- van ser secundaris. Potser junt amb la sobrassada el millor del día.
Pularda de la casa rostida en cocotte:
Aqui la coccote:
I aquí la pularda: Les pulardes son això.
Molt fina i saborosa. Va ser un plaer coneixer-la tot i que l'encontre va ser breu, com acostumen a ser aquests encontres...
La nostra macedonia (amb gelatina de menta, gelatina de farigola, gelat de gerds, gerd liofilitzat, boleta de meló,...)
Flam amb nates (una muntada i l'altra gelada). Un flam molt fí.
Els caballers civilitzats prenem una infusió per a atemperar els ànims exaltats per l'euforìa d'un àpat com aquest:
-Observeu com ho serveixen, en una 'tetera' que és com una locomotora i pesa com a tal. Boníssim.-
I quan alguns havíen cedit al vici d'aspirar pol.lució (a las pruebas me remito) ens van obsequiar amb uns sorbets i uns carquinyolis amb avellana. També, com no, boníssims (crítica constructiva: el sorbet una mica massa fred i per tant una mica dur, val a dir-ho).
Arribats a aquest punt va sortir de la cuina en Martí, aquest entusiasta estudiant de cuina que ens fa gaudir a tots desde el seu bloc i la seva simpatía. Vem poder xerrar una estoneta fins que va tornar per a posar-se en marxa per al torn del sopar.
Ser cuiner és una feina ben sacrificada, val a dir-ho.
Al final, amb algun petit incident amb la batería del cotxe vem marxar cap a Barcelona amb un somriure que no ens el treien ni amb dobledosis de CillitBang.
Un projecte que involucra tota una família que inclou un cuiner excel.lent però que supera l'àmbit de la restauració clàssica. Aquí hi ha més coses, aquí hi ha una forma d'entendre el món i de fer un camí plegats per part d'una família.
Un dia que recordare per sempre, per que va superar expectatives i és una fita dins d'un camí que no sé on em portarà pero que cada vegada em regala un millor paissatge.
Quan els cuiners vermells descobreixen gràcies al boca-orella un lloc diferent amb una filosofía circular molt especial.
Aquesta primera visita del Kike y la Txell (tanto monta monta tanto) és el primer pàs per a que unes cuantes baules després la cadena de la causalitat acabés ahir visitant unes instal.lacions on hi vaig trobar quelcom més que un restaurant d'alta gamma.
Hi anàvem 7 samurais que lluny de buscar brega (mai busquem brega nosaltres, sóm samurais-anyell) anàvem cercant disfrutar d'una jornada especial en tants sentits com fós possible.
Aquí el que pensàvem els 7 dos dies abans de llençar-nos a l'abisme:
Samurai Sara Maria, samurai Mar Calpena, samurai Cocinillas, samurai Roger Compte, samurai Txell, samurai Kike i samurai starbase.El dia va començar amb el millor pròleg: esmorzar típic vallesà (Oriental, por supuesto) a la cuina vermella (tambè coneguda com The Sanctuary). Una coca de vidre tallada per la meitat, fregada amb tomàquet + oli + sal i farcida de pernil o de botifarra d'ossets (es deia així, vermells?).
LA CANYA.
Tot seguit, vem agafar el cotxe i plens d'esperit festiu ens vem trobar a la C-16 amb la resta d'expedicionaris. La Mar ens portava com a sorpresa unes galetes de té verd, delicioses (no foto, sorry).
Ens vem plantar a les portes del paradís cap a les dotze.
En deu minuts ja teníem guía per a la visita de La Malla. L'explotació familiar on produeixen les verdures i la carn que fan servir al restaurant. En Lluis ens va fer de guia extraordinari i ens va amenitzar la visita amb un munt de dades molt interessants (em va encantar una varietat de tomàquet japonès que han plantat per primer any i que s'ha mostrat una mica rebel):
Amb vosaltres el tomàquet mini-wini:
També el.laboren embotits que comercialitzen per els voltants, de moment els que vivim a Barcelona i rodalíes no tenim una forma propera d'aconseguir-los. Crien els animals amb pinso totalment fet amb els productes de l'explotació. I van demanar al formulista de pinsos que els hi muntés un pinso 'lent'. Es a dir, al revés de la resta del món: un pinso on els porcs creixin lentament i donin al final una millor qualitat.
Si us fixeu en la foto, els porcs tenen taquest més fosques que es deuen al creuament entre porc ibéric i porc blanc.El que busquen amb la seva feina i esforç: aconseguir produir i comercialitzar els productes amb un cultiu biologic i d'alta qualitat. Ells en diuen tancar el cercle.
Un cop visitat l'obrador dels embotits i havent vist la col.leció de peces de llonganissa posada a assecar ens vem despedir del Lluis agraint-li la seva extrema amabilitat, un crack.
Ens vem dirigir al restaurant on ja ens esperàven.
Vem tenir temps d'un aperitiu al super-porxo amb un ventet d'allò més estimulant.
Taula preparada i en David que és l'encarregat de sala ens va atendre molt bé.
Ens va recomanar dos vins excel.lents i que a sobre no eren cars per el que acostuma a trovar-se per els restaurants. Només recordo el primer, un picapolls que no es trova a botigues i que a tots els consumidors els va semblar excel.lent. L'altres era un ví negre francès que va trionfar més que el Messi el dia de la Champions.
Vem decidir que no ens diguèssin els plats amb antel.lació i que fos sorpresa cada vegada, tot i que teníem una xul.leta per aquells (i no ho dic per la Mar...) que no se'n poguéssin estar.
Crec que portats per l'alegría del moment, erem la taula més sorollosa del local (aixó si, quan ens portaven els plats hi havia uns instants de sil.lenci sepulcral mentre els tastàvem, jeje) i aquest va ser el menú:
Cornes de lleugera:
Bitxos de l'hort:
Sobrassada de la casa amb pa amb tomàquet i bresca de mel.
Aquí haig de cridar:
LA SOBRASSADA D'AQUESTA FAMILIA ÉS UNA COSA SOBRENATURAL. BRUTAL, SENSACIONAL. PER PLORAR.
Tomàquet pit de monja amb verat flamejat al llorer.
Aquests tomàquets també es coneixen com a 'cor de bou'. Acabats de collir per el matí, sense passar ni un microsegon per un frigorific. Com va dir la Txell: quina pena que haguem de flipar per el gust de un tomàquet.
Doncs si, vivim temps difícils.
PD: El verat, al punt just de cocció.Mongeta tendra amb patata, cansalada i rogers.
Ja estàvem em plé festival de cuina de producte, alhora moderna i creativa. La patata en escuma, el roger finissim i perfecte, les flors de la mateixa mongetera, la cansalada tan bona que semblava pernil,...
Ceps saltats amb botifarra negra. Aquí em permeto dir que per a mí el plat va ser botifarra negra amb ceps. La qualitat d'aquesta botifarra negra em va fer volar i els ceps -tot i ser molt bons- van ser secundaris. Potser junt amb la sobrassada el millor del día.
Pularda de la casa rostida en cocotte:
Aqui la coccote:
I aquí la pularda: Les pulardes son això.
Molt fina i saborosa. Va ser un plaer coneixer-la tot i que l'encontre va ser breu, com acostumen a ser aquests encontres...
La nostra macedonia (amb gelatina de menta, gelatina de farigola, gelat de gerds, gerd liofilitzat, boleta de meló,...)
Flam amb nates (una muntada i l'altra gelada). Un flam molt fí.
Els caballers civilitzats prenem una infusió per a atemperar els ànims exaltats per l'euforìa d'un àpat com aquest:
-Observeu com ho serveixen, en una 'tetera' que és com una locomotora i pesa com a tal. Boníssim.-
I quan alguns havíen cedit al vici d'aspirar pol.lució (a las pruebas me remito) ens van obsequiar amb uns sorbets i uns carquinyolis amb avellana. També, com no, boníssims (crítica constructiva: el sorbet una mica massa fred i per tant una mica dur, val a dir-ho).
Arribats a aquest punt va sortir de la cuina en Martí, aquest entusiasta estudiant de cuina que ens fa gaudir a tots desde el seu bloc i la seva simpatía. Vem poder xerrar una estoneta fins que va tornar per a posar-se en marxa per al torn del sopar.
Ser cuiner és una feina ben sacrificada, val a dir-ho.
Al final, amb algun petit incident amb la batería del cotxe vem marxar cap a Barcelona amb un somriure que no ens el treien ni amb dobledosis de CillitBang.
Un projecte que involucra tota una família que inclou un cuiner excel.lent però que supera l'àmbit de la restauració clàssica. Aquí hi ha més coses, aquí hi ha una forma d'entendre el món i de fer un camí plegats per part d'una família.
Un dia que recordare per sempre, per que va superar expectatives i és una fita dins d'un camí que no sé on em portarà pero que cada vegada em regala un millor paissatge.
dissabte, 5 de setembre del 2009
desde l'entusiasme
Unes breus paraules desde l'entusiasme més entusiasta, que potser no és l'estat d'ànim ideal per escriure una crítica. Però qui en vol escriure una de crítica? Jo només estic entusiasmat per el que he viscut a La Malla i Els Casals.
Entusiasmat per el projecte.
Entusiasmat per el producte.
Entusiasmat per la qualitat.
Entusiasmat per els sabors i textures.
Entusiasmat per la presentació.
I finalment, entusiasmat per una companyía que Els Casals no pot incloure a la carta. Però és millor que la millor tòfona que al mon es fà i es desfà.
I demà, la crònica complerta (la foto és de la botifarra negra amb ceps, sen-sa-cio-nal).
Entusiasmat per el projecte.
Entusiasmat per el producte.
Entusiasmat per la qualitat.
Entusiasmat per els sabors i textures.
Entusiasmat per la presentació.
I finalment, entusiasmat per una companyía que Els Casals no pot incloure a la carta. Però és millor que la millor tòfona que al mon es fà i es desfà.
I demà, la crònica complerta (la foto és de la botifarra negra amb ceps, sen-sa-cio-nal).
divendres, 4 de setembre del 2009
de nou a les portes d'una nova dimensió, Sr. Spock.
Quadern de bitàcora, data estelar 200909:04:2208
Avui la tripulació i jo ens trovem nerviosos, sabem que ens apropem al planeta Epsylus Casals i que aquesta trovada pot marcar un abans i un després en el nostre viatge.
No volem carregar sobre els pobres epsylocasalians cap responsabilitat, doncs el viatge i les espectatives són ben nostres.
Nosaltres vem començar fa tres anys aquest camí cap a les galàxies culinaries, un camí que els nostres pares ja van encetar fa dècades i nosaltres sóm els que tenim la sensació d'estar a punt de creuar la porta de Tannhausser.
Demà serà la primera estrella. I potser diumenge serà tot igual, però ben diferent.
W.A.R.P. 1!
Quadern de bitàcora. Apendix del primer oficial:
Avui la tripulació i jo ens trovem nerviosos, sabem que ens apropem al planeta Epsylus Casals i que aquesta trovada pot marcar un abans i un després en el nostre viatge.
No volem carregar sobre els pobres epsylocasalians cap responsabilitat, doncs el viatge i les espectatives són ben nostres.
Nosaltres vem començar fa tres anys aquest camí cap a les galàxies culinaries, un camí que els nostres pares ja van encetar fa dècades i nosaltres sóm els que tenim la sensació d'estar a punt de creuar la porta de Tannhausser.
Demà serà la primera estrella. I potser diumenge serà tot igual, però ben diferent.
W.A.R.P. 1!
Quadern de bitàcora. Apendix del primer oficial:
Subscriure's a:
Missatges (Atom)