de nou, l'escudella. I que duri.

Una de les coses que més m'agrada en aquest món es cuinar una escudella amb temps, amb la calma d'un matí de Nadal en una casa que encara no té criatures i per tant té aquest silenci de la festa que succeeix la festa.

Imagino que és molt diferent per als meus veins de sota, que tenen criatures i deuen anar embogits amb les sirenes i musiquetes de les joguines actuals. Posant piles i endreçant tot el que els nens van deixant mentre proven els nous ninos i jocs.

Com us dic, a casa nostra és un matí de silenci. És un matí de radio a la cuina i vapor. Molt vapor. Perque en 5 hores de cocció es forma una bromera que condensa sobre els gots, plats i olles fredes de desembre. Una bromera londinenca amb aroma de Nadal. Aviam si algún dia ens inventen un ambientador amb aroma a carinyo.

I tot i que de vegades, l'stress de la feina i les apretures de la vida em fan dubtar de si fer aquest any l'escudella. Tot i que...al final s'imposa la cordura. I sobre tot s'imposa les ganes de somriure en familia. Al final sempre faig l'escudella.

Al llarg de l'any hi han d'altres 'moments esudella'. A veure si sóm capaços de cuinar-los tots.
Bon Nadal.