de este vaso sí beberé.

Aquest és el meu got de Boston. El faig servir per veure partits de la NBA perque és king-size i perque el vaig comprar veient en directe un Celtics vs San Francisco.

El logo és de hoquei gel i potser no és el got més maco del món, però és el meu got de la NBA.

Quan viatges i et portes records, un got deixa de ser un got i es converteix en una mini màquina de doblegar el contínuum espai temporal.



Havíem passat uns díes a Nova York, un pardillo i una pardilla.
Ens quedàven 5 díes més per visitar Boston i ves a saber perqué encara no havíem reservat Hotel.

Vem arribar a Boston amb un dels autobusos de la Greyhound, amb recobriment d'alumini. Un com els que sovint han estat personatges de pel.lícules com 'Cowboy de medianoche' o 'Priscilla':






A través del telèfon públic a la estació d'autobusos i un servei de recerca d'hotels i ens van proposar el Chandler Inn.
Quan es fa de nit en una ciutat extranya i tens un temperament que jo anomeno cautelòs (toma eufemismo, colega) confíes en que simplement estigui net i situat en un barri bén tranquil.

Vaig negociar durament amb el taxista un preu fixe per anar a l'hotel (els cautelosos sabem com pagar el triple i viatjar tranquils, hum!.).
Vem arribar en negra nit i ens va sorprendre trobar un hotel tan 'cuco'.

El recepcionista, un jovenet negre amb pantalons foscos i polo Celtic-green. Fineeet, molt fineeet.
Quan vem pujar a planta li vaig esmentar a la meva amiga si no el trovaba excessívament refinadet al negret de la recepcioneta.

Tot tenía un ambient diferent de la resta del viatge per USA...pero no, devíen ser coses meves...

Vem despertar en un Boston nevat. Un nou recepcionista, blanquet aquesta vegada, ens va saludar amablement i vaig tornar a preguntar a la meva companya de viatge si no trobava curiós l'amanerament del personal.
Cosa que ella va negar i ho va atribuir a tonteríes meves. Sóc donat a les tonteríes així que no li volía insistir en el tema.

Quan vem sortir per la llarga cafetería sota l'atenta mirada de tota la clientela ens vem sentir extranys. A la primera tenda, l'aparador tenía madelmans mascles vestits de faralaes, hostessa, cambrera i similar...


Durant la passejada per el barri vem comentar que per alguna raó ens sentíem 'especials' i observats en aquest hotel. D'altra banda molt confortable i on estavem molt a gust.

Al tornar, ens va saludar una llaaaarga bandera de l'arc iris queia per la façana de l'hotel més cool, xic, cuco i gayer de Boston.

I obviament, els quatre dies que hi vem passar van ser d'allò més divertits i jo crec que èrem l'atracció de l'hotel... però això deuen ser també tonteríes meves.

desde luego que si muove.

El Bulli tanca durant dos anys! Plas. La primera en la frente.

Aquesta tarda escoltant la radio he escoltat la notícia. Amb aquesta sensació extranya que et donen les notícies que a tú et semblen molt importants però que penses
'quan ho comentis amb el company de feina a ell només li semblarà curiós'.

I en realitat, no deixa de tenir molt de sentit comú que no t'afecti gens. Tanquen un restaurant al que per a poder anar-hi has de vencer el destí. La probabilitat tendent a zero.

E pur si muove.

I en canvi m'afecta.

M'afecta perque quan veus la mirada inconformista i revolucionaria d'Adrià t'has d'emocionar una mica. Ostia.

Quan l'he vist en persona he oblidat tot el negoci que porta al voltant -tots hem de viure i ell tambè-. Me l'he cregut.
Quan l'he vist a la TV m' l'he cregut.
I a la radio.
I a internet (llegiu l'entrevista de la Mar Calpena de Baixa Gastronomía. Las hay con suerte merecida ;-)).
M'el crec.

Així que avui m'he hagut de convencer que en realitat, és un dia alegre.
Encara que s'esvaeixen les possibilitats de visitar el Bulli.
No se li pot retreure res a qui amb el vent a favor, amb la catifa als peus, decideix plegar veles i passar dos anys reinventant-se. Xapó, con dos cojones.

No importa que estiguin folrats, molt poca gent té aquesta valentía.

Així que mentre veia la entrevista que li han fet al Hormiguero he posat al forn un llom de dos colors que havía comprat avui per a fer dijous a la nit.
He decidit cascar-me el llom a la sal i somriure imaginant que ens portaràn els de l'equip del Bulli al 2014.



Llom de dos colors a la sal amb mostassa i orenga de Torremegía.

Ingredients:
Un llom de 1,5 kg (ja he dit que era un homenatge, no?)
Un dos kilos de sal gruixuda.
Tres cullerades de mostassa.
Tres cullerades d'orenga de Torremegía. L'orenga que compra en branca el meu avi Juanito, el prepara i em dona per a que el tingui durant l'any.

Per a l'acompanyament:
5 o sis patates mitjanes.
3 pebrots verds.
5 dents d'all.
3 cebes petites.
Un tomàquet madur.
Sal, oli i pebre.

Procediment:

En una safata posem 1,5 cm de sal al fons. A sobre posem el llom ben fregat amb la mostassa i l'orenga. Tapem amb la sal fins que quedi ben encapsulat.
Se li posa unes gotes d'aigua per sobre per acabar de compactar i al forn a 250 graus (preescalfat). La sal farà que la cocció sigui amorosa tot i aquesta temperatura. 25 mins per cada kilo de llom.

Mentrestant preparem una safata amb les patates pelades i tallades, els alls, les cebes, els pebrots i el tomaquet. Sal, oli i pebre.
Quan treiem el llom ho posem al forn i baixem a 180 graus per a que no es cremin. Tapades encara que sigui amb paper d'alumini, per a que no es cremin.
Les tenim fins que les patates estàn tovetes (els hi podem donar la volta si volem)

I un cop acabat, opcional venir a escriure un post sobre una cosa que en realitat no em canviarà la vida. E pur si muove.

de fumatio benevolentiae

Defensant la portería amb maestría la tieta Mari. Sabem que tenim sempre l'esquena ben coberta.

Al lateral dret, ferm en la defensa i punyent a l'atac en David.
Defensant el centre la cosina Anahí, la todoterreno.
Per la defensa esquerra la cosina Clara, fichaje del mercado de invierno que ha vingut a reforçar la plantilla.

Al mig del camp Laia i Cris repartint joc i sempre amatents
I el gran capitán: el tiet Diego.

La devantera de luxe són les tres filles del David i l'Anahí: Marina, Aina i Elisa.
No hi ha defensa possible devant aquests tres sols!!

I jo? Doncs espectador privilegiat d'aquest equip que són com el Barça d'en Pep: Un equip campiò!

El partit d'ahir el vem guanyar per golejada:

Carn i peix fumats a casa dels oncles amb la RAUCHERMEHL (fumadora de menjar):



Aquesta 'màquina' és alemanya. Alemanya i de les d'abans: té aprox 25 anys i conserva la caixa de cartrò original, encara queda fusta de roure original i dona aquest original i molt intens toc fumat a tot el que li posis a dins.

Hi ha hagut un moment que hem obert les finestres perque de fum en fà, i molt.
Però el resultat és molt espectacular: cuina i fuma al mateix temps. Un gust intensíssim.

Unes truita (de riu) i un salmò excepcionals han estat testimonis. També hem degustat un tall de carn que personalment no ha arribat a l'excel.lencia del peix. A mí, crec que sóc a l'unic que li ha passat, el toc fumat sobre el tall de porc m'ha recordat a una salsitxa de frankfurt tipus Viena (les fumades).

Una sobretaula de sis hores que ha passat en com un llampec són el millor que ens hem endut d'aquesta jornada. Ja us ho he dit altre vegades, NO HI HA RES COM PERTANYER A UNA PLANTILLA CAMPIONA. En aquest cas, els campions són la meva família. I a sobre els que avui no han pogut estar són tan bons com els que sí han pogut ser-hi.

I si en el futur tinc ocasió, adoptarè un estri d'aquests de fumar. Perque dona un 'tóc' que estic segur no pot donar la sal fumada, tot i que aquesta és una bona alternativa (de moment).
I també perque m'agraden els estris de cuina, tot i que si continúo acumulant-ne d'aquí poc ja podrè dir 'estris vingueren i de casa ens tragueren'...

Salut!

de vegades un clàssic t'arregla la vida.

Hi ha fòrmules Popstar:

Hi ha fòrmules lamentables:

Hi ha fòrmules revolucionàries.

Hi ha fòrmules que són un gran negoci:


Hi ha fòrmules clàssiques que sempre funcionen:


Si us trobeu amb un pot com aquest, compreu-lo i someteu-lo a exàmen. Són sensacionals i sempre us donaràn una bona sol.lució en cas de convidats sobtats.



Q.E.D.

d'any en any i de somriure en somriure.

L'ingredient principal per a aquesta recepta és celebrar l'aniversari de la Cris, i aquest és un truqui que no està a l'abast de la resta de cuiners...¡¡Se siente!! I ja val de 'cumpleaños felisss' carrincló. You say it's your birthday!!

Risotto de bolets amb suc de tòfona.

Ingredients:

400 grs. de bolets (poden ser directament xampinyons frescos).
Un porro.
Dues dents d’all.
400 grs. d’arròs arbori. Si no tenim arbori, doncs el millor arròs que poguem amb grà ample.
Formatge parmesà.
Un brou suau de pollastre.
150 grs. de mantega.
Un vas de suc de tòfona.
Oli d’oliva verge, sal i pebre.

Procediment:

Netejem els bolets i els tallem en troços grandets. Així un cop cuits ‘ens els trobarem’.
Saltem els bolets una mica, tot just que perdin el gust de cru i els reservem.
En una cassola, posem oli i saltem el porro talladet fí. Amb compte que es crema molt fàcil. Quan el porro està estovat afegim els alls picadets. Dues voltes i ja podem afegir la meitat dels bolets.
La recepta tradicional de risotto, a part de ser amb ceba també incorpora un vaset de ví blanc. Jo en aquest cas volía evitar el àcid que dona el ví.

Afegim l’arròs, el remenem durant un parell de minuts amb l’objectiu de torrar lleugerament el midó exterior. Així ens quedarà més separat i no ens farà ‘plasta’.
Afegin un parell de cassons de brou ja calent i anirem remenant i afegint brou cada cop que es vagi assecant l’assumpte. Si el brou és molt suau, podem rectificar de sal i pebre.

Al cap d’uns 17 minuts l’arròs està fet (no ens passem de temps, que ha de quedar ferm en el centre). Treiem del foc i li afegim per aquest ordre:
La resta de bolets, el suc de tòfona. Remenem i esperem que ‘el xucli’.
La mantega tallada a daus i remenem.

Servir al plat i ratllar generosament el parmesà per sobre. Estem a l’hiven i ha de quedar una bona nevada de parmesà!!Jeje.

desde 330 km d'alçada i menjant 'Tortillas'

De petit no volía ser astronauta. De petit volía ser un hobbit.

Més grandet que em vaig adonar que la navegació còsmica contemporània no s'assembla a les passejades del capità Picard a la nau estelar Enterprise... però si ens ho mirem positivament... és questió de temps que la realitat s'hi vagi acostant.

És una mirada molt positiva, ho sé. Potser ens autodestruirem com a espècie abans d'arribar a aquest punt.

Aquí la tontería de les taronjes.

Però el quid de la questió és que ÉS POSSIBLE QUE ENS HI ACOSTEM.

Per a mí n'hi havia prou: ja no volía ser un hobbit (però si caminen descalços redeu!!).Ara volía ser un Trekkie.

Un altre dia us explico quan em va arrivar la maduresa (ejem) al apareixer Battlestar Galctica. Best sci-fi series. Ever.

Tot això, que us importa un rave, us ho explico perque entengeu que desde fa molts anys procuro aprendre coses sobre l'exploració de l'espai. M'agrada.

L'espai és en realitat la Gran Frontera.
No, el mar no és una frontera. És un jardi de darrere al que no hi anem gaire i que fem servir d'abocador. No és una frontera.

De moment la nostra magre tecnología i la relativitat general d'Einstein ens neguen el visat per atravessar la Frontera, però tot arribarà.

I amb tot això... Us heu preguntat mai qué menjen els astronautes?

Aquests essers humans que gaudeixen del privilegi de contemplar-nos a tots com realment sóm: pols còsmica.

Qué menjen? Còm cuinen? Qué beuen?

La història del exomenjar comença en uns tubs similar als de Colgate que portava l'astronauta soviètic Titov: purè vegetal, patè de fetge i suc : Era el 1961 i la cosa no estava gaire gastronòmica, la veritat.

Desde aleshores s'ha anat sofisticant el tema. Començant per les misions Apollo (primeres en tenir aigua calenta per rehidratar els liofilitzats) o al Skylab (primer en tenir un menjador).

Les principals coses a tenir en compte per a portar menjar a l'espai (dietètica a banda) són: el pes, la conservació i el pes. He mencionat el pes?

Aquí us deixo algunes dades curioses sobre com i qué menjen els astronautes.

Hi ha tres grans maneres de preparar el menjar cosmonautic per al viatge:


Liofilització. Els aliments perden tota la humitat, que es torna a reintroduir en òrbita.
Irradiació. Els aliments son irradiats per eliminar germens. Els greixos canvíen de sabor, però bé..
Termoestabilització. Els aliments són sotmesos a alta temperatura per eliminar germens. Com les llaunes però en bosseta.

Altres coses a tenir en compte són:

Les begudes? es pujen en pols. Les begudes carbóniques estàn prohibides.
Fruita fresca? De vegades i sempre que es conservi 'soleta' durant molt de temps (pomes i coses així).
El pà? De cap manera, les molles estàn prohibides. Es fan servir 'tortillas' del tipus mexicà que semblen agradar molt als tripulants i aguanten 18 mesos al magatzem.
Els sabors picants: són molt demanats perque sembla ser que en microgravetat perdem capacitat gustativa i per tant les coses fortes 'molen'

Com a curiositat1, l'astronauta Miguel López Alegría va aconseguir que preparèssin una paella liofilitzada per a les seves missions a l'espai. Sense peix, per el tema de les olors ja que costa molt ventilar l'estació espaial internacional!

I com a curiositat2, aquí us deixo el link a la proposta del menú Barcelona, del que no he pogut esbrinar si es va portar finalment a l'espai:

- Escalivada (pimientos, berenjena, cebolla... asados y aliñados con aceite de oliva y pasta de aceitunas negras).
- Arroz caldoso con chipirones
- Guisantes con panceta
- Canelones trufados
- Mar y montaña (pollo con cigalas)
- Queso de la Garrotxa con membrillo
- Fruta pelada (mandarina y manzana)
- Chocolate: esferas de chocolate decoradas como los planetas

No està gens malament,I vosaltres, qué us endurieu per menjar a la lluna? Una escudella? un magret? Un pernil ibèric? Uns canelons de la iaia?...

de-mente y cuesta abajo.

Ja em perdonareu la boutade, desitjo.

Que el 'sobriníssimo' d'en Coppola no és una ment privilegiada és una cosa sabuda. Que camini fermament cap a la estultícia supina es va confirmant (per a sort dels que ens divertim amb les burrades):

-"Mi dieta se basa en la dignidad que tienen los animales cuando practican sexo. Los pájaros y los peces tienen una forma de copular muy digna. Los cerdos no, así que no como cerdo"

Cómo copulan las espinacas.

Premi 'Estupidecuina' Gener-2010 per a Mr. Cage per els seus demostrats mèrits en el criteri dietètic. Felicitats Nick!!

d'essencia, tòfona i xocolata a Castellterçol.

Diuen que una flor no fa estiu, i afegeixo que un 'sotazero' no pot fer hivern.
O com a mínim, no pot fer un hivern que no ens permeti sortir a practicar la caça gastroblocaire.

La caça gastroblocaire és una activitat que es sol realitzar en grup, no requereix de grans esforços físics i qualsevol la pot realitzar amb aquest senzill kit (En breu disponible al Decathlon?)


Per als gastroblocaires, l'objetciu no és pas penjar el cap d'un pobre animalò al saló de les nostres amplies i luxoses mansions. Nor!
Nosaltres el que volem son fotos de preuades peçes gastronòmiques. Sóm una nova espècie, els fills de la Aquarius age, sóm els


Ara que sabeu el pà que s'hi dona, us puc explicar que ahir vem sortir de safari a Castellterçol.

Convidats per en Manel, ens vem 'arrejuntar' una trentena de gastrocaçadors envoltats d'un bonic llençol de neu. Que diguem-ho clar, és molt maco, però al final carda un fred que és com si et toquèssin els collons amb les mans fredes. Amb perdò.

Donat a que erem molts, ens vem dividir en dos grups. Uns vem anar a caçar al 'Coto Sosa' i els altres al 'Coto Coll'. Posteriorment vem intercambiar per a que tothom pogués capturar de tot.

Jó, que era del primer grup, vaig poder gaudir d'una interessant sessió demostrativa d'alguns dels productes que el Grup Sosa distribuieix a nivell internacional. Les fotos complertes les posarè en la película corresponent amb una mica més d'explicació. Però aquí en teniu una mostra:

Esferificacions (no podíen faltar!! No?) de mango.

He tingut una epifanía: haig de remodelar tota la part nord del palauet per a fer-hi un laboratori cul.linari. Tants pots no m'hi caben a la cuina que tinc ara.

Un cop cobrades les peçes, vem anar a les instal.lacions de Conserves Coll. Vem fer uns metres a peu per que es vegi que sóm gent dinàmica.

La nau del fons amaga interessants peçes, sobretot la tófona que en humil epifanía del sabor s'ens va apareixer.


Per dinar, vem anar a l'hostal de Castellterçol. Ja posarè el menú sencer, però per alguna raó el plat que més em va agradar a mi no va trionfar gaire al meu voltant: els musclos. Millor per a mi, oi?


I ja per la tarda, un gran mestre com es Elies Miró ens va deixar caçar tot el procès d'el.laboració de dos bombons (de gerds i de pralinè amb 'quicos'). Sensacional.

Com veieu, vem disparar col.lectivament i a saco.
També posarè les explicacions corresponents (amb dades de temperatures, procediments, flat booms i demés...).


Vem caçar molt, vem riure molt i vem menjar molt i molt bé. Safaris com aquests et reconcilien una mica amb el món que ens envolta. De vegades una mica aspre, però que amaga dies com ahir.
Gràcies de nou al Manel per haber proposat i organitzat la idea i gràcies a tots els que ho veu compartir.

de Jordi Roca 'amb asterisco'

Coneixeu a en Jordi Roca?
Je em creia que sí.
Bé, vaja que em creia que coneixía la seva feina. I de fet, sí que el conec i l'admiro.

Pero no coneixía a aquest altre Jordi Roca*:

Aquest home de increible energía porta el Bar Restaurant Els Tranquils a Sabadell. Ens va preparar en 14 mins. una tonyina en escabetx de mòdena i tomaquet dolç molt bona. Va ser al Catavins fa unes setmanes.

Recepta tal i com ens la va donar ell:

Tonyina en escabetx de mòdena amb tomàquet dolç (Els Tranquils, Sabadell)

Agafar la tonyina fresca i tallar-la a daus de 1,5 cm. La salpebrem i la fregim uns segons, ha de quedar rosada per dins.

A part, fem un sofregit amb oli abundant (oli d'oliva verge extra, of course). A foc lent i amb aquests ingredients: Porro, ceba, llorer, farigola, alls sencers, pebrot verd i vermell, pastanaga, julivert, sal, pebre i un bitxo.

Seguidament i daurat el sofregit, treiem les herbes i ho triturem. Després afegim la mateixa quantitat de vinagre de mòdena i de vinagre de Xerès que la que tenim de sofregit (es a dir, 33% de sofregit, 33% mòdena i 33% vinagre de Xerès).

Tot plegat es fa bullir deu minuts i ho col.loquem sobre la tonyina per napar. Està millor al dia seguent.


Per cert, demà marxem d'excursió.

decodeco

De vegades ens trobem amb divertides sorpreses navegant 'pels puestos'.


Un codi QR són aquests codis cridats a substituir al codi de barres desde fa més de deu anys (recordo quan els vaig veure per primer cop a un magatzem de la ZAL a Barcelona). Però per alguna raó no imposen la seva suposada soberanía.

Aquest QR és totalment funcional, fins i tot si ens hem menjat moltes de les pastilletes de xocolata perque a sota porta la plantilla impresa.

En tot cas, un cop més, la gent de CODECO s'ha superat i ha creat una obra divertida de retorn al món analògic desde el món digital. I ÉS DE XOCOLATA!!

Tota la info AQUÍ. i sobre Codeco AQUÍ (trobo genial la web imprimible, sols accesible mitjançant paper).

Tot per demostrar que no sóm robots (per molt que ens ho diguin els grans Kraftwerk)

deliri fractal?

Els fractals són uns objectes matemàtics que em van sorprendre ben al principi dels meus estudis de física. Amb la guardia baixa, es van introduir al meu cervell causant-me una fascinació que a dia d'avui encara perdura.

La sofisticació de l'assumpte -i per tant el que va fascinar una ment 'que voldría ser sofisticadament decadent' com la meva-. La sofisticació com deia, prové del fet que un esser humà anomenat Benoït Mandelbrot creés/descobrís aquests objectes teòrics amb AUTOSIMILITUD D'ESCALA.

Es a dir, objectes matemàtics que contenen una estructura subjacent. Estructura que es va repetint i que per tant genera 'repeticions' es miri al nivell de detall que es miri.

Here some examples:


La gràcia de l'assumpte és que no només són estructures matemàtiques teòriques, sino que en realitat la natura està plena d'aquest tipus d'estructures (el perfil de les costes, les branques d'un arbre que es bifurquen seguint certes proporcions i fins i tot el nostre sistema sanguini).

El nostre comportament també pot ser 'fractal': les fluctuacions bursàtils també tenen correspondències fractals! Fractals per tot arreu.

I a la cuina?
A la cuina també!! i com a mostra el Romanescu. Aquesta flor família de la coliflor, però més suau.

En Francesc m'ha portat un romanescu de l'hort dels seus pares. I mentres em penso la recepta m'ha tornat a venir aquesta bonica sensació de pessigolles a la neurona. Quan trobes quelcom que et fascina, com per exemple els fractals naturals i el seu rei: el romanescu.

de dieta extrem(eny)a.

Diuen que darrerament m'he tornat un moñas en les músiques que poso al bloc (QUE ES NAVIDAD, TIO :-p)
Post per a ser escoltat a TOT VOLUM.



Veient ahir el numeret de Tele5 amb la Belén Esteban i les campanades em vaig enrecordar d'aquesta cançó, (que de moment és a la que més he jugat al meu nou Guitar Hero Metallica)... Per a qui toquen les campanes, Belén?

Les de la Puerta del Sol no sé per a qui toquen. Les meves particulars no toquen per a espectres televisius...i vosaltres podeu excloure de la llista carillònica els vostres ectoplasmes preferits.

Com que aquesta cançó mereix un acompanyament gastronómic contundent us presento:

UNA DE DIETA EXTREMEÑA. LA PANOCHA.

La Panocha és una preparació típica del poble dels meus avis materns. A la sazón Torremejía.
Cada principi de Desembre aprofitant que han acabat la matança del infidel animal foten un menjar de 'dieta de purificació'. Es a dir, fan un farcit per a una massa de pà amb :

-Xorisso blanc.
-Xorisso 'colorao'
-Panceta.
Els tous hi posen pebrot i ceba. Però com us dic.. són uns tous!!

Les fotos són de franziska, que me les ha cedit amablement tot i ser familia meva (i per tant em coneix bé). Heh.

Aquí la Sra. Panocha:
Aquí els mestres artesans:
Un detallet del cosit:La dieta portada a l'extrem:Panocha para los blandos (con clorofila, pfffffff):I aquí el meu pare fent dieta...
No crec que sonés Metallica de fons, però la ment humana és poderosa.

Per als que tinguin curiositat us deixo una cançó de Metallica totalment instrumental on el baixista (Rob Trujillo en aquesta versió) deu acabar amb els dits sagnant. El só no és perfecte, però es suficientment bó per entendre que en directe ha de ser brutal.

De fet, no la havíen fet mai en directe fins al 2006 que és quan està enregistrar el video. I 'se dice se comenta' ...



Ahí estaremos Daimiel!