Aquell professor d'història que només tenía una mà.
La imaginació col.lectiva va crear múltiples teoríes per explicar aquella amputació que arrodonía un personatge extrany, com dels anys 60.
-"Poseu les filmines".
Fins aleshores sempre havíen estat diapositives. Pero de 15h a 16h dels dilluns i dijous eren filmines.
En deia filmines. I jugava a ping-pong 'sacant' amb la boca.
Aquell professor ens va explicar el laissez faire laissez passer d'en Gournay.
El mercat s'autoregularà, deia el comerciant francés.
Llavor del economicisme actual dominant. Font d'on ara beuen els economistes del Proud Capitalism. Com en Sala-Martín, que ahir mateix repartía mastegots a la ràdio parlant de la nevada:
-"Tot això ha demostrat que la gestió privada sempre és millor que la pública"
Només escolto el lisèrgic mantra del vell professor, "Laissez faire, laissez passer".
I obeeixo, es clar.
Patates Laissez faire.
Ingredients:
1 kg de patates petites (grenaille en diuen els veins del nord)
6 cullerades d'oli d'oliva
3 dents d'all.
1 cullerada d'herbes de Provença (llògicament, no?)
Sal gruixuda i pebre.
Procediment:
Netejem molt bé les patates, les tallem longitudinalment (en dos les petites i en quatre les més grandetes).
Posem una safata de forn l'oli, l'all tallat el més finament possible (o triturat), les herbes, la sal i el pebre.
Aboquem les patates i ho remenem bé fins que estiguint totes xopes.
Al forn 180 graus aprox. 1h i quart. Cada forn té la seva història.
Com veieu, no és cap plat complicat. Són totalment deixades anar, es a dir, lessaiz faire.
Aquesta és una bona forma de fer 'patates grenaille', són de pell molt i molt fina, de forma que no molesta gens a la boca.
Per a acompanyar, una salsa feta de pebrot del piquillo saltadet i triturat els hi va força bé.
M'encanten els supermercats de la Catalunya nord... Quan hi vaig hi faig la visita turística i torno amb el cotxe ple de queviures!!! Ara també a Andorra hi ha el Monoprix (a la Illa Carlemany) i és una temptació... Hi ha classes i classes de sucre, uns ja amb pecticina per fer melmelades i altres amb gelificant per fer gelatines... Una passada! I el preus...
ResponEliminaCompro!
ResponEliminaJa me les veig acompanyant un magret d'ànec a la planxa!!
Apa, ben francès avui!
Salut!
P.S.: Suposo que Sala i Martín comparava la nefasta gestió pública d'aquí amb la genial gestió privada del Katrina a Nova Orleans. Ams dos collons, que deia aquell...
Amb aquets alls i el oli d`oliva vas catalanitzar (amb fot dir espanyolitzar) les patates ja que no has deixat de comprar-les a la Catalunya nord.
ResponEliminaPetons
Sara Maria, Andorra és assignatura pendent per a nosaltres. I sabem que l'aprovarem algún dia.
ResponEliminaMassitet, TÚ SI QUE EN SAPS! Per a un magret seríen excel.lents.
Del Sala i Martín, en fí, no serè jo qui negui que d'economía en sap un tou. Però els principis 'de base' els tenim molt i molt oposats. Quasi tant com el fons d'armari.
Sion, fetes així són ben nostrades. Al final el que compta és que siguin bones, però així amb un toc proper entren molt bé.