deporte rey.

d'heretgíes dietètiques

¿Cuándo llegaría ese momento en que, de hinojos ante la magnificencia del valle del Sangre, él, Pepe Carvalho, empozoñado por el bacalao al pil-pil, las pochas con almejas, las patatas con chorizo a la riojana, el brioche con foie-gras al tuétano, el arroz a la tinta de sepia, el pan con tomate alcahueta de tantas meriendas arbitrarias, el arroz con bacalao, el pudding de merluza y mejillones de roca, última especialidad con la que aún pugnaba Biscuter, pediría perdón a los dioses de la Dietética?

.....

Es más, se dijo Carvalho ante el espejo, con el torso desnudo y un dedo apuntando hacia el lugar aproximado donde debía estar el hígado: Por mí puedes reventar, hijo de puta.

El Balneario
Manuel Vazquez Montalbán.

del meu color favorit!!

Fa pocs díes, a través dels potentíssim bloc GastronomíayCia vaig ser l'afortunat guanyador de 20 kgs de Naranjas Costa.
Ja fa anys que un amic m'havia parlat d'aquests valencians. Han tingut una idea sensacional, recullen les taronges de l'arbre i les envíen a casa a través de la seva web. Així ens estalviem les llargues temporades de cambra frigorífica que tenen la gran majoria de taronges que podem trobar 'pels puestos' -mai millor dit-.

No són unes taronjes barates, per que el producte té una filosofia concreta i deu tenir els seus costos. El servei va ser extraordinàriament bó: em van trucar el mateix dilluns del sorteig i el dimarts a les 13h ja tenia les taronges!!

La caixa que ens ha arribat a nosaltres ens ha sortit molt bona. Les taronges t'arriben com no estàs acostumat: amb la pols llògica d'una fruita que està penjada a l'arbre, es recull i es posa dins una caixa. Ni rastre de recobriments de cera per a donar lluentor.

20 kilos de taronjes de la varietat Valencia-Late (la darrera de la temporada, amb un puntet més àcid que la Navel-late anterior, molt de suc i un nivell de dolçor mig) donen per a molt. Així que a part dels sucs matutins que em prepara la reina del meu cor (això de que et facin el suc al matí és una cosaaaaa...), hem aprofitat la caloreta del cap de setmana per a fer-nos un gelat. El primer de la temporada!!

La recepta:

Gelat de taronja.

Ingredients:
500 ml. de suc de taronja
300 ml. d'aigua (millor si és aigua mineral)
150 grs. de sucre.
200 ml. de crema de llet.
Uns brins de safrà
Opcional, uns gerds per decorar.

Procediment:

Expremem les taronjes i reservem.
Mentrestant posem el sucre i l'aigua al foc i en farem un almibar durant deus mins. Barrejem el suc, l'almibar i el safrà. Reservem.

Quan estat tot fred, semi-muntem la crema de llet i ho barrejem. A la gebradora fins que agafi la consistència que ens agrada.

decuina.net - gebradora in action from starbase on Vimeo.

També ho podem fer sense gebradora posant el preparat abans de posar la crema de llet i quan està començant a congelar afegint-hi la nata. Tornem al congelador uns minuts fins agafar el puntet.

de petits plaers que són un tresor.

Aprofitar aquesta temporada d'alls tendres per a fer-nos una truita és una de les maneres de tenir un 'millor sopar del món'. Ens ho mereixem.

decidits a obrir nous camins...?

A decuina.net hem decidit entrar a l'apassionant món dels posters gastronòmics motivacionals...

....o no.

de moment millor enfocar-ho amb humor...

De vegades penso que un dia o altre ens haurem de posar seriosos, plantar-nos entre tots i exigir que deixin ja de prendren's el pèl.
Però no serà avui, que vinc amb ganes de conya.



Algú ha decidit inventar aliments aspirables que no engreixen: LeWhif

Ja no tenen prou amb masacrar-nos el paladar amb les truites i altres guarrindongades que es venen a les farmàcies. Ara encara anem més lluny. Aliments aspirables, incorpòris, etèris, elegants. Aliments cool.
Amb tanta gent al món passant gana.

Com deia, un dia ho cremarem tot. Pero de moment avui m'estimo més riure.

detalls de diumenge

La família, els somriures, la canalla, el sol, els 'chistes' que fan gràcia, el llibre sobre en Guardiola, els calamars farcits, la cua de bou estofada, els 'chistes' que no fan gràcia, el salmó marinat, la conversa, el pastís d'aniversari de la cosina Iria, la Lluna que correteja entre les cames , el ring-ring de les joguines, el parasol enorme, la caloreta, la conversa, el Nespresso, la inevitable referència al George Clooney, el David a la gandula,el tàper 'per demà'.

Ah! i el detall de la Coca-Cola on ice, of course.

Pure happiness.

Salmó marinat a casa per la tieta Mari.

Ingredients:

Un llom ben maco de salmó fresc.
600 grs de sal gruixuda
600 grs de sucre.

Procediment:

1. Netejem el llom de salmó treient-li les espines i deixant-lo net i polit.
2. Barrejem la sal i el sucre.
3. En una safata posem una capa d'aprox 1 cm de la barreja.
4. A sobre posem el salmó.
5. Cobrim amb la barreja fins que el salmó desaparegui.
6. A la nevera 24h amb un pes a sobre (un brick de llet per exemple). La meva tieta a la meitat de marinat li dona la volta i ho torna a posar. Val la pena perque deixa anar molta aigua i així li podem retirar. Però no és imprescindible.
L'altra manera és tenir un plat amb forats i posar-ho a sota de tot el muntatge de forma que l'aigua surt per ella mateixa.
7. Treiem a les 24 i el rentem amb aigua per retirar la barreja de sal i sucre.
8.El deixem reposar a la nevera unes horetes, ens el cruspim al moment si no tenim paciència i també el podem posar en un pot amb oli per conservar-lo durant unes setmanes.

d'aquella veu d'en Xesco...

És al voltant del fet d'alimentar-nos on moltes vegades estrenyem els nostres llaços i ens acostem els uns als altres. El menjar també és educació i és part de la forma que cada família té d'entendre el món.

Sovint podem trobar en el menjar i el seu voltant exemples on explicar a la canalla que estimar i compartir és bonic. Fins i tot diria que saludable.
De petit vaig tenir unes cintes de cassette que em van fer molta companyia. En aquell aparell d'àudio monoaural, amb angles rectes, cromats impossibles i botons que feien '¡CLOCK!' hi sonava tot sovint la veu d'en Xesco Boix.

En Xesco és un símbol d'un esperit social que va marxar, molt em temo que per a no tornar més.
Era una societat diferent, com no pot ser d'una altra manera. Una societat que sortia del blanc i negre i on el meu company de taula a classe veia el mar per primer cop als 11 anys, en una excursió escolar.
Ara cap nen ha d'esperar fins als 11 anys per veure el mar.

En aixó hem millorat. Però per el camí ens hi hem deixat algunes coses que jo considero importants.

La sopa de pedres és una fabula popular extesa per diverses cultures. Una fabula exemplar, tant com ho pugui ser El Zoo d'en Pitus. Una història on es defensen alguns dels valors que tot i ser formalment proclamats com a desitjables a la societat actual, han decaigut.

I ho fa al voltant del menjar, de la cuina i dels nens.

És el conte més maco que mai he escoltat i en Xesco l'explica de la forma més maca que mai he sentit. Val la pena seure deu minuts i gaudir.

Maaaaammy, there are stones inside?

Vet aquí un gos, vet aquí un gat. Vet aquí que el post...s'ha acabat.

d'opinions en tinc moltes, aquí en va una!

Fa temps em vaig inscriure a la pàgina de bloguzz, un métode de publicitat per a empreses. A canvi de valoracions blocaires dels seus productes t'envien a casa el producte per a que el puguis tastar.

Ells busquen publicitat i bones crítiques (tots deuen confiar en el seu producte, no?). Jo quan em vaig apuntar cercava 'coses gratis'.
Per a que ens hem d'enganyar, cercava 'coses gratis'.

I mira, congelats La Sirena m'ha enviat a casa un lot per a que en faci la meva particular avaluació i ho expliqui al bloc. Segons les normes puc i haig de dir la meva sincera opinió. Així ho farè.

El primer que vaig pensar va ser 'espero que m'enviin un parell de caixetes'. Per que la veritat, havía vist el producte als seus establiments i sospitava que la racció no donaría per a fer un 'tast a trois' amb la reina del meu cor i la meva xermaníssima.
the first in the front: Caixa ùnica.

Però per a compensar, m'han enviat també una fantàstica bossa de les que serveix per anar a comprar congelats. No en tenía i ara ja en tinc. 'Deuce'.

Sobre el sushi us confesso que tot i que m'agrada molt el concepte i la filosofía de la cuina japonesa no hi tinc gaire experiència. En Ferràn Adrià diu que nosaltres cuinem amb la tècnica i el cor i els japonesos cuinen afegint també l'ànima. 'Ara bé' (que vol dir 'moro') no ser expert no vol dir tenir opinió, oi?

La presentació externa m'ha agradat. El disseny de la caixa em resulta atractiu sense ser espectacular. Un cop la obres, dins et trobes els diferents 'sushis' i és fàcil que s'hagin escampat per la safata durant el transport. No queda maco però no tinc clar com podríem arreglar el problema.

Hi venen 10 unitats:

2 Nigiri de salmó
2 Nigiri de llagostins
1 Nigiri de tilapia
2 Ura Maki de salmó cuit
2 Maki de amanida de tonyina
1 Ura Maki de surimi

I també tres sobrets un amb salsa de soja, un amb wasabi (m'encanta el nom wasssssabbbbbi) i un amb Gari (gingebre encurtit)

La presència és correcte, tot i que congelat els colors són empal.lidits. Es pot deixar descongelar o posar al microones. Jo els vaig descongelar, que no tenía pressa. A la safata hi ha un 'forat' extra on posar la salsa de soja. Però jo no el vaig voler fer servir perque menjar sobre un plàstic va contra les meves creences.
Ho vaig passar a un platet i un petit bol per a la salsa.

Els diferents sushi tenen resultats desiguals, personalment al llagostí no li vaig trobar cap gust d'ídem (ni al salmó). La textura dels llagostins era gomosa, com plastificada. En canvi els Maki de tonyina i els Nigiri de Tilapia (per cert, un peix africà?) em van agradar més. El Maki de surimi també em va resultar agradable, tot i les meves reticències al surimi...

La salsa la vaig trobar correcte i el gingebre també.

El punt de l'arrós és el que vaig trobar més encertat. Amb aquesta textura enganxosa de l'arrós de sushi tan particular. Ben aconseguit. En realitat he disfrutat molt amb aquesta textura d'arròs!

La conclusió és la seguent: estem parlant d'un congelat pensat per a fer a casa i sense esforç un tastet japonés. En aquest sentit aconsegueix el seu objectiu dignament. M'ho vaig menjar ben a gust veient la final de la Champions (l'any que bé riurem molt amb en Mou al Madrid).

Llògicament si búsques un resultat proper a l'excel.lència t'ho has de currar més. I és que la vida és així, no existeixen duros a quatre pessetes. Qué hi farem!

PD afegida: Al fil del que comenta en Gurmet, he volgut mirar el preu del producte. Segóns el catàleg de compra directa que també m'han fet arribar cada caixa: 6,30 euros. Car.

descobrim el nou logo de la futura fundació El bulli...

En una nova demostració d'infinita potència desinformativa, decuina.net està en condicions de donar la primicia de l'any dins el món gastronòmic. Tenim accés al nou logo de la futura fundació en que es convertirà El Bulli!!

El projecte passa per fusionar TOTS els restaurants de Catalunya (MENYS UN, ehhhhhemmmmm Santiiiiiiii) amb l'objectiu d'estalviar mitjançant el model d'economía d'escala: reducció de despesa i millora de l'oferta.
Només queda tancar l'acord amb un grup de petits croquetaires de bar carajillero que recel.len i dubten: tenen por per la possibilitat que els facin canviar l'oli mil.lenari on fregeixen les croquetes.

Un cop tancat l'acord, la nova entitat nascuda del antic Bulli serà...

Molts espíes stagebecaris han hagut de fregar plats per a obtenir aquesta informació...

PD: En realitat he de dir que m'agrada molt el logotip de la fusió de caixes catalanes Unnim . Que deu la única cosa que m'agrada d'una caixa...m'ha inspirat i la resta és culpa de les meves circunstàncies atenuants habituals.

declaració de principis (escumosa)

Ara que el pèndol ha tornat a circular amb força per el cantó més conservador de la gastronomia, ara els que ens vem comprar un sifó ens hem quedat fora de tendència.
Out, demodés, kaputt.

Però no em preocupa, perque tard o d'hora, tots aquests que fan del papanatisme una forma de vida giraran segons torni a bufar el vent. I quan passi, el meu sifó model 2008 serà un vintage. Mola mazo.


Així que estic convençut que les tècniques no són ni bones ni dolentes per elles mateixes. I també de que ens estàn venent una burra coixa: la suposada guerra de la cuina de vanguardi respecte a la tradicional .
De bàndols només n'hi ha dos: els que cuinen bé i els que no cuinen bé.

Així que de tant en tant ens fem una escumeta per canviar la textura a alguna de les preparacions de tota la vida. Tampoc es que ho fem cada setmana, no tindria sentit, deixaria de ser un joc divertit i esdevindria rutina. Just el que volem evitar.

Ens volem divertir a la cuina, ostiesssss!!

Recepta:
Carxofes amb escuma de bacó.

Ingredients:

12 carxofes ben bufones.
250 ml d'oli de girasol.
sal i pebre.

Per a la escuma:

150 grs. de bacó de qualitat.
300 ml. de crema de llet (que ara en diuen nata líquida, pfffff)


Procediment:

Pelem les carxofes i ens quedem amb els cors. Els hi treurem els pelets del mig que són amargants. Les posem a confitar (totalment submergides) a foc lent amb l'oli de girasol. Fem servir aquest oli perque el d'oliva té un gust molt intens i no volem interferir entre la carxofa i l'escuma.
A foc molt suau sense que faci quasi bombolles fins que els cors estiguin tendres.
Els treiem a paper absorvent, salpebrem i reservem.

Per a l'escuma, infusionem el bacó tallat a daus dins la crema de llet, foc suau uns 15 mins. El greix absorveix el sabor i l'aroma d'una forma molt intensa. Colem i al sifó amb dues càrregues (per a que surti ben forta).


Per a muntar el platillo només hem de posar les carxofes amb l'escuma per sobre, ho podem decorar amb cibulet i a disfrutar!!

de trazo corto y trago largo.

de truquis (I)

Aquest cap de setmana ens vàrem trobar que havíem de netejar un munt de moixernons per a fer saltats a la planxa amb uns allets tendres. És conegut que els bolets no volen humitat per a la neteja ja que són molt esponjosos (absorveixen tot rastre d'humitat) i un cop a la planxa la deixen anar i en comptes d'un saltat et trobes amb una plasta de bolets bullits.

Els moixernons són petitons i per tant molt entretinguts de netejar amb un drapet humit. Molt!
Així que la meva super xermaneta va pensar que els podríem posar uns segons en aigua per a treure la terra i acte seguit passar-los per el centrifugador de l'enciam. 'Mano de santo'.
No van tenir temps d'absorbir aigua i tot l'exterior va quedar eixut.

Bons per saltar i excel.lents per menjar.



Moixernons de primavera

Ingredients:

200 grs. de moixernons
uns quinze alls tendres
Una copeta de ví ranci (opcional)
Farigola fresca
Oli d'oliva
Sal i pebre.

Procediment:

Netejem els moixernons per a que no tinguin terra. Si els moixernons són secs aleshores només els hem d'hidratar. Pero la gràcia d'aquests moixernons de primavera ha estat precisament que eren frescos. Els moixernons són potents així que s'equilibren bé amb l'all tendre.
Normalment els faig servir per als estofats i tal, però també es poden saltar. Es clar, per qué no?

Tallem els alls i els posem a la planxa amb l'oli. Uns 30 segons per a que aromatitzin el greix i aboquem els moixernons. Foc fort per a evaporar tota la humitat que deixen anar fins que s'estoven. Hi podem posar el ví ranci i evaporar i finalment una mica de farigola per perfumar.

Salpebrem i a taula.

Deixant petjada per la vida.

Sinceritat:
Aquesta crònica del dinar d'ahir sortirà desestructurada. En voldría fer vàries de cròniques. Una sentimental, una conyona, una gastronòmica i una emocionada. Però no es questió d'anar explicant quatre vegades la mateixa cosa. Jó no soc en Lawrence Durrel i vosaltres teniu altres ocupacions a la vida que llegir-me durant hores.
Així que segurament sortirà un mesclum, que d'altra banda és una mica com em surten a mi les coses: starbase revolutum.

Agraiment:Abans de res, la majoría els coneixeu i ja ho sabeu. Però és just que quedi digitalment escrit una vegada més: els vermells són d'aquestes ànimes que volten per el mon repartint bones vibracions i millorant el que els envolta. Ahir ens van millorar el dissabte, així com qui no vol la cosa.

I a la meva xermana xermaníssima i la reina del meu cor doncs que voleu que us digui, encara més agraiment. Vosaltres que m'aguanteu cada dia...

Riure:
De vegades em sembla que faig massa el pallasso. Potser ahir, però mentre vegi somriures al voltant no penso parar.

Felicitat:
¿Hasefaltadesirnadamas?

La crònica.

La Txell i el Kike se van presentar a casa amb un regal meravellós. La seva visita. I a sobre, ens van portar dues 'macetes' (vaaaale, en podeu dir 'tiestos' si sou gent normativa) plenes de plantes culinaries i rebosants de kireei.

Orenga, farigola, menta, julivert, romaní i curri.
Sí, sí, curri!!

Sembla ser que fa una flaire que tomba d'esquenes però la meva sinusitis perenne (ara empitjorada per la privamera) m'impideix d'apreciar quelcom més que 'una llunyana sensació aromàtica'. El Kike flipava: -Però no l'olores?.
I jo: -Doncs no, Kike.

Ens van explicar que tornant de les seves correríes amb dues plantes de curri al cotxe teníen la sensació d'ofegar-se en la intensitat de l'aroma... està clar que la natura m'ha donat una gran totxa però molt poc olfacte.

L'èxit d'un bon àpat sol basar-se en preparar una estructura adequada fins i tot abans de pensar en els plats que vols cuinar. Volíem un àpat informal, on poguèssim estar per els convidats i que tingués 'algun tóc' diferent i poc comú.

El trio calavera ens vem decidir per una estructura d'uns quants entrants + amanides,carns i verdures fetes amb un estri que em van regalar per l'aniversari: la Pierrade.

Per a després de les carns i verdures passades convenientment per la pedra volíem un pre-postre que ens preparès per al dolç: una cullera de gelat de gin-tonic que va ser tot un èxit.

I finalment les postres, café i conversa.


Avui se la juga el Barça, però nosaltres ens vem preparar ahir per a les emocions fortes:

Quan vem acabar de dinar, que ja no sé quina hora era peque vaig perdre TOTALMENT el sentit del temps vaig donar la tabarra explicant com es juga al Guitar Hero Metallica.
Us demano perdó desde aquí als afectats i per compensar ens vem cascar unes partidetes de wii-bitlles (on com sempre va guanyar la galega de la muñeca de oro) i unes de wii-puntería on la Txell va demostrar que si s'hi posa no deixa 'títere con cabeza' (ni patos, ni dianas, ni globos, ni platillos volantes, una màquina de disparar aquesta vermella!!)

Llògicament vem parlar de tot i ens va donar temps d'arreglar i tornar a espatllar el món diverses vegades.


També per a comentar com de vegades els hereus polítics disfressen estultícia sota consultes ciutadanes xapusseres i, ja arribant als temes importants, fer molts riures i una aferrissada defensa per part meva del denostat 'xandall' com a roba de diumenge.

Potser sigui una causa una mica mundana, es veritat. Però totes les causes poden ser justes encara que humils. Per sort vem arribar a un entente cordiale i sobretot vem condemnar el xandalero de tactel. Cutre, vulgar i 'lo pitjor del món xandalero'.

Vaig treure el meu per a que em confirmèssin que no era de tactel. Més val sortir de dubtes. No ho era (menos mal!!)....els catalans, que sóm uns pactistes.

Durant propers díes anirè penjat receptes, de moment us deixo amb el que per a mí és el triomfador personal del dinar, el sorbet de gin-tónic. I no perque sigui dificil de fer, sino perque tots vem coincidir que va entrar de meravella i ens va preparar el cos per a més marxa.

Sorbet de gin-tónic.

Ingredients:
Una part de ginebra (nosaltres vem posar Beefeater)
Tres parts de tònica (vem posar Scjhwwep....ehhh...la groga)
Ratlladura de pell de llimona o llima

Procediment:
Barrejem els líquids i els posem a la geladora.
Com que porta molt alcohol no en vem tenir prou amb una cubeta i vem haver de posar la segona per acabar d'aconseguir que es congelès.
També podeu posar-ho al congelador i un cop congelat picar-lo per a obtenir el sorbet. Servim en una cullera de degustació amb una mica de la ratlladura per sobre.

I als que heu arribat fins aquí, perdoneu per el totxo. No ho he sabut explicar en menys paraules.

de tant en tant la tele mola

Fa uns dies expressava en el blog les ganes i alhora la desconfiança sobre el reportatge '¿Sabemos lo que comemos?' dins del programa rec-reporteros Cuatro que dirigeix en Jon Sistiaga.
Avui l'he vist (gràcies a la reina del meu cor, que m'ha avisat perque amb el lio que porto anava camí de oblidar-ho). I bé, evidentment no soc cap autoritat. Però això no m'impedeix tenir una opinió :




Un reportatge de la Clara Sánchez-Castro ben treballat, on m'ha sorprés molt el productor de tomàquet d'Almeria (combatre les plagues amb insectes i la polinitzación natural ha estat tota una sorpresa) i on el factor proximitat com a punt important ha planat per tot el reportatge.
L'he disfrutat i he après força coses. Un balanç brutal, amb el que està caient per les nostres pantalles dia sí i dia tambè.




Si us l'heu perdut, el podeu veure online AQUÍ. Aquesta vegada, la tele sí que ha estat nutritiva.

des de quan?

Des de quan es comença a gaudir d'una estona de taula compartida?
En el moment en que seiem tots junts a la mateixa taula?
La nit abans?
En l'instant en que es concreta una data?
Desde que hom comença a desitjar compartir?

Ara és la nit abans, demà tenim convidats.
I creieu-me que ho estic gaudint a tope!!

descobrim que serveix realment l'ambaixador...

Inocencio Arias, Ex-ambaixador d'Espanya a la ONU:

"En las cenas diplomáticas de la ONU hay muchos alimentos prohibidos, como el cerdo. Sería gravísimo equivocarse así que en casi todas las cenas nos ponían salmón. Así no se corre ningún riesgo. Siempre salmón.
Para educar a mi hijo me he tenido que poner de salmón hasta las trancas"

dels errors que són homenatges

Aquesta és una recepta d'homenatge a la Carme Ruscalleda. I en els homenatges val la pena posar quelcom d'un mateix per a posar-los més en valor.

Molta és la polèmica que rodeja als cuiners mediàtics, molta i de vegades escandalosa. Hom sospita que forma part del show i per tant també forma part del negoci. En canvi, mai he sentit a parlar de la 'Rusqui' en cap d'aquestes polèmiques mediàtiques. Flota al seu voltant una espècie d'aura positiva que la fa caminar per aquest món mediàtic com surant sobre les aigües. És una questió de màgia sens dubte. Màgia dels fogons. Màgia de les persones.

Així que he agafat la recepta de pastís de formatge (aquí la teniu al rebost de la Sara Maria) i li he fet dos canvis: afegir-li unes cireres confitades que el meu esperit llaminer troba irresistibles i (oh, sacrilegi) escurçar el temps de cocció a la meitat tot doblant la temperatura del forn.
Va ser una casualitat, un error, un 'despiste'... però es que el resultat m'ha agradat més que quan el faig amb els paràmetres originals.

Anatèma? No! la meva fe en el talent de la gran Carme continúa sent total.


Pastís de Formatge de la Carme Ruscalleda (lleugerament modificat) i extret del blog delícies del rebost.

Ingredients:

- 100 gr. de mantega
- 125 gr. de sucre
- una branca de vainilla
- 3 ous
- la ratlladura fina de la pell de mitja llimona
- 50 gr. de farina de blat
- 500 gr. de formatge fresc (tipus Quark)
- paper de forn per foldrar el motlle
- 100 grs de cireres confitades

Procediment:

Barrejar la mantega tova, com una pomada, amb el sucre i la polpa negre de l'interior de la branca de vainilla.

Afegir-hi els ous (a temperatura ambient), i la ratlla dura de llimona.
Afegir-hi la farina passada pel sedàs. I per últim, el formatge fresc.
Ha de quedar una mescla molt fina, homogènia i lligada.

Abocar-ho en un motlle rodó, d'uns 20-25 cm, folrat amb paper de forn. Abans d'enfornar li posem repartides les cireres. No us preocupeu que al pujar el pastís ja les 'enfonsarà'.

Ha de coure 45 mins hores a 200ºC. (modificació meva. L'original és 100 graus i 120 mins. ehem)

delirant, la nova cuina irracional.

Neix la nova Cuina Irracional.
La primera recepta:

"Pi de pollastre amb patates".
(De moment, en raccions úniques i no divisibles).

de nou en Jamie!!

El riu Guadiana té el simpàtic costum d'aparèixer i desaparèixer a la vista dels mortals.
El veiem o no el veiem, però sempre hi és, soterrat i fent camí.

En Jamie periòdicament apareix per aquí.
Per que el cos ens ho demana.Per que el cor, ens ho demana.

Passejant per la Biblioteca em vaig trobar amb el seu darrer llibre: Jamie Oliver Escuela de cocina i no vaig dubtar ni un segon en agafar-lo. Amb aquesta absurda sensació interior de 'corre, agafa'l ràpid no sigui que vingui algú i l'agafi mentre el mires'.

Ja! les biblioteques no són precisament la cua histèrica per a fer-se una foto amb David Bisbal. No cal patir, doncs.

El nou llibre d'en Jamie recupera el moviment divulgatiu popular que va posar en marxa el Ministeri del menjar (nom literal, Ministry of food) durant la Segona Guerra Mundial. L'objectiu era informar a la població com optimitzar el que menjaven i com fer-ho millor en una època de carències i fam.

Amb aquest esperit en Jamie ens ha portat un llibre de tècniques bàsiques, receptes molt senzilles i que no amaga el seu objectiu: aconseguir que gent que no té ni idea de cuina pugui convertir-se en fogoners solvents en poc temps.

El moviment 'pásalo' està al centre d'aquest nou llibre: si aconseguim ensenyar a quatre persones que no han cuinat mai unes receptes i aquestes quatre n'ensenyen a unes altres quatre també...ràpidament creem una onada de coneixement que millorarà la vida de les persones.
Una filosofía molt Oliveriana. Jo me'l continúo creient a aquest noi.

Com a efecte secundari de la lectura i donat que l'enfoc és totalment anglocentrista, també aprendreu alguns plats que són clàssics imprescindibles dins la cuina anglesa (com per exemple el Tikka-Massala, cuinar a la Wellington i evidentment com fer una bona hamburguesa).



En definitiva, un llibre recomanable que pot servir per a qui no en té ni idea i també per als que ja portem unes quantes hores de fogó però mantenim les ganes de repassar i millorar alguns conceptes de base: No només hi ha receptes, ens parla dels estris imprescindibles, dels hàbits higiènics, de l'estacionalitat dels aliments...

Un llibre a l'alçada del Jamie. No hi busqueu alta cuina o cuina creativa, en aquest llibre hi trobareu mes aviat sabiduría popular. Que no és cap tontería.

deglutint paraules sàvies.

"Comer bien o comer mal es una cuestión cultural.
Comer o no comer es una cuestión de dinero.
No lo olvides nunca".

Historias de política ficción.
Manuel Vazquez Montalban (Serie Carvalho)

desde una galaxia muy muy lejana...

Aforismos Jedi - la verdadera cocina de las estrellas.

1. "Un cocinero Jedi debe fabricar su propio sable cerámico para ser aceptado como tal"


2. "El socarrat tan solo es el lado oscuro de la paella"

3. "La cocina tecno-molecu-Jedi es tendencia y es vintage"

desde Asturias als USA passant per Cala Montjoi.

Un petit apunt/curiositat.
Aquesta setmana Jose Andrés ha estat protagonista d'un reportatge dins el prestigiós 60 minutes de la CBS. Quin accentassu, Jose :P

dentro de dos semanas

D'aqui dues setmanes (si no ho vaig entendre malament a l'entrevista que li va fer en Clapès a John Sistiaga) en el programa de reportatges REC -Cuatro- es faràn la pregunta:

¿Sabemos lo que comemos?




Evidenment no ho sabem, i alguns dies senars de lluna plena sovint penso que no sé si m'agradaría saber-ho. El que sé segur que es que no m'agradarà el que trobi quan ho sàpiga.

En tot cas, pot ser un reportatge interessant sempre que es faci desde un punt de vista no sensacionalista. En la mesura que això sigui possible, certament.

El punt que em fa desconfiar és que el mateix Sistiaga anunciava que ens explicaràn que hi ha de veritat i de mentida en el mitiquíssim mail on ens avisen que els tetrabrick de llet tenen un número amb la 'quantitat de vegades que han repasteritzat la llet un cop caducada'...

Hi ha teoríes argumentades sobre la oportunitat o no de prendre llet de vaca, pero aquesta del repasteuritzat no és una d'elles...
Mal començem si el 'ganxo informatiu' del reportatge és una llegenda urbana que està a un clic de google per a ser descoberta.

Esperem que només sigui un error de 'conceto marketin esbiachado' i que tot sigui una mica més seriós.

De moment tenen un espectador (una mica desconfiat) asssegurat.

desde la focaccia, cinc segles ens contemplen.

Fa pocs díes li llegia al Roger aquesta recepta de focaccia. I em va despertar la curiositat sobre l'origen del cosí norteny de la pizza.

L'origen, com tantes vegades està relacionat amb l'inventiva i la economía de mitjans. Origen compartit amb moltes preparacions d'origen humil que han perdurat fins als nostres dies. La practicitat és un valor, i el moviment es demostra caminant.


La focaccia més famosa i amb més pedigrí és la focaccia de Recco. Aquesta localitat del nord d'Italia i propera a Gènova era atacada molt sovint per pirates sarracens.
La violència, aquesta forma d'explotació tan comú durant els segles anteriors al segle XXII (com a mínim) va fer en aquesta ocasió que la població hagués de refugiar-se durant llargues temporades a les montanyes. On només teníen farina, oli, sal i formatge que obteníen dels pastors.

Així que van tenir prou enginy per a el.laborar aquesta recepta d'un 'pà' amb l'afegit del formatge i els aromes de les herbes locals que es cuinava sobre una pedra de pissarra escalfada al foc.

El cosí norteny de la pizza (creada a Nàpols en la versió que coneixem avui en dia) va neixer de la necessitat i l'enginy. Es clar que no té el mateix glamour que el cosí napolità. Ni de lluny.

Ferdinan I de Borbò (ep!) rei de les dues Sicilies va ser un enamorat de la pizza, que es considerava menja popular i de baixa categoría. Tant és així, que la reina Maria Carolina s'enfadà molt quan el seu marit la va incloure al menú de la cort.


Ara, per sort (o per desgràcia), a la reialesa ja no se li demana que mengi diferent de la resta. Els hi poden portar a palau qualsevol coseta que surti per la tele i els agradi, en un Telediario per exemple.


La focaccia de Recco porta formatge i la Rogerenca no en porta.
La millor solució quan et pregunten si t'estimes més al papa o a la mama sempre ha estat, és i serà dir que als dos per igual: he fet una barreja de les dues focaccies respectant les proporcions de farina, aigua i llevat de la recepta del Roger i afegint una mica de tomàquet 'doppio concentrato', nous i formatge a l'interior.

Us poso la meva versió de la recepta treta de Cuina amb Compte , he afegit alguna cosa pero el texte està quasi íntegre.

Focaccia a la meva manera:

Ingredients:

- 350 grams de farina (de la panificable/de mitja força, si no de la normal)
- 310 ml d’aigua tèbia
- 25 grams de llevat fresc (que és el tamany de les càpsules que venen a alguns supermercats). Si és llevat del sec, serà 1/3 de la quantitat)
- 1 cullerada rasa de sal
- Romaní (jo avui he posat orenga, romaní no en tenía)
- oli d’oliva bo
- 75 grs. de tomàquet doble concentrat.
- Un bon grapat de nous.
- Uns daus d'un bon formatge (sospito que de cabra ha de quedar boníssim).

Procediment:

Primer dissolem el llevat dins l’aigua tèbia. L’afegim a un bol gran (cal que hi sobri un bon espai, ja que la massa creixerà bastant després), amb la meitat de la farina i ho remenem una miqueta (sense matar-se) amb una espàtula. Ho deixem reposar un parell de minuts. Afegim la sal, el tomàquet i la resta de farina i ho mesclem bé amb l’espàtula. Ja tenim la barreja preparada, no serà una cosa consistent com molts pans que treballarem, és molt més liquida, però no cal patir, que no caldrà manipular-la (gaire) amb les mans.

Tapem el bol amb un plàstic i triem una opció:
A) Gent sobradament preparada i planificadora: La barreja la fem amb temps i ho deixem unes 12 horetes a la nevera. 2 hores abans que vagi al forn la deixem a temperatura ambient. Fa gràcia veure com creix i s’omple tot de bombolletes, senyal que el llevat ha fet bé la seva feina.
B) Improvisant a última hora. En comptes de 12 hores a la nevera, ho deixem un parell d’hores, tapat, a temperatura ambient.
En principi amb la opció A, més lent i a la nevera, s’hauria de notar una millora en el sabor.

Fet aquest creixement de la massa, posem a precalentar el forn a 230 graus, dalt i baix, una mitja horeta. Mentrestant, traiem un motllo i l’untem bé d’oli -tampoc ens excedim!-. Després aboquem la meitat de la mescla al motlle i amb les mans (untades d’oli, així no s’enganxarà) l’acabem de distribuir una mica.

Hi distribuim el formatge i la meitat de les nous. Acabem de posar la resta de massa per sobre tapant-ho tot i punxant amb els dits els hi fem uns clots per tota la massa. Per sobre li tirem un bon rajolí d’oli, les nous que falten i fulles de romaní, que li donaran molt bon gust. Tampoc ens passéssim, que l’olor del romaní és penetrant i no cal embriagar.

Ho posem al forn i hauria de tardar uns 20 minuts. Pujarà de volum i ha de quedar torradeta per dalt, però vigilant de no passar-nos amb el temps que sinó quedaria massa seca.

Gràcies al Roger per la idea (i per el post)!!