desitjos acomplerts.

Quan era petit tenía un aparell receptor monoaural, de botons sorollosos i pil.les de tamany barril Brent. En aquell aparell vaig escoltar els primers Gomaespuma, el primer Suplement, el primer Mikimoto i molts d'altres 'primers'.

De nit, de matinada, planxada l'orella contra un coixí planxat contra la ràdio. No existíen els receptors digitals, ni els mp3 i per suposat tampoc la 'teleté'. Però existíen el Let it be de matinada, en Ricardo Borriquero i aquell boig d'en Xavier Solà: vooooltaaaaaaalll!

Per això, per a mi la ràdio no és només un mitjà de comunicació. És una manera de caminar per la vida.

Quan vaig tenir confirmació de que aniríem al programa de Catalunya Ràdio 'Vist i no vist' a parlar sobre la cuina 2.0 va ser un moment d'íntima satisfacció. Els que em coneixeu sabeu de que parlo i fins a quin punt em pot commoure aquests breus minuts de comunicació oberta i hertziana. Si a sobre és en un programa com el Vist i no vist, amb un presentador que et mira als ulls i et fa sentir còmplice de la cerimònia...gallina de piel.

Només vull agrair desde aquí aquests breus instants de felicitat que l'equip del programa m'heu donat ( i al duet fantàstic vermell que causen el naixement del moment màxxic). Estic content del resultat i de com ho hem fet l'Anna i un servidor, avui us he de comfessar que s'ha acomplert un somni.

Gràcies.