d'esmorzar amb vistes...

Hola! Bon dia! Estrenem un nou servei a decuina.net: la predicció gastrocul.linaria.

Avui tindrem un matí de diumenge amb tempesta d'idees cul.linàries 2.0 al Vistinovist24 cap a les 9h.
Cap al migdia s'aproxima un front càlid d'arròs amb llagostins i de postre gelat de nectarines. Durant la tarda, i coincidint amb els núvols de dilluns, amanida fresca i pluja abundant de Cola Zero per passar la xafugor.


En Valentí Sanjuan -ese loco presentador de locas ideas 2.0- ens ha convidat al programa marató Vist i no vist 24h que s'emet per internet a través d'aquesta adreça:

http://www.bebabum.com/streaming-vistinovist.html

El Vist i no vist és un programa que s'emet per Catalunya Radio durant la temporada regular i al que sobretot interessa el món de les xarxes socials. Ja en vem parlar aquí aprofitant la visita que els vem fer als estudis.

Sapigueu d'altra banda que si hi voleu anar, dura fins a les 17h del diumenge i es pot portar banyador per a fer una remullada a la piscina del hotel B. Absolutament gràtis, amb una vista brutal de Barcelona.


decuina nou servei gastrometereològic:

En Valentí ens ha convidat a @lacuinavermella, en @martíapunts i a decuina.net a xerrar sobre cuina 2.0 . Aquesta és la forma molona de parlar del colectiu de persones que fem servir les xarxes socials per a parlar i gaudir de la cuina i el menjar.

Per a esmorzar els hi he preparat un còc d'escalivada segons la recepta del llibre sensació de la meva primavera-estiu: Els dolços i els salats als forns de Vinarós.

La recepta és molt senzilla i el millor és la quantitat de farina a utilitzar que els vinarossencs ens donen: la que hi entri.
Sensacional, la meva àvia m'ho deia amb la quantitat d'oli a incloure a les seves receptes: 'lo que admita'.
Doncs val, cuinarem a 'feeling'. Com sempre.

Cóc Vinarossenc d'escalivada.

Ingredients:

1 tassa d'oli
2 tasses d'aigua
55 grams de llevat de forner (el premsat)
farina: la que entre
Sal
4 pebrots vermells
2 albergínies 1 ceba Oli d'oliva
Un puntet de pebre

Procediment:

Pastem tots els ingredients menys el llevat fins que ens quedi una pasta ben fina i llisa. Mentre fem la pasta afegim el llevat i una vegada feta la deixem reposar una hora.

Mentrestant escalivem els pebrots, albergínies i la ceba al forn.

Un cop ha passat l'hora, es forma el coquet. Hi afegim un bon raig d'oli d'oliva per damun per amorosir el conjut i ho enfornem. 25 mins. a 220 graus. Jo he fet 18 mins només amb foc per sota i 7 minuts tambe amb calor superior.

Un cop està cuita, la treiem i li posem els pebrots, albergínies i una mica de la ceba per sobre. Salpebrem amb alegria per a que no quedi sosa i li posem un bon raig d'oli.

Simply irresistible!!

Per acompanyar l'esmorzar 2.0, una versió optimista i desenfadada:

de resposta guanyadora n'hi havia una...

Arriba el moment de donar la solució a l'endevinalla que us proposava ahir sobre quina carn havia menjat aquest cap de setmana:

Minipunto per Llepadits que tinc la sensació que més que proposar, ho va afirmar! El que sabe sabe!

Ho creieu o no, m'ho vaig haver de pensar.
Durant més de 15 anys vaig ser soci de la organització multinacional ecologista més coneguda i mediàtica. Vaig deixar de ser soci, però no pas de ser ecologista. O com a mínim alguna cosa molt semblant.

La meva super tieta Mari va estar uns dies a Noruega i va portar aquesta carn de balena en format similar a una carn adobada. I veient-la allà a la taula m'ho vaig repensar. Finalment, no us enganyaré, vaig tastar un trocet petit d'una carn suau (sorpresa), dolceta (sorpresa) i en el fons similar a menjar-se una mica de cecina però sense estar tan curada com la cecina de León. I parlo de la zona geogràfica, heh!

Em podeu dir incoherent, i serà en bona part cert. Però també es cert que tot i estar en contra de la captura de balenes sota la excusa de la ciència (cal matar balenes per estudiar-les? No) aquella ja estava morta i en un platet a sobre de les estovalles. Vaig picar un bocí. Mea culpa.

Aprofitant les respostes (que m'han donat algunes idees noves muha muhahahaha!!) he el.laborat una taula de les carns exòtiques que he menjat i algunes de les que falten.


Estofat de zebra? Pinguino laqueado? Mmmmmmmm.

delícies mandroses

Un petit invent d'aquest estiu per a passar millor els aperitius dominicals. Vaig comprar unes olivetes neutres que ni fú ni fà, ni massa ni poc, ni bones ni dolentes. Així que per a millorar-les les vaig posar una setmana en un pot ben amarades de salsa chimichurri a dins la nevera.

El chimichurri és una salsa argentina inicialment concebuda per a acompanyar carn en els típics asados. Però si evolucionar és aprendre, divertir-se és evolucionar. Així que jo la faig servir per a amanides i ara també per a les olives. La veritat és que la seva intensa ànima vegetal plena de sabor em sembla molt versàtil i té un puntet àcid que sedueix.

El resultat és boníssim, ja tinc les meves pròpies olives 'arreglades' al meu gust i pràcticament sense esforç. Crec que a l'estiu se m'activa la glàndula supra-gandular i cerco més aquestes solucions senzilles.

#mandra

Recepta del meu chimichurri:

Ingredients:

Tres quarts de got d'oli d'oliva verge
Un got d'aigua tèbia
Mig got de vinagre de xerès
Mig got de ví blanc albariño

Un pebrot vermell
Un tomàquet gran
Una ceba tendra mitjana
Un bon grapat de julivert
Una dent i mitja d'all

Una cullerada de pimentón dolç de la Vera
Una cullerada i mitja d'orenga
Un puntet de bitxo
Sal i pebre

Procediment:

Es piquen les verdures a brunoise (dauets) molt fina, es barreja tot en un recipient i es deixa macerar unes 12 hores.
Conforme passa el temps augmenta en sabor així que s'ha d'estar al tanto!!

d'endevina endevinalla

A veure qui endevina de quina carn es tracta. La vem menjar el passat cap de setmana. Obviament és una carn exòtica... idees?


Pista: alhora de menjar-la vaig haver de fer una reflexiò ètica per decidir-me a fer-ho.


Demà us dic la solució...

de dins i per dins

Avui anem forts, així que esteu avistats...

La ressonància Magnètica és una tècnica que aprofita el comportament quàntic dels núclis atòmics quan aquests són sotmesos a un camp magnètic que els obliga a col.locar els seus moments magnètics en una certa direcció.

En paraules més planeres:
Els núclis de certs àtoms es comporten com petites 'brújules' quan es posen dins d'un camp magnètic fixat i uniforme. De forma que s'alineen amb el camp tots apuntant en la mateixa direcció tal com les brújules apunten al pol nord.

En aquesta alineació amb el camp magnètic es produeix un alliberament d'energia. Es a dir, s'emet energia de forma similar a com fa una bombeta.
Cada tipus d'àtom (es a dir cada tipus de material) emet a una certa freqüència concreta. Exagerant podríem dir que l'aigua emet color blau, el ferro color taronja, el sucre color lila, ...

Analitzant per tant aquesta emissió d'energia podem arribar a esbrinar com estan repartits els diferents materials dins del cos que estudiem.

Aquí en teniu una explicació detallada per als que en vulgueu saber més. I aquest és un video que ens mostra estructures internes d'aliments tal i com són abans de que els obrim:

RMI de comidas from DrGEN on Vimeo.

Us enrecordeu de com a la sèrie House revisen l'interior dels malalts sense fer cirugia? Doncs és això mateix!

Com a darrera curiositat us diré que en realitat aquesta tècnica te paral.lelismes inversos amb la que es fa servir per escalfar amb un microones.
En el microones el que fem es enviar camps magnètics alterns que obliguen als àtoms (petites brújules) a anar alineant-se constantment (el mateix que abans però molt i molt ràpid i moltes vegades). El resultat final és com agitar-los molt i per tant equival a escalfar-los.



Si penseu que tot això no té aplicacions pràctiques a la alimentació, esteu equivocats. Imagineu les possibilitats que dona de cara a fer controls de qualitat una tècnica com aquesta.! Estats de maduració de fruites, proporció de greixos a les carns....de fet el proper Setembre fins i tot fan un congrès sobre el tema que ja va per la desena edició:

X Conferencia internacional sobre las aplicaciones de la resonancia magnética en la ciencia de los alimentos

PD:
El que més m'ha agradat del video és la imatge del meló amb les estructures de les llavors. I a vosaltres?

desnatada beta release

¿Us enrecordeu de la vaca lechera que da leche merengada ay que vaca tan salada?

Doncs 'oju' per que ja tenim la versió Vaca light 'Beta release candidate'. De moment dona només llet desnatada però tot arribarà. Aquí la notícia sencera


Es un esglaò més cap a l'abisme definitiu:
Quan les vaques deshidratades (per a que ocupin menys espai) ens donin llet en pols amb bífidus que te protege por dentro i amb gust chocolateado. Serà el moment de demanar que em desconectin de Matrix.

I a sobre segur que aquestes vaques de llet desnatada no saben fer un MUUUUUUUUUUUUUU en condicions. Vaques melíflues, ostia.

des pommes de terre sont vraiment superbes

Jo m'estimo molt a les patates.

Aquest regal que ens va fer el nou món ha alimentat als humans durant segles i concretament a la meva familia durant uns quants anys. Simbol proletari, compta amb tota la meva simpatia ideológica i sobre tot (i ja passant als assumptes seriosos) compta amb tota la meva simpatia organolèptica.

La patata m'agrada bullida amb unes mongetes, m'agrada bullida amb pell i amb maionesa, m'agrada al caliu amb allioli i m'agrada fregida amb el que sigui. I fins ara, la millor representació de la patata com a personatge era Mr. Potato. Aquest personatge no fa justicia a la patata.

I ara us dic, us imagineu que LOST fòs protagonitzat per patates? Oi que començariem a reconduir la figura tubercular cap a on la patata mereix?
Ça existe!

Un còmic molt divertit que es pot llegir online i que està protagonitzat per el nostre tubercle favorit: la patata.

Al blog de Martin Vildberg en trovareu moltes de patates. La llàstima és que no les fa servir per a fer humor sobre gastronomía. Però hi ha molts acudits sobre internet i el facebook patatero.

I aprofitant que parlem de patates i patateros...suposo que deu ser la seva feina el intentar animar-nos a tots plegats...pèeeeeeeeeeero....

No estamos tan mal.

¿Com diu que qué?

demonstratio horrorrium atractivus

Divendres, dia de pizza a can starbase. I avui també, dia de pizza al bloc.

Sóc jo que amb el temps perdo més que la roba de color o és un anunci horroròs i alhora entranyable?

decuina tomàquet : Extra! Extra!

Us agrada la premsa rosa? A casa no sóm gaire fanàtics dels menuts
I la premsa groga? Tampóc ens mirem amb bons ulls el sensacionalisme.

Ara bé -que vol dir moro- estem molt i molt a favor de la premsa sensacional: la premsa vermella.
La cuina vermella és amb tota probabilitat el blog cul.linari de més prestigi dels que es fan en llengua catalana. Els seus textes evocadors, les seves imatges delicioses, el seu gust per la bellesa en qualsevol format els fa diferents, únics i intransferibles.

Però la vermellor no neix de la calidesa del missatge, ni de lo delicioses que són les receptes. La vermellor és un camí vital que s'escull. Es cultiva tecla a tecla i sobre tot es viu instant a instant.

El proper dilluns teniu la ocasió de gaudir d'un tastet vermell dins de l'espai que en Txaber tindrà durant aquest estiu al programa El Món a RAC1.



Conduit per la Nuria Riquelme, el magazine matinal de RAC1 ha tingut l'encert de comptar amb el fidel cuiner per a fer una secció de cuina cada dilluns a partir de les 10.30h. En Txaber ens portarà receptes, trucades d'oients i també blocaires gastronòmics catalans. Tot amb el seu tó didàctic i proper que tant bé a conectat amb mil.lers i mil.lers d'internautes.

I aquest dilluns, a sobre, hi haurà pinzellada vermella.

de rap power. Música per als fogons Vol5.

Avui derrapo una mica, ho reconec. I també ho aviso.

Potser és culpa d'aquesta calor que l'imperi galàctic no sap gestionar.
Anxovats per la suor, llisquem per la pendent irresistible de l'absurd.

Eterns rebels estelars, sabem reconeixer a primera vista l'oferta irrefusable que ens trobem a la peixateria el cap de setmana. Perque com l'almirall Ackbar, sabem reconeixer a la primera quan alguna cosa és un rap. IT'S A RAP!!

Alguns irreverents podrien pensar que quan l'almirall reconeix un rap, ho fa perque en realitat està reconeixent el seu cosí-germà, en Pere Ackbar que fa poc s'ha fet la torre més bonica del poble.

Nosaltres, sigui cosi-germà o no ho sigui, volem fer-nos un homenatge amb el rap i en fem un guisadet.Tot i que el rap és el peix més lleig que em puc tirar a la gola, té una textura inigualable i és la demostració empírica de que l'important és la personalitat. Ejem.

Ben fet i al punt, esdevè un plat que perturba La Força. Deu ser que a les profunditats abisals, menja midiclorianos.

Suquet de rap com l'he fet aquesta vegada.

Ingredients:

Per a la cassola:
600 grs de rap tallat en rodanxes.
Una dotzena de llagostins
Mig kilo de patates blanques
Sal, oli, pebre
Una mica de farina

Per al fumet:
El cap del mateix rap.
Un porro i una pastanaga
Una ceba i uns dents d'all
Una mica d'api


Per a la picada:
En aquest cas li vem posar romesco que ja teníem fet.


Procediment:
El.laborem el fumet daurant el porro i la ceba en una cassola amb una mica d'oli, sense que es cremi hi afegim la pastanaga tallada a daus i una mica d'api. Aquesta combinació és la clàssica mirepois. També hi posem els alls.
Unes voltetes i quan agafa color sense enfosquir li posem el cap del rap i ho cobrim d'aigua. Un punt de pebre i si us agrada li podeu posar 25 mins a foc suau. No se li posa sal perque això dificultaria que el gust passi de les espines i verdures fins a l'aigua. Si voleu li poseu però ja al final de la cocció.
Ho colem bé i ja tenim el fumet.

Passem les rodanxes de rap per la farina i les fregim una mica en oli. L'objectiu és daurar-les lleugerament i les reservem. A la cassola on hem fregit el rap, posem una mica mes d'oli i fregim les patates per a que tinguin una textura més sòlida. Quan estàn ja dauradetes aboquem el fumet i les rodanxes de rap i els llagostins.
Ho reduim una mica i ho espessim (bé amb la patata o bé amb una mica de Maizena si tenim pressa).

Finalment, com a picada hi posem unes cullerades de romesco i ja tenim una de les possibles variants de suquet de rap.

I com no, una entrada psicòtica com aquesta, ha d'acabar amb el més genial exercici que li recordo al pesadet del Sabina. Un rap bailongo i enganxadís per a explicar que no li agrada el rap. A ell potser no, però a nosaltres ens encanta.

de lletres i paraules dolces.

El dia en que els cosins portuguesos ens van passar la mà per la cara amb un invent sensacional i divertit: els telegrames de xocolata!!


Sou dels que teniu algú a qui enviar un telegrama de xocolata dient t'estimo? Aleshores considereu-vos afortunats perque serien les paraules més dolces amb les lletres més dolces.

descripció breu d'un dilluns qualsevol

Dilluns al matí. No veig el moment de saltar del llit per anar a la feina.


Em faig l'esmorzar, ràpidament i senzilla.



A la feina, Informàtica: ESA CIENCIA EXACTA


Al migdia aprofito un descans per anar a comprar els baratíssims tomàquets gazpacheros. Crisis, what crisis?


Al arribar a casa repasso les entrades del bloc . No miro les visites.


Marxo a dormir procurant no pensar alguna coseta original i innovadora per al dinar de demà.

de cinemascope i technicolor

Quan comparteixes una conversa amb persones d'evident autoritat sobre el tema gastronòmic et trobes inmers en un curiós ecosistema culinari. Els fluxes d'informació -en ocasions més codificada i en ocasions menys codificada- són particularment fascinants. Fins i tot diria excitants per als que desde la trinxera del francotirador tenim la sort de compartir el moment.

Aquesta setmana vaig tenir vetllada gastronòmica al voltant d'una taula al restaurant Biblioteca, al cor del Raval de Barcelona. No sóc cronista de restaurants, bé ho sabeu, així que deixeu-me més aviat relatar el seguit de sensacions que em van envair. I mentrestant us presento els plats que vaig sopar. Deixeu-me fer uns plànols-secuència en clau del particular bloguisme-veritè que tant m'agrada.


Escena 1. The big opening.





Arribo el primer i puc gaudir de l'espectacle: veig arribar en Xesco Bueno amb la seva 'motorraca' de tamany maxi. Un bon començament. Si la vida fós de debó una película hauria sonat el Born to run del Springsteen o similar.

De seguida arriven en Philippe Regol, en Francesc Chicón i en Serjo Magicien.
I ja tenim el primer debat de la nit: com és possible que encara hi hagi restaurants de qualitat on es permeti fumar?

Tots estem d'acord que perjudica greument la percepció de la jugada aromàtica i de sabor. Els cuiners porten un negoci inmers en una crisi global. Necessiten pagar sous i necessiten a tots els clients possibles. La cuina és un negoci de polzades.

Aquesta nit tenim sort, la clientela és extrangera i ningú fuma tot i estar permés. En Phillipe assevera amb raó que en això ens passen la mà per la cara.


Escena 2. Libertè, egalitè, fraternitè.




Seiem a la taula, per al meu gust hi falta llum tot i que l'ambient és tremendament agradable. Tranqui tio, aquí tots sóm iguals per més que els noms puguin impressionar.
Aprenc que l'aigua Vichy Catalan és molt salada. Tant salada que alguns dels assistents la refusen tot i voler aigua amb gas. Prendràn una tònica. Si els sentís la meva avia ¡Amb el que li agradava el Vichy!

Ens porten un xupito de tomàquet amb alfàbrega i oli d'oliva, un bon detall que prenc amb fruició abans que s'escalfi. Frigories pal pájaro.


De primer quiche de shiitake i gorgonzola. Bona, però massa calenta per al meu gust i la primera meitat no la vaig gaudir com es mereixia.


En Xesco i en Phillipe parlen alegrement sobre l'importància del producte de proximitat. Jo dedueixo que aquí hi ha rotllo slow-food (que al final es que no, ja en parlarè un altre post). M'assabento que en Francesc és cuiner i també mestre de cuina, i en Serjo és un enamorat dels postres.
Li podria explicar el cop que a Extremadura em vaig demanar un gaspatxo de postres, de tan bó que el feien el gaspatxo? Millor no, ja ets prou extrany sense fer bandera de les carallades.



Escena 3. Vuela alto, palomeque.




De segón un arròs de colomí i botifarra negra. Ostia! botifarra negra!

Si jo fós Ulisses, els Deus no m'enviarien tristes sirenes de veu melancòlica.
Jo i tota la tripulació aniríem de pet a les roques de l'Adriàtic per un arrosset amb botifarra negra. Potent, profund i el colomí al punt amb la carn molt vermella.

La conversa gira ara sobre la vanguardia patria, la marca España al món cul.linari i per primera vegada veig 'a bocajarro' com es repassen plats i tècniques dels grans entre els grans.
En primera persona. Parlen en primera persona.
Sento opinions sobre plats de Mugaritz, sobre plats del Bulli, sobre Can Fabes i fins i tot sobre petit-fours de la Ruscalleda.

Aquesta gent tira amb bala de platino. Està clar que iguals iguals no sóm.

Escolto, aprenc, i per qué negar-ho: dono opinions quan em sembla que poden estar a l'alçada del moment.



Escena 4. The great Boum!




En Xesco al entrar ja m'ha recomanat de postre la tarta fina de manzana.

A tiro fijo. BOUM! > Diana.


Suau, tersa, melosa, tendre i acompanyada d'una bola boníssima de gelat de vainilla. Un canó de postre. Soberbia!! Per cert, algú finalment va demanar un Vichy i tengo pruebas de ello...

Acabem la vetllada parlant un altre cop de l'ambient dels restaurants, els fums i el tabac, les temperatures i el xef Iñaqui comparteix amb nosaltres una estona. M'oblido de felicitar-lo per el postre i tinc pendent enviar-li un mail per expresar-li.

Al final hi ha 'fundido en negro', però estic buscant al guionista per a partir-li la cara si no fà una segona part.

desmuntes les Oreo?

Del gran i genial dosisdiarias ens arriba:

ELS OREO-PINGÜINOS.

de polzada en polzada

Ahir per la nit vaig tenir el plaer de compartir sopar amb Xesco Bueno, Francesc Chicon, Serjo Magicien i Philippe Regol.
El sopar va ser molt entretingut i potser faci la crònica dels plats ja que tinc les fotos. Es clar que amb la companyia (que també va fer fotos) i l'autoritat moral que els hi dono...fa com coseta no?

Coseta? Val, acabo de decidir que aquesta nit ho faig.

Això si, veient en Xesco, sentint en Philippe, escoltant l'Iñaki (el xef del restaurant 'Biblioteca' que és on vem sopar)... em venía a la ment de forma recurrent l'escena de la pel.lícula 'Un domingo cualquiera' d'Oliver Stone.

Realment, és un món dur aquest de la cuina (a tots els nivells).

derramando café....y no se cae!!

Alguna vegada hem parlat dels aliments dels astronautes i segurament tots hem vist com a l'espai els liquids formen gotes degut a la tensió superficial. Aquestes gotes 'suren' alegrement per les cabines de les instal.lacions.

I aleshores, no es poden prendre un cafè els astronautes?

Sí, sí que poden. Aprofitant precisament la tensió superficial, la viscositat i el fregament amb les parets i amb un recipient adeqüat poden prendre un café sense haver de fer-ho amb una palleta o xuclant d'un tub tipus pasta de dents.

La gràcia està en que en absència de la gravetat, les forces que dominen el comportament del cafè són precisament les que tendèixen a mantenir-lo junt(tensió superficial, atracció entre les mateixes mol.lècules que formen el liquid).
Fixeu-vos que quan apreta el got, el comportament és més el d'una gelatina i no pas el que dia a dia veiem nosaltres amb els nostres liquids.
Això passa perque a la Terra, la gravetat domina sobre aquestes forçes de cohesió i fregament i per tant els liquids cauen, filtren, s'aixafen contra el fondo dels gots...

Una curiositat de la vida a l'espai, l'última frontera!!

via microsiervos.

del polo norte llega una fiesta para ti.

Del pol nord es reclamen aquests nois (i noia!).
I realment fan pop enèrgic i lletres acurades -els dies senars em semblen fins i tot modernes-. Refrescant i net. Attitude.

Ja em coneixeu, no sóc pas un crític musical. Però si que tinc opinió sobre moltes coses, al cap i a la fí d'alguna cosa hem de parlar. Parlem doncs avui de música i sopar vegetarià, per allò de que estem en un bloc de cuina i és obligatòria la pinzellada.

Amb pressa, amb aquella pressa del novell que té por de perdre's el concert per manca d'entrades, sopem un menú vegetarià a un restaurant del carrer comerç de nom organic orgasm. Correcte. No hi ha fotos, no hi ha proves excepte el recipient take-away on ens enduem l'hamburguesa de falafel que no podem acabar.
No hi ha fotos, però hi érem la Mar, la galeguiña reina del meu cor i un servidor. Els tres amb el rellotge al cap: sobretot no hi fem tard. Passerells!!

Sidecar la sala amb escales descendents, model Chicago años 20. Una icona. Toc grunge i contracorrent que em resulta seductor.
Pepsi i gin-tònic per alleugerir l'espera. Conversa i moment modern gafapasta: una noia entrega una bicicleta plegable al guarda-robes. Lomás.

La Banda Municipal del Polo Norte -no us havia dit de que anava tot això?- apareix a l'escenari i per alguna raó tinc nervis. Ja fa mesos que vaig connectar amb les seves cançons.
El concert comença tranquil i acabarà com una moto. A la segona cançó problemes tècnics i l'Òscar ens regala un sensacional moment zen+l'ofici de viure (#concariñotelodigo) :

Tranquils, sobreviurem com hem fet cada dia fins avui.
Arribarà un dia que ja no... i... s'haurà acabat. Mentrestant mirem de viure amb alegria.

No hi puc estar més d'acord!!
Doneu-li canya nois. I canten Museo en llamas versió banda complerta que és la meva favorita del repertori. El humo sube por las Ramblas, arde la sede de UGT y el cuartel de la guardia urbana.

Més cançons de les que ja coneixem i de les noves. Apareix la pija a la que es follarien cantant la internacional (com es que la gent no aixeca el puny quan canten aquesta part???) i apareix el barnús psicodèlic que parla.
Val, els dies parells també em semblen modernes i brillants aquestes lletres.

Cada cop em sembla que estàn més sueltos, amb més confiança i acabaran amb una combinació letal d'himne imparable (todos hemos tenido 20 años) + cançò del nou disc a gravar a l'Agost (que jo he titulat com shssss...shssss).
Salto com un boig. Directo al mentón del pentagrama.

starbase KO. Los poleros ganan.

LA BANDA MUNICIPAL DEL POLO NORTE from jotha on Vimeo.

Al arribar a casa, assegut balcó em menjo l'hamburguesa vegetariana. No tinc son i penso sobre si farè un post d'aquest divendres memorable.

developing facebook team

He enviat un correu al creador de facebook per a que personalitzi la eina en funció dels interesos dels gastròfils. De moment aquest és el primer punt i estic a la espera de resposta.

hashtag #elmundosemequedapequeño.





PD: excel.lent eina per a aprendre i compartir: elforodelpan.com

de maridatges amb nota vol.4

Els que vem viure la joventut encavalcats entre dues dècades sempre quedem a part dels resums dels mass media. Meitat dels 80 i meitat dels 90: podria haver sortit un estilòs 'cocktail' i alguns pensaràn que en va sortir un kalimotxo.

Dels anys 80 en tinc un bon cacao mental. Segurament per que van desde la infància fins al final de l'adolescència. És per tant, un riu obligatoriament turbulent i dificil de navegar.

No recordo qué vaig menjar el dia que a l'institut vem esclatar amb la frase 'A la ville de....Barcelona'. Podría ser i mereixeria ser-ho un bon pit de pollastre arrebossat.

Potser massa infantil. Sí. Decididament el pit de pollastre és més dels inicis de la dècada que dels finals de la mateixa.

Recordo les excursions de l'escola, amb l'entrepà embolicat amb Reynolds i un bon pit de pollastre arrebossat a dins. Amb aquella humitat esponjosa de l'arrebossat en contacte amb el pà amb tomàquet. Bocata amb gust de tren cercanías amb seients de sky color grana.

Pit de pollastre i mondarines.
¿Porqué las llamas mondarinas, Luismi?

El bistec de bou dels 80 feia bola, era dur i sec. Un suplici. Amb el temps els bistecs de bou s'han estovat com també ho han fet la societat i el civisme. En canvi, els pits de pollastre, quan els fem a casa -sovint en dissabte- encara em semblen els mateixos.

Cruixents, tendres, sucosos i càlids.