Quan comparteixes una conversa amb persones d'evident autoritat sobre el tema gastronòmic et trobes inmers en un curiós ecosistema culinari. Els fluxes d'informació -en ocasions més codificada i en ocasions menys codificada- són particularment fascinants. Fins i tot diria excitants per als que desde la trinxera del francotirador tenim la sort de compartir el moment.
Aquesta setmana vaig tenir vetllada gastronòmica al voltant d'una taula al restaurant Biblioteca, al cor del Raval de Barcelona. No sóc cronista de restaurants, bé ho sabeu, així que deixeu-me més aviat relatar el seguit de sensacions que em van envair. I mentrestant us presento els plats que vaig sopar. Deixeu-me fer uns plànols-secuència en clau del particular bloguisme-veritè que tant m'agrada.
Escena 1. The big opening.
Arribo el primer i puc gaudir de l'espectacle: veig arribar en Xesco Bueno amb la seva 'motorraca' de tamany maxi. Un bon començament. Si la vida fós de debó una película hauria sonat el Born to run del Springsteen o similar.
De seguida arriven en Philippe Regol, en Francesc Chicón i en Serjo Magicien.
I ja tenim el primer debat de la nit: com és possible que encara hi hagi restaurants de qualitat on es permeti fumar?
Tots estem d'acord que perjudica greument la percepció de la jugada aromàtica i de sabor. Els cuiners porten un negoci inmers en una crisi global. Necessiten pagar sous i necessiten a tots els clients possibles. La cuina és un negoci de polzades.
Aquesta nit tenim sort, la clientela és extrangera i ningú fuma tot i estar permés. En Phillipe assevera amb raó que en això ens passen la mà per la cara.
Escena 2. Libertè, egalitè, fraternitè.
Seiem a la taula, per al meu gust hi falta llum tot i que l'ambient és tremendament agradable. Tranqui tio, aquí tots sóm iguals per més que els noms puguin impressionar.
Aprenc que l'aigua Vichy Catalan és molt salada. Tant salada que alguns dels assistents la refusen tot i voler aigua amb gas. Prendràn una tònica. Si els sentís la meva avia ¡Amb el que li agradava el Vichy!
Ens porten un xupito de tomàquet amb alfàbrega i oli d'oliva, un bon detall que prenc amb fruició abans que s'escalfi. Frigories pal pájaro.
De primer quiche de shiitake i gorgonzola. Bona, però massa calenta per al meu gust i la primera meitat no la vaig gaudir com es mereixia.
En Xesco i en Phillipe parlen alegrement sobre l'importància del producte de proximitat. Jo dedueixo que aquí hi ha rotllo slow-food (que al final es que no, ja en parlarè un altre post). M'assabento que en Francesc és cuiner i també mestre de cuina, i en Serjo és un enamorat dels postres.
Li podria explicar el cop que a Extremadura em vaig demanar un gaspatxo de postres, de tan bó que el feien el gaspatxo? Millor no, ja ets prou extrany sense fer bandera de les carallades.
Escena 3. Vuela alto, palomeque.
De segón un arròs de colomí i botifarra negra. Ostia! botifarra negra!
Si jo fós Ulisses, els Deus no m'enviarien tristes sirenes de veu melancòlica.
Jo i tota la tripulació aniríem de pet a les roques de l'Adriàtic per un arrosset amb botifarra negra. Potent, profund i el colomí al punt amb la carn molt vermella.
La conversa gira ara sobre la vanguardia patria, la marca España al món cul.linari i per primera vegada veig 'a bocajarro' com es repassen plats i tècniques dels grans entre els grans.
En primera persona. Parlen en primera persona.
Sento opinions sobre plats de Mugaritz, sobre plats del Bulli, sobre Can Fabes i fins i tot sobre petit-fours de la Ruscalleda.
Aquesta gent tira amb bala de platino. Està clar que iguals iguals no sóm.
Escolto, aprenc, i per qué negar-ho: dono opinions quan em sembla que poden estar a l'alçada del moment.
Escena 4. The great Boum!
En Xesco al entrar ja m'ha recomanat de postre la tarta fina de manzana.
A tiro fijo. BOUM! > Diana.
Suau, tersa, melosa, tendre i acompanyada d'una bola boníssima de gelat de vainilla. Un canó de postre. Soberbia!! Per cert, algú finalment va demanar un Vichy i tengo pruebas de ello...
Acabem la vetllada parlant un altre cop de l'ambient dels restaurants, els fums i el tabac, les temperatures i el xef Iñaqui comparteix amb nosaltres una estona. M'oblido de felicitar-lo per el postre i tinc pendent enviar-li un mail per expresar-li.
Al final hi ha 'fundido en negro', però estic buscant al guionista per a partir-li la cara si no fà una segona part.
Aquesta setmana vaig tenir vetllada gastronòmica al voltant d'una taula al restaurant Biblioteca, al cor del Raval de Barcelona. No sóc cronista de restaurants, bé ho sabeu, així que deixeu-me més aviat relatar el seguit de sensacions que em van envair. I mentrestant us presento els plats que vaig sopar. Deixeu-me fer uns plànols-secuència en clau del particular bloguisme-veritè que tant m'agrada.
Escena 1. The big opening.
Arribo el primer i puc gaudir de l'espectacle: veig arribar en Xesco Bueno amb la seva 'motorraca' de tamany maxi. Un bon començament. Si la vida fós de debó una película hauria sonat el Born to run del Springsteen o similar.
De seguida arriven en Philippe Regol, en Francesc Chicón i en Serjo Magicien.
I ja tenim el primer debat de la nit: com és possible que encara hi hagi restaurants de qualitat on es permeti fumar?
Tots estem d'acord que perjudica greument la percepció de la jugada aromàtica i de sabor. Els cuiners porten un negoci inmers en una crisi global. Necessiten pagar sous i necessiten a tots els clients possibles. La cuina és un negoci de polzades.
Aquesta nit tenim sort, la clientela és extrangera i ningú fuma tot i estar permés. En Phillipe assevera amb raó que en això ens passen la mà per la cara.
Escena 2. Libertè, egalitè, fraternitè.Seiem a la taula, per al meu gust hi falta llum tot i que l'ambient és tremendament agradable. Tranqui tio, aquí tots sóm iguals per més que els noms puguin impressionar.
Aprenc que l'aigua Vichy Catalan és molt salada. Tant salada que alguns dels assistents la refusen tot i voler aigua amb gas. Prendràn una tònica. Si els sentís la meva avia ¡Amb el que li agradava el Vichy!
Ens porten un xupito de tomàquet amb alfàbrega i oli d'oliva, un bon detall que prenc amb fruició abans que s'escalfi. Frigories pal pájaro.
De primer quiche de shiitake i gorgonzola. Bona, però massa calenta per al meu gust i la primera meitat no la vaig gaudir com es mereixia.
En Xesco i en Phillipe parlen alegrement sobre l'importància del producte de proximitat. Jo dedueixo que aquí hi ha rotllo slow-food (que al final es que no, ja en parlarè un altre post). M'assabento que en Francesc és cuiner i també mestre de cuina, i en Serjo és un enamorat dels postres.
Li podria explicar el cop que a Extremadura em vaig demanar un gaspatxo de postres, de tan bó que el feien el gaspatxo? Millor no, ja ets prou extrany sense fer bandera de les carallades.
Escena 3. Vuela alto, palomeque.De segón un arròs de colomí i botifarra negra. Ostia! botifarra negra!
Si jo fós Ulisses, els Deus no m'enviarien tristes sirenes de veu melancòlica.Jo i tota la tripulació aniríem de pet a les roques de l'Adriàtic per un arrosset amb botifarra negra. Potent, profund i el colomí al punt amb la carn molt vermella.
La conversa gira ara sobre la vanguardia patria, la marca España al món cul.linari i per primera vegada veig 'a bocajarro' com es repassen plats i tècniques dels grans entre els grans.
En primera persona. Parlen en primera persona.
Sento opinions sobre plats de Mugaritz, sobre plats del Bulli, sobre Can Fabes i fins i tot sobre petit-fours de la Ruscalleda.
Aquesta gent tira amb bala de platino. Està clar que iguals iguals no sóm.
Escolto, aprenc, i per qué negar-ho: dono opinions quan em sembla que poden estar a l'alçada del moment.
Escena 4. The great Boum!En Xesco al entrar ja m'ha recomanat de postre la tarta fina de manzana.
A tiro fijo. BOUM! > Diana.
Suau, tersa, melosa, tendre i acompanyada d'una bola boníssima de gelat de vainilla. Un canó de postre. Soberbia!! Per cert, algú finalment va demanar un Vichy i tengo pruebas de ello...
Acabem la vetllada parlant un altre cop de l'ambient dels restaurants, els fums i el tabac, les temperatures i el xef Iñaqui comparteix amb nosaltres una estona. M'oblido de felicitar-lo per el postre i tinc pendent enviar-li un mail per expresar-li.
Al final hi ha 'fundido en negro', però estic buscant al guionista per a partir-li la cara si no fà una segona part.
Excelente crónica de una velada que como ya te he expresado hay que repetir.
ResponEliminaTan solo puntualizar un tema. Profesionales y no profesionales. Serjo Magicien una vez me comento, en una situación similar a la nuestra, en la cuál todos eran ilusionistas y yo el profano los siguiente: Los magos podemos, comentar, discutir opinar, discernir, criticar, pero quien tiene la palabra es el público.
En nuestra cena tu tenías un papel vital, el de "espectador" de la gastronomía, el cliente, que al fin y al cabo es al que nos debemos los cocineros.
Por ello es muy importante la opinión de cualquier persona, en cualquier ámbito. Todas enriquecen
Cambiando de tema y acercandome a uno que te atañe, hace muchos años cuando al arrancar un IBM PC, aparecia aquella lejana C:/ le mostre a un cliente un Apple, a pesar de la dificultad para manejar el ratón, elemento "extrano" en aquellos tiempos, aquella persona dijo "que fácil". Para apreciar algo no es necesario ser un experto en la materia, solo se necesita una dosis de sentido común e inteligencia.
Bueno, como noto que empiezo a desvariar, me despido si más.
Un abrazo!!! y felicidades por el blog.
Estoy con vosotros, hay que repetir e ir sumando adeptos, somos muchos y andamos muy desperdigados.
ResponEliminaLa velada estupenda, la compañía excelente, la conversación de nivelón y yo cené estupendamente, como siempre en Biblioteca.
Un abrazo
Quina envejota més sana paio!!! Vareu disfrutar,eh?
ResponEliminaPtnts
Francesc, gracias por tus palabras e intentaré que el sentido común me guíe en todo lo que sea posible :)
ResponEliminaXesco, com que tú ets el culpable de que jo hi sigués et dono dos cops les gràcies. La primera per convidar-me a anar i la segona per que dedueixo que hi penses tornar jejeje.
Marta, jo vaig gaudir doble: per la conversa i per el segón + postre (el postre BRU-TAL!)