Quan fa uns anys vaig començar a arreplegar paraules per al bloc, ni en els meus somnis gastroeròtics més humits podia imaginar el que amb el pas dels bytes i les adeseeles ha acabat succeint.
Per definició, fora dels àmbits professionals, l'amor desmesurat per 'el comercio y el bebercio' esdevenia una activitat quasi individual que poques vegades creixia més enllà de la familia o un grup reduit d'amics.
Es veritat que sempre hem tingut llibres, i que també hi ha clubs gastronòmics on la gent s'ha trobat per parlar de la jalamenta. Però la gran majoria dels simples mortals, amb prou feines assolia una petita xarxa d'amistats interessada i si tenia sort i pessetes (ostia, la peseta) podia anar a restaurants on la cuina era hermètica com una reunió druídica.
Solo para iniciados, Gracias.
Per sort, vivim a la era Echelon i paguem un preu molt car (no ens enganyem, la quantitat de dades que hi tenim posades a la xarxa equival a una exploració rectal de la nostra identitat).l Però també tenim avantatges, la xarxa ens ha permés als matats de la vida establir relacions fantàstiques i meravelloses amb un seguit de gent que comparteix afició per els fogons. I arribant més ennllà, ens ha permés establir contacte amb professionals de la cuina.
Gent que són tan humans com tú i com jo però que en saben. En saben de debó. Els envejaria si no fos que la seva natura generosa i esperit positiu fa que part dels seus coneixements acavin passant cap a tú per pura òsmosi comunicativa.
No cal envejar, només cal compartir i aprendre.
Ara bé, aquestes amistats són perilloses. Per que es clar, un és xerraire de mena i de tant xerrar va deixant anar 'perles' groses com frases lapidaries de Salvamé (con acento en la é). I aleshores els que en saben entren en acció i la suau òsmosi de coneixement cul.linari esdevè un ZASCA carinyòs que cal acceptar amb gratitud.
Cas#1:
Ahir mateix per el facebook, la Francesca m'explicava que el socarrat no és simplement arros cremat per estar al fons calent de la paella. El socarrat autèntic, el bó, el que es busca, és una caramelització de la glassa i l'arròs que dona com a resultat aquesta capa que tant agrada a alguns, com el meu pare.
Cas#2:
Avui mateix, en el post anterior jo alegrement escalivaba pebrots en el meu forn de casa fins que el Xesco m'ha fet saber que escalivar només es pot escalivar si es fa la cocció sobre foc o brases. Així que lo meu són verdures al forn. Que escolta, estàn boníssimes però no són escalivades.
Zasca i zasca. Primer per la dreta i després per l'esquerra.Pim i pam.
I que voleu que us digui, jo tant content i agraït. Per que aquests cuiners no pontifiquen ni criquen, es comuniquen i de forma natural, ensenyen.
Aleshores, són o no són Mestres en Xesco i la Francesca? Eh?
Per definició, fora dels àmbits professionals, l'amor desmesurat per 'el comercio y el bebercio' esdevenia una activitat quasi individual que poques vegades creixia més enllà de la familia o un grup reduit d'amics.
Es veritat que sempre hem tingut llibres, i que també hi ha clubs gastronòmics on la gent s'ha trobat per parlar de la jalamenta. Però la gran majoria dels simples mortals, amb prou feines assolia una petita xarxa d'amistats interessada i si tenia sort i pessetes (ostia, la peseta) podia anar a restaurants on la cuina era hermètica com una reunió druídica.
Solo para iniciados, Gracias.Per sort, vivim a la era Echelon i paguem un preu molt car (no ens enganyem, la quantitat de dades que hi tenim posades a la xarxa equival a una exploració rectal de la nostra identitat).l Però també tenim avantatges, la xarxa ens ha permés als matats de la vida establir relacions fantàstiques i meravelloses amb un seguit de gent que comparteix afició per els fogons. I arribant més ennllà, ens ha permés establir contacte amb professionals de la cuina.
Gent que són tan humans com tú i com jo però que en saben. En saben de debó. Els envejaria si no fos que la seva natura generosa i esperit positiu fa que part dels seus coneixements acavin passant cap a tú per pura òsmosi comunicativa.
No cal envejar, només cal compartir i aprendre.
Ara bé, aquestes amistats són perilloses. Per que es clar, un és xerraire de mena i de tant xerrar va deixant anar 'perles' groses com frases lapidaries de Salvamé (con acento en la é). I aleshores els que en saben entren en acció i la suau òsmosi de coneixement cul.linari esdevè un ZASCA carinyòs que cal acceptar amb gratitud.
Cas#1:
Ahir mateix per el facebook, la Francesca m'explicava que el socarrat no és simplement arros cremat per estar al fons calent de la paella. El socarrat autèntic, el bó, el que es busca, és una caramelització de la glassa i l'arròs que dona com a resultat aquesta capa que tant agrada a alguns, com el meu pare.
Cas#2:
Avui mateix, en el post anterior jo alegrement escalivaba pebrots en el meu forn de casa fins que el Xesco m'ha fet saber que escalivar només es pot escalivar si es fa la cocció sobre foc o brases. Així que lo meu són verdures al forn. Que escolta, estàn boníssimes però no són escalivades.
Zasca i zasca. Primer per la dreta i després per l'esquerra.Pim i pam. I que voleu que us digui, jo tant content i agraït. Per que aquests cuiners no pontifiquen ni criquen, es comuniquen i de forma natural, ensenyen.
Aleshores, són o no són Mestres en Xesco i la Francesca? Eh?
Jejeje, i tant que son Mestres, eich, MESTRES así en mayúsculas.
ResponEliminaPero una cosa 'te voy dicir, eh!', me saben a Gloria estos pimienticos al horno, aunque no sea bien bien una escali'vbbv'ada.
Será el carinyo que li possas, amor meu.
Muacs,
Cris.
A ver, colega, o no me están sirviendo de nada estas lecciónes de "catalá en 1.000 paraules" o he creído entender que díus que els cuisiners són tan humans com jo? Quitando al Xesco, que me da que es un infiltrado de cocineros sin fronteras (a la otra sra. o srta. que te riñe no tengo el gusto) el resto de los profesionales de la cocina que pululan por ahíesta xarxa son una secta destructiva que tiene por objetivo convertir nuestros hígados en espuma de fuá. Ándate con mucho ojito y sobre todo haz el puto favor de comerte las fabas!!!
ResponEliminaReina galega do meu corassao, la cosa està clara i tú tens bon paladar.
ResponEliminaeSedidió, JUAAAAAAS!! ya tardaban en aparecer las fabas. Tu proselitismo bergantiñano es digno de encómio y mi estupidez por no haberlas comido todavia digna de estudio. Pero no te preocupes, las tengo a buen recaudo y en breve haran su desaparición estelar.
Respecto a los cocineros, hay de todo claro pero igual tienes razón y la culpa de que me esté engordanto tanto es precisamente que me están cebando para hacerme al horno... CABRONES!! X-P
El próximo día 2 de octubre, Festa da Faba.... en Lourenzá (Lugo). Ahí que me voy a pillarlas recién cosechadas y frescas comme il faut. El año pasado me compré 8 kilos :-)
ResponEliminaClaro que el domingo hice 12 kilos de salsa de tomate, aprovechando que los últimos de aquí van baratos. Lo jodido no es hacer la puta salsa, sino que.... hago cubitos!!! :-)