d'històries personals

Estem que ho petem. A una setmana (de fet són setmanes) que és molt exigent a nivell professional s'hi ha afegit una agenda culinaria intensa i fins i tot una excursió de títol cultural i realitat festiva.

Hem baixat a Barcelona per a compartir una estoneta amb super Calpena mentre gaudíem de les obres de l'escultor Frank Plant a la Galeria Contrast.
Hom sempre procura no perdre del tot la fina capa de barnís cultural, que amb el diari fregament perd lluentor i purpurina.
Però sincerament, compartir una estona amb la creadora de baixagastronomía és la veritable bateria que ens ha fet aixecar el cul del nostre formigó per anar al formigó comptal.

Tot i així, l'obra de Plant és de les que m'agrada, accesible en lo estètic (no fa falta anys d'entrenament per a gaudir-les, són maques a primer cop dels meus ulls) i no exempta d'una certa reivindicació pop. A la cap i a la fí sóc fill dels Beatles que és tant com dir que sóc fill del pop.

Just abans de sortir en direcció al cavall de ferro han arribat els meus pares de la seva estada a França.
I han vingut amb collita. Collita vegetal amb unes mongetes fines fines d'un verd maragda molt bonic i la sorpresa d'uns fonolls que estàn actualment en un estat límbic a l'espera de ser tastats i pujar al cel del paladar o bé caure de cara a la brasa de l'infern.

I també ens han portat Banyuls, formatges i vi muscat (vi dolç natural).


I per acabar de reventar les cireres aquest cap de setmana, hem decidit cuinar un parell de cocs de sardines (recepta de Vinarós) per a gaudir el diumenge. Hem parlat amb el tito Diego al que no li agraden les sardines i ens ha transmés que té ganes de tastar-los.

#MASNOSEPUEDEPEDIR.

La cançó pop que em voltava per dins la neurona ahir veient obres pop en dia laborable...