I love my kitchen gun!!
(Ara amb mira laser i visió nocturna)
dissabte, 30 d’octubre del 2010
divendres, 29 d’octubre del 2010
de música saborosa
Fa molts segles, jo vaig ser petit.
O com a mínim això és el que jo recordo... si es que els meus records són alguna cosa més que una farsa que m'ha implantat la CIA per a esborrar una apassionant i excitant vida d'agent secret ultra-glamouròs.
En tot cas, jo recordo haver estat petit.
Un matí despertant a la tenda de loneta blava al camping de Platja d'Aro, algún ocellet piulant de fons entre les branques dels pins i la sensació d'escalfor del sac de dormir. Envoltat de la llum esmorteida i blavosa. Una sensació de satisfacció dificil d'expressar amb paraules. Quan tens 6 anys no saps el que és l'equilibri, la tranquilitat d'esperit, la satisfacció de l'aventura compartida, la felicitat de qui no té preocupacions. No en saps res de tot això, però en pots tenir la sensació. Jo la recordo.
Una tarda, en una vella casa atrotinada a França. Estirat sobre un llit que tremola quan et bellugues, gemegant, i amb un somier que de tant que s'enfonsa sembla un forat negre, absorvint. I sobre la taula, a contrallum un radio cassete portàtil de doble pletina (només en funciona una) on una vella cinta regastada em regala la salsa d'en Ray Barretto.
Més tard anirèm a la platga d'Argelès-sur-Mer a menjar crêpes.
O com a mínim això és el que jo recordo... si es que els meus records són alguna cosa més que una farsa que m'ha implantat la CIA per a esborrar una apassionant i excitant vida d'agent secret ultra-glamouròs.
En tot cas, jo recordo haver estat petit.
Un matí despertant a la tenda de loneta blava al camping de Platja d'Aro, algún ocellet piulant de fons entre les branques dels pins i la sensació d'escalfor del sac de dormir. Envoltat de la llum esmorteida i blavosa. Una sensació de satisfacció dificil d'expressar amb paraules. Quan tens 6 anys no saps el que és l'equilibri, la tranquilitat d'esperit, la satisfacció de l'aventura compartida, la felicitat de qui no té preocupacions. No en saps res de tot això, però en pots tenir la sensació. Jo la recordo.
Una tarda, en una vella casa atrotinada a França. Estirat sobre un llit que tremola quan et bellugues, gemegant, i amb un somier que de tant que s'enfonsa sembla un forat negre, absorvint. I sobre la taula, a contrallum un radio cassete portàtil de doble pletina (només en funciona una) on una vella cinta regastada em regala la salsa d'en Ray Barretto.
Més tard anirèm a la platga d'Argelès-sur-Mer a menjar crêpes.
Ara que sóc gran, la vull borratxa amb rom i sucre.
dijous, 28 d’octubre del 2010
de lo veo y no lo creo...
Extractes del llibre 'Gastronomia y cultura' de Joan Perucho.
"Llavors veurem com els ulls de la dona s'il.luminen i mentre besa el fill que està a punt d'anar a dormir, començarà ja a pensar en l'elecció del vestit més adequat. El negre amb la flor vermella, o poser el malva amb la torera, que és més senzill" Pàg. 28
"Ara gairebe no es convida ningú, i si el compromís és ineludible per a l'epòs, la dona l'accepta amb resignació. És que ja no és un plaer per a les dones lluir-se amb els arts que els francesos anomenen ménangers? És que els compliments dels convidats en remarcar les excel.lències del menjar ja no afaleguen la vanitat femenenina?" Pàg. 29
"Sens dubte, tot això es un signe d'aquesta època, de la precipitació amb què vivim, la mancança, cada vegada més progressiva, de servei, les complicacions que dificulten la diligència i l'ordre d'una bona i jove mestressa de casa." Pàg. 29
"Llavors veurem com els ulls de la dona s'il.luminen i mentre besa el fill que està a punt d'anar a dormir, començarà ja a pensar en l'elecció del vestit més adequat. El negre amb la flor vermella, o poser el malva amb la torera, que és més senzill" Pàg. 28
"Ara gairebe no es convida ningú, i si el compromís és ineludible per a l'epòs, la dona l'accepta amb resignació. És que ja no és un plaer per a les dones lluir-se amb els arts que els francesos anomenen ménangers? És que els compliments dels convidats en remarcar les excel.lències del menjar ja no afaleguen la vanitat femenenina?" Pàg. 29
"Sens dubte, tot això es un signe d'aquesta època, de la precipitació amb què vivim, la mancança, cada vegada més progressiva, de servei, les complicacions que dificulten la diligència i l'ordre d'una bona i jove mestressa de casa." Pàg. 29
dimecres, 27 d’octubre del 2010
deia Einstein...
... simplifica. Simplifica todo lo que puedas. Pero no más!!
Doncs vet aquí la simplicitat per a tenir un tancament hermètic portat a la màxima simplicitat. Més senzill i més barat impossible:
Vist a tecnoculto.
Doncs vet aquí la simplicitat per a tenir un tancament hermètic portat a la màxima simplicitat. Més senzill i més barat impossible:
Vist a tecnoculto.
dimarts, 26 d’octubre del 2010
debo confesar padre...
... que he pecado.
Durant els darrers anys he practicat amb cega obediencia el rissotisme de forma regular i entregada. Val a dir que quan em vaig sentir il.luminat, el meu fervor de nou convers em va conduir per camins d'èxtasi religio-cul.linari.
Però ahir vaig pecar.
Algun cop m'he trobat amb el desencís del que obre la carmanyola -digueu-li tàper si voleu la versió internacional- on hi va posar un rissotto i es troba un arròs que s'ha tornat pastòs.
I es que el rissotto es per a consum inmediat. Pim i pam,aquí te guiso aquí te mato.
Així que ahir, que volia preparar un arròs amb els bolets que com un tresor guardo a la nevera conservats entre capes de paper de cuina lleugerament humit... ahir deia vaig decidir fer-me l'arròs amb (atenció) ... arròs vaporitzat.
La vaporització de l'arròs consisteix en sotmetre'l a un bany de remull a 60 graus i posteriorment a una pressió gran de vapor. Això el.limina una gran part del midò del gra i en deixa les vitamines i proteines.
D'aquesta manera el gra quan cou no s'infla tant, no absorveix tanta aigua i sobre tot no es passa i no s'enganxa.
Es a dir, que no s'estova en excès i per tant és ideal per a la carmanyola.
I com que posats a pecar, més val fer-ho d'obra i no nomès de pensament us explico com vaig cuinar aquest arròs i aquests bolets...
Recepta arròs amb bolets special carmanyola edition.
Ingredients:
150 grs. d'arròs vaporitzat
Una ceba tendra gran.
Tres dents d'all
Un bon grapat de bolets (com més millor, jo he posat rovellons, trompetes de la mort, camagrocs i xampinyons).
Sal, oli i pebre.
Procediment:
Iniciem la cocció com si fòs un rissotto, es a dir posant a la cassola la ceba tallada petita i marcant-la fins que està transparent. Jo li he posat també un dels alls tallat. Afegim l'arròs vaporitzat i tot seguit aigua calenta. En aquest cas ho fem com si fos un arròs sec i li posem el doble d'aigua que d'arròs. Salem i coem l'arròs els 18-20 mins. Ha de quedar cuit i quasi sense aigua.
Mentrestant, anem netejant i saltant els bolets (jo els netejo amb aigua uns segons i inmediatament els poso a la paella ben calenta amb oli, aixì no poden absorvir aigua que és el perill de rentar-los). A cada tanda li posem una mica de sal, una mica de pebre i una mica d'all. Anem reservant. El suquet que deixen anar també el guardem, es clar.
finalment, quan l'arròs està fet i sense aigua afegim els bolets amb el suquet i li donem unes voltes per barrejar.
Si algú es pregunta per que no poso els bolets per coure li dirè que buscava precisament un arròs amb gust de ceba i all i els bolets potents a part. Certament no es que m'agradi més que quan l'arròs agafa el gust dels bolets, simplement és diferent i em venia de gust.
Durant els darrers anys he practicat amb cega obediencia el rissotisme de forma regular i entregada. Val a dir que quan em vaig sentir il.luminat, el meu fervor de nou convers em va conduir per camins d'èxtasi religio-cul.linari.
Però ahir vaig pecar.
Algun cop m'he trobat amb el desencís del que obre la carmanyola -digueu-li tàper si voleu la versió internacional- on hi va posar un rissotto i es troba un arròs que s'ha tornat pastòs.
I es que el rissotto es per a consum inmediat. Pim i pam,aquí te guiso aquí te mato.
Així que ahir, que volia preparar un arròs amb els bolets que com un tresor guardo a la nevera conservats entre capes de paper de cuina lleugerament humit... ahir deia vaig decidir fer-me l'arròs amb (atenció) ... arròs vaporitzat.
La vaporització de l'arròs consisteix en sotmetre'l a un bany de remull a 60 graus i posteriorment a una pressió gran de vapor. Això el.limina una gran part del midò del gra i en deixa les vitamines i proteines.
D'aquesta manera el gra quan cou no s'infla tant, no absorveix tanta aigua i sobre tot no es passa i no s'enganxa.
Es a dir, que no s'estova en excès i per tant és ideal per a la carmanyola.
I com que posats a pecar, més val fer-ho d'obra i no nomès de pensament us explico com vaig cuinar aquest arròs i aquests bolets...
Recepta arròs amb bolets special carmanyola edition.
Ingredients:
150 grs. d'arròs vaporitzat
Una ceba tendra gran.
Tres dents d'all
Un bon grapat de bolets (com més millor, jo he posat rovellons, trompetes de la mort, camagrocs i xampinyons).
Sal, oli i pebre.
Procediment:
Iniciem la cocció com si fòs un rissotto, es a dir posant a la cassola la ceba tallada petita i marcant-la fins que està transparent. Jo li he posat també un dels alls tallat. Afegim l'arròs vaporitzat i tot seguit aigua calenta. En aquest cas ho fem com si fos un arròs sec i li posem el doble d'aigua que d'arròs. Salem i coem l'arròs els 18-20 mins. Ha de quedar cuit i quasi sense aigua.
Mentrestant, anem netejant i saltant els bolets (jo els netejo amb aigua uns segons i inmediatament els poso a la paella ben calenta amb oli, aixì no poden absorvir aigua que és el perill de rentar-los). A cada tanda li posem una mica de sal, una mica de pebre i una mica d'all. Anem reservant. El suquet que deixen anar també el guardem, es clar.
finalment, quan l'arròs està fet i sense aigua afegim els bolets amb el suquet i li donem unes voltes per barrejar.
Si algú es pregunta per que no poso els bolets per coure li dirè que buscava precisament un arròs amb gust de ceba i all i els bolets potents a part. Certament no es que m'agradi més que quan l'arròs agafa el gust dels bolets, simplement és diferent i em venia de gust.
:)
Un èxit, per cert. No n'ha quedat ni un gra!!
dilluns, 25 d’octubre del 2010
de sobte al obrir la porta...
Obro l'armari per buscar algun condiment... i em trobo amb un parc temàtic.
Benvinguts a...
Benvinguts a...
diumenge, 24 d’octubre del 2010
d'arrel.
Talls nets d'arrel.
Ja fa uns dies que aquesta joia sonora em volta per el cap.
A la vida ens trobem sovint amb talls i punts de no retorn, de vegades en l'aspecte personal i de vegades en l'aspecte professional.
Ara bé, si aquests punts de tall seràn nets, es a dir talls d'arrel o si seràn ferides que ens couran durant molt de temps sovint depen de com ens hi enfrontem nosaltres mateixos, a la vida.
Per això, quan ahir conversàvem amb en Dani a la terrassa del seu local (Xiringuito) situat a la fira Mercantic de Sant Cugat del Vallès, vaig recordar aquesta cançò. En Dani és un cuiner al que trobareu somrient el 95% del temps, tremenda actitud per a uns temps de crisi que estan resultant (massa) durs i llargs. Ah! i també és co-autor del blogazo gastromimix.
Com tants d'altres cuiners joves i de talent, la crisi els va tallar un somni i una aventura professional. Però estic segur que la seva bonhomia i actitud vital el va permetre recuperar ràpidament el somriure i fer que el tall, fós net d'arrel.
Ara el podeu trobar de nou al peu del canò al Xiringuito, on fan menú de migdia de dimarts a divendres juntament amb el seu soci Edgar i un encarregat de taules que es diu Alex i és la mar de salat. Els caps de setmana, obren la parrilla i reben reforços de personal -entre els quals la seva parella que també és una gran cuinera-. El éxito es lo que tiene : necessiten més gent per que s'omple el xiringuito.
El cap de setmana en Dani es posa al costat de la parrilla. Com ell mateix ens deia, ja tornaràn els dies en que feien un micuit que quitaba el sentío.
Ara el seu somriure ha sabut canviar el xip i gaudir d'un tipus de negoci on l'important és la proximitat del client, la qualitat de les carns i... el puntent de cocció a la parrilla, es clar!!
A part de les carns parrillades, tenen altres plats que estàn en la linia d'un xiringuito amb personalitat: provolone deliciós i unes croquetes cruixents per fora i tendres per dintre que són tremendes. Atenció al nou model que estrenàven ahir de croqueta de bacallà, dins d'un gran àpat on vem gaudir d'allò més... el claro triufador de la jornada per al meu paladar.
I sincerament, tot a un preu molt i molt raonable.
Crec que la millor manera de que capteu l'ambient, la bonhomía, la tranquilitat de la terrassa i l'amabilitat d'en Dani són aquest minut i mig que vaig capturar des de la taula millor col.locada del local: la reina del meu cor devant i el mestre cuiner treballant ben aprop.
Tan a prop que diverses vegades es va acostar a donar-nos explicacions i detalls sobre el pa, els talls, la cocció,... impagable.
Ja fa uns dies que aquesta joia sonora em volta per el cap.
A la vida ens trobem sovint amb talls i punts de no retorn, de vegades en l'aspecte personal i de vegades en l'aspecte professional.
Ara bé, si aquests punts de tall seràn nets, es a dir talls d'arrel o si seràn ferides que ens couran durant molt de temps sovint depen de com ens hi enfrontem nosaltres mateixos, a la vida.
Per això, quan ahir conversàvem amb en Dani a la terrassa del seu local (Xiringuito) situat a la fira Mercantic de Sant Cugat del Vallès, vaig recordar aquesta cançò. En Dani és un cuiner al que trobareu somrient el 95% del temps, tremenda actitud per a uns temps de crisi que estan resultant (massa) durs i llargs. Ah! i també és co-autor del blogazo gastromimix.
Com tants d'altres cuiners joves i de talent, la crisi els va tallar un somni i una aventura professional. Però estic segur que la seva bonhomia i actitud vital el va permetre recuperar ràpidament el somriure i fer que el tall, fós net d'arrel.
Ara el podeu trobar de nou al peu del canò al Xiringuito, on fan menú de migdia de dimarts a divendres juntament amb el seu soci Edgar i un encarregat de taules que es diu Alex i és la mar de salat. Els caps de setmana, obren la parrilla i reben reforços de personal -entre els quals la seva parella que també és una gran cuinera-. El éxito es lo que tiene : necessiten més gent per que s'omple el xiringuito.
El cap de setmana en Dani es posa al costat de la parrilla. Com ell mateix ens deia, ja tornaràn els dies en que feien un micuit que quitaba el sentío.
Ara el seu somriure ha sabut canviar el xip i gaudir d'un tipus de negoci on l'important és la proximitat del client, la qualitat de les carns i... el puntent de cocció a la parrilla, es clar!!
A part de les carns parrillades, tenen altres plats que estàn en la linia d'un xiringuito amb personalitat: provolone deliciós i unes croquetes cruixents per fora i tendres per dintre que són tremendes. Atenció al nou model que estrenàven ahir de croqueta de bacallà, dins d'un gran àpat on vem gaudir d'allò més... el claro triufador de la jornada per al meu paladar.
I sincerament, tot a un preu molt i molt raonable.
Crec que la millor manera de que capteu l'ambient, la bonhomía, la tranquilitat de la terrassa i l'amabilitat d'en Dani són aquest minut i mig que vaig capturar des de la taula millor col.locada del local: la reina del meu cor devant i el mestre cuiner treballant ben aprop.
Tan a prop que diverses vegades es va acostar a donar-nos explicacions i detalls sobre el pa, els talls, la cocció,... impagable.
El més gratificant de tot, va ser la xerrada amb aquest cuiner positivista, que creu en la feina i que transmet l'il.lusió dels que saben construir graons amb les branques escapçades.
Per cert, reservant-ho també et poden obrir el xiringuito per les nits i muntar un sarao amb decoració d'espelmes d'allò més espectacular.
Si us agrada el menjar desenfadat fet amb ganes i carinyo, si no us importa embrutar-vos una mica les mans amb salses i pans amb tomàquet al Mercantic teniu una opció molt bona.
A la propera visita dels pares hi penso portar al meu, que és carnivor declarat i acabarà aplaudint amb les orelles.
Això si, no li pregunteu la recepta del mojo criollo a l'Alex per que no us la dirà...hehehe.
Per cert, reservant-ho també et poden obrir el xiringuito per les nits i muntar un sarao amb decoració d'espelmes d'allò més espectacular.
Si us agrada el menjar desenfadat fet amb ganes i carinyo, si no us importa embrutar-vos una mica les mans amb salses i pans amb tomàquet al Mercantic teniu una opció molt bona.
A la propera visita dels pares hi penso portar al meu, que és carnivor declarat i acabarà aplaudint amb les orelles.
Això si, no li pregunteu la recepta del mojo criollo a l'Alex per que no us la dirà...hehehe.
divendres, 22 d’octubre del 2010
de la jubilació de Teminator
Alguns creuen que Terminator no va ser liquidat realment en una fundició tal i com ens volen fer creure les autoritats del govern federal.
Fins i tot les agències del govern fan broma sobre la veritat, tot per a que el poble no sàpiga la veritat:
Fins i tot les agències del govern fan broma sobre la veritat, tot per a que el poble no sàpiga la veritat:
Alguns creuen que Terminator en realitat va sobreviure i que ara es dedica a fer de governador en un estat dels USA que vol legalitzar la marihuana. Estúpids paranoics!!FALS! Mentida!
En realitat a decuina.net sabem quin va ser el destí final de Terminator:
I fixeu-vos que la tira bastant bé, preocupant-se de deixar espumeta al final per a evitar l'oxidació de la cervesa!! Que bona va sortir la série T800!!
dimecres, 20 d’octubre del 2010
demissión
Els que em coneixeu més sabeu que m'encanta la Coca-cola zero, els que no tant.... ara ja ho sabeu.
Curiosament, no he aconseguit trobar el video de l'anunci on un jovenet auto presentat com a 'vis-president de la Coca-cola' explicava la seva genial idea per a que nosaltres en sortíssim guanyant: treure les corbetes de l'ampolla para que quepa más.
Curiosa desaparició, és gravíssim.
Igual sona rata per la meva part, total són uns pocs cèntims d'euro, però el tema que m'emprenya és que me la vulguin fotre doblegada amb un somriure. És motiu de cesse!
Per cert, aquest post és també Powered by Roger ja que el vem parir al cotxe tornant de Vinaròs.
I ara, un dels grans moments que m'ha donat el Nuñez del crackòvia:
dimarts, 19 d’octubre del 2010
deu pometes té el pomer...
Avui ni conyetes i burrades, ni pèrdues de senderi també conegudes com anades d'olla. Avui que hem tornat als fogons fent llentíes i un brou de galeres... avui toca una recepta. SÍ, jo també sé postejar receptes encara que de vegades no ho sembli, jo també puc ser normal...(sempre que no em miris massa d'aprop!!).
Donat que fa dues setmanes vem estar aprenent a Ca Massita i el cóc que més em va a agradar va ser el de pomes, aquest cap de setmana he decidit: Alea jacta est, les pomes golden que havia comprat per a fer al forn aniràn esteses sobre un dels meravellosos cócs Vinarossencs.
I si Cèsar va creuar el Rubicón, jo vaig decidir-me a fer el meu primer còc dolç.
Val a dir que de vegades penso que els cosins germans de Vinarós un dia em cridaràn l'atenció per penjar tanta recepta del seu llibre per aquí... però de moment jo continuo amb el meu homenatge.
(i el meu particular tour de force amb el plaer en forma de cóc, llámame tonto)
Cóc de pomes
Ingredients:
Una tassa d'oli
Dues tasses d'aigua
Un pessic de sal50 grs de llevat de forner
Aprox 600 grs de farina (jo n'hi poso la que entra fins que la massa està elàstica)
100 grs de sucre
Sis o set pomes (ideal si són royal gala o similar ja que queda més maco i alhora tenen més textura que les golden)
Aprox 150 grs de sucre llustre
Mig gotet d'oli de girasol
Un bon grapat de canyella.
Procediment:
Posem l'oli i l'aigua en un bol, hi afegim la farina i el llevat ben desfet. També el sucre i un pessic de sal.
Anirem treballant fins que ho poguem treure del bol i pastar-ho com si fos massa de pa.
Quan està perfectament elàstica, la posem de nou al bol i la deixem reposar mínim una hora, jo ho deixo tota la nit a la nevera.
Tallem les pomes en troços d'aprox 2 cm (sense pelar) i reservem.
Estirem la massa sobre la llauna del forn, i hi fem una capa de sucre llustre on ni posem uns rajolins d'oli. Com si fòs un mosaic de trencadís, col.loquem per sobre els troços de poma mirant de deixar el mínim espai entre els mateixos.
Pre-escalfem el forn a 180 graus i posem el cóc aprox. uns 20 mins. Fins que veiem que la massa està feta i la poma també (atenció, la poma no s'ha de desfer).
El sucre caramelitza en part i forma una combinació sensacional amb la poma. Un cop ho treiem del forn, hi posem canyella per sobre amb el que tindrem un aroma brutal a infantesa.
Donat que fa dues setmanes vem estar aprenent a Ca Massita i el cóc que més em va a agradar va ser el de pomes, aquest cap de setmana he decidit: Alea jacta est, les pomes golden que havia comprat per a fer al forn aniràn esteses sobre un dels meravellosos cócs Vinarossencs.I si Cèsar va creuar el Rubicón, jo vaig decidir-me a fer el meu primer còc dolç.
Val a dir que de vegades penso que els cosins germans de Vinarós un dia em cridaràn l'atenció per penjar tanta recepta del seu llibre per aquí... però de moment jo continuo amb el meu homenatge.
(i el meu particular tour de force amb el plaer en forma de cóc, llámame tonto)
Cóc de pomes
Ingredients:
Una tassa d'oli
Dues tasses d'aigua
Un pessic de sal50 grs de llevat de forner
Aprox 600 grs de farina (jo n'hi poso la que entra fins que la massa està elàstica)
100 grs de sucre
Sis o set pomes (ideal si són royal gala o similar ja que queda més maco i alhora tenen més textura que les golden)
Aprox 150 grs de sucre llustre
Mig gotet d'oli de girasol
Un bon grapat de canyella.
Procediment:
Posem l'oli i l'aigua en un bol, hi afegim la farina i el llevat ben desfet. També el sucre i un pessic de sal.
Anirem treballant fins que ho poguem treure del bol i pastar-ho com si fos massa de pa.
Quan està perfectament elàstica, la posem de nou al bol i la deixem reposar mínim una hora, jo ho deixo tota la nit a la nevera.
Tallem les pomes en troços d'aprox 2 cm (sense pelar) i reservem.
Estirem la massa sobre la llauna del forn, i hi fem una capa de sucre llustre on ni posem uns rajolins d'oli. Com si fòs un mosaic de trencadís, col.loquem per sobre els troços de poma mirant de deixar el mínim espai entre els mateixos.
Pre-escalfem el forn a 180 graus i posem el cóc aprox. uns 20 mins. Fins que veiem que la massa està feta i la poma també (atenció, la poma no s'ha de desfer).
El sucre caramelitza en part i forma una combinació sensacional amb la poma. Un cop ho treiem del forn, hi posem canyella per sobre amb el que tindrem un aroma brutal a infantesa.
diumenge, 17 d’octubre del 2010
deu en potència
Al cotxe, mentre tornava aquest divendres cap a casa per sopar una pizza de 'La tomate magique'. En aquells moments, embriagat per l'aroma de la pizza que colpejava la pituitaria sense compassió, només em podia concentrar en lo llargs que èren aquells deu minuts fins a casa.
Aquesta pel.lícula que us encasqueto avui ja te uns anyets, però continua sent una de les millors que conec per a posar en contexte què representem en un univers gegantí i alhora preciosament complexe en els seus detalls. I tot en potències de deu. Deu metres, cent metres, mil metres, ....
La pizzeria està situada a tan sols deu minuts en cotxe de casa nostra,.Només deu minuts que un cop recorreguts proporcionen plaer creixent de forma exponencial. I aleshores vaig recordar aquest recorregut per l'univers en salts quantitzats.
Com al mític programa de La Clave,...
Primer la peli.
I després el plasta.
Quan vem arribar a casa. Quan vem tornar a recòrrer aquests deu minuts de tornada al nostre particular paradís...de nou les potències de deu: la pizza amb massa d'espelta, pollastre, tomàquet sec i pebrot escalivat ens va el.levar al cel.
Ens haureu de disculpar, quan em vaig enrecordar de la foto ja era tard. Així que la he hagut de fer model 'Carles Francino' quan aquest feia les presentacions de nits electorals a TV3...però en aquest cas només quedàven els 'formatgets' o 'cunyes' de la minoria...
I de postres, ho vem FLI-PAR tant o més amb els pastissets de xocolata que el mestre prepara. Uns pastissos de potent gust de xocolata. Dolça però no empalagosa. Potent i alhora lleugera... una autèntica barbaritat!!
Així que si viviu a prop de Mollet, si no us importen aquests deu minuts, si sou 'de vida' ja sabeu que a La tomate magique teniu una aposta segura per a menjar pizzes que són realment de luxe sense ser luxoses ....i uns pastissets de xocolata que són un luxe potencialment perillós per a les vostres dietes.
Post Data:
La Carme està organitzant una trobada de vins&blogs per al dissabte 20 de Novembre. Excursió, tast de vins i d'embotits, blocaires,....¿Se puede pedir más?
La info la trobareu AQUÍ.
Aquesta pel.lícula que us encasqueto avui ja te uns anyets, però continua sent una de les millors que conec per a posar en contexte què representem en un univers gegantí i alhora preciosament complexe en els seus detalls. I tot en potències de deu. Deu metres, cent metres, mil metres, ....
La pizzeria està situada a tan sols deu minuts en cotxe de casa nostra,.Només deu minuts que un cop recorreguts proporcionen plaer creixent de forma exponencial. I aleshores vaig recordar aquest recorregut per l'univers en salts quantitzats.
Com al mític programa de La Clave,...
Primer la peli.
I després el plasta.
La figura de'n Denis va apareixer a les nostres vides de la mà de la Txell i el Kike, que d'aquests tantos ja en porten uns quants.
Va ser durant la fira de Gallecs dedicada a les llavors i l'espelta. En vem fer un post i va ser la primera vegada que vem veure en Denis. Aquest homenàs francès va venir i va pastar no-se-quants kilos de farina d'espelta amb la mateixa facilitat que els mortals gastem per a fer un ou ferrat. L'ofici i el mestratge en tota la seva grandeur.
Aquest passat divendres, i amb les paraules elogioses vermelles dins els nostres records, vem decidir fer una visita a La tomate magique per a emportar-nos a casa una de les seves pizzes.
En Denis és un pastisser d'ofici que des de fa uns anys va posar en marxa aquesta pizzeria. Va començar fa uns 11 anys però en porta 4 a la seva ubicació actual.
Quan entres per primera vegada et trobes amb la presència imponent del forn, que ocupa el lloc preferent de la pizzeria ( de fet des de el carrer el que es veu és el forn). En Denis treballa en una petita barra al costat del mateix, preparant i coent les pizzes a la vista dels clients, que pacientment esperen a que la seva delícia estigui preparada.
'Quienes nos conocen saben que tardam0s "quince minutos más" y quienes no nos conocen...ahora ya lo saben'
Aquesta frase que és tota una declaració d'intencions, penja de la barra ben a la vista. És impossible no rebre el clar i contundent missatge. A La tomate magique les coses es fan bé, prenent el temps que fa falta per assegurar un producte de qualitat i sense prèsses.
Ara bé, que això no us faci pensar que en Denis treballa a poc a poc o amb una tranquilitat de mestre rellotger. Va a tota mecha, muntant, preparant i coent les pizzes devant dels seus clients i alhora parlant amb amabilitat als mateixos.
Molts dels quals es nota que són clients fidels i dels quals en coneix no només els noms, sino també algunes de les petites històries.
Durant els 40 minuts que vem poder parlar (el temps que va trigar la nostra pizza, ja que no la teniem encarregada) en Denis ens va explicar com la crisi ha afectat també, com a tothom, al seu petit negoci de pizzes. De com lluitar per oferir un producte artesanal que inevitablement és més car que la pizza de cadena industrial.
Vem poder parlar sobre la influència de la moda i l'alta cuina en el món de la pizza (ese campeón del mundo pizzero :-D ) i només vaig tenir temps d'endevinar que en Denis, fa de pizzero -i ho fà molt bé- però en realitat ell es considera un pastisser-.
I valga'm deu, quin passtisser!!Va ser durant la fira de Gallecs dedicada a les llavors i l'espelta. En vem fer un post i va ser la primera vegada que vem veure en Denis. Aquest homenàs francès va venir i va pastar no-se-quants kilos de farina d'espelta amb la mateixa facilitat que els mortals gastem per a fer un ou ferrat. L'ofici i el mestratge en tota la seva grandeur.
Aquest passat divendres, i amb les paraules elogioses vermelles dins els nostres records, vem decidir fer una visita a La tomate magique per a emportar-nos a casa una de les seves pizzes.
En Denis és un pastisser d'ofici que des de fa uns anys va posar en marxa aquesta pizzeria. Va començar fa uns 11 anys però en porta 4 a la seva ubicació actual.
Quan entres per primera vegada et trobes amb la presència imponent del forn, que ocupa el lloc preferent de la pizzeria ( de fet des de el carrer el que es veu és el forn). En Denis treballa en una petita barra al costat del mateix, preparant i coent les pizzes a la vista dels clients, que pacientment esperen a que la seva delícia estigui preparada.
'Quienes nos conocen saben que tardam0s "quince minutos más" y quienes no nos conocen...ahora ya lo saben'Aquesta frase que és tota una declaració d'intencions, penja de la barra ben a la vista. És impossible no rebre el clar i contundent missatge. A La tomate magique les coses es fan bé, prenent el temps que fa falta per assegurar un producte de qualitat i sense prèsses.
Ara bé, que això no us faci pensar que en Denis treballa a poc a poc o amb una tranquilitat de mestre rellotger. Va a tota mecha, muntant, preparant i coent les pizzes devant dels seus clients i alhora parlant amb amabilitat als mateixos.
Molts dels quals es nota que són clients fidels i dels quals en coneix no només els noms, sino també algunes de les petites històries.
Durant els 40 minuts que vem poder parlar (el temps que va trigar la nostra pizza, ja que no la teniem encarregada) en Denis ens va explicar com la crisi ha afectat també, com a tothom, al seu petit negoci de pizzes. De com lluitar per oferir un producte artesanal que inevitablement és més car que la pizza de cadena industrial.
Vem poder parlar sobre la influència de la moda i l'alta cuina en el món de la pizza (ese campeón del mundo pizzero :-D ) i només vaig tenir temps d'endevinar que en Denis, fa de pizzero -i ho fà molt bé- però en realitat ell es considera un pastisser-.
Quan vem arribar a casa. Quan vem tornar a recòrrer aquests deu minuts de tornada al nostre particular paradís...de nou les potències de deu: la pizza amb massa d'espelta, pollastre, tomàquet sec i pebrot escalivat ens va el.levar al cel.
Ens haureu de disculpar, quan em vaig enrecordar de la foto ja era tard. Així que la he hagut de fer model 'Carles Francino' quan aquest feia les presentacions de nits electorals a TV3...però en aquest cas només quedàven els 'formatgets' o 'cunyes' de la minoria...
I de postres, ho vem FLI-PAR tant o més amb els pastissets de xocolata que el mestre prepara. Uns pastissos de potent gust de xocolata. Dolça però no empalagosa. Potent i alhora lleugera... una autèntica barbaritat!!
Així que si viviu a prop de Mollet, si no us importen aquests deu minuts, si sou 'de vida' ja sabeu que a La tomate magique teniu una aposta segura per a menjar pizzes que són realment de luxe sense ser luxoses ....i uns pastissets de xocolata que són un luxe potencialment perillós per a les vostres dietes.
Post Data:
La Carme està organitzant una trobada de vins&blogs per al dissabte 20 de Novembre. Excursió, tast de vins i d'embotits, blocaires,....¿Se puede pedir más?
La info la trobareu AQUÍ.
de Jamie again and again
Ja feia massa temps que no apareixia el nostre referent de les anglaterres. Un video que acaba de anunciar en el seu twitter i on ens ensenya a tallar amb seguretat i eficacia.
Jamie, we love you.
Jamie, we love you.
dissabte, 16 d’octubre del 2010
dijous, 14 d’octubre del 2010
de posh freezing experience...
Avui portem al blog un dels fenòmens més posh de la física gastronòmica recreativa. M'encanta la paraula posh (pija) que penso que és d'aquestes paraules que sona exàctament al que signifiquen.
I aleshores per qué posh? Doncs no te res a veure que la idea de fer el post hagi sortit veient un video sobre els germaníssims gironins en aquest post d'Observación Gastronómica .
La veritat és que és un fenòmen de part alta de la diagonal per que té un nom molt fashion. Osea.
I aleshores per qué posh? Doncs no te res a veure que la idea de fer el post hagi sortit veient un video sobre els germaníssims gironins en aquest post d'Observación Gastronómica .
La veritat és que és un fenòmen de part alta de la diagonal per que té un nom molt fashion. Osea.
El fenòmen que veureu és molt espectacular, dels més espectaculars que podem trobar a una cuina sota el meu punt de vista. I no fa falta ser un ultra cuiner com ho són al Celler de Can Roca. Ho podem reproduir amb la nostra nevera a caseta...altra cosa es si volem reproduir el resultat gastronòmic final
Us presento el super refredament (super enfriamiento / super cool)Senyors, gel instantani!! el gel filosofal!!
L'explicació és molt maca per que és molt intuitiva. No necessitem cap fòrmula per entendre que està passant i com sempre, hi ha una idea que és el nucli al voltant del qual gira el fenomen: aquesta idea es diu 'nucleació'.
Què és la nucleació? Doncs fixeu-vos que és molt simple: La nucleació són petites zones dins d'una substància que pot ser líquida, sòlia o gaseosa i que estàn en un estat termodinàmic diferent. Que no us espanti la paraula estat termodinàmic. Senzillament vol dir per exemple que tenim un liquid dins del qual hi ha petites bombolles de gas (una cervesa??? ) doncs la nucleació és la presencia de les bombolles barrejades enmig del liquid.
Un error molt estès consisteix en pensar que els liquids es congelen a una certa temperatura i només en aquesta temperatura. Per exemple, tendim a pensar que l'aigua només es congela a zero graus... però això no és correcte.
El fenòmen de la congelació es veu molt i molt afavorida quan tenim presencia de nucleació dins del nostre líquid. Aquestes zones diferents on el liquid no és liquid són com llavors a partir de les quals creixen els cristalls de gel. Normalment a la natura no tenim aigua destil.lada en un entorn d'absoluta calma i per tant el més normal és que al arribar a zero graus les impureses de l'aigua i les vibracions que produeixen petites bombolles afavoreixin la congelació.
Però que passa si posem l'aigua dins d'una ampolla en la que no tenim cap bombolleta i la deixem en el congelador en absoluta calma sense cap moviment per molt petit que sigui? Doncs tenim la super congelació. Es a dir, tenim aigua que pot estar perfectament a -10 graus centigrads i tot i aixó continuar en fase líquida.
Aquesta situació és el que en física anomenem metaestable, es a dir, que una petita pertorbació del nivell d'energia causa la sortida de l'estat d'equilibri i precipita al liquid cap a un estat diferent de forma sobtada i 'catastrófica'.
Aquí podeu veure perfectament com les bombolles causades per la vibració són la 'llavor' a partir de la qual es congela el liquid (en aquest cas... Coronita hehe)
Aquí podeu veure perfectament com les bombolles causades per la vibració són la 'llavor' a partir de la qual es congela el liquid (en aquest cas... Coronita hehe)
Us recomano que entreu al link inicial i vegeu el plat que prepara en Joan Roca. Em va cridar molt l'atenció que hagin fet servir aquest curiós fenòmen per a super refredar un liquid (en aquest cas el liquid incorpora sabors es clar) de forma que al colpejar el plat tot caient del recipient inicial l'energia del cop fa que es congeli inmediatament.
Aconseguint aquesta estalagmita de sabor que agrada, sorpren i refresca.
No és un fricandò, però molamazo.
Aconseguint aquesta estalagmita de sabor que agrada, sorpren i refresca.
No és un fricandò, però molamazo.
dimecres, 13 d’octubre del 2010
declaració d'interès gastronòmic desde JA!
Els ianquis tenen Monument Valley, els anglesos tenen Stonehenge, els grecs l'Acròpolis...
I nosaltres tenim el somriure de Carme Ruscalleda!! La dona de la energia contagiosa, la força arrebatadora i el somriure de 10.000 lux.
És o no és de justicia?
dilluns, 11 d’octubre del 2010
de re-cóc/coca-naria
Cronica de la trobada d'agermanament entre cócs de Vinarós i coques de Mallorca (2ª part)
A l'entrada anterior deixàvem els cocs de fruita enfornats, les coques de patata ready to go, els cocs de trempó i de verdures també llestes i les ensaïmades en repós per a la fermentació (tapades per a fugir de la pitjor de les malediccions del llevat mentre treballa: la manca d'humitat).
A sobre, les cuineres ja tenien els arrossos preparats per coure (atenció al detall de posar-hi botifarrons a l'arròs -veure foto en la pel.lícula del final del post- Esta me la apunto).
Us penseu que amb tot això èrem al final de la festa? Doncs no!! Perque aquest agermanament no era com un concert standard dels Rolling Stones (plè de grans èxits tradicionals i amb quillonades de litres d'experiència).
Aquest agermanament va ser un putu festival i per tant encara van sortir més grups a l'escenari.
Los Cocarrois.
Triomfadors particulars en la meva memòria gustativa per al que es refereix a la part salada... els cocarrois són uns pastissets mallorquins en certa manera similars als nostres crespells o crestes (o empanadilles, si no ens posem linguisticament curosos). Toquen un pop lleuger i gustós i que ens van delectar amb dues cançons:
1)La balada del espinac amb pànses
i2) el wonder-hit ceba+patata+sobrassada. Un autèntic destrossa-pistes cul.linari!!
A la pel.lícula teniu el detall de com en Xisco tancava els cocarrois amb el seu cèlebre solo 'pessiga i doblega' (que amb aquest títol ja podeu suposar que va tenir problemes amb la censura. Adult content and explicit lyrics included).
Els repassos.
Els repassos són els reis de la música blocaire, van esdevenir un simbol i a decuina.net els hi hem volgut fer un video-clip complert. Per que són bons, per que són divertits, per que són populars i per que són també nostres. Unes reietones de la festa.
Els Xocorrocs.
A Ca Massita tenen inquietuds. Un cop han contribuit a la expansió de l'estima per els dolços tradicionals de la seva terra... han volgut inventar i crear-ne un de nou. Els xocorrocs.
Autèntic grup jevits de la jornada són unes galetes de gust intenssíssim a xocolata negra. Son jevits jevits, o sigui, dures i cruixents, profundes i aromàtiques. O sigui, jevits.
A la pel.lícula teniu el proces de com es formen (per a que tinguin la forma de les castanyoles tradicionals) i com els hi posen la cordeta de taronja confitada.
Segons ens informen les fonts locals, són un èxit i la gent de Vinaròs ha notat un augment significatiu de la vestimenta gòtica per els carrers de la vila. Poralgoserá.
I per acabar abans de les imatges de la taula... un reconeixement per a una feina que sovint resta oblidada enmig de l'excitació i alegria del moment. Una feina sacrificada (més a l'estiu que a l'hivern, concedeixo) però que requereix control, mestratge i sang freda per no anar esbudellant personal que eixalabradament es posa darrere del mànec de la enorme pala d'enfornar. CUIDADOOOOOO!!
El solo del bateria, el paio que cohesiona i cou les cançons. El amo del calabosssso. En Sergio, comandant del forn. Si el voleu veure treballar...
Un cop finalitzades les actuacions dels grups cap de cartell, ens vem entaular al més pur estil sicilià. Sincerament la única cosa que vaig trobar a faltar en tota la jornada va ser un violinista tocant la la d'en Nino Rota mentre dinàvem en aquella enorme taula blanca...
Quan ja no podiem més de menjar arrós, cocs i coques, ...ens van treure els cócs dolços de fruita, i també les coques de patata. Una barbaritat, vaig tenir por de que volguéssin fer foie amb nosaltres.
I a sobre, per acabar la jornada en condicions, els mallorquins ens van treure una amanida líquida (fins a on arriba la terrible mà de l'admirat Ferràn!!) que ells anomenen 'herba' i que ens va refrescar la gola amb el seu sabor a fonoll mentolat.
Ah! i aleshores també els Vinarossencs, visiblement picats per la provocació illenca van treure un rom cremat per acabar de matxucar l'exèrcit de blocaires barcelonins, que cautivats i desarmats no van tenir més remei que rendir-se devant l'evidencia.
Èxit rotund del festival d'agermanament entre els cocs de Vinaròs i les coques de Mallorca. O dit d'una altra manera, és bonic quan et trobes amb bones persones.
Gràcies de nou a Ca Massita, na Xesca, en Xisco i olletadeverdures.
I una abraçada als blocs germans que ens hi vem aplegar ( si em deixo algún, us demano disculpes i feu-m'ho saber! ) Sara Maria, Mar Calpena, Ambcompte, Cuinetes
A l'entrada anterior deixàvem els cocs de fruita enfornats, les coques de patata ready to go, els cocs de trempó i de verdures també llestes i les ensaïmades en repós per a la fermentació (tapades per a fugir de la pitjor de les malediccions del llevat mentre treballa: la manca d'humitat).
A sobre, les cuineres ja tenien els arrossos preparats per coure (atenció al detall de posar-hi botifarrons a l'arròs -veure foto en la pel.lícula del final del post- Esta me la apunto).
Us penseu que amb tot això èrem al final de la festa? Doncs no!! Perque aquest agermanament no era com un concert standard dels Rolling Stones (plè de grans èxits tradicionals i amb quillonades de litres d'experiència).
Aquest agermanament va ser un putu festival i per tant encara van sortir més grups a l'escenari.
Los Cocarrois.
Triomfadors particulars en la meva memòria gustativa per al que es refereix a la part salada... els cocarrois són uns pastissets mallorquins en certa manera similars als nostres crespells o crestes (o empanadilles, si no ens posem linguisticament curosos). Toquen un pop lleuger i gustós i que ens van delectar amb dues cançons:
1)La balada del espinac amb pànses
i2) el wonder-hit ceba+patata+sobrassada. Un autèntic destrossa-pistes cul.linari!!
A la pel.lícula teniu el detall de com en Xisco tancava els cocarrois amb el seu cèlebre solo 'pessiga i doblega' (que amb aquest títol ja podeu suposar que va tenir problemes amb la censura. Adult content and explicit lyrics included).
Els repassos.
Els repassos són els reis de la música blocaire, van esdevenir un simbol i a decuina.net els hi hem volgut fer un video-clip complert. Per que són bons, per que són divertits, per que són populars i per que són també nostres. Unes reietones de la festa.
Els Xocorrocs.
A Ca Massita tenen inquietuds. Un cop han contribuit a la expansió de l'estima per els dolços tradicionals de la seva terra... han volgut inventar i crear-ne un de nou. Els xocorrocs.
Autèntic grup jevits de la jornada són unes galetes de gust intenssíssim a xocolata negra. Son jevits jevits, o sigui, dures i cruixents, profundes i aromàtiques. O sigui, jevits.
A la pel.lícula teniu el proces de com es formen (per a que tinguin la forma de les castanyoles tradicionals) i com els hi posen la cordeta de taronja confitada.
Segons ens informen les fonts locals, són un èxit i la gent de Vinaròs ha notat un augment significatiu de la vestimenta gòtica per els carrers de la vila. Poralgoserá.
I per acabar abans de les imatges de la taula... un reconeixement per a una feina que sovint resta oblidada enmig de l'excitació i alegria del moment. Una feina sacrificada (més a l'estiu que a l'hivern, concedeixo) però que requereix control, mestratge i sang freda per no anar esbudellant personal que eixalabradament es posa darrere del mànec de la enorme pala d'enfornar. CUIDADOOOOOO!!
El solo del bateria, el paio que cohesiona i cou les cançons. El amo del calabosssso. En Sergio, comandant del forn. Si el voleu veure treballar...
Un cop finalitzades les actuacions dels grups cap de cartell, ens vem entaular al més pur estil sicilià. Sincerament la única cosa que vaig trobar a faltar en tota la jornada va ser un violinista tocant la la d'en Nino Rota mentre dinàvem en aquella enorme taula blanca...
Quan ja no podiem més de menjar arrós, cocs i coques, ...ens van treure els cócs dolços de fruita, i també les coques de patata. Una barbaritat, vaig tenir por de que volguéssin fer foie amb nosaltres.
I a sobre, per acabar la jornada en condicions, els mallorquins ens van treure una amanida líquida (fins a on arriba la terrible mà de l'admirat Ferràn!!) que ells anomenen 'herba' i que ens va refrescar la gola amb el seu sabor a fonoll mentolat.
Ah! i aleshores també els Vinarossencs, visiblement picats per la provocació illenca van treure un rom cremat per acabar de matxucar l'exèrcit de blocaires barcelonins, que cautivats i desarmats no van tenir més remei que rendir-se devant l'evidencia.
Èxit rotund del festival d'agermanament entre els cocs de Vinaròs i les coques de Mallorca. O dit d'una altra manera, és bonic quan et trobes amb bones persones.
Gràcies de nou a Ca Massita, na Xesca, en Xisco i olletadeverdures.
I una abraçada als blocs germans que ens hi vem aplegar ( si em deixo algún, us demano disculpes i feu-m'ho saber! ) Sara Maria, Mar Calpena, Ambcompte, Cuinetes
diumenge, 10 d’octubre del 2010
des de Vinarós a Mallorca passant per els nostres cors
Avui ha refrescat, i fruit d'aquesta baixada de temperatures ens hem animat a fer la primera sopeta de galets (galets de nadal, king size. No ens hi posem per menys nosaltres).
I tot prenent el brou calentó mentre escric aquestes paraules recordo les sensacions d'ahir a la trobada d'agermanament entre el cóc de Vinarós i la coca de Mallorca. I les circumstàncies em serveixen en safata la primera metàfora del post. La calidesa que ara sento tot prenent el brou es ben bé molt similar a la que ahir vaig sentir al cor entre tanta rialla, tanta alegria i tants amics.
És cursi però jo no he vingut a escriure contra els elements. La primera ja la he colat.
Aquesta serà primera part de la crònica (tinc tant de material que l'haig de processar i sobretot resumir, això és un bloc i no el de recoquinaria en verso).
Vem sortir d'hora, la Laia (my sister) i jo mateix. La reina del meu cor no va poder venir (però si ha pogut tastar els cocarrois). Ho vem fer amb la por de la caravana i el neguit del peatge de Martorell. Tant d'hora vem sortir que havent passat per Barcelona a recollir al Roger, a les 11h ja èrem a Vinarós. L'excès de puntualitat esdevingut antipuntualitat.
O potser és simplement l'il.lusió de tornar a visitar la nostra fleca favorita?
Quan vem entrar, ens vem trobar als mestres treballant (portàven ja unes horetes). I tot pelant pebrots vem coneixer en persona amb la Xesca i en Xisco i vem saludar a la matriarca Massita i a la resta de presents.
I tot prenent el brou calentó mentre escric aquestes paraules recordo les sensacions d'ahir a la trobada d'agermanament entre el cóc de Vinarós i la coca de Mallorca. I les circumstàncies em serveixen en safata la primera metàfora del post. La calidesa que ara sento tot prenent el brou es ben bé molt similar a la que ahir vaig sentir al cor entre tanta rialla, tanta alegria i tants amics.
És cursi però jo no he vingut a escriure contra els elements. La primera ja la he colat.
Aquesta serà primera part de la crònica (tinc tant de material que l'haig de processar i sobretot resumir, això és un bloc i no el de recoquinaria en verso).
Vem sortir d'hora, la Laia (my sister) i jo mateix. La reina del meu cor no va poder venir (però si ha pogut tastar els cocarrois). Ho vem fer amb la por de la caravana i el neguit del peatge de Martorell. Tant d'hora vem sortir que havent passat per Barcelona a recollir al Roger, a les 11h ja èrem a Vinarós. L'excès de puntualitat esdevingut antipuntualitat.
O potser és simplement l'il.lusió de tornar a visitar la nostra fleca favorita?
Quan vem entrar, ens vem trobar als mestres treballant (portàven ja unes horetes). I tot pelant pebrots vem coneixer en persona amb la Xesca i en Xisco i vem saludar a la matriarca Massita i a la resta de presents.
Voliem ajudar i vem sol.licitar unes quantes vegades que ens assignèssin alguna tasca. Així que en un rampell d'inconsciència o d'incàuta resignació ens van col.locar el devantal i ens van donar feina.
D'entrada la super-xermaneta va ajudar a la cuina mentre que en Roger i jo vem ser destinats a la part de l'obrador.
La primera tasca va ser donar forma el més esfèrica possible a les coques de patata.
D'entrada la super-xermaneta va ajudar a la cuina mentre que en Roger i jo vem ser destinats a la part de l'obrador.
La primera tasca va ser donar forma el més esfèrica possible a les coques de patata.
La Sara Maria em va informar que aquestes coques són típiques de Valldemosa i tenen la particularitat que la massa porta patata.Inicialment es pasta la patata amb els ous, sucre, greixos...fins que munta com un espècie d'all-i-oli. Posteriorment s'hi afegeix la farina i ja es treballa com una massa normal.
A la pel.lícula del final podreu veure unes quantes ja preparades per al forn, per que un cop teniem feina ja no vem parar... ens van assignar com a encarregats de tallar i repartir la fruita per sobre les coques i entre la Laia, el Roger i un servidor vem pelar, escapçar, preparar i repartir les pomes, els prèssecs, les prunes i les peres.
La gràcia del cóc de fruita és que els troços de fruita estiguin el més enganxats possible, formant un mosàic o com encertadament va concloure en Roger....fent-nos sentir com un Gaudí muntant trencadís.
Mentre ho fèiem, en Xisco i la Xesca es van animar a muntar un parell d'ensaïmades (una de cabell d'àngel i l'altre de sobrassada). Com veureu al video final, la massa s'aplana molt, moltíssim de forma que queda quasi transparent. Aleshores es posa el farcit en un dels laterals i es va enrotllant amb cura fins que forma una espècie de botifarra farcida que finalment s'enrotlla per donar presència corpòria al que més s'assembla a una arroba fora del món digital:
També ens van encarregar de formar les vores d'algunes de les coques mallorquines, amb les precises instruccions de 'pessiga i gira'... sincerament per molt que vaig pessigar i girar no vaig aconseguir un resultat gaire similar al que feien en Xisco i na Xesca. En un post posterior veureu el detall de com tanca en Xisco els cocarrois mallorquins i .... ho fa realment bé. Xisco campeón!!
Amb el trempó i les verdures ens van preparar una coca que ens va fer veure les estrelletes gastronòmiques (pun intended).
A tot això ja passàven de les dotze, i va començar a arribar la gent que no està tan 'malalta amb el rellotge' amb el que a cadascú se li va assignar un davantal i tots vem començar a ajudar en tasques diverses. La Mar, la Sara Maria, la Nuni i en Miquel. També vem coneixer una escocesa molt simpàtica: la Rachel.
A la seguent crònica us posaré el video de com es fan els xocorrois i els repassos!! Aquestes dues activitats ja amb tota la plantilla a plena producció!!
Us avanço aquí el resultat de la coca dolça que més em va agradar. La de poma, que amb la canyella forma una combinació explosiva imbatible que en la meva particular vivència va superar a les figues, peres i cocs de comunió.
I ara sí, el video-resum chapter one. Amb escena d'el.laboració d'ensaïmada inclosa...
divendres, 8 d’octubre del 2010
de vegades va i et toca!!
Quan menys t'ho esperes les sinèrgies còsmiques es posen de la teva part i els blocaires amics et porten un somriure al divendres nit.
Al veterà bloc cuinetes, que porta la sempre jove Nuni van sortejar una ampolla d'oli d'oliva verge de qualitat de la marca ermedàs.
Vaig deixar el meu comentari per que sempre n'hi deixo un de comentari a la Nuni, es clar que ja sabia que hi participaria, però ja no hi havia tornat a pensar.
Però m'acaba de dir per el facebook que m'ha tocat una de les ampolles!!
GRÀCIES NUNI per haver muntat el sorteig i gràcies també a les productores d'ermedàs.
I sabeu que és el que més m'entusiasma? Doncs que demà els hi podrè agrair en persona a la Nuni i el Miquel mentre fem una excursió per tastar cocs i coques a Vinarós.Al veterà bloc cuinetes, que porta la sempre jove Nuni van sortejar una ampolla d'oli d'oliva verge de qualitat de la marca ermedàs.
Vaig deixar el meu comentari per que sempre n'hi deixo un de comentari a la Nuni, es clar que ja sabia que hi participaria, però ja no hi havia tornat a pensar.
Però m'acaba de dir per el facebook que m'ha tocat una de les ampolles!!
GRÀCIES NUNI per haver muntat el sorteig i gràcies també a les productores d'ermedàs.Es la canya, la gastrosfera.
d'excursió a Vinarós
Aquest dissabte estarèm a la primera trobada de cocs de Vinaròs (amb Ca Massita com a representants del mestratge local) i na Francesca i en Xisco (representants del talent illenc).
En gaudirem, aprendrem i compartirem!!
Només falten unes horetes, però... time goes by so slowlyyyyyy, times goes by so slowlyyyyy
dimecres, 6 d’octubre del 2010
de poco furious baco...
Durant la historia de vegades gloriosa i de vegades ignominiosa que van teixir els nostres avantpassats el menjar ha format part de les representacions artístiques.
Caravaggio va pintar cap al 1597 un quadre on el deu Baco ens observa desde un rictus allunyat del que hom pot esperar de la deitat que dona nom a les festes bacanals. Precisament hi falta festa.
Les meravelles tècniques actuals ens permeten observar amb un detall brutal com la pinzellada del mestre italià dibuixa i presenta una de les deitats grecoromanes que homenatgen els aliments i la beguda com a font de plaer i poder diví.
Caravaggio va pintar cap al 1597 un quadre on el deu Baco ens observa desde un rictus allunyat del que hom pot esperar de la deitat que dona nom a les festes bacanals. Precisament hi falta festa.
Les meravelles tècniques actuals ens permeten observar amb un detall brutal com la pinzellada del mestre italià dibuixa i presenta una de les deitats grecoromanes que homenatgen els aliments i la beguda com a font de plaer i poder diví.
A la web haltadefinizione hi tenim una representació molt acurada, que permet un nivell de zoom al.lucinant que arriba fins a poder observar les pinzellades individuals. Us recomano que invertiu una estona del vostre temps passejant per els detalls meravellosos de la tècnica barroca italiana.
Com us dic, reitero i repeteixo haltadefinizione
dimarts, 5 d’octubre del 2010
dels ocellets fregits a la xocolata desfeta
Aprofitant l'entrada que vaig posar la setmana passada a la pàgina pàgina que tenim a facebook, on apareixien els videos de suposats telèfons mòvils capaços de fer crispetes:
Vaig comentar que el truc està basat en fer servir un magnetrón de microones situat sota la taula per a fer les crispetes. La cual cosa vol dir bàsicament desmuntar un microones i posar només la font d'energia de microones sota la taula. Una cosa molt perillosa i que NOMÉS FARIA UN IMBÈCIL TOTAL (la música també els delata, per cert)
Doncs tot això m'ha fet venir ganes d'explicar en cinc minuts qué és un magnetrón (tots els que tenim microones a casa en tenim un, no ho sabies? Ets posseidor/posseidora d'un magnetrón!!).
Per començar haurem de convenir que la paraula ho peta moltíssim: MAGNETRÓN.
Té nom d'arma de dolent de pel.lícula de 007.
Doncs el magnetrón (a veure si començes ja starbase, ha d'anar tot picadet picadet!!) és un dipositiu capaç de convertir energia elèctrica en ones electromagnètiques.
Fins aquí cap cosa especialment sofisticada, doncs un fluorescent fa exàctament el mateix i converteix energia elèctrica en llum que és energia electromagnètica.
La gràcia magnetrónica és que ho fa en l'espectre de les microones.
De fet, el seu desenvolupament està íntimament lligat a la investigació militar (jodó, una altra vegada) ja que es cercava una font d'alimentació per als radars durant els anys 30 del segle XX.
Per resumir com funciona, us dirè que aplicant temperatura a un filament de titani es generen electrons que es fan girar de forma circular a altes velocitats. Això fa que els electrons emetin radiació electromagnètica en la freqüència de les microones. (si algú té interès, és exàctament el mateix principi que s'aplica al sincrotró ALBA a Bellaterra).
Fins aquí cap cosa especialment sofisticada, doncs un fluorescent fa exàctament el mateix i converteix energia elèctrica en llum que és energia electromagnètica.
La gràcia magnetrónica és que ho fa en l'espectre de les microones.
De fet, el seu desenvolupament està íntimament lligat a la investigació militar (jodó, una altra vegada) ja que es cercava una font d'alimentació per als radars durant els anys 30 del segle XX.
Per resumir com funciona, us dirè que aplicant temperatura a un filament de titani es generen electrons que es fan girar de forma circular a altes velocitats. Això fa que els electrons emetin radiació electromagnètica en la freqüència de les microones. (si algú té interès, és exàctament el mateix principi que s'aplica al sincrotró ALBA a Bellaterra).
Durant els anys treinta del segle XX Anglaterra es preparava per a una possible guerra amb el Reich i va posar molts esforços en el desenvolupament d'un element que seria fonamental i decisiu en la mateixa: el radar.
Es diu que els enginyers es van adonar de la potència i utilitat de les microones en veure que els ocellets quedaven literalment cuits quan passaven per devant de les antenes dels seus radars.
Es quedaven 'pajaritus'.
En els anys quaranta, es va decidir aplicar a la cuina domèstica quan un enginyer del principal fabricant de magnetrons es va adonar que la xocolata que guardava dins una butxaca de la bata es va convertir en crema al passar a prop d'un dels mateixos. Segons la wikipedia:
Fue durante el curso de un proyecto de investigación relacionado con el radar, alrededor de 1946, que el doctor Percy Spencer, ingeniero de la Raytheon Corporation, notó algo muy peculiar. Estaba probando un nuevo tubo al vacío llamado magnetrón cuando descubrió que un dulce que tenía en su bolsa se había derretido. Intrigado y pensando que quizá la barra de chocolate había sido afectada casualmente por esas ondas, el doctor Spencer hizo un experimento. Esta vez colocó algunas semillas de maíz para hacer palomitas, cerca del tubo y, permaneciendo algo alejado, vio con una chispa de inventiva en sus ojos cómo el maíz se movía, se cocía e hinchaba y brincaba esparciéndose por todo el laboratorio.
Es a dir, que dins el teu microones no hi ha una font radioactiva en forma de pastilla o liquid fluorescent sino que hi ha un aparell encarregat de convertir la electricitat de tota la vida en una llum d'alta energia: les microones.
dedicació, estima i carinyo
El meu avi Juanito, de 87 añazos encara ens regala a la familia moments de joia a carretades. Les seves experimentades mans acaben de netejar, preparar i assecar un enorme pot de la millor orenga que mai podrèm trobar.
No hase falta disir nada más.
Pizza amb aroma a carinyo. Ni en Ferràn, escolti.
¿de quien es esta tuerca?
Revisant una mica els videos de com han evolucionat les màquines que es fan servir en la producció de les delícies vegetals, et trobes amb autèntics monstres que farien trempar al mateix Terminator.
La Flexi Coil seeding machine...
La Flexi Coil seeding machine...
diumenge, 3 d’octubre del 2010
de Ca l'Esteve Mystical Experience
No sóc agricultor, i estic lluny de ser savi encara que els anys van sumant experiències. Però si que sé que si admetre les limitacions ens fa més savis, enfrontar-nos a les mateixes ens pot fer més forts.Per tant, la crònica que avui escrit és una missió impossible, ni tinc la capacitat descriptiva de Capote, ni la imaginació florida de Garcia Marquez ni la memòria matemàtica del comandant Data.
I encara que sigui impossible, aquí hem teniu. Com en deien en els temps de blanc i negre, inasequible al desaliento.Ca l'Esteve. El restaurant que en realitat és una forma de vida.
Una setmana abans, arribat a casa de la verema recopilo les fotos de la tarda i planifico amb la super-xermaneta i la reina del meu cor la visita formal, oficial i sense xandall. Llògicament els que m'heu llegit ja sabeu que a partir d'aquí no trobareu una crònica asèptica dels fets i circumstàncies. No ho se fer això, jo.
En Xesco, i per extensió la resta de familia tenen un racò en els nostres cors i com a tal estan escrites les seguents línies.
Aquesta és una crònica sense platet per sota, a pelo, a mà, amb carinyo.
A Ca l'Esteve tota la familia hi està implicada d'una forma o d'una altra. El patriarca Esteve porta les regnes del enorme troç on cultiven tota classe de verdures i el raïm per a el.laborar el seu vi. Jo ho veig com l'encarregat d'aquest gran pulmó que dona aire i frescura a un restaurant encisador. A la cuina hi tenim la sala de màquines, es clar. Però amb aquesta ventolera oxigenada i multicolor que la familia treballa a la terra la maquinaria esdevè poderosa i ferma.
I el tracte de la familia és proper i alegre. Això es nota a la sala on tembé hi porten ells les regnes de forma que tota aquesta força interior t'arrossega imparable de forma suau i amable. Una passada.
A la entrada, el sentiment de respecte ens fa passar directament a la sala sense saludar desde la porta al mestre. El sentim treballar '¿como está la mesa quince?' 'Sale ya la trece?' el veiem per entre la porta i els forns però no gosem destorbar. Sincerament, si pogués dinaria a la cuina, lluny del silenci i aire net de la sala però gaudint del espectàcle.
El servei és molt atent. Bé, a veure si ho expreso bé... el servei és mooooooolt atent.
Gens encarcarat (no lliga l'encarcarament amb aquesta familia) i és un plaer trobar la Maria -dona del Xesco- amb el carret de la petita per dins el menjador. Ah! No us ho he dit? Ca l'Esteve és una forma de vida, una familia que viu unida donant de menjar bé als clients.
Un menjador ample i lluminós, no dirè que luxòs (per a mi és millor així) però sí que elegant i cuidat fins als més mínims detalls. Per dinar m'entaulo com els mafiosos, amb la pared a l'esquena per gaudir del moviment i la dansa d'un menjador en marxa.
En Xesco, i per extensió la resta de familia tenen un racò en els nostres cors i com a tal estan escrites les seguents línies.
Aquesta és una crònica sense platet per sota, a pelo, a mà, amb carinyo.
A Ca l'Esteve tota la familia hi està implicada d'una forma o d'una altra. El patriarca Esteve porta les regnes del enorme troç on cultiven tota classe de verdures i el raïm per a el.laborar el seu vi. Jo ho veig com l'encarregat d'aquest gran pulmó que dona aire i frescura a un restaurant encisador. A la cuina hi tenim la sala de màquines, es clar. Però amb aquesta ventolera oxigenada i multicolor que la familia treballa a la terra la maquinaria esdevè poderosa i ferma.
I el tracte de la familia és proper i alegre. Això es nota a la sala on tembé hi porten ells les regnes de forma que tota aquesta força interior t'arrossega imparable de forma suau i amable. Una passada.
A la entrada, el sentiment de respecte ens fa passar directament a la sala sense saludar desde la porta al mestre. El sentim treballar '¿como está la mesa quince?' 'Sale ya la trece?' el veiem per entre la porta i els forns però no gosem destorbar. Sincerament, si pogués dinaria a la cuina, lluny del silenci i aire net de la sala però gaudint del espectàcle.
El servei és molt atent. Bé, a veure si ho expreso bé... el servei és mooooooolt atent.
Gens encarcarat (no lliga l'encarcarament amb aquesta familia) i és un plaer trobar la Maria -dona del Xesco- amb el carret de la petita per dins el menjador. Ah! No us ho he dit? Ca l'Esteve és una forma de vida, una familia que viu unida donant de menjar bé als clients.
Un menjador ample i lluminós, no dirè que luxòs (per a mi és millor així) però sí que elegant i cuidat fins als més mínims detalls. Per dinar m'entaulo com els mafiosos, amb la pared a l'esquena per gaudir del moviment i la dansa d'un menjador en marxa.
Començem.
En Esteve Esteve (fill del patriarca, cunyat d'en Xesco) ens pren nota dels nostres plats, i amablement ens dona més temps per decidir sobre el vi. Fixeu-vos com sóm de cagadubtes, més temps només per pensar si volem el rosat de la casa o el negre de la casa. Sóm així nosaltres.
De seguida la primera en toda la boca. ZAS! Dos entrants elegants, acolorits i sobre tot molt i molt saborosos.
La cobertura del xupa-xups és una cosaaaaaaaaaa, les llavors per sobre són de rosella (amapola) i segons ens va explicar en Xesco la primera vegada que els va preparar va ser per al convit del seu propi casament. Val, un luxe amb historia i ara em pregunto...Com ho millorem???Doncs a Ca l'Esteve tenen una fòrmula infalible per a millorar el que sigui: sumen el carinyo i la tècnica amb els productes que ells mateixos cultiven i et surten unes amanides on les mongetes són més bones que el foie. Mongetes més bones que el foie? Sí, mongetes més bones que foie.
Les mongetes en el punt just de cocció, amb una vinagreta sublim i un foie...que mai molesta hehehe. I uns cruixents que són alhora cruixents i suaus. Gens secs, que és el problema que sovint li trobo a les coques cruixents. Una subtilitat soprenent per a una preparació que porta anxova!!
Els enciams van ser la delicia particular de la xermaneta, que és molt fan dels mateixos i no va parar d'exclamar sobre lo bons que èren i lo bona que era la vinagreta. Ah! i el foie que mai molesta es clar hehehe.
Per cert, a aquestes alçades ja havíem decidit el vi: un rosat suau, fresc i rodonet. Més no us puc dir, que jo normalment no prenc vi.
Els enciams van ser la delicia particular de la xermaneta, que és molt fan dels mateixos i no va parar d'exclamar sobre lo bons que èren i lo bona que era la vinagreta. Ah! i el foie que mai molesta es clar hehehe.
Per cert, a aquestes alçades ja havíem decidit el vi: un rosat suau, fresc i rodonet. Més no us puc dir, que jo normalment no prenc vi.
Els plats són unes espatlles de xai i un bacallà cuit amb el suc de pebrots (de l'hort, of course).
El xai esta taaaan tendre que dona pena cada queixalada per que no vols que s'acai mai. La salsa, feta amb la reducció del rostit molt gustosa, molt. I el detallet del rovellò sempre ens agrada als catalans amb ganes de que arribin els bolets d'una vegada!
El bacallà té aquell punt de cocció en que les làmines s'asseparen fàcilment deixant regalimar la gelatina natural del mateix. Soberbi.
La salsa de pebrots es implacablement aniquilada per la reina del meu cor. Tenim sort que la racció de pa (amb tomàquet) es generosa i en pot gaudir durant molta estona!
De postres ens decantem tots per les figues en diverses preparacions, textures i associacions.
Aquí segons el meu parer el que l'encerta es un servidor amb el pastís de coco (subtil, eteri, dolç però gens embafador) sobre una capa de figues amb ametlles que encara em fa salivar. Realment un postre que recordarè en el futur.També trimofa tant la crema catalana amb les figues -el sucre caramelitzat finament per sobre de les figues els hi don un toc crec-crec bruuuutal- com el sorbet de llimona servit amb una temperatura perfecte que el fa suau, cremós però sense cap mostra de descongelament.
Un cop acabades les postres, en Xesco mateix seu a la nostra taula i podem compartir els nostres elogis amb ell. Com han de ser les coses, in your face!! A LA CARA!!
Fins aquí estariem parlant d'una experiencia rodona i perfecte en un restaurant: entorn, servei i cuina.
Però es que en Xesco ens fa un tour per les instal.lacions -jo calculo que fins i tot dura més que el propi dinar-. Durant el mateix hem pogut saludar a la matriarca, la Maria Adell (sogra del Xesco) i també gaudir amb la companyia d'en Marc, el campió de 3 anyets!!
Us he preparat un petit resum del que hem viscut a la cuina amb l'il.lusió de l'espectador de la pel.lícula que de cop i volta salta a l'altra banda de la pantalla.
Ca l'esteve, visita a la cuina. from starbase on Vimeo.
I també he preparat un petit resum de quan ens va mostrar al celler i l'hort de la finca. Mentre ens mostra les delicies ell mateix recull unes bledes 'asilvestrades' que creixen de forma espontània entre mig de les oliveres. Coincidim que sopar unes bledes com aquestes és un luxe que pocs reis es poden permetre.
I sorpresa rera sorpresa, a l'hort trobem carbasses que tenen marca el seu destí de forma indeleble (per si de cas, que no plogui oi Gemma? )
Com he comfessat al principi, explicar-vos com Ca l'Esteve és una forma de vida em sobrepassa. Per exemple, les carns les porta un cosí que té la masia a no més de 150 metres, per a que m'entengueu. El vi es diu 'Tres nadons' perque durant l'any 2009 hi va haver tres naixements a la familia. Durant la verema vaig veure en Xesco, al patriarca Esteve i al seu fill tots tres veremant,... està ple de pistes que ho criden als cuatre vents.
De tota manera, si el que busqueu és un grandíssim restaurant on menjar productes de primeríssima qualitat i unes mans de mestre...aquí en teniu un.
Em sento és feliç d'haver-ho vist en primera persona i experimentat parcialment encara que només fos durant unes horetes.
Gràcies a tota la familia que es van portar tan bé amb nosaltres i ens van fer sortir més feliços del que èrem quan hi vem arribar (i mira que hi anàvem de feliços!!)
Restaurant Ca l'Esteve
lloc web: http://www.restaurantcalesteve.com/
Casetes de Ca n'Oliveró
ctra. Martorell a Terrassa km. 4,7
08755 Castellbisbal
Em sento és feliç d'haver-ho vist en primera persona i experimentat parcialment encara que només fos durant unes horetes.
Gràcies a tota la familia que es van portar tan bé amb nosaltres i ens van fer sortir més feliços del que èrem quan hi vem arribar (i mira que hi anàvem de feliços!!)
Restaurant Ca l'Esteve
lloc web: http://www.restaurantcalesteve.com/
Casetes de Ca n'Oliveró
ctra. Martorell a Terrassa km. 4,7
08755 Castellbisbal
Subscriure's a:
Missatges (Atom)