No sóc agricultor, i estic lluny de ser savi encara que els anys van sumant experiències. Però si que sé que si admetre les limitacions ens fa més savis, enfrontar-nos a les mateixes ens pot fer més forts.
Per tant, la crònica que avui escrit és una missió impossible, ni tinc la capacitat descriptiva de Capote, ni la imaginació florida de Garcia Marquez ni la memòria matemàtica del comandant Data.
Per tant, la crònica que avui escrit és una missió impossible, ni tinc la capacitat descriptiva de Capote, ni la imaginació florida de Garcia Marquez ni la memòria matemàtica del comandant Data.
I encara que sigui impossible, aquí hem teniu. Com en deien en els temps de blanc i negre, inasequible al desaliento.
Ca l'Esteve. El restaurant que en realitat és una forma de vida.
Una setmana abans, arribat a casa de la verema recopilo les fotos de la tarda i planifico amb la super-xermaneta i la reina del meu cor la visita formal, oficial i sense xandall. Llògicament els que m'heu llegit ja sabeu que a partir d'aquí no trobareu una crònica asèptica dels fets i circumstàncies. No ho se fer això, jo.
En Xesco, i per extensió la resta de familia tenen un racò en els nostres cors i com a tal estan escrites les seguents línies.
Aquesta és una crònica sense platet per sota, a pelo, a mà, amb carinyo.
A Ca l'Esteve tota la familia hi està implicada d'una forma o d'una altra. El patriarca Esteve porta les regnes del enorme troç on cultiven tota classe de verdures i el raïm per a el.laborar el seu vi. Jo ho veig com l'encarregat d'aquest gran pulmó que dona aire i frescura a un restaurant encisador. A la cuina hi tenim la sala de màquines, es clar. Però amb aquesta ventolera oxigenada i multicolor que la familia treballa a la terra la maquinaria esdevè poderosa i ferma.
I el tracte de la familia és proper i alegre. Això es nota a la sala on tembé hi porten ells les regnes de forma que tota aquesta força interior t'arrossega imparable de forma suau i amable. Una passada.
A la entrada, el sentiment de respecte ens fa passar directament a la sala sense saludar desde la porta al mestre. El sentim treballar '¿como está la mesa quince?' 'Sale ya la trece?' el veiem per entre la porta i els forns però no gosem destorbar. Sincerament, si pogués dinaria a la cuina, lluny del silenci i aire net de la sala però gaudint del espectàcle.
El servei és molt atent. Bé, a veure si ho expreso bé... el servei és mooooooolt atent.
Gens encarcarat (no lliga l'encarcarament amb aquesta familia) i és un plaer trobar la Maria -dona del Xesco- amb el carret de la petita per dins el menjador. Ah! No us ho he dit? Ca l'Esteve és una forma de vida, una familia que viu unida donant de menjar bé als clients.
Un menjador ample i lluminós, no dirè que luxòs (per a mi és millor així) però sí que elegant i cuidat fins als més mínims detalls. Per dinar m'entaulo com els mafiosos, amb la pared a l'esquena per gaudir del moviment i la dansa d'un menjador en marxa.
En Xesco, i per extensió la resta de familia tenen un racò en els nostres cors i com a tal estan escrites les seguents línies.
Aquesta és una crònica sense platet per sota, a pelo, a mà, amb carinyo.
A Ca l'Esteve tota la familia hi està implicada d'una forma o d'una altra. El patriarca Esteve porta les regnes del enorme troç on cultiven tota classe de verdures i el raïm per a el.laborar el seu vi. Jo ho veig com l'encarregat d'aquest gran pulmó que dona aire i frescura a un restaurant encisador. A la cuina hi tenim la sala de màquines, es clar. Però amb aquesta ventolera oxigenada i multicolor que la familia treballa a la terra la maquinaria esdevè poderosa i ferma.
I el tracte de la familia és proper i alegre. Això es nota a la sala on tembé hi porten ells les regnes de forma que tota aquesta força interior t'arrossega imparable de forma suau i amable. Una passada.
A la entrada, el sentiment de respecte ens fa passar directament a la sala sense saludar desde la porta al mestre. El sentim treballar '¿como está la mesa quince?' 'Sale ya la trece?' el veiem per entre la porta i els forns però no gosem destorbar. Sincerament, si pogués dinaria a la cuina, lluny del silenci i aire net de la sala però gaudint del espectàcle.
El servei és molt atent. Bé, a veure si ho expreso bé... el servei és mooooooolt atent.
Gens encarcarat (no lliga l'encarcarament amb aquesta familia) i és un plaer trobar la Maria -dona del Xesco- amb el carret de la petita per dins el menjador. Ah! No us ho he dit? Ca l'Esteve és una forma de vida, una familia que viu unida donant de menjar bé als clients.
Un menjador ample i lluminós, no dirè que luxòs (per a mi és millor així) però sí que elegant i cuidat fins als més mínims detalls. Per dinar m'entaulo com els mafiosos, amb la pared a l'esquena per gaudir del moviment i la dansa d'un menjador en marxa.
Començem.
En Esteve Esteve (fill del patriarca, cunyat d'en Xesco) ens pren nota dels nostres plats, i amablement ens dona més temps per decidir sobre el vi. Fixeu-vos com sóm de cagadubtes, més temps només per pensar si volem el rosat de la casa o el negre de la casa. Sóm així nosaltres.
De seguida la primera en toda la boca. ZAS! Dos entrants elegants, acolorits i sobre tot molt i molt saborosos.
La cobertura del xupa-xups és una cosaaaaaaaaaa, les llavors per sobre són de rosella (amapola) i segons ens va explicar en Xesco la primera vegada que els va preparar va ser per al convit del seu propi casament. Val, un luxe amb historia i ara em pregunto...Com ho millorem???
Doncs a Ca l'Esteve tenen una fòrmula infalible per a millorar el que sigui: sumen el carinyo i la tècnica amb els productes que ells mateixos cultiven i et surten unes amanides on les mongetes són més bones que el foie. Mongetes més bones que el foie? Sí, mongetes més bones que foie.
Doncs a Ca l'Esteve tenen una fòrmula infalible per a millorar el que sigui: sumen el carinyo i la tècnica amb els productes que ells mateixos cultiven i et surten unes amanides on les mongetes són més bones que el foie. Mongetes més bones que el foie? Sí, mongetes més bones que foie.
Les mongetes en el punt just de cocció, amb una vinagreta sublim i un foie...que mai molesta hehehe. I uns cruixents que són alhora cruixents i suaus. Gens secs, que és el problema que sovint li trobo a les coques cruixents. Una subtilitat soprenent per a una preparació que porta anxova!!
Els enciams van ser la delicia particular de la xermaneta, que és molt fan dels mateixos i no va parar d'exclamar sobre lo bons que èren i lo bona que era la vinagreta. Ah! i el foie que mai molesta es clar hehehe.
Per cert, a aquestes alçades ja havíem decidit el vi: un rosat suau, fresc i rodonet. Més no us puc dir, que jo normalment no prenc vi.
Els enciams van ser la delicia particular de la xermaneta, que és molt fan dels mateixos i no va parar d'exclamar sobre lo bons que èren i lo bona que era la vinagreta. Ah! i el foie que mai molesta es clar hehehe.
Per cert, a aquestes alçades ja havíem decidit el vi: un rosat suau, fresc i rodonet. Més no us puc dir, que jo normalment no prenc vi.
Els plats són unes espatlles de xai i un bacallà cuit amb el suc de pebrots (de l'hort, of course).
El xai esta taaaan tendre que dona pena cada queixalada per que no vols que s'acai mai. La salsa, feta amb la reducció del rostit molt gustosa, molt. I el detallet del rovellò sempre ens agrada als catalans amb ganes de que arribin els bolets d'una vegada!
El bacallà té aquell punt de cocció en que les làmines s'asseparen fàcilment deixant regalimar la gelatina natural del mateix. Soberbi.
La salsa de pebrots es implacablement aniquilada per la reina del meu cor. Tenim sort que la racció de pa (amb tomàquet) es generosa i en pot gaudir durant molta estona!
De postres ens decantem tots per les figues en diverses preparacions, textures i associacions.
Aquí segons el meu parer el que l'encerta es un servidor amb el pastís de coco (subtil, eteri, dolç però gens embafador) sobre una capa de figues amb ametlles que encara em fa salivar. Realment un postre que recordarè en el futur.
També trimofa tant la crema catalana amb les figues -el sucre caramelitzat finament per sobre de les figues els hi don un toc crec-crec bruuuutal- com el sorbet de llimona servit amb una temperatura perfecte que el fa suau, cremós però sense cap mostra de descongelament.
Un cop acabades les postres, en Xesco mateix seu a la nostra taula i podem compartir els nostres elogis amb ell. Com han de ser les coses, in your face!! A LA CARA!!
Fins aquí estariem parlant d'una experiencia rodona i perfecte en un restaurant: entorn, servei i cuina.
Però es que en Xesco ens fa un tour per les instal.lacions -jo calculo que fins i tot dura més que el propi dinar-. Durant el mateix hem pogut saludar a la matriarca, la Maria Adell (sogra del Xesco) i també gaudir amb la companyia d'en Marc, el campió de 3 anyets!!
Us he preparat un petit resum del que hem viscut a la cuina amb l'il.lusió de l'espectador de la pel.lícula que de cop i volta salta a l'altra banda de la pantalla.
Ca l'esteve, visita a la cuina. from starbase on Vimeo.
I també he preparat un petit resum de quan ens va mostrar al celler i l'hort de la finca. Mentre ens mostra les delicies ell mateix recull unes bledes 'asilvestrades' que creixen de forma espontània entre mig de les oliveres. Coincidim que sopar unes bledes com aquestes és un luxe que pocs reis es poden permetre.
I sorpresa rera sorpresa, a l'hort trobem carbasses que tenen marca el seu destí de forma indeleble (per si de cas, que no plogui oi Gemma? )
Com he comfessat al principi, explicar-vos com Ca l'Esteve és una forma de vida em sobrepassa. Per exemple, les carns les porta un cosí que té la masia a no més de 150 metres, per a que m'entengueu. El vi es diu 'Tres nadons' perque durant l'any 2009 hi va haver tres naixements a la familia. Durant la verema vaig veure en Xesco, al patriarca Esteve i al seu fill tots tres veremant,... està ple de pistes que ho criden als cuatre vents.
De tota manera, si el que busqueu és un grandíssim restaurant on menjar productes de primeríssima qualitat i unes mans de mestre...aquí en teniu un.
Em sento és feliç d'haver-ho vist en primera persona i experimentat parcialment encara que només fos durant unes horetes.
Gràcies a tota la familia que es van portar tan bé amb nosaltres i ens van fer sortir més feliços del que èrem quan hi vem arribar (i mira que hi anàvem de feliços!!)
Restaurant Ca l'Esteve
lloc web: http://www.restaurantcalesteve.com/
Casetes de Ca n'Oliveró
ctra. Martorell a Terrassa km. 4,7
08755 Castellbisbal
Em sento és feliç d'haver-ho vist en primera persona i experimentat parcialment encara que només fos durant unes horetes.
Gràcies a tota la familia que es van portar tan bé amb nosaltres i ens van fer sortir més feliços del que èrem quan hi vem arribar (i mira que hi anàvem de feliços!!)
Restaurant Ca l'Esteve
lloc web: http://www.restaurantcalesteve.com/
Casetes de Ca n'Oliveró
ctra. Martorell a Terrassa km. 4,7
08755 Castellbisbal
En realidad la cosa es algo más larga: "Ommnium autem rerum ex quibus aliquid acquiritur, nihil est agricultura melius, nihil uberius, nihil dulcius, nihil homine libero dignius" (Cicero. De oficiis) :-)
ResponElimina(Es que hoy me he levantado pedante)
Aqui hi ha molt nivell ...!!
ResponEliminaMolt maco el post!
M'ha encantat aquest restaurant... I lamento no poder anar-hi, doncs soc dels que m'agrada acompanyar el dinars i sopars amb vi i per això mai vaig a llocs que requereixin de cotxe... I estic segur que em perdo un munt de coses bones...Que hi farem!!.
ResponEliminaMenino, muito bonito. Tambêm o hás trabalhado muito, messmo como os Esteve. Um post encantador.
ResponEliminaAnotada la recomanació!. Tal com ens ho expliqueu, es nota que val la pena anar-hi!.
ResponEliminaBienvenido a la Republica Independiente de Ca l'Esteve. Es genial!!!
ResponEliminaRicard la proxima vez que vaya te vienes con nosotros!
és on tenim una cita el mes de novembre, oi? frisso per conèixe'l!
ResponEliminaQuin dinar més aprofitat!!! El menú, superior (la crema amb figues havia d'estar boníiisima) i la visita al restaurant, d'autèntic luxe!!!
ResponEliminaMi teeesooorooooo, es míoooo... :)
ResponEliminaPlogui o faci sol, aquesta carbassa me l'emporto a casaaa!!!
Pregunta: em cabrà a la cuina? :)
Un post molt emotiu. Transpira felicitat, admiració, agraïment i estimació a cada paraula. Oscar, ets fantàstic!
He flipat amb l'alfàbrega morada, no sabia ni que existia! Ja tinc ganes de fer una visita a la finca de ca l'Esteve ;)
eSedidió: así no la entendaría ni el pastor, con todo su tiempo.
ResponEliminaGemma: pots venir de visita en cualsevol moment, no cal que inguis a dinar, aquesta carbassa es teva però vine abans de que un desaprensiu ens la pispi.
Oscar: la meva familia i jo mateix encara flipem, ets guanderful :)
A tots: gràcies pels comentaris tan sucossos, Ca L'Esteve es casa vostra
Salutacions
BRAVO!
ResponEliminame se sartang la lágrima a borbotóne!
Estem esperant la propera trobada per poder-lo conèixer, molt bon reportatge, encara en tenim mes ganes de que arribi el dia esmentat.
ResponEliminaUna abraçada
Que bonic tot el que expliques! M'ho apunto TOT!
ResponEliminaTal i com ho expliques, aquesta familia VIU el restaurant des de dins i des de fora,es cuida de la matèria primera, de la seva elaboració i de la seva presentació... si això no és passió que m'ho expliquin.Jo em quedo amb el cruixent, el bacallà i el pastís de coco!. No acostumo a prendre nota de restaurants perquè sovint se m'escapen de pressupost, però prenc nota de Ca l'Esteve perquè crec que val MOLT la pena.Una crònica molt ben feta i molt sentida. Una abraçada.
ResponEliminaQué hambre y qué envidia me ha entrado cuando he leído la crónica. Ya tengo ganas de pisar el restaurante del Xesco!
ResponEliminaMe ha gustado mucho la crónica, se ve que comisteis genial y os trataron mejor si cabe.
Un saludo!
M'ha encantat el teu post. Fa ganes d'anar-hi. I quines menges més bones i ben presentades!!! És una sort, tot plegat.
ResponEliminaeSedidió, yo esgrimo la ignorancia como excusa pues ni siquiera conocía la versión corta y prosaica de la cita de Cicero... ¿Me exime? Nah, pero quería escribir 'prosaica' XD
ResponEliminaDolors, NIVELLASSO :)
Ricard, és una llàstima! Si alguna vegada ho pots muntar amb xofer esgur que t'agradarà :)
Paki, pos moitas graciñas pola parte que me touca que e moito menos trabalho que a familia Esteve.
Glòria, jo no sóc cap cronista de restaurants, ja ho sabeu. Però en vaig gaudir molt i molt. Es clar que al tenir 'endoll' la cosa encara es gaudeix més per el tour posterior :D
Francesc, el rey a muerto, que viva Xesco jejeje
Anda, pedasso de oferta al bueno de Ricard. Ricard, aprofita!!
Manel, justament en Xesco és un dels que ha promogut la trobada i ara tindrà la feina de crear el menú de maridatje :-O.
Mandarina, la veritat és que la visita és un luxe. Però aquelles mongetes amb aquella vinagreta...tecagas!!
Gemma, i l'alfàbrega morada té moltíssim aroma tal i com la seva cosina verda. És molt curiosa :)
Xesco, doncs si flipeu us foteu -amb carinyu- que jo vaig estar flipant tot el dissabte i tot el diumenge :-P
Pantxeta, no te ofresco klines por que en interné ezo està mu mal visto XD
Sion, estic convençut que ens ho passarem molt bé, aprendrem moltes coses i menjarem 'de luju' :)
Visc a la cuina, jo ara vaig fent brometes, però en realitat estava i estic emocionat :)
mercè, doncs la passió d'una familia que alhora és professionalitat. I generositat, val a dir-ho...
Bertus, pues yo tengo ganas de volver a coincidir alrededor de una buena mesa :)
Francesc, jo em sento afortunat, ho comfesso. :)
I tan una experiència mística, no haguessis pogut triar un títol millor per la teva entrada...quin luxe i quina forma més gràfica de compartir la vostra visita, de debó que casi casi com si hi hagués anata jo també a dinar :D
ResponEliminasoc la montse esteve la filla del patriarca,i vull agraïr-te el grandissim escrit q fas del restaurant, mámple d´orgull, q la gent surti tan i tan contenta i feliç com vosaltres, i com ha dit el xesco no cal q veniu a dinar per fer-nos una visita, casa nostra es obreta sempre a la bona gent.i molte gracies, una abraçada i espero veure-us per aqui ben aviat.
ResponEliminaEl 'rei do meu cor' me hablaba del huerto de Ca l'Esteve (ríete tú de la palabra huerto, para los gallegos, o para esta gallega un huerto es un trocito de tierra en que cultivas cuatro cosas) y me hacía sentir curiosidad, hasta el punto que pensaba que igual exageraba un poco, jejeje.
ResponEliminaPero no, aquello no es sólo un huerto y no es sólo un restaurante es la suma de muchos factores: la profesionalidad, la generosidad, la técnica y la tradición.
He disfrutado como una enana desde el primer minutos.
Gracias Xesco por todo y espero que pronto podamos compartir más momentos especiales.
Una abraçada,
Cris.
Mº José, la dificultat d'aquesta entrada no era explicar la joia que vaig sentir, sino condensar tantes i tantes coses (no ho he pogut posar tot, es clar XDD)
ResponEliminaMontse, el plaer va ser nostre i tingues per segur que hi tornarem :)
Galeguiña, ya parlarem tu i jo...ara mateix al menjador!! :D