de Ca l'Esteve Mystical Experience

No sóc agricultor, i estic lluny de ser savi encara que els anys van sumant experiències. Però si que sé que si admetre les limitacions ens fa més savis, enfrontar-nos a les mateixes ens pot fer més forts.

Per tant, la crònica que avui escrit és una missió impossible, ni tinc la capacitat descriptiva de Capote, ni la imaginació florida de Garcia Marquez ni la memòria matemàtica del comandant Data.

I encara que sigui impossible, aquí hem teniu. Com en deien en els temps de blanc i negre, inasequible al desaliento.

Ca l'Esteve. El restaurant que en realitat és una forma de vida.

Una setmana abans, arribat a casa de la verema recopilo les fotos de la tarda i planifico amb la super-xermaneta i la reina del meu cor la visita formal, oficial i sense xandall. Llògicament els que m'heu llegit ja sabeu que a partir d'aquí no trobareu una crònica asèptica dels fets i circumstàncies. No ho se fer això, jo.
En Xesco, i per extensió la resta de familia tenen un racò en els nostres cors i com a tal estan escrites les seguents línies.
Aquesta és una crònica sense platet per sota, a pelo, a mà, amb carinyo.

A Ca l'Esteve tota la familia hi està implicada d'una forma o d'una altra. El patriarca Esteve porta les regnes del enorme troç on cultiven tota classe de verdures i el raïm per a el.laborar el seu vi. Jo ho veig com l'encarregat d'aquest gran pulmó que dona aire i frescura a un restaurant encisador. A la cuina hi tenim la sala de màquines, es clar. Però amb aquesta ventolera oxigenada i multicolor que la familia treballa a la terra la maquinaria esdevè poderosa i ferma.
I el tracte de la familia és proper i alegre. Això es nota a la sala on tembé hi porten ells les regnes de forma que tota aquesta força interior t'arrossega imparable de forma suau i amable. Una passada.

A la entrada, el sentiment de respecte ens fa passar directament a la sala sense saludar desde la porta al mestre. El sentim treballar '¿como está la mesa quince?' 'Sale ya la trece?' el veiem per entre la porta i els forns però no gosem destorbar. Sincerament, si pogués dinaria a la cuina, lluny del silenci i aire net de la sala però gaudint del espectàcle.

El servei és molt atent. Bé, a veure si ho expreso bé... el servei és mooooooolt atent.
Gens encarcarat (no lliga l'encarcarament amb aquesta familia) i és un plaer trobar la Maria -dona del Xesco- amb el carret de la petita per dins el menjador. Ah! No us ho he dit? Ca l'Esteve és una forma de vida, una familia que viu unida donant de menjar bé als clients.

Un menjador ample i lluminós, no dirè que luxòs (per a mi és millor així) però sí que elegant i cuidat fins als més mínims detalls. Per dinar m'entaulo com els mafiosos, amb la pared a l'esquena per gaudir del moviment i la dansa d'un menjador en marxa.

Començem.

En Esteve Esteve (fill del patriarca, cunyat d'en Xesco) ens pren nota dels nostres plats, i amablement ens dona més temps per decidir sobre el vi. Fixeu-vos com sóm de cagadubtes, més temps només per pensar si volem el rosat de la casa o el negre de la casa. Sóm així nosaltres.

De seguida la primera en toda la boca. ZAS! Dos entrants elegants, acolorits i sobre tot molt i molt saborosos.

La cobertura del xupa-xups és una cosaaaaaaaaaa, les llavors per sobre són de rosella (amapola) i segons ens va explicar en Xesco la primera vegada que els va preparar va ser per al convit del seu propi casament. Val, un luxe amb historia i ara em pregunto...Com ho millorem???

Doncs a Ca l'Esteve tenen una fòrmula infalible per a millorar el que sigui: sumen el carinyo i la tècnica amb els productes que ells mateixos cultiven i et surten unes amanides on les mongetes són més bones que el foie. Mongetes més bones que el foie? Sí, mongetes més bones que foie.

Les mongetes en el punt just de cocció, amb una vinagreta sublim i un foie...que mai molesta hehehe. I uns cruixents que són alhora cruixents i suaus. Gens secs, que és el problema que sovint li trobo a les coques cruixents. Una subtilitat soprenent per a una preparació que porta anxova!!
Els enciams van ser la delicia particular de la xermaneta, que és molt fan dels mateixos i no va parar d'exclamar sobre lo bons que èren i lo bona que era la vinagreta. Ah! i el foie que mai molesta es clar hehehe.

Per cert, a aquestes alçades ja havíem decidit el vi: un rosat suau, fresc i rodonet. Més no us puc dir, que jo normalment no prenc vi.

Els plats són unes espatlles de xai i un bacallà cuit amb el suc de pebrots (de l'hort, of course).



El xai esta taaaan tendre que dona pena cada queixalada per que no vols que s'acai mai. La salsa, feta amb la reducció del rostit molt gustosa, molt. I el detallet del rovellò sempre ens agrada als catalans amb ganes de que arribin els bolets d'una vegada!
El bacallà té aquell punt de cocció en que les làmines s'asseparen fàcilment deixant regalimar la gelatina natural del mateix. Soberbi.
La salsa de pebrots es implacablement aniquilada per la reina del meu cor. Tenim sort que la racció de pa (amb tomàquet) es generosa i en pot gaudir durant molta estona!

De postres ens decantem tots per les figues en diverses preparacions, textures i associacions.

Aquí segons el meu parer el que l'encerta es un servidor amb el pastís de coco (subtil, eteri, dolç però gens embafador) sobre una capa de figues amb ametlles que encara em fa salivar. Realment un postre que recordarè en el futur.
També trimofa tant la crema catalana amb les figues -el sucre caramelitzat finament per sobre de les figues els hi don un toc crec-crec bruuuutal- com el sorbet de llimona servit amb una temperatura perfecte que el fa suau, cremós però sense cap mostra de descongelament.

Un cop acabades les postres, en Xesco mateix seu a la nostra taula i podem compartir els nostres elogis amb ell. Com han de ser les coses, in your face!! A LA CARA!!

Fins aquí estariem parlant d'una experiencia rodona i perfecte en un restaurant: entorn, servei i cuina.



Però es que en Xesco ens fa un tour per les instal.lacions -jo calculo que fins i tot dura més que el propi dinar-. Durant el mateix hem pogut saludar a la matriarca, la Maria Adell (sogra del Xesco) i també gaudir amb la companyia d'en Marc, el campió de 3 anyets!!


Us he preparat un petit resum del que hem viscut a la cuina amb l'il.lusió de l'espectador de la pel.lícula que de cop i volta salta a l'altra banda de la pantalla.

Ca l'esteve, visita a la cuina. from starbase on Vimeo.

I també he preparat un petit resum de quan ens va mostrar al celler i l'hort de la finca. Mentre ens mostra les delicies ell mateix recull unes bledes 'asilvestrades' que creixen de forma espontània entre mig de les oliveres. Coincidim que sopar unes bledes com aquestes és un luxe que pocs reis es poden permetre.

Ca l'Esteve, visita al celler i l'hort from starbase on Vimeo.

I sorpresa rera sorpresa, a l'hort trobem carbasses que tenen marca el seu destí de forma indeleble (per si de cas, que no plogui oi Gemma? )

Com he comfessat al principi, explicar-vos com Ca l'Esteve és una forma de vida em sobrepassa. Per exemple, les carns les porta un cosí que té la masia a no més de 150 metres, per a que m'entengueu. El vi es diu 'Tres nadons' perque durant l'any 2009 hi va haver tres naixements a la familia. Durant la verema vaig veure en Xesco, al patriarca Esteve i al seu fill tots tres veremant,... està ple de pistes que ho criden als cuatre vents.

De tota manera, si el que busqueu és un grandíssim restaurant on menjar productes de primeríssima qualitat i unes mans de mestre...aquí en teniu un.
Em sento és feliç d'haver-ho vist en primera persona i experimentat parcialment encara que només fos durant unes horetes.

Gràcies a tota la familia que es van portar tan bé amb nosaltres i ens van fer sortir més feliços del que èrem quan hi vem arribar (i mira que hi anàvem de feliços!!)


Restaurant Ca l'Esteve
lloc web: http://www.restaurantcalesteve.com/
Casetes de Ca n'Oliveró
ctra. Martorell a Terrassa km. 4,7
08755 Castellbisbal