Es va aixecar amb ganes però carregat d'espatlles, encarcarat per la feina sostinguda i la tardor de plom. El fred i la boira colpejant la finestra. Pesats.
Durant el matí, es va escapar del soroll i la xafogor de la cuina fins al descans del despatx per revisar les receptes, contestar correus pendents i fer una ullada fugissera a una revista. Aquell mes amb reportatge especial al bigoti de Subijana, un cuiner amb aspecte de 'Papa Noel al que misteriosament li han robat la barba'.
El servei de dissabte al migdia significava que a la nit tenia festa a la cuina. Acabada la sessió de tarda i ja preparat el plat especial de la carta -rap amb samfàina- es va deixar caure sobre el sofà, pesadament.
Abans d'endormiscar-se, una punxada soterrada i una determinació: la propera setmana anirà a fer uns massatges per estovar-se l'esquena, castigada.
Al despertar-se ja no hi havia boira, sentia la mateixa curiositat de sempre per la vida i es notava absolutament rejuvenit. Com una criatura. Li va sortir un somriure, va agafar els estris de cuina i es va posar a jugar.
Conte inspirat en el Marc i el Xesco, amfitrions de luxe :)
El menjar blanc de Reus és un postre típic a base de farina d'ametlla i farina d'arròs. Aquests dos productes són abundants a les terres del sud de Catalunya i serveixen com a base per a el.laborar una crema dolça de textura similar a la crema catalana però amb gustet de les ametlles.
És un postre antic i tradicional a Catalunya, amb referències al llibre d'Arnau de Vilanova durant el segle XIV. Tot i que en aquells temps no era pas un postre sino una crema dolça consumida com a plat principal. Durant el principi del segle XX es va popularitzar a Reus, que habilment ha sabut associar el nom del postre amb el de la població. A la resta de l'estat es coneix com a manjar blanco.
Durant la visita que vem fer a Reus fa un temps, em vaig portar un paquetet de Menjablanc, producte preparat amb els ingredients en sobre de forma que és molt fàcil a casa preparar-te el postre en pocs minuts.
Avui, per alguna raò, quí sap com funciona la ment de les persones humanes, m'he fet un dels sobrets a mitja tarda i l'he guardat a la nevera. Perque he pensat que desprès de sopar la coliflor amb beixamel igual em venia de gust un postre fresquet i cromàticament a joc.
Del paquet en surten cinc raccions de menjablanc, per cert.
Atenció, aquest boig ha inventat una nova manera de gaudir i disfrutar de la nostra panxa: la càpsula inalàmbrica reproductora de música!! Un reproductor de música intern que sona de dins cap a fora. Directament desde les nostres panxes cap al món. És boig o és un geni del marketing?
Te la prens, conectes a l'spotify i alehop!! Ja pots gaudir del teu somiat esmorzar espiritual mentre el Miserere literalment t'envaeix les entranyes. Es clar que no vull imaginar que algún hacker aconsegueixi accés al teu compte i es dediqui a posar-te música del Fary a tot volum durant la matinada. Quin patiment.
Jo si de cas, continuaré escoltant la música amb les orelles i tal, la panxa per a gaudir del menjar que ja es una feina prou important. Digeu-me clasicón si voleu...
De vegades és per mandra i de vegades és per esperit juganer. Quan les persianes dels comerços han baixat, feixugues, badallant... obro la nevera i me la jugo amb la carmanyola de demà.
En dic gastroruletarusa, per aquelles coses de la tonteria que porto a sobre i també perque d'alguna manera haig d'anomenar aquesta serie de receptes de carmanyola improvisada.
Es clar que quan a casa tens bolets (temps de tardor) la cosa sempre és més senzilla, els bolets són la xarxa de seguretat perfecte per a la cuina. Sempre preparats per a enriquir i donar sabor al plat més monòton. En el meu cas, tenía unes trompetes de la mort de divina simfonía.
Ara que la temporada de bolets ja s'esllangueix, mica en mica, hem d'aprofitar els darrers fuits de bosc. Personalment les trompetes de la mort em són molt estimades, ja que fan formar part d'un dels primers menús nadalencs que vem preparar per a la família. I cada cop que les veig recordo aquells nervis de la cuina, aquell ànec deliciós i sobretot els somriures a la taula.
Trompetes negres, en Trombone shorty és un dels meus favorits (de res, noies ;-P)
En aquesta ocasió la fita és modesta, però no menys important: la carmanyola de la meva reina galega i la meva super-xermaneta!!
La recepta:
Pollastre trompetero de la Vera
Ingredients: Uns pits de pollastre Uns pèsols congelats Unes trompetes de la mort Un porro Sal, oli, pebre vermell de la Vera
Procediment:
Tallem el pit de pollastre en tires fines, similar a com ho fariem si anèssim a preparar un curry. De fet la idea és la de fer un curry però amb pebre vermell.
En una cassola, sofregim el porro amb oli fins que està tou. Aleshores li afegim una culleradeta de pebre vermell durant uns segons. Afegim les tires de pollastre salpebrades i els hi donem unes voltetes.
Posem un got o dos de brou de pollastre i quan faltin cinc minuts per a que estigui cuit hi posem una bona quantitat de pèsols (es que si els posem abans, es queden arrugadets i a mi m'agraden llisos com una 'canica') :)
No vaig rebre cap queixa al dia seguent a les clientes de la carmanyola, així que sembla ser que vem tornar a sortir-ne ben parats de la gastroruletarusa!!
Aquesta entrada és la meva particular forma de guardar la sensació agradable de la conversa cul.linaria, al voltant d'una taula de fusta. Molt a prop d'una estufa de llenya.
A cada tronc que en Dani afegeix a la estufa, dues mil paraules més sorgeixen, com espurnes. I la conversa acaba escalfant la nostra tarda tal i com el foc escalfa l'ambient de Mercantic. Us sembla cursi la meva imatge? Ho és, sens dubte. Però escolteu, Qui no guarda en una capseta personal records com aquests, moments cursis i orfebreria de la memòria?
La negror del món rera els miralls del Xiringuito contrasta amb l'alegria enèrgica i vibrant d'en Marc, que dibuixa trens a la paret folrada de pissarra. És un tren! és un nen! és una casa! i mentrestant el pare et deixa anar -com qui no vol la cosa- la idea que et soluciona el tinglao del mes de Desembre. Un ravioli, genial.
Com a sincer i humil homenatge vaig gosar cuinar i oferir als mestres un coc de sardines a l'estil vinarossenc (que per a mi vol dir Ca Massita) i alhora tunejat per el meu personal estil estonotiénombre. En Dani diu que està molt bona, i jo m'el vull creue.
Perque jo sóc dels idiotes que quan comença el programa d'en Karlos, quan arriben els darrers versos, al final... també canto:
...Y el cariño cocinando! Dubidú!!
Per que en realitat, potser els miralls que la nit fabrica al Xiringuito no ens mostren Brad Pitts, però no importa, perque els guapos són els raros ho sap tothom però no ho diu ningú. Nosaltres només tractem de ser bona gent. I si pot ser, cuinar el millor possible.
Cercant fotos per a un post de pomes al forn em trobo el que sens dubte ha de ser el resultat de l'esmorzar de Steve Jobs, el pomaire que es va menjar el món.
Cine gastronomic (i 'de calidad' com diria en Mourinho).
“Sal del armario” es el primer cortometraje como cineasta de Adrià Cuatrecases, que da de este modo el salto a la dirección tras años empuñando la pluma. “Sal del armario” trata con sensibilidad algo que aún sigue siendo tabú en muchos rincones de esta sociedad prejuiciosa. El trabajo pulido de la fotografía, de la iluminación, y el revolucionario uso del zoom manual como parte de su estilo conforman un perfil propio que no deja indiferente. Cuatrecases no esconde en este cortometraje sus influencias cinematográficas y las homenajea sin temor. Añade al valor artístico de la pieza el mérito de una lucha desigual contra la industria y sus mecanismos. Un corto que agita al stablishment del mismo modo que agita nuestras consciencias, nuestros valores ante lo distinto, y anima a perder el miedo al qué dirán. Imprescindible.
Nota: Quedi clar que el video no és pas meu, el vaig trobar a través de Vimeo, però mirant el perfil l'autor original té la seva propia web: www.cuatrecoses.com. Un crack, oi?
Extraordinari article sobre una interessantíssima col.lecció de menús històrics de la Biblioteca Victor Balaguer de Vilanova i la Geltrú.Va apareixer el passat 24/10/2010 al Magazine de La Vanguardia i està escrit per Joan Sella Montserrat.
(...)
La ensaladilla rusa llegó a España procedente de Francia hacia 1830 y sólo tiene de rusa, además de su nombre, el hecho de que un cocinero que había participado en la campaña napoleónica contra el mencionado país la bautizó así, por haber utilizado la remolacha –hortaliza omnipresente en la cocina eslava– en su composición original.
Las croquetas, según los datos que ofrece la colección de menús históricos, estuvieron presentes en la mesa de Amadeo I de Saboya, monarca que ocupó el trono español a principios de la década de los setenta del siglo XIX. Croquets à la cardinal, se denominaba el plato, y procedía de las mesas reales y aristocráticas francesas, cuyo canon culinario fue adoptado por todas las grandes mesas europeas a partir de la Revolución Francesa.
(...)
L'article sencer el podeu llegir AQUÍ. (ultramegasupraplusrecomanat) I si voleu aprofundir més, l'autor té un llibre editat amb aquests arxius com a base documental:
La Carme ens va convidar a la 5ena edició del vins&blogs que munta la penedesfera per a coneixer una mica millor la feina que fan els vinaters del Garraf.
La ocasión la pintan calva i nosaltres ens hi vem apuntar ràpidament, encara sense coneixer el planning del dia i agosarats com corsaris a l'abordatge. Som així nosaltres, ens encanta.
I a sobre, per acabar de rinxar el rínxol vem fer expedició conjunta amb un altre veterà de Isla Tortuga: en Manel. Armats amb les nostres habituals càmeres a manera de sabres i tota la bonhomia possible a manera de canó imparable. Ens vem dirigir cap a Viladellops en un matí de pluja fina, temperatura baixa i brumas matinales en el tercio norte peninsular.
Tot i això, a la obligada parada per esmorzar a Sant Miquel d'Olèrdola en Manel es va cascar igualment la seva Zero amb gel. Con dos glaçons!
Viladellops és un petit nucli rural de postaleta, en el que pots aparcar a la porta del celler i veure passar una bola d'aquestes del Far-West rodant... quina quietud!! Maco sí, molt maco. Però amb aquell fred i quietud semblava congelat.
Com a resum us he preparat una petita filmació on es veuen els moments Highligt, ja que durant la trobada vem xerrar sobre la feina que estàn fent gent com en Pitu a través de la web DOgarraf.cat per a difondre i documentar la producció vinícola de la zona.
En Marçel que és el propietari del celler Viladellops ens va fer d'amfitrió i ens va explicar els detalls sobre el vi, el.laboracions, propostes, idees de futur...
I entre tots els assistents (Carme, Fem un mos, Manuel, Imma, Pitu, Albert, Xavi, Winesandpleasures,...) vem xerrar i exposar les nostres opinions sobre el vi, la difusió a traves de la xarxa i la interacció amb els possibles compradors.
Vem tastar el vi blanc Viladellops, el negre Viladellops, el Finca Viladellops 100% Xarel.lo i el Finca Viladellops negre. Com a puntet final ens van deixar tastar el Turò d'Abelles 2009 que encara no està a distribució. Tots els vins em van agradar molt, a la web dogarraf.cat trovareu les notes de cata.
En un gran matí, on vem mirar als ulls del deu Baco cara a cara...
No soc cap expert en vi, el ser abstèmi es lo que tiene. Però paradoxalment m'interessa molt el mon del vi. Un món on cada factor compta i que forma part de experiència gastronòmica d'una gran majoria.
Així, quan vaig tenir a les meves mans una ampolla de Syrah 2009 Tres Nadons de Ca l'Esteve vaig decidir esperar i obrir l'ampolla acompanyat d'algunes opinions més doctes que la meva.
El meu interès en aquest vi és doble, en primer lloc perque hi tinc una relació personal amb les membres de la familia 'calesteviana' i també perque aquesta pasada verema vaig tenir la sort de poder fer un cop de mà precisament veremant els ceps de Shyrah d'on surt aquest vi.
Per tant, i com que és qüestió de temps que el Shyrah 2011 vegi la llum, m'interessava molt saber quin tipus de vi em trobarè quan tasti el primer vi en el que he participat -molt mínimament- durant l'el.laboració.
I va ser aquest dissabte quan els vaig demanar a la familia la seva opinió aprofitant la trobada dels quatre aniversaris per un. I l'èxit va ser gran! Un vi de caracter, fort i potent que els recorda a l'estil dels Priorats més icònics. Perfecte, no m'hi vaig posar per res doncs!
Per a aquesta entrada, vaig demanar també a la familia Esteve que em descriguèssin com veuen ells el seu Tres Nadons Shyrah 2009:
Procedent d'una petita vinya de 800ceps neix aquest shyrah. Un 2009 amb molta força,sa i estructurat, que per nosaltres representa l'elegancia de la sencilleça d'una sola varietat, una anyada i una producció de només 2000 ampolles. 3nadons sh '09 es un vi de terrer en el seu sentit mes ampli, es a dir, l'expresió d'un espai de terra amb microclima mediterrani, amb totes le seves conseqüencies. Es va veremar per la segona setmana de sptbre'08, amb verema manual, vinificat, el.laborat i criat al celler de ca l'esteve.
Podem observar la força d'un color lilós, net, amb llagrima, transparent i amb un nas que ens ompla de tota la màgia dels shyrah, convinació de fruites, acidesa i amargants, tots ells ben equilibrats et fan en boca un moment de silenci i misteri, et transportanten com aquells vins màgics que sense saber perquè ni com acaben dient amb orgull... que bo és!
Esteve, encarregat de sala i somelier del restaurant.
Com veieu, il.lusió per a que surti no m'en falta... i ja li vaig donant voltes a quin plat serà l'encarregat de casar-s'hi...és greu, Doctor?
Val, és una mica pillat com a tòpic gastronòmic. Fins i tot dins la categoria d'humor gastronòmic. Però com a mínim m'he currat els noms dels premis dins del tema cul.linari. De vegades (juassss, de vegades!!) doncs acabo fent en el bloc 'lo que me pide el cuerpo'...
Benvinguts a decuina european music awards 2010 (decuina europian miusic auards tuzausananden)
Presentats per Eva Nolaoiga!! La actriu de sorprenents qualitats interpretatives especialitzada en teatre independent i revisió neo-barroca de Shakespeare (xéspir).
PREMIO Chocolate -SORRÓN DEL AÑO, (estoy tan bueno que me como, pero con un chorrito de coñá)
Melendi - Inserción desactivada por decisión de la dirección.
PREMIOBikini- SORRONA DEL AÑO, (para ya de 'engolar' coño)
Shakira
El jurado ha querido destacar la importáncia artística y expresiva de sus coreografías. Sutiles y etéreas como pompas de jabón.
PREMIO Toffe entre las muelas - MEJOR ESTRIBILLO 2010 (como se pega, como se pega)
Sidonie - Un diaaa más en la vidaaaaaa...
PREMIO Sopita de pollo en noche de Febrero - MEJOR ROLLO DE GRUPO 2010
Delafé. Hasta el Espíritu Santo se pone blando...
Premio Pit de pollastre arrebossat - PREMIO A LA TRAYECTORIA I JUBILAOS.
Los Piratas + Amaral. Años 80.
Desde aquí us animo a que si teniu algún altre premi (tant en positiu com en negatiu) ho deixeu escrit als comentaris.
Metafoto que em va fer l'Alex mentre jo feia una foto del pastís...
Vosaltres no teniu la culpa, que quedi clar. Bé, quasi ningún de vosaltres en teniu la culpa. Però alguns sí que la teniu.
Alguns dels que esteu llegint aquests pixels sóu familia. I com a tal sou també còmplices d'aquest post. Tot i que reconec que per a la resta d'humanitat l'interès en com hem passat el dissabte celebrant quatre aniversaris amb un sol pastís és molt escassa. -no em direu que no apliquem l'economia de escala, l'adaptació al contexte de decreixement dels mercats i el tradicional comportament diguem-ne estalviador que als catalans ens toca carregar a la motxila dels estereotips-.
Quatre per un. Ni en el LIDL oiga. I a sobre amb somriures i festival gastronòmic.
Però no us preocupeu. Per una banda m'he preocupat de que hi hagi la recepta de l'estofat meravellòs de forma que tots els que passem per aquí ens enduem alguna coseta al sarrò de l'alegria. I per la meva banda, ja he fet la meva particular reserva mental i considero que aquesta entrada forma part del llegat cultural que humilment i generosa cedeixo a les futures generacions d'antropòlegs i historiadors. Així viviem en el segle XXI, així menjàvem en el segle XXI i així anàvem en samarreta en un Novembre del Segle XXI. Es clar que si té raó en Saura, a vosaltres amables habitants dels segles posteriors, això darrer no us serà pas una novetat. La meva esperança (sense entrar en polèmiques ideològiques) és que el fet que en Joan Saura tingui raó és un fet improbable. #feesperanzaycaridad
Haig de destacar molt i moltíssim l'estofat de 'jarrete' amb carxofes que ens va preparar el nostre referent cul.linari, la tieta Mari. Tot i que si ho vaig entendre bé a ella no li agrada que li diem tieta... però aleshores com et dic, alma de càntir?
Us deixo doncs amb el resum del que sens dubte va ser un molt bon dia:
Estofat de jarrete:
Calculeu uns 200 grs de jarrete de vedella per persona.
Per a la bresa: un bon grapat de pastanagues, unes cebes uns quants pebrots verds.
Per a estofar: Una carxofa per cap Una patata per cap Sal, oli, pebre negre Una mica de farina Un rajolí de vi blanc (no confirmat oficialment) Procediment:
Començem tallant les cebes, pastanaga i pebrot verd. Els posem a una cassola amb una mica d'oli, sal i pebre i els deixarem una bona estona a foc mig fins que estàn ben tous. Triturem i ja tenim el fondo. N'hi ha d'haver una gran quantitat, ja que la carn es courà en aquesta salsa.
La carn, que tenim tallada a troços la passem per farina i la daurem en la cassola amb oli. Hi posem el vinet, reduim. Afegim les patates i les carxofes pelades i tallades a troços grandets. Posem la salsa inicial, rectifiquem de sal i pebre i coem (30 mins em va comentar la meva xxxx Mari, però vaja ho anem tastant fins que la carn es desfà). Com que té molt colàgen queda una carn molt melosa i alhora fibrosa, però gens seca. Una delícia.
Una nova entrada artística, que no és precisament que jo sigui un cultureta de gafapasta ...però la veritat és que hi ha material ben curiós relacionant el menjar i la creació artística.
En aquest cas, l'artista Edu Comelles amb un projecte que ja té 5 anys però encara em resulta divertit: I hate sobrassada. Edu comelles odia la sobrassada, en Tomeu Penya i les caloretes estivals. Així que ho va ajuntar tot en un còctail perillòs en un estiu del 2005 a Pollença.
El comentari -únic- del video: Un mallorquí avisant que en realitat, això que fa servir l'artista no es pot considerar sobrassada. És saïm amb colorant!!
Espero que els visitants Mallorquins sàpiguen veure la ironia de l'assumpte. Perque jo no se viure sense una mica de sobrassada a la nevera i quan plou sempre recordo es capell d'en tomeu i em sento petit com un granet d'arena.
Campana sobre campana, y sobre campana una.Asómate a la ventana, que este post no es de aceituna.
Ara que s'acosta el Nadal no he pogut deixar de pensar en aquesta nadala tradicional que té una de les lletres més extranyes i desconcertants que pugui recordar.
Campana sobre campana, y sobre campana dos.Asómate a la ventana, que este post es de 'pebrots'
La cantarella m'atrapa mentre us explico una recepta que vaig trobar en aquest monument a la sinceritat blocaire que és el bloc de l'Ada Parellada: Semproniana. En pocs blocs hi trobareu unes dosis tan grans de bloguisme-veritè. I no per que no hi hagi força blocs que expliquen històries de forma sincera i veritable. N'hi hà, el que pasa és que a Semproniana s'expliquen de forma profusa, sovintejada i detallada.
O sigui, veritat en ultra dosis de quilions.
Per tant, quan l'Ada va lloar la coca de pebrots verds proposada a la revista CUINA per la Carme Ruscalleda, se'm va encendre la llumeneta de 30 wats que porto al caparrò i vaig decidir fer jo també la mermelada de pebrot verd. Al cap i a la fí, tenia uns pebrots verds dolcíssims i carnosos a tope a la nevera.
I així, amb mestre cuinera sobre mestre cuinera, dolçor sobre dolçor i campana sobre campana va sorgir aquest potet de melànge verda que tantes bones estones d'esmorzar m'ha donat.
Campana sobre campana, y sobre campana tres.Asómate a la ventana, y la receta ya teneis:
LA RECEPTA de MermelAda de Pebrot verd. de l'Ada Parellada que la va veure a una recepta de la Carme Ruscalleda.
Ingredients:
500 gr. de pebrots verds a làmines fines
50 gr. de llimona sencera laminada
400 gr. de sucre
1 canó de canyella
Procediment:
Poseu tots els ingredients de la confitura i el canó de canyella en una cassola i poseu-ho al foc just perquè arrenqui el bull. apagueu el foc i deixeu que maceri unes quatre hores.
Un cop passades les 4h, torneu a posar la confitura al foc i deixeu-la coure 20 minuts. Jo he triturat i passat per el colador fí:
Lloable intent de Telepizza per recordar i refrescar els contes i rondalles tradicionals, en aquest cas amb un imàn de nevera dedicat el cèlebre llop del conte dels tres porquets.
Aquí habilment han fet una adaptació i en comptes de bufarè i bufarè i la teva casa enfonsarè el llop ha de cridar i cridar per a Telepizza encarregar. Entranyable i carismatic aquest homenatge al folclore. Estic entendrit.
Es clar que el meu veí, que pateix estultícia summa m'ha dit que en realitat és un error de traducció i una falta de professionalitat 'del carajo de la vela'. Però el meu veí es que no s'entera de res. Vaig a cridar-lo ara mateix a veure si vol fer un vermout.
Nota per als castellano parlants: (No obris la nevera, cridan's = No abras la nevera, grítanos)
Dedicada a qui desde el seu privilegiat i mil.lenari seient a la punxa de piràmide, permet que les dones siguin nomès les encarregades de netejar i servir. Qui permet que les dones no siguin aptes per a exercir els mateixos magisteris que els homes.
Dedicada als que argumenten que servir i netejar és el 'carisma' que unes dones volen exercir com a principal activitat a la seva vida.
A les dones que amb joia, admeten i promouen el paper femení com a èsser 'naturalment i principalment concebut' per al servei de l'home i dels seus fills. Vosaltres també en teniu la culpa.
I finalment, ja que hi sóm, als merdosos i merdoses que instrumentalitzen i fan servir les dones com a objectes purament sexuals i no com a èssers humans complerts.
Aneu a prendre per el burato, mamons.
I aquesta entrada també és un reconeixement a tots els èssers humans -homes i dones- que cada dia tomben la pàgina, per tornar a escriure amb esforç i tenacitat el seu camí.
Com que em sembla que algú encara no ho sap (ja seeeee que no ets tú Ada, que tú si que ho saaaaaaaps :-P ) us dirè que la reina del meu cor és galega.
Així que quan vaig rebre la invitació per anar a la presentació de conserves galegues (bé, no és exàctament una presentació, és més aviat la promoció de les mateixes mitjançant unes tapetes presentades per Sergi Arola).... no m'ho vaig pensar.
Vaig acceptar inmediatament, i val a dir que el presenciar les evolucions del mediàtic Arola també m'interessava molt. No tant per una mitomanía que la maduresa (senectud?) m'està esborrant a cada jornada. És més aviat per que m'agrada observar les evolucions dels que sense dubtar-ho ni un segón són grans cuiners i alhora han sabut conrear un aura mediàtica. Alguns d'ells sense amagar-se tal i com li he sentit dir a Sergi Arola en més d'una ocasió: ell té vocació de ser mediàtic i no li fa cap vergonya ser-ho i voler ser-ho.
Per tant, ens hem presentat acreditats com a blocaire i acompanyant a la hora de convocatoria de mitjans. Ondia, m'agradaria veure'm la cara quan m'han preguntat si volia fer alguna entrevista per al bloc.
Que els gallecs són capaços de fer conserves d'alta qualitat és una obvietat, de fet són la segona regió del planeta en quantitat de conserva de peix. Tot i que també és una obvietat que de conserves gallegues n'hi ha de moltes qualitats. Però quan són bones, son boníssimes.
Els polítics i empresaris han tingut l'encert de fer discursos molt i molt curtets, amb el que per a mi han complert amb la seva missió de la nit: desapareixer com abans millor. He de reconeixer que veure entrar al cuiner amb l'uniforme de batalla entre tanta corbata i lentejuela em posa burraco...
Ens ha presentat quatre tapes (i una cinquena que és un arròs d'escopinyes de la que no ha donat els detalls), el.laborant-les devant nostre:
L'arròs era boníssim, el musclo en escabetx envoltat de pernil sobre una cullerada de migas amb una mica d'emulsió d'allioli i ceba cruixent... molt bó. I el romesco de festucs (o pistachos, que també és correcte en català) amb sardinilla i maduixa liofilitzada... uffff, una delicia.
M'ha sobtat quan en Sergi ha afirmat que les empreses de conserves fan millors conserves que els cuiners. Ahiválaostia.
També ens ha insistit en que el futur d'Espanya no està a la industria pesada i que la restauració pot formar part d'aquest futur, sobretot amb l'ús del concepte Tapa a nivell internacional. Ha sortir la paraula gastro-bar tres cops i un cop també la paraula Robuchon.
Home, ja ho sabíem pero sempre mola que t'ho digui un Michelinià.
A partir d'aquí ja podeu imaginar, les típiques variacions GPS per garantir una bona posició geoestratègica de cara a la sortida dels cambrers amb les tapetes i les copes de vi...no ens podem queixar del comportament de les nostres divisions, la veritat.
El temps sedimenta idees i fixa sensacions. I de les delícies que vem sopar divendres preparades per en Xesco durant la trobada gastrobloc@ire 'En casa de lúpulo' la que més recordo i m'entusiasma són els calamars farcits.
Tendres i elàstics, saborosos i suaus, subtils i profunds. Amb una salsa de carbassa amb favetes lleugera que embriagava....
Poca cosa més cal afegir a les següents paraules: RECEPTA DE XESCO BUENO, Amic i Chef de Ca l'Esteve.
Calamars farcits de bolets, tinta i suc de carbassa
Ingredients:
10 calamars frescos de unos15 cm de llarg
Netejar-los i donar-los la volta per emplenar-los. Reservar la tinta per al farcit.
Farciment 1
Ingredients:
250 gr. ceba tendra finament picada Una dent d'all picat 2 cs. Oli d'oliva Les potes i aletes dels calamars picats Sal, pebre, farigola 1 Dl. Vi blanc Uns brins de safrà La tinta reservada anteriorment, tamisada.
Ofegar la ceba i l'all en l'oli d'oliva sense que prengui color, molt lentament. Afegir els calamars i donar una voltes, deixar suar i que vagin deixant anar aigua, afegir el vi i condimentar amb farigola i safrà. Salpebrar i deixar coure lentament fins que estigui tot ben cuit. Ha de quedar sec.
Farciment 2: duxelle de rovellons
Ingredients:
300 gr. de ceba dolça finament picada
600 gr. de rovellons també molt picats
1 Dl. Oli d'oliva
Sal, pebre i farigola
Escalfar l'oli i daurar a foc lent la ceba, afegir la picada de rovellons, condimentar i coure tapat uns vint minuts, fins que tot està bé sofregit.
Farciment final
Ajuntar els dos farcits preparats anteriorment. Rectificar de textura i condimentació si fos necessari.
Cocció dels calamars.
Els 10 calamars nets
El farciment preparat anteriorment un cop fred
1 Dl. Oli d'oliva
1 l. fumet
Omplir els calamars tenint en compte que s'encongiran durant la cocció. És a dir, amb la quantitat adequada de farciment per evitar que després aquest es surti. Escalfar l'oli en una paella i daurar els calamars. Es tancaran ells solets sense necessitat de escuradents algun. Increïble però cert, per a això han d'estar tornats de revés, sinó no surt. Disposar els calamars en una safata de forn i semi cobrir amb brou de peix. Coure en forn a 200 º C uns deu minuts. Reservar.
Suc de carbassa
Ingredients:
1kg de carbassa pelada i tallada a trossos uniformes per a coure-la. ½ dl.aceite d'oliva verge Sal
Procediment:
Escaldeu la carabassa en aigua, refredar ràpidament. Tritureu molt amb ajuda d'una mica d'aigua de cocció freda. Incorporar batent l'oli d'oliva i la sal. Coleu i reservar.
Acabats:
Un calamar farcit Una mica de fumet 1 Dl. suc de carbassa 1 cs de favetes fresques lleugerament escaldades Una pipes de carbassa torrades
Tinta de calamar
Escalfar el calamar amb el fumet. Escalfar el suc de carbassa. Saltar les favetes en una mica d'oli. Condimentar tot en la seva justa mesura. Disposar de la següent manera en el plat.
En un plat fons pintat amb tinta, posar un fons de suc de carbassa. Partir el calamar en dos trossos i col.locar un tombat i el que acaba en punta de peu, al centre. Distribuir sobre el suc de carbassa unes favetes i unes pipes de carbassa torrades. .
¿Como se hace un post institucional? Es que es clar, jo formo part de la organització...No em surt dels collons i a sobre no em dona la gana de fer entrades institucionals, encara que hagi format part del grup que ha organitzat la trobada.
No espereu trobar correcció política en una crónica d'un sopar on a la taula van sonar les paraules 'clítoris', 'thermomix' i 'boles xineses' dins la mateixa frase.
Començo tal i com vaig fer ahir amb unes breus paraules pronunciades mentre vaig tenir el micròfon (APAGAT) a la mà. Apagat, sí, però no em direu que no l'aguantava estilosament.
Igualico que Sprinstin, Born to nyam.
En primer lloc, vull tenir paraules d'agraiment als que veu venir a la trobada, i també als que volieu venir i no veu poder (sabemos donde vivís, donde trabajáis, vamos a por vosotros).
Agraiment als ponents Salvador Fortea (fortiverd), Llorens Petràs (cerveses Petràs) i Javi (Gastronomiaycia). Agraiment a Ca l'Esteve (en especial a la Maria i a l'Esteve) que ens va obrir les portes, i van posar molt de la seva part ocupant-se que tot estiguès en el seu moment, quan tocava i com tocava
(Espera, això que estic escribint sembla institucional...)
També un agraiment emocionat als bojos del grup organitzatiu, als que traicionant totalment la seva confiança, vaig fer una foto en plena reunió preliminar. Lo siento chicos.
Deixo doncs la part seriosa aparcada i começo a descriure les meves sensacions. Com no pot ser de cap altra manera, van ser bones desde el moment en que entro per la porta i em trobo ja un grup de blocaires esperant a Ca l'Esteve. Si, vaig arribar a les 19h amb el portàtil a la mà, el power point al disc dur i la tensiò arterial als núvols.
En deu minuts ja teníem el multimedia conectat, l'Oriol que va fer de Master of Ceremonies per a la ocasió ja tenia probat el só, preparat el projector,...la feina feta vaja.
Així que procurant no cridar massa degut a l'excitació vaig estar conversant i saludant mentre anaven arribant la resta de blocaires assistents. Per el que jo recordo, anava tant espitòs que el món em semblava una versió cul.linaria de Matrix, com a càmera lenta.
Durant les ponències vem aprendre moltíssim de cervesa (3.000 anys de tradició tot i que la nostra va ser escapçada per l'afició al vi que teníen els romans), vem aprendre moltíssim de bolets (com per exemple, que els nostres bolets no són pas els millors del món contra el que solem pensar. Això sí, la nostra voracitat boletaire és sens dubte la més gran del món). I quan la cosa estava calenteta calenteta (i això que en Xose no va poder venir) vem haver de deixar la xerrada sobre el bloguerisme gastronòmic professional.
Com diu en Lluis, si no hi ha discrepància no hi ha debat. Però es feia tarid i jo em vaig quedar sense poder fer la meva aportació. Aportació que en un atac d'esnobisme digne del gran Miqui Puig (estic parlant sense metàfores) m'havia apuntat per primera vegada a la meva vida a la Moleskine que em van regalar els meus pares. Tengo pruebas, señoría.
Ara bé, em va donar temps a agrair al Martí que ens hagi cedit les fotos fetes amb el seu Photopingüino per captar moments que també semblen de càmera lenta (al final sortirà la Nuria Soler, Martí...)
Vem passar al sopar de cerveses i plats maridats amb les mateixes. Els plats són creació d'en Xesco Bueno, i en el proper post posarè el link al dossier que vem repartir als assistents i en el que estàn les receptes. Gràcies Xesco per la teva generositat.
Aquest és el menú de la trobada.
Croqueta de ceps + Petràs daurada
Amanida d'escarola amb sardines marinades i fruita + Bleder Presen
Calamar farcit de bolets, tinta i suc de carbassa + Petràs Torrada
Galta de porc en fricandó amb rossinyol, Bleder Drac i vinilla + Bleder Drac
Fruits de tardor + Bleder Cova de Drac.
I on em puc deixar la part més fonamental del menú (no t'enfadis Xesco, se que penses el mateix i que el més important sempre seràn les persones). Vaig riure i gaudir tant... ahir no vaig fer gaires fotos per que el meu cap no estava per el tema, tot i això les poques que tinc són ben significatives, penso.
Acabo com he començat, agraint-vos a tots els que ens veu fer confiança i ens veu donar suport per la vostra presència i la vostra bonhomia. Sou els millors per que sempre SEMPRE que he compartit temps amb vosaltres ha estat un temps de somriures.
I ara que ja tenim idees per a les següents trobades, hem trencat el gel i ens ha agradat la dutxa freda. Ara que sabem que en volem més.. és el moment d'acabar aquest discurs intitucional amb un tó elevat i aristotèl.lic. En volem més i les volem millors. Vet aquí un bon resum:
PD: Aquí anirè posant les cròniques dels companyers blocaires en quant vegin la llum...la primera és de Manel, conegut també com a Manel 'el generòs' i per alguna cosa serà.
