Metafoto que em va fer l'Alex mentre jo feia una foto del pastís...Vosaltres no teniu la culpa, que quedi clar. Bé, quasi ningún de vosaltres en teniu la culpa. Però alguns sí que la teniu.
Alguns dels que esteu llegint aquests pixels sóu familia. I com a tal sou també còmplices d'aquest post. Tot i que reconec que per a la resta d'humanitat l'interès en com hem passat el dissabte celebrant quatre aniversaris amb un sol pastís és molt escassa. -no em direu que no apliquem l'economia de escala, l'adaptació al contexte de decreixement dels mercats i el tradicional comportament diguem-ne estalviador que als catalans ens toca carregar a la motxila dels estereotips-.
Quatre per un. Ni en el LIDL oiga.
I a sobre amb somriures i festival gastronòmic.
Però no us preocupeu. Per una banda m'he preocupat de que hi hagi la recepta de l'estofat meravellòs de forma que tots els que passem per aquí ens enduem alguna coseta al sarrò de l'alegria.
I per la meva banda, ja he fet la meva particular reserva mental i considero que aquesta entrada forma part del llegat cultural que humilment i generosa cedeixo a les futures generacions d'antropòlegs i historiadors.
Així viviem en el segle XXI, així menjàvem en el segle XXI i així anàvem en samarreta en un Novembre del Segle XXI.
Es clar que si té raó en Saura, a vosaltres amables habitants dels segles posteriors, això darrer no us serà pas una novetat.
La meva esperança (sense entrar en polèmiques ideològiques) és que el fet que en Joan Saura tingui raó és un fet improbable. #feesperanzaycaridad
Haig de destacar molt i moltíssim l'estofat de 'jarrete' amb carxofes que ens va preparar el nostre referent cul.linari, la tieta Mari. Tot i que si ho vaig entendre bé a ella no li agrada que li diem tieta... però aleshores com et dic, alma de càntir?
Us deixo doncs amb el resum del que sens dubte va ser un molt bon dia:
Estofat de jarrete:
Calculeu uns 200 grs de jarrete de vedella per persona.
Per a la bresa:
un bon grapat de pastanagues,
unes cebes
uns quants pebrots verds.
Per a estofar:
Una carxofa per cap
Una patata per cap
Sal, oli, pebre negre
Una mica de farina
Un rajolí de vi blanc (no confirmat oficialment)
Procediment:
Començem tallant les cebes, pastanaga i pebrot verd. Els posem a una cassola amb una mica d'oli, sal i pebre i els deixarem una bona estona a foc mig fins que estàn ben tous. Triturem i ja tenim el fondo. N'hi ha d'haver una gran quantitat, ja que la carn es courà en aquesta salsa.
La carn, que tenim tallada a troços la passem per farina i la daurem en la cassola amb oli. Hi posem el vinet, reduim. Afegim les patates i les carxofes pelades i tallades a troços grandets.
Posem la salsa inicial, rectifiquem de sal i pebre i coem (30 mins em va comentar la meva xxxx Mari, però vaja ho anem tastant fins que la carn es desfà).
Com que té molt colàgen queda una carn molt melosa i alhora fibrosa, però gens seca. Una delícia.
Bon profit!!
Alguns dels que esteu llegint aquests pixels sóu familia. I com a tal sou també còmplices d'aquest post. Tot i que reconec que per a la resta d'humanitat l'interès en com hem passat el dissabte celebrant quatre aniversaris amb un sol pastís és molt escassa. -no em direu que no apliquem l'economia de escala, l'adaptació al contexte de decreixement dels mercats i el tradicional comportament diguem-ne estalviador que als catalans ens toca carregar a la motxila dels estereotips-.
Quatre per un. Ni en el LIDL oiga.
I a sobre amb somriures i festival gastronòmic.
Però no us preocupeu. Per una banda m'he preocupat de que hi hagi la recepta de l'estofat meravellòs de forma que tots els que passem per aquí ens enduem alguna coseta al sarrò de l'alegria.
I per la meva banda, ja he fet la meva particular reserva mental i considero que aquesta entrada forma part del llegat cultural que humilment i generosa cedeixo a les futures generacions d'antropòlegs i historiadors.
Així viviem en el segle XXI, així menjàvem en el segle XXI i així anàvem en samarreta en un Novembre del Segle XXI.
Es clar que si té raó en Saura, a vosaltres amables habitants dels segles posteriors, això darrer no us serà pas una novetat.
La meva esperança (sense entrar en polèmiques ideològiques) és que el fet que en Joan Saura tingui raó és un fet improbable. #feesperanzaycaridad
Haig de destacar molt i moltíssim l'estofat de 'jarrete' amb carxofes que ens va preparar el nostre referent cul.linari, la tieta Mari. Tot i que si ho vaig entendre bé a ella no li agrada que li diem tieta... però aleshores com et dic, alma de càntir?
Us deixo doncs amb el resum del que sens dubte va ser un molt bon dia:
Estofat de jarrete:
Calculeu uns 200 grs de jarrete de vedella per persona.
Per a la bresa:
un bon grapat de pastanagues,
unes cebes
uns quants pebrots verds.
Per a estofar:
Una carxofa per cap
Una patata per cap
Sal, oli, pebre negre
Una mica de farina
Un rajolí de vi blanc (no confirmat oficialment)
Procediment:
Començem tallant les cebes, pastanaga i pebrot verd. Els posem a una cassola amb una mica d'oli, sal i pebre i els deixarem una bona estona a foc mig fins que estàn ben tous. Triturem i ja tenim el fondo. N'hi ha d'haver una gran quantitat, ja que la carn es courà en aquesta salsa.
La carn, que tenim tallada a troços la passem per farina i la daurem en la cassola amb oli. Hi posem el vinet, reduim. Afegim les patates i les carxofes pelades i tallades a troços grandets.
Posem la salsa inicial, rectifiquem de sal i pebre i coem (30 mins em va comentar la meva xxxx Mari, però vaja ho anem tastant fins que la carn es desfà).
Com que té molt colàgen queda una carn molt melosa i alhora fibrosa, però gens seca. Una delícia.
Bon profit!!
16 comentaris:
quina vidorra!!! això si que és una jornada gastronòmica ben complerta i amb el plus del jardinet, no te preu!!!!
Per cert, l'estofat té una pinta que te mueres!!!!
Quin bon rotllo, neng!
Alegría assegurada, sempre.
Tots molt monos i macos, però será que ho veiem menys, el Nuno está para cocinarlo con ese jarrete de la teva XXXX (así, en mayúsculas) Mari, marinado amb el vi de Ca L'Esteve, 'pa chuparse los dedos'.
Moltes gràcies a tothom por este día.
Muacs,
Cris.
Aisss, que pensaba en la Marina, donde pone marinado quería decir MARIDADO.
Cris.
Això si que és una gran celebració!!! quina alegria i què bé us ho vau passar i menjar... les delicatesen i l'estofat...de bici!
Petons
w0w0w0w quina meravella de dinar familiar!!!
Enhorabona tipo!
Un luxe d'amics, de teca, de casa i de bon rotllo!, això és el millor de la vida!, celebrar les cose sen bona companyia no té preu, i si pot ser al voltant d'una taula ja ho tenim TOT!Felicitats a tots plegats,celebrants i celebradors!
òscar, no pares d'àpat a àpat i tornes a repetir! (és tot enveja :( )
Això sí que és un pastís ben aprofitat!!! Però saps què??????? A casa meva diumenge vinent farem el mateix: un pastís per celebrar QUATRE aniversaris!!!!!! Je je je... Ja ho veuràs ;)
Tot i que a mi no em quedarà un video tan xulo com el teu, la meva família es nega en rodó a sortir al blog :)
I enlloc de l'estofat sensacional de la tieta Mari els faré un mar i muntanya de pollastre i llagostins, però amb sabors asiàtics... amb llet de coco i gingebre :)
M'encanten les famílies tan ben avingudes, es nota que us ho passeu bé tots junts!
HOLA OSCAR, GUAPO TU
EN PRIMER LLOC TING QUE DIR-TE QUE ES UNA MERAVELLA DE GRAVACIÓ, PER MOLT ANYS A TOTHOM,
I LA TAULA DE 10 X10
MIL PETONETS SUSANNA
primo, tú sí que molas y lo demás son tonterías!
primoooooss
primaaaaass
family
jarreteee tita mari
espectacular, que contents i quins bon moments!
bueno, bueno, envidia sana que tengo. Que guapos que estais todos!!!! Osquiero.
Oriol, n'he tastat molts d'estofats i aquest si no és el millor és dels tres millors.
Galega, gràcies a tú per compartir-ho amb mí.
Teresa, de vici vols dir no? :-P
Xisco, gràcies mestre!!
mercè, em sembla que descrius perfectament l'esperit d'aquestes trobades. Quina sort les families que les podem tenir oi?
manel, i ara s'acosta Nadal... más madeeeeera!! :D
Gemma, alguns de la meva family tampoc són uns fans de sortir. Però si la cosa es fa amb naturalitat i tal jo no li veig cap problema. Ja tinc ganes de veure els 4x1 que veig que es una cosa que no és tan original com jo pensava hehehe.
Soc el alma de cantir. Pudeu dir-me con vulgueu. El video ha quedat divino, fantastic, etc....
Molts petons, la tieta Mari.
Perdonar las faltas, ya sabeis que no es lo mío.
Susanna, gràcies he de comfessar que aquesta me la vaig trobar posada :)
Prima, yo también soy bastante tontería... :-P
Laia, i a sobre en poques setmanes en tornem a tenir dobledosis!!
paki...esto de la guapura deben de ser los genes (y tu vista, que ya tenim una edat...)
Tieta, ets la millor.
Nen, el "jarrete" este debe estar de la muerte mortal!
Me l'apunto, per a que als antropòlegs trobin una altra prova de la seva existència i no dubtin que era un plat important!!! fuaaaaaaaaaaaaaaa....
Publica un comentari a l'entrada