de records que guardo a la capsa.

Aquesta entrada és la meva particular forma de guardar la sensació agradable de la conversa cul.linaria, al voltant d'una taula de fusta. Molt a prop d'una estufa de llenya.


Conversa amb els gastromimix, en Xesco i en Dani.

A cada tronc que en Dani afegeix a la estufa, dues mil paraules més sorgeixen, com espurnes. I la conversa acaba escalfant la nostra tarda tal i com el foc escalfa l'ambient de Mercantic.
Us sembla cursi la meva imatge? Ho és, sens dubte.
Però escolteu, Qui no guarda en una capseta personal records com aquests, moments cursis i orfebreria de la memòria?

La negror del món rera els miralls del Xiringuito contrasta amb l'alegria enèrgica i vibrant d'en Marc, que dibuixa trens a la paret folrada de pissarra. És un tren! és un nen! és una casa! i mentrestant el pare et deixa anar -com qui no vol la cosa- la idea que et soluciona el tinglao del mes de Desembre. Un ravioli, genial.

Com a sincer i humil homenatge vaig gosar cuinar i oferir als mestres un coc de sardines a l'estil vinarossenc (que per a mi vol dir Ca Massita) i alhora tunejat per el meu personal estil estonotiénombre. En Dani diu que està molt bona, i jo m'el vull creue.

Perque jo sóc dels idiotes que quan comença el programa d'en Karlos, quan arriben els darrers versos, al final... també canto:

...Y el cariño cocinando! Dubidú!!

Per que en realitat, potser els miralls que la nit fabrica al Xiringuito no ens mostren Brad Pitts, però no importa, perque els guapos són els raros ho sap tothom però no ho diu ningú.
Nosaltres només tractem de ser bona gent. I si pot ser, cuinar el millor possible.