Ho reconec, els miserables m'havien fet perdre la fe.
Durant els darrers mesos les postures maniquees d'algunes figures de la música que s'han dedicat a pontificar, acusar, exigir i qualificar desde els seus trons situats on Horatio Cane té la feina, m'havien fet perdre la fe.
La fe, que no les ganes.
Les ganes de música no me les treurà mai ningú. Perque com tants d'altres, tinc també la meva banda sonora i els moments capturats, congelats, per una melodia, una veu, un silenci.
Així que quan aquest divendres vaig tenir la sort de poder asistir al concert de presentació del disc Passeu passeu d'en Pol Cruells (alerta gastroblocaire, el marit de la gran Gemma de la cuina de casa) no ho vaig dubtar ni un moment.
I el que em vaig trobar va ser encara millor que un concert de bona música. Heu de saber que la vetllada es va desenvolupar a la sala d'actes de la Uniò Excursionista de Sabadell. Es a dir, els que coneixeu la Gemma ja sabeu que tant ella com en Pol són muntanyers, escaladors, aventurers de mena. I la UEC és casa seva.
En Pol i la seva banda van tocar devant del que literalment són la seva gent, la seva tribu si em permeteu anomenar-ho així.
Per això quan a la primera canço unes noies es van penjar del rocòdrom amb una pancarta ja em va quedar clar que estava devant d'un concert únic i diferent.
Ja puc obrir bé els ulls i les orelles, aquí ens tornarem a retrobar amb la fe. Vaig pensar.
Aquest divendres vaig tornar a viure la cerimònia de la música en directe. Música per compartir, sense més ni menys, amb els que t'estimes. Com va comentar en Pol, no ens ha de fer cap vergonya dir que ens estimem.
La meva càmera no va grabar l'audio de les cançons. I això que em vaig currar moltíssim el mode de video-clip (amb els meus zooms estil Valerio Lazaroff, els meus escombrats laterals i les meves clucades d'ull enfocant al públic).
Per tant us enllaço un video de la actuació que ha pujat el mateix Pol i que està grabat desde el seient del costat. Concretament per la Gemma, que braç en alt mantenia la càmera ferma, el somriure obert i jo personalment crec que levitava a un milìmetre sobre el terra.
Moltíssimes gràcies per fer-te ressò de la nostra modesta actuació! sigues benvingut al nostre univers musical... Que bò! m'has fet riure amb l'últim comentari! ja m'ho han advertit que tens un punt irònic irrefrenable...
ResponEliminaFins la propera!
Òscar, moltes gràcies per venir al concert, em va fer molta il·lusió!
ResponEliminaÉs veritat que divendres el Pol jugava a casa, però precisament per això la pressió encara era més gran, je je je... Tot i que les espontànies amb la pancarta van relaxar-lo al moment ;)
Llàstima això de la teva càmera, el mode video-clip hauria quedat millor que el meu estàtic "mano en alto", je je je...
I tot i ser físic, avui has confós el milímetre amb el pam, perquè crec que levitava un bon pam del terra! ;)
Moltes gràcies!!!!!!
Pol, gràcies a vosaltres per la oportunitat d'entrar-hi. I el punt... doncs sí que tinc un punt que de vegades és irònic i que procuro que sempre sigui amable :)
ResponEliminaGemma, gràcies a tú per proposar-ho. El tema de les mesures doncs està clar que ha estat un excès de prudència per la meva part. hehe.