de Put a Egg On It, NYC tastyzine

A través de la recomanable web Yorokobu arribo a una no menys interessant proposta de les que faria xalar a qualsevol gafapasta mitjà dels que pululen per les no-cantonades de l'eixample. I a mi també, per suposat.

Una revista semestral editada a Nova York anomenada 'Put a egg on it' (posa-li un ou a sobre).


Put A Egg On It is an irreverent digest-sized art and literary magazine printed on green paper out of New York City about food, cooking and the communal joys of eating with friends and family. The magazine is biannual and features personal essays, photo essays of dinner parties, special art projects, illustrations, as well as practical cooking tips and recipes.

Put a Egg On It es una revista irreverent de tamany butxaca, impresa en paper reciclat a Nova York que tracta sobre menjar, cuinar i la felicitat de compartir taula amb els amics i la familia. La revista és semestral i inclou assaig personal, fotografies dels menjars, projectes artístics especials, ilustracions, així com receptes i trucs concrets de cuina.

Put A Egg On It #2 from Put A Egg On It on Vimeo.

El curiós nom de la curiosa publicació és un homenatge a un amic dels dos responsables de la edició. Aquest amic sempre porta a casa el que sobre dels dinars, sense importar-li si és molt o poc. Sembla ser que sempre comenta 'No hi ha cap problema, m'ho emporto a casa. Pòsa-li un ou a sobre!!'


El que més m'agrada de la proposta és que cerquen textes per a la revista que provinguin de l'entusiasme personal. Històries úniques que esdevenen universals perque en realitat tots menjem amb amics i familia, i la gran majoria en gaudim.
Tot amb un disseny vorejant l'underground sofisticat, com podeu veure a la foto.

You Gotta See The Tasty Man! from Put A Egg On It on Vimeo.

La llàstima és que no em veig agafant un avió per anar a comprar la revista a Londres o Holanda, que he vist a la seva web que en tenen distribució. De moment ens conformarem amb seguir-los al facebook ( i a la gent de Yorokobu també!) i gaudir del seu esperit intrèpid, cultureta i irreverent.
Si algú coneix la manera de comprar-la a Barcelona que m'ho digui, si-us-plau.

Gafapastisme Gastronòmic Power.

detalls que desmunten estereotips.

Si nosaltres poguèssim i sabèssim probablement hauriem fet el mateix amb els almogàvers (uns bèsties sanguinaris, pero no deixen de ser els nostres bèsties).

Als ianquis els hi ha sobrat material i màrketing per vendren's una vegada i una altra la història del cow-boy que resisteix sota el sol de Texas, amb la pell quartejada, el revolver carregat i deu mil caps de bestiar assedegat a punt de la estampida.
Sabeu quan va durar aquesta mítica part de la història dels USA? Doncs segons una web del mateix govern americà... trenta anys. Trenta anys que ens han repetit com el dia de la marmota.

Tres dècades. Amb prou feines una generació. Però quina generació! Va servir per a forjar mites que desprès en John Wayne es va encarregar de convertir en estereotips.
Ah! recordem el paio dels Marlboro, no oblidem aquell autèntico sabor americano que ens va acompanyar a la tele de la nostra joventut. Es clar que en el meu cas... picàven pedra.


El que passa es que amb el temps un comença a llegir, a documentar-se... i es clar... se li cauen a terra alguns mites. Suposo que és inevitable.

Tot llegint el fantàstic llibre 'Bueno para comer' de Marvin Harris, on es repàssen les raons que han conduit a les diferents civilitzacions a menjar -i sobre tot no menjar- el que menjen, em vaig trobar aquest interessant passatge.

Dins del fil general on s'expliquen les raons que han portat als nordamericans a menjar majoritariament vedella, molt per sobre del porc, ens explica que aquells mítics vaqueros que cuinaven cada nit en un pot d'alpaca el sopar sobre un foc i sota les estrelles... aquells vaqueros no només portàven vaques. També portàven porcs!!

Uns porcs més ferèstecs que els actuals. Més magres, per dir-ho així. Criats al bosc i només engreixats amb blat de moro al final del cicle productiu. Uns porcs forts com triatletes, valga'm Ferran!!




Cuando la frontera agrícola atravesó los Alleghenies y llegó al Medio Oeste, el foco de la producción de cerdos, vacuno y maíz se trasladó con ella. Los suelos y el clima eran ideales para este cereal. Los agricultores del valle del Ohio podían cosechar sin esfuerzo más de lo que podían vender dado el estado rudimentario de las vías de comunicación y el elevado coste del transporte por carretera.

La mejor manera de comercializar este excedente consistía en alimentar con él al ganado porcino y vacuno, y luego conducir dicho ganado al otro lado de las montañas, hasta las ciudades de la costa oriental. (En realidad, la mejor manera de comercializar el maíz era transformarlo en bourbon y enviarlo en vasijas de barro, pero el Gobierno federal se llevaba los beneficios y perseguía la destilación ilegal.)

Bajo el restallido de los látigos que empuñaban los conductores del ganado ¯origen de los crackers[5] sureños¯, la cosecha de maíz alcanzaba, por su propio pie, el mercado, y la misma característica que había hecho de los cerdos unas criaturas inmundas para los antiguos israelitas (su apetito por los cereales) los convirtió en seres adorables a los ojos del agricultor norteamericano.

En los primeros tiempos del Corn Belt los agricultores criaban ganado vacuno además de cerdos. El primero se alimentaba de pasto natural y heno hasta que maduraba; luego era cebado a base de maíz y conducido en manadas a las ciudades del Este, al otro lado de las montañas.
Con frecuencia, se conducía juntos a los cerdos y a las vacas del valle de Ohio. El ganado vacuno se alimentaba por medio del maíz que vendían una serie de almacenes situados a lo largo del camino; los cerdos, que iban detrás, comían el estiércol, que contenía abundantes residuos de maíz sin digerir.

Los canales y el ferrocarril, que no tardaron en suministrar mejores medios para atravesar las montañas, pusieron fin a la era pintoresca del vaquero con su látigo restallante al tiempo que ampliaron el potencial de mercado del ganado vacuno y porcino criado mediante maíz. Al disponer de mejores medios de transporte, los agricultores del Corn Belt[6] prescindieron de los «cerdos silvestres» y se pasaron a nuevas variedades, más pesadas y con más tocino. Estos cerdos podían criarse de forma rentable sin necesidad del suplemento de forraje.



No em direu que no fa gràcia imaginar el paio del Marlboro cavalcant hacia el sol poniente... mentre condueix una ramat de porcs que menjen fems de vaca! Huas!

Un llibre interesantíssim, imprescindible diria jo.

de trobada gastrobloc@ire: el món del cafè

Seguim amb ganes de trobar-nos, conversar al voltant de la taula i compartir coneixements amb experts. Ens agrada.

Aquesta vegada la trobada la muntem al voltant del món del café. I justament per això començarem al revés del que fem normalment.

Primer dinarem! Al mateix Central Café i un cop estiguem les feres calmades, Salvador Sans de la empresa Cafés El Magnífico ens farà una ponència sobre els origens del café, tipus, procesos d'el.laboració,... i llògicament haurem de tastar per contrastar el que ens expliqui... o no? El mètode científic ho exigeix!! :))



Tenim nomès 20 places disponibles, i per tant en principi es donarà prioritat als blocaires. Si queden places també s'hi podran apuntar persones que no tenen bloc però els interessa aprendre sobre el món del cafè.

A reservar a traves d'aquest event de facebook o enviant un correu a gastroblocaires@gmail.com

Event Facebook:
http://www.facebook.com/event.php?eid=163994166989642

webs amb informació:
http://www.cafeselmagnifico.com/quienesomos.html
http://tuset.centralcafe.es/

Preu: 15 euros / persona

de slow..... motion.

Avui tenim entrada multimedia...ja fa un temps vem parlar del perqué es produeixen les crispetes en aquesta entrada.

Los gránulos de almidón son insolubles en agua fría, pero pueden contener agua al aumentar la temperatura, es decir los gránulos de almidón sufren el proceso denominado gelatinización o gelificación. Durante la gelatinización se produce la lixiviación de la amilosa, la gelatinización total se produce normalmente dentro de un intervalo más o menos amplio de temperatura, siendo los gránulos más grandes los que primero gelatinizan.

Al final de este fenómeno se genera una pasta en la que existen cadenas de amilosa de bajo peso molecular altamente hidratadas que rodean a los agregados, también hidratados, de los restos de los gránulos.

Pero per alguna raó quan he trobat aquest video en càmera lenta no puc evitar pensar que al final s'assembla molt a un pollastre a l'ast practicant l'estil Fosbury.

També he trobat aquest video de càmera lenta on es veu com actua el tipic vas americà sobre una mora. Els primers segons quan va tallant mentre la fruita cau són els que m'agraden.

I finalment, us diria que ens posem seriosos.
Però aquesta gent de Brainiac no són gaire seriosos. Vull dir que pertanyen a aquesta categoria de programes que aparentment fan divulgació científica però que en realitat acostumen a ser un seguit d'explosions filmades a càmera lenta -que no és el cas avui- on s'explica pràcticament res del que passa i sobretot apareix el logotipus del programa per tot arreu.
No m'agraden gaire, la veritat.
Però com a mínim servirà per a desmentir una llegenda urbana: Es pot coure un ou amb la radiació de diversos telèfons mòvils?

En aquest cas ni amb cent mòvils funcionant alhora. Res de res. Es clar, qué esperaveu?
Les companyies de telefonia són veritables taifes governades per els socis d'Ali-Babà, aquest perill sí que el tenen. Però no es pot fregir un ou ni fer crispetes amb els mòvils.

de Mar i muntanya...

Insertat en curts fragments enmig d'anuncis de formatges, anuncis de cuentas naranjas i una noia que deu ser molt simpàtica i bona gent, molt alta i potser alguna cosa més que jo no se veure: ens ven rentavaixelles, més cuentas naranjas, forns i màquines de cafe...
Doncs insertat en mig de tot això hi ha un programa de cuina.

És el programa de l'històric Karlos Arguiñano. De longevitat televisiva paranormal i indubtable domini dels fogons (i la paraula).
Entre les 20.25h (anunciat oficialment per la cadena a les 20.25h, y dos huevos duros) i les 20.55h de vegades tinc la sort de trovar-lo a la pantalla i aprofito per agafar alguna idea per a les carmanyoles de la setmana.
Normalment també per somriure una mica, que amb la que tenim a sobre entre tots plegats no és pas cap tonteria trobar-se espais positius en els càtodics elements.

Si no me'l trobo, aleshores canvio a la 2, on fan el concurs Gafapastas.
Una d'aquelles rareses televisives actuals on guanya el que sap respondre una pregunta i no pas la rubia de las tetas gordas o el capullo amb el paquet més ídem i amb el cervell més escarransit.


A sobre, una de les blocaires gastronòmiques més brillants, de fet és la Mar de brillant -i també amiga- és guionista del programa.
Ho dic per el tema de Código Cocina i tal: és brillant però també és amiga.
I bé, el Juanra Bonet sempre m'ha resultat un tio simpàtic. Si teniu una estona és una bona manera de passar una estoneta, aprendre alguna dada i somriure de tant en tant.

Tota aquesta parrafada televisiva és l'excusa per desfogar-me contra la publicitat excessiva, agrair el seu esforç a aquells que intenten fer televisió enginyosa i també com a forma d'introduir un platillo d'arròs que he adaptat veient una recepta arguiñanera.

Ell va fer un arroz montañés i jo n'he fet una versió d'arròs muntanyenc d'extraradi urbà.
On en Karlos hi posa conill, pollastre, costella i botifarra jo nomès hi poso pollastre (aquí perdem bona part del montanyerisme... però aconseguim aguantar el nom perque també hi afegim unes tompetetes de la mort que sempre donen als plats aquesta presència forestal que requereix un plat que porti la paraula montanya dins el nom). I on ell hi posa ceba jo ho potencío amb combinació de porro i ceba tendra.

Al final és un arròs, de gust potent -per això no fa falta coure'l amb brou, els ingredients ja donen un gust definit i profund- i realització fàcil. Apte per a cuina de matinada. Qui diu matinada, diu molta matinada.



Arròs muntanyenc d'extraradi urbà.

Ingredients:

400 grs de pollastre desossat (jo, pit i cuixa. Que hi hagi de tot)
100 grs. de trompetes de la mort seques.
Una ceba tendra gran
Un porro gran
Un pebrot verd gran
Un pebrot vermell gran
Un parell de pastanagues
300 grs d'arròs (millor si és rodonet, dels que xucla i absorveix força caldo)
Sal, oli, pebre
Una fulla de llorer
Un bon grapat de farigola (tomillo)

Per a la picada:

Unes ametlles torrades
Una galeta maria i mitja
Dues cullerades de salsa romesco
Una miqueta de farigola per a l'aroma final

Procediment:

Començem passant per la paella el pollastre. Amb una mica d'oli, sal i pebre. Quan el tenim enrossit el reservem i en el oli que ja hem perfumat amb el pollastre farem un sofregit amb la ceba, els pebrots verd i vermell i la pastanaga (tot tallat petitet). Li posarem el porro una mica més tard per a que no es cremi. Recordeu de salpebrar el sofregit quan començeu.

Opcionalment es pot posar una copeta de vi al final del sofregit, o fins i tot de vi ranci que sembla que ho fa tot més montanyenc. hehe!

Un cop tenim el fondo preparat, hi afegim les trompetes de la mort que hem tingut mentrestant en remull. Alerta que l'aigua del remull l'aprofitem per a la cocció que és molt perfumada. També afegim el llorer.

Hi posem l'arròs a daurar a la paella un parell de minuts i aleshores afegim l'aigua de les trompetes i també aigua fins a acompletar la mítica relació de doble d'aigua que d'arròs (i una mica més). Afegim el pollastre que jo he tallat a bocins per a fer-ho més adeqüat per a la carmanyola. Ho salpebrem tot i ja tenim el plat en plena producció.

Ho coem durant uns 16 o 17 minuts (cada arròs té el seu temps, alerta) i finalment preparem la picada amb el morter i la afegim a darrera hora per a perfumar.

L'Arguiñano li posava foie micuit a la picada, però em sembla que el foie sí que és molt poc montañes, heh!!

de cine news

Aquest dijous salta la noticia:


Hi haurà pel.lícula Hollywood-made sobre El Bulli. (Font: Europa-press)

"Tenemos aquí un productor de Hollywood, Jeff Kleeman, que se enamoró de El Bulli y hasta me escribía mails en catalán para decirme que había que hacer una película". Una cinta que se basará en los valores del "esfuezo" y la pasión por la cocina y que, según el propio Adrià "no será una película sobre El Bulli", propiamente dicha sino que será un film "acerca de las personas que lo realizan".

Donada la natura sferica de tot plegat, suposo que contemplaran fer-la en 3D, no? Quicir que seria lo suyo.
Hi ha el perill que conforme es va acabant la proposta gastronòmica del restaurant s'acavi veient massa la proposta accessòria del Bulli-business. Es clar que sempre es pot argumentar que és amb motius divulgatius.
En tot cas seria curiòs sentir un 'It's maaaaaaxiical'

y seguimos para Bingo, oiga!!

de casa en casa y cazuela por que me toca

La Laura tenia set anys i somreia en la penombra de l'habitació. Al seu àtic de Sots-director General de Serveis de la Chene, els pares havien convidat a uns pocs amics i a uns molts compromisos a sopar. Com sempre que hi havia un sopar d'aquest tipus, havia vingut aquell cuiner menut i eixerit, sempre carregant els estris dins una enorme maleta i que li picava l'ullet només entrar per la porta.

Els pares, nerviosos i preocupats, parlàven sobre els darrers detalls del menú mentre el cuiner anava tallant, reduint i trinxant els aliments fins a transformar-los en plats que sovint despertaven els Ohh! entre els acomodats assistents.

Abstreta del soroll de riures, copes trencades i cassòles remenades a la cuina, la Laura somreia a la penombra de la seva habitació. Demà, com cada vegada que venia aquell cuiner menut, es trovaria a la porta de l'habitació una petita figura delicadament tornejada sobre un vegetal. Un ànec de carbassa, un gat de patata, una tortuga de moniato, un come-cocos de llimona,...




Durant l'any 2010 els restaurants 'clandestins' van ocupar durant un temps les nostres pantalles blocaires i sobretot les pantalles catòdiques en reportatges d'españadirectos i altres programes de similar perfil.
Suposadament amagats, aquests restaurants donàven per la televisió adreçes, localitzacions i contrasenyes de pa sucat amb oli per a poder-hi accedir.
Devant el contrasentit, només quedava el somriure comprensiu amb l'empresari que fa el que pot per superar la tirania dels números a final de mes. Implacables.

Però hi ha altres iniciatives que són ja relativament comuns a la resta del gastromón occidental, no tant a casa nostra i que també són propostes de xefs, cuiners o empresaris dels de suor i pala.

Potser no han sortit a la tele, o potser sí, que jo en veig poca de tele. Un d'ells és amic meu, i aquest post parla de la seva proposta. És amic meu, es cuiner i cuina com els àngels.


Va ser el darrer diumenge quan em vaig assabentar que en Dani, desde fa cinc anys juntament amb el seu soci Eugen, es dediquen a cuinar menús a cases particulars a través de la proposta chefencasa.com
Venen a casa, fan inventari dels teus mitjans i et proposen un menú per a la data indicada. Quan arriba el dia, t'ho cuinen i si tens ganes i curiositat t'expliquen tots els processos i truquets de professional que fan servir.

Nosaltres els blocaires potser no sóm el public objectiu per a aquesta parella de cuiners, ja sabem que nosaltres ens ho jo-guisamos i ens ho jo-melocomamos bastant. Sino, quina gràcia tindria lo nostre, oi?

Imagineu la quantitat d'anècdotes i vivències que han acumulat aquest parell durant cinc anys cuinant a les cases dels clients. Deuen haver vist de tot no? Desde qui pot però no vol fins a qui vol però no pot.
Els hauran contractat algun comiat de soltera? Potser això exigiria un canvi de chaquetilla per samarreta de tirantes de chulazo i catxondeo general durant la vetllada?

En tot cas, va ser un descobriment divertit coneixer de primera mà detalls sobre aquests serveis i també que mica en mica es va estenent aquesta costum a casa nostra.
Acavarem sent europeus a temps o quan nosaltres aconseguim ser europeus ...a Europa ja seran xinesos?...

El temps ho dirà. Endavant els cuchillos cebolleros Dani!!

de solution is...

Hi ha posts que en la expectativa generada poden provocar un petit fracàs... és possible que sigui el cas. Sobretot donades les respostes a la pregunta sobre qué era el que sortia en aquesta foto:Molts heu estat els que heu dit que havia de ser alguna cosa complicada i que no podia ser el que semblava... però justament molts ho heu vist perfectament: són uns grans de raim vistos a través d'una ressonància magnètica. Fins i tot al Facebook hi ha qui ha endevinat que era 'una espècie de successió de imatges correlatives en forma de rodanxes d'uns grans de raïm'.
Jodó quina precissió en la resposta!!

Aquest cop no era una retorçada maniobra de distracció per confondre, simplement èren uns grans de raïm, com molts heu sabut veure.


La imatge la vaig trobar en aquest blog, http://insideinsides.blogspot.com/ , on l'autor hi recull ressonàncies de multitud de fruites a mode de curiositat i que permeten veure les estructures internes de les mateixes. De fet ja fa mooooolt de temps vaig posar una entrada amb una ressonància d'alguns vegetals, però al veure aquesta foto del raïm que em va semblar lleugerament hipnòtica vaig decidir proposar aquest petit joc.

Al blog podreu trobar altres imatges curioses sobre l'interior de vegetals:

Un meló amb una llima a l'interior (sí, ja sé, perqué hi ha ficat una llima? Doncs perque li va semblar curiós i punt...)

Un grup de mongetes...

Una carbassa sencera i 'a llàmines'

Una granada...

Resultat, al final la conclusió és clara: jo m'hipnotitzo amb molt poca cosa i vosaltres teniu bon ull!! :)

PD: Bé, alguns anònims el que tenen es una capacitat de cachondeo més gran que la torre d'Hèrcules, heh!! XD

de blog molt recomenable

I mentre esperem la resolució de la foto dinàmica misteriosa...

No és un blog de cuina. que d'aquests la majoria dels que llegiu per aquí ja en teniu controlats una bona quantitat.
És un blog d'humor. Es diu bloger de Niro i fa jocs de paraules amb noms de famosos. La coartada per incloure'l aquí? Alguns dels jocs són amb temàtica menjívola...



Gràcies al wookie per recomenar-ho de forma indirecta ;-)

deducció i endevinalla

M'he trobat amb això.... algú té idea de qué pot ser?

Avui per la nit confirmem la solució...

de festa grossa

Unes petites imatges d'un cap de setmana emotiu, energètic, dansaire i gastrobloc@ire. Un bloc no es un dietar? Qui ho diu. Desde la llibertat que dona no necessitar trascendir val la pena ballar amb els records d'un gan cap de setmana.

Començem amb un dissabte al matí i la presentació en societat del nou membre de la familia: en Blai, un campiò de profusa melena que anticipa un futur jevits, ouyeah!

Per dinar la tieta Mari ens va preparar Xató, un enorme mar i montanya de pollastre amb gambes (també enorme físicament, quin troç de cassola!!). I de postre un pastís de fruites meravellós per a celebrar els 83 anys de l'Angelina.




Un festival on vem portar l'ampolla de cava amb que ens va obsequiar en Tiriti a la darrera trobada. Gracies Lluis! A la teva salut!!

Per la nit, amb el temps justet -per a ser generosos- volem cap a Terrassa per a fotren's en vena un xute d'energia possitiva amb delafé i las flores azules.
Fins i tot amb el cantant lesionat són tremendos, alegres, festius i energètics. 100 minuts de ball on desvirtualitzem internetaires i que culminen amb la banda dançant a l'escenari mentre sona Dancing in the streets de Martha and the Vandellas. Tota una forma de predicar amb l'exemple la seva apología del ball.
Simplement, esto no se para y dale gas!!

I el diumenge al matí, encara amb la tonteria de la ballaruca al cos, al cor i als pensament... de cap a Ca l'Esteve a esmorzar amb en Xesco i en Dani. Com altres esmorzars de diumenge hi ha botifarres negra i crua, mongetes, pa amb tomàquet, i en Xesco ens sorprèn amb aquesta proposta de tonyina amb un escabetx i maduixes que ha versionat d'aquesta recepta de Gastronomiaycia.


I dilluns més, la vida no s'atura. Esto no se para.

depressa, corre, més encara, vaaaaaa!!!

Si ho pots fer ràpid fes-ho encara més ràpid.
Un nou concepte de cuina moderna, ràpida i tècnològica.

Speed Cooking.

Via Machacas y becarios.

Alguns comentaris via facebook i aquí mateix m'han fet reflexionar. Es veritat que es una pena jugar amb els aliments d'aquesta manera. No trec la entrada però aquí hi ha una demostració que de tant en tant també sabem reconeixer els nostres errors. :)

de wedding pack breaknews

Durant la passada trobada gastrobloc@ire en Tiriti ens va comentar durant la sobretaula que darrerament els restaurans de fast food estaven intentant cercar un nou nínxol de mercat en els casaments, aprofitant la crisi.

Devant la inicial incredulitat blocaire, vem fer les nostres típiques bromes i comentaris -amb el gintònic a la mà ens van semblar molt i molt graciosos els nostres comentaris, heh!-.
Però la realitat és persistent, i per molt que ens extranyi en Lluis tenia tota la raó del món. No ens extranya que en Lluis tingui rao, vull dir, una mica sí però no volia dir això. L'extrany és que en efecte MacDonald's ofereix aquest servei de banquetes de boda:

http://www.elmundo.es/mundodinero/2010/10/14/economia/1287042101.html
http://www.bodas.net/articulos/una-boda-barata-con-mcdonalds--c389
http://www.lavanguardia.es/economia/20101015/54023336800/mcdonald-s-abrira-sus-puertas-para-servir-banquetes-de-boda-en-sus-restaurantes.html

Però a mi tot això em sembla una xapussa, un nyap, una solució a mitjes.
Certament podem arreglar un casament de forma barateta i ultra informal però aquesta només és una de les parts que podem solucionar amb la cohartada de la crisi. Ja que ens hi posem dins el món del baratisme, fem-ho bé!

Com sempre, i en primicia desinformativa us portem a vosaltres la noticia. Perque on ens inventem una noticia, allà estarem al peu del canó amb les nostres carxofes mediàtiques:




Segons ha sabut la nostra redacció d'economia, es prepara un inminent acord entre tres grans empreses que oferiran un pack conjunt. L'objectiu és captar clientes entre totes aquelles parelles joves que vulguin fer un casament low-cost-fast-food-train-sostenible.




La proposta combinarà un recorregut per IKEA on els convidats compraran els mobles/regal per a la parella de nuvis amb opció a muntar-los in situ.
Un dinar de luxe al Macdonald's amb un tòpping especial per als gelats sundae i anells de casament en forma de aros de cebolla.
I finalment un Bonotren Casament de Rodalíes que permetrà a tots els convidats tornar a casa sense haver de passar cap incòmode control d'alcohol.lèmia! A un problema (el casament) tres solucions.


Fonts directives desconsultades per decuina.net han afirmat estar convencuts de l'exit de la inciativa. I de fet està en estudi ofertar un a les parelles que busquin exclusivitat i marcar perfil propi la possibilitat que Ronald MacDonald sigui l'oficiant de la cerimònia del casament.
Pagant, es clar.

de matinada han cuinat, que volen aquesta gent, que cuina de matinada

Aquest plat de cigrons amb bacallà s'ha cuinat de matinada, amb la pluja repicant la barana, sabatilles de felpa i la foscor, rodejant la casa.


Cigrons amb bacallà, de matinada.

Ingredients:
Per a coure els cigrons
Aprox mig kilo de cigrons secs posats a remullar mínim 12 hores (1 kilo de cigrons si ja són cuits)
La part verda de tres porros
Una dent d'all
Una pastanaga
sal, oli, pebre

Per a la salsa:
Una ceba tendra grossa
Un pebrot verd
Un pebrot vermell
Una cullerada de tomàquet doble concentrat
Dues cullerades de salsa romesco
Sal, oli, pebre.


I finalment el bacallà dessalat aprox 400 grs.


Procediment:
Posem el cigrons en fred a la olla superràpida, amb la part verda dels porris, l'all i la pastanaga. Una mica de sal, pebre i oli i els courem 18 minuts en la posició '2'. Amb això tenim uns cigrons lleugerament perfumats cuits però no estovats.
Mentre es couen els cigrons, daurem la ceba en una cassola i quan la tenim lleugerament daurada li afegim els pebrots tallats petits. Salpebrem. Ho deixem uns minuts fins que el pebrot està cuit.

Quan ja està cuit, afegim el tomàquet doble concentrat i el romesco (també serveix salsa de calçots). Triturem fins a obtenir la textura de salsa que ens agradi. Per a aclarir la salsa ja que queda molt espessa podem fer servir aigua de coure els cigrons o de dessalar el bacallà. Segons com la tinguem de salada, amb compte.

Hi aboquem els cigrons i els coem uns 8-10 mins més a foc lent.

Mentre couen els cigrons, tallem el bacallà dessalat en bocins grans. La gràcia es que desprès els trobem a la boca ja que si els fem molt petits al coure una mica es desfàn i ja no gaudirm de la seva deliciosa textura.

Finalment aboquem el bacallà amb els cigrons i la salsa i amb molt de compte els hi donem unes petites voltes sense que es trenqui el bacallà. Jo ho faig fora del foc perque amb la temperatura que tenen els cigrons ja couen el bacallà i queda al punt que a mi m'agrada.

Opcionalment podem decorar amb julivert...

I ja podem posar-ho als tàpers o carmanyoles per gaudir durant el dinar el merescut descans dels guerrers!!

de visita a la Pedrera: sempre val la pena.

A l'edifici que més m'agrada de Barcelona han inaugurat una exposició sobre art i menjar. El nom de la mateixa és simple i descriptiu:


Suposo que hi haurà arguments per defensar la utilització del nom d'Adrià. Vaja, segur. Perque tothom sap que no nombrás a Adrià en vano.
El que passa es que jo començo a estar saturat de que a cada cantonada de qualsevol sarau institucional que es munti a casa nostra algú trobi raonable i necessari posar-hi el nom del gurú.
Com que una de les seccions d'exposició està dedicat a obres inspirades en la cuina del Bulli aquest cop no ha fet falta calçador.


http://obrasocial.caixacatalunya.com/osocial/idiomes/1/fitxers/agenda_actividades/marz_cas/index_send.html

Exposición sobre la relación que el arte y la comida han mantenido a lo largo de la historia moderna. El título refleja la doble línea conceptual en la que se organiza la muestra: la comida como alimento y la comida como acto.



La exposición se organiza en tres grandes ámbitos: la evolución del género de la naturaleza muerta desde sus orígenes hasta las primeras vanguardias del s. XX; la presencia de la comida y el acto de comer en el arte de los años 60 y 70; y la relación de algunos artistas con la gastronomía a partir de sus restaurantes.



Encontraremos una selección de piezas de artistas que van desde Van der Hamen, J. G. Hinz, Juan de Zurbarán, Picasso, Ben Nicholson, Oscar Domínguez, Salvador Dalí, René Magritte, Luis Fernández, Arman, Dieter Roth, Richard Hamilton, Cildo Meireles, Josep Bueys, Marcel Broodthaers, Miralda y Miquel Barceló, sólo por mencionar algunos.



En la exposición participa el reconocido y mundialmente famoso cocinero Ferran Adrià, que culmina la última parte de la exposición en una muestra sobre cómo la excelencia puede elevar la cocina al nivel del arte.



Jo no hi he anat encara, es clar. Però hi penso anar, tot i que la majoria de les obres que he trobat fotografiades per internet no m'han cridat molt l'atenció. Penso que la proposta es prou interessant com per a que mereixi una visita personal i en tot cas mai es pot deixar passar una oportunitat de visitar La Pedrera.

depression cooking

94 anys i la Clara porta tres temporades de showcooking online explicant receptes i solucions que va degustar i patir durant la Gran depresió dels anys 30 del segle passat.

Potser la Clara patís la depresió econòmica però està clar que tant ella com el promotor de la idea (un tal Christopher) no tenen cap intenció de tonar a passar-ho malament: ja hi ha a la venda els DVD i el llibre.
I canal al Youtube (no oblidem que l'origen precisament és el de programa de cuina online)

En tot cas, no deixa de ser encomiable veure a la dona de 94 tacos currant-se les receptes devant la càmera i també va bé gaudir de tant en tant del muntatge de video lent i assossegat que requereix l'amfitriona.

Ara a tots nosaltres també ens envolta la crisi, una crisi dura que mentalment està resultant llarga i que apreta a amics i families. En molts casos ens obliga a cercar ben endins per trobar les ganes i l'alegria de sortir a menjar-se la vida per el mati.
No passa res, no podràn amb nosaltres.
Encara que de vegades ens haguem de seure uns instants per recuperar forces.

Als 'programes' de la Clara no hi trobarem acudits vascos, ni paraules cultèrrimes Pradenques, ni ninots mecànics xerraires Oteizians. Hi trobarem la Clara, la seva cuina de la depresió (potser, per a alguns, depresiva?) i una idea que malgrat la mercadotècnia (inevitable?) m'ha resultat agradable per la seva senzillesa.
Una idea que recull -aquesta vegada sí i en primera persona- una memòria cul.linaria i popular.
Una memòria ianqui, certament. Però conectada d'alguna manera amb la gana que van passar alguns dels nostres avis i pares.



El meu pare m'ha explicat moltes vegades com al barri d'el Polvorín -dir-li barrio de aluvión és poc- menjàven les flors que trobàven al camp, les pells de plàtan de les escombraries dels rics i com n'hi havia que vivíen de llogar els òssos del pernil per quarts d'hora.

La gent llogava l'òs per a tenir-lo una estoneta al caldo, per extreure'n la substància, l'aroma.
Infusió de pernil.
El nom de l'ofici, una genialitat del populatxo: el sustanciero.

Cuina de la depresió. Amanida de dent de lleò

I si algú tinguès els collons de muntar una proposta amb les nostres receptes de pre-guerra i post-guerra? Nah, no caerà esa breva.

de calçoting in the rain, porque nosotros lo valemos.

La meva calçotada ideal és a l'aire lliure amb els calçots cremant-se en foguera viva i fum que arriba en cops d'aire. Però ahir el govern no va fer bé la seva feina i va ploure a bots i a barrals. Perque dic jo que d'algú serà la culpa no? I no serà pas nostre, serà del govern no?

Dissabte els bombers rebien 156 avisos per causa de la pluja mantinguda i alevosa del dissabte. Dissabte vem haver de suspendre la visita als horts i cellers de Ca l'Esteve, suspendre la recol.lecció de calçots i la visita a la masia de cultius ecològics.

Gaudir d'una calçotada de dimensions hercúlees enmig d'un ambient d'alegria -per moments tiriti-embogida- plats de raccions titàniques, blocaires perracos passant-se el porrò i pluja repicant a les finestres... pot no ser la calçotada tècnicament ideal, però s'apropa bastant al que podria ser una trobada èpicament rodona.


Es cert que les circunstàncies van causar alguna baixa de darrera hora que ens va enfosquir una mica el panorama: ens agrada compartir. Però com us he dit abans, la culpa sense dubte ha de ser del govern i no s'hi pot fer gaire més.

La tripulació de Ca l'Esteve ens va proposar substituir la passejada per els horts amb una visita a la enorme cuina i una xerrada introductoria del cap de sala i sumiller Esteve Esteve. Ens va explicar quina filosofia apliquen a la el.laboració dels seus vins i també quines són les seves intencions de cara al futur pròxim: la propera temporada ens oferiran un vi blanc com a novetat. Els que tenim reina galega del nostre cor a casa hi estem molt a favor, seduits per les bondats del vi celtiña.

No poden faltar les paraules institucionals, i tot i així sinceres, d'agraiment a tots els assistens de part del col.lectiu Trobades Gastrobloc@ires (gastromimix, misrestaurants, decuina).
Trenta dues gràcies per (ahir literalment) mullar-vos el cul i acudir a la trobada.
Gràcies Xesco per passejar-nos per la vostra cuina, cosa que saps que ens posa gastropalotes. Gràcies Maria per posarnos-ho fàcil i senzill i gràcies Esteve per les teves explicacions.

Abans de passar-vos les fotos dels suculents plats, deixeu-me fer un parell o tres d'apunts. Potser acabin sent quatre, que ja em conec.

1. Impagable moment d'absoluta confusió de Manuel -cocinillasonline- amb el que hem compartit ja tantes trobades. Al anar saludant a la arribada, en Massitet el saluda dient-li 'Ah, Hola! ¿Quien eres? ¿Cual es tu blog?-. Va ser mig segón d'expresió sorpresa i confusa, però un mig segòn impagable.

2. Divertits minuts amb la foto col.lectiva que ens va fer Enrique, fotògraf de la revista CUINA per il.lustrar un reportatge sobre els bloguers gastronòmics catalans que apareixerà en el número de Maig.

(foto: Sara Maria)

3. Menció especial per Anna i Mai (i parelles) que van venir desde Lleida i Reus a la trobada. Llaugera emoció donades les circunstàncies.

4. Premi especial del jurado a la crònica més matinera i ajustada per a Manel àlies el generòs. Com sempre demostrant mestratge.

5. Calçoting in the rain és powered by Calpena i Massitet, que ho van proposar com a encertada etiqueta per a twitejar la jornada.

6. Moment també històric quan en Manel per un cop es vesteix de periodista liante i li 'chiva' al Tiriti que la parella de l'Anna Hallado està denigrant la cuina catalana. Reacció inmediata del més gran amb estupor del pobre interpel.lat que no tenia ni idea de per on li venien les puyes. El Manel vermell de riure, el Tiriti desatado i al final tots rient un cop aclarida la broma. Grandiós.

I finalment, last but not least, finally... el menú del que vem gaudir entre tots, entre riures, somriures i més riures.

Amanida amb encurtits casolans, croquetes i fuet, tants calçots com puguis menjar, fideuà, carns variades amb menció especial a la botifarra negra i crema catalana amb nata per acabar. Si, ja ho sé... ayer fuimos chicos dietéticamente malos.

I només em resta afegir, que si Felipe II haguès enviat una colla de blocaires alegres i gastròfags a lluitar contra els elements, una altra cara li hagués quedat al final de la batalla.