M'ho vaig passar pipa conversant amb aquest periodista de raça.
Fem-ho explícit: sortir al CUINA és per a mi un honor i goig absolut, que poc haguès imaginat fa quatre anys quan vaig començar a passejar per aquest barri.
I despatxat el xupa-pollisme, parlem del reportatge.
Al CUINA han fet un retrat ampli del que per a molts significa tenir un blog. Ha parlat amb blocaires joves i brillants, o amb altres més experimentats en el gènere periodístic. Cuiners amb blog, ex-blocaires i en general blocaires de tota mena i pelatge. Alguns els coneixia i a altres els he descobert tot just ara llegint... perfecte. No?
En general no puc més que estar d'acord amb la imatge que transmet el reportatge del nostre petit univers. Com vem parlar el dia de la xerrada amb el Francesc, és impossible reflectir tota la diversistat d'aproximacions i enfocs dels diferents blocaires.
Cadascú té una forma de viure la vida, i per tant, una forma de fer i entendre el seu blog.
El blocaire és per definició, independent i lliure. Com a mínim la gran majoria.
Ens trobem, compartim, gaudim i formem part d'un tot per agregació. No estem gaire organitzats i en essència sóm individus que funcionem de forma autònoma.
Cal no oblidar-ho perque sino alguns dels que s'acostin a fer una mirada al nostre món podrien pensar que som una mena de club organitzat on tots cerquem el mateix i remem en una mateixa direcció. Nideconya.
Dins el reportatge hi ha temps per a tot, per a lloar alguns dels aspectes que indubtablement adornen aquest mitjà de comunicació personal, explicar algunes de les raons que a tots ens han portat a escriure o llegir blocs...
També n'hi ha per resaltar aspectes que per una part són criticables (sovint ens manca debat i intercanvi positiu de parers) i per altra banda reflecteixen un dels punts que més m'agrada de tota aquesta moguda: estem aquí per a divertir-nos i compartir.
L'ambient és en general molt positiu.
I altres posen el dit a la nafra sobre alguns dels aspectes més preocupants del futur del moviment blocaire, tot i que el tò és sota el meu paladar un pel massa dramàtic: alguns van cap aquí però n'hi ha molts que no hi van!
(nota mental: a veure quan faig el sempre posposat post sobre els concursos als blogs... )
Jo he de discrepar en que la credibilitat disminueixi per el fet d'acceptar o no un sopar o un producte. Pt fer-ho o no, depen molt del blog. És una discusió recurrent que s'escapa del motiu d'aquesta entrada, però com a mínim quedi escrita la meva petita objecció :)
En tot cas,vull expressar l'agraiment a la revista per haver-nos dedicat aquesta mirada.
I a en Francesc per l'aproximació que n'ha fet. Desconec si normalment els periodistes dediquen sempre tant de temps a documentar-se i parlar amb els interessats. Crec que alguns sí, que la majoria voldrien i no poden i que alguns podrien i no volen.
I ja posats a calzón quitado, aquesta ha estat una mirada que trobo absolutament merescuda -parlo sobre el col.lectiu blocaire- i fins i tot m'atreviria a suggerir que tardana: n'hi ha que fa anys que estan teclejant i fent una feina fantàstica!!
PD:
M'ha costat arribar a tenir el reportatge, als dos punts de venda del meu poble d'extraradi ja no els hi quedàven exemplars. Gràcies a la Xaro que m'ha enviat el reportatge escanejat, com ja t'he dit per mail: eres una mujé mú digna de admirá! ;-)
Venim del post,
venim del sud,
del pc endins
del Mac enllà.
I teclejem per postejar
i postejem per teclejar.
venim del sud,
del pc endins
del Mac enllà.
I teclejem per postejar
i postejem per teclejar.