de faves fever

Avui hem dinat a Ca l'Esteve, dinar que mereix la seva propia crònica tant perque ho hem fet amb els pares -que estan amb nosaltres pasant els dies de festa- com perque com sempre ha estat un festival de sabors, aromes i colors.

Però abans d'anar a dormir, deixeu-me que us exhorti, recomani, impulsi, empenyi, reivindiqui, demani, supliqui, suggereixi, aconselli, somrigui i comparteixi.

Si voleu mastegar un troç de primavera, literalment, aneu fins a Castellbisbal i demaneu una amanida de favetes acabades de collir.
Minúscules com perdigons, són realment el vegetal més honorable amb el que he tingut el plaer de creuar-me en una taula. I en conec uns quants de molt honorables.

Al sopar encara en parlàvem, perque discutiem si de tan tendres que són no feia falta cap mena de cocció. Concedint que es poden menjar crues de tan tendres, jo defensava que estaven lleugerament blanquejades (es a dir escaldades molt breument). Una consulta al Xesco m'ha donat la rao i tema sanjat, heh!

Quan hem arribat al restaurant, el patriarca venia de l'hort amb el tractor i tres o quatre caixes de favetes.
No digo más porque no hace falta.