de Semproniana Chronicle

Trobar-te a la vida amb l'Ada Parellada és una mica com trobar-te a Momo quan ja ha crescut. Vull dir, recordeu aquell personatge de la novel.la de Michael Ende, que s'enfrontava tota soleta amb l'ajut de la tortuga Casiopea contra els implacables homes de gris lladres del temps?


Enmig d'aquella bogeria de pressa, grisor, fredor i al.lienació vital, Momo rescatava el color i l'alegria de viure. Momo donava molta canya als homenots lladres del temps.

Doncs l'Ada me la recorda una mica. Ella i el seu restaurant, el Semproniana, tan ple de color que per instants podries pensar que estas en algun local digne de la vitalitat del tròpic. Aquesta venada tropical és una pinzellada que passa depressa, perque en realitat tota la decoració està plena del que podriem anomenar estil 'no ens cal ser moderns, però cuidem tots els detalls' o 'no hi trobaràs carrincloneria però hi tenim un toc català' o... que se jo.

Un lloc amb aquell terra del que Josep Lluis Nuñez anomenaria 'llambordins' de vius colors (concretament el terra de la zona de la recepció és preciós) ...

... aquell passadís de fusta encorvada, aquell sostre alt de volta vista, quadres per tot arreu i un moble llibreria amb uns volums... que per la pinta d'antiguitat farien salivar a més de un que jo em se.
I el color, que no se m'oblidi parlar del color.

I enmig de tot, la Momo/Ada o Ada/Momo. Permanent lluita contra el temps per arribar a fer més i millor. Hores afegides a les hores i per a no parar sobre campana una altra hora més.
El resum és...

Ens va explicar com havia estat per el matí fen un taller de cuina per a nens de tres anys. Tres anys? Nos hemos vuelto locos o qué?
Doncs deu ser, perque li han ofert la possibilitat de fer tallers de cuina per a nens de 0 a 3 anys. Cursos per a nens de 9 mesos?Absurd oi? No se si es plantejarà el repte, ara que ahir a tots ens va semblar ciencia ficció o alguna cosa encara més allunyada de la realitat.

Arribem tard al Semproniana, per culpa d'un retard de més de 4 hores en el vol de Vueling entre A Coruña i Barcelona. Ens disculpem amb la jefa i ens caguem en els morts de Vueling.
L'Ada es preocupa de canviar-nos l'espelma de la taula per una que faci més llum. Detalls, detalls. I cada cop els problemes queden més lluny, al carrer, enllà de la porta.

Deixem que ens faci de cicerone per la seva proposta cul.linaria, menjarem el que ens diguis Ada.

I la Momo ens proposa una cremeta de coliflor amb quicos, un zapping (recull de 6 dels seus plats emblematics en versió miniatura), un suquet d'esturió dels Pirineus i una galta de vedella cuinada amb garnacha. I uns postres, es clar.

Petarem, està claríssim. I galta? Sí, ens comfessa que li agrada proposar de tant en tant plats fora de la seva temporada natural. Acceptem el joc, veiem la galta i subimos veinte pavos las apuestas.

A continuació el meu petit resum dels plats. Ja sabeu que jo de crític gastronòmic rien de rien així que simplement us explico la sensació que vaig tenir amb cadascún d'ells.

Entrants.

Per començar, uns allets encurtits que deuen estar blanquejats (deducció meva) perque mantenen part de l'aroma però no estàn forts ni repeteixen. Potser el mateix encurtit ja ho provoca, però a mi m'agrada imaginar que s'han blanquejat primer...


Una cremeta suau amb un punt cruixent, coliflor en crema. Blanc inmaculat que adoro desde fa temps i que fins i tot he arribat a emprar com a salsa. Molt bona.


Zapping.

L'Ada ens recomana menjar primer les tres miniatures més properes al comensal, que són les calentes. Jo sóc obedient (algú podria dir mansoi) de mena.
Però un cop tastat l'arròs Venere amb sobrassada i parmesà decideixo deixar-lo per al final. Sempre em deixo per al final el que més m'agrada. Brutalèrrim.


El canelò amb salsa de cep està boníssim, la salsa és potent i profunda. I el farcellet de dàtil i brie també m'agrada tot i que dels tres calents és el que menys em convenç. Algún havia de ser per força, no? (és el principi de Dirichlet(aquí), si no ho esmento... revento)

L'arengada amb taronja i mascarpone és d'impresió. Tot junt a la boca un mos dels que recordes per anys. Una passada. I aquesta la puc fer a casa! muha-muha-muhahahaha.

Els xips són de pastanaga i de remolatxa, en aquest plat res és el que sembla: la trufa és de foie. I el pulpo a feira, tot en una mossegada: cachelo, polvo, allioli i pebre vermell. Una delícia.

La meva naturalesa em dona peu a la primera relliscada de la nit: he comfós el platet de pissarra que tenim cadascú amb un 'posavasos'.
Mitg sopar amb l'ampolla d'aigua a sobre del platet del pa!! No us ho creieu? Mireu, mireu la foto del zapping.

Com a excusa argumento la meva condició de ciutadà d'extraradi on mai hem pensat en posar un platet de pissarra per al pa de cada comensal. Miro a l'Ada mentre li explico, riu i no se si cola, però per si de cas ja no trec el pa del seu lloc. sóc lent però... ho he entés.


Suquet d'esturió.

Acte seguit apareix en escena l'esturió del Pirineu. L'esturió és un peix que va venir de fora però ara viu i treballa a Catalunya... li donem el carnet o no? hehehe.


Sembla ser que comercialitzar només el caviar no acaba de ser rentable amb els set anys que necessites per a que una femella sigui productiva. Així que també en comercialitzen la carn, que és gustosa i potent.
Tot i no ser pas el mateix, a mi em recorda el gust del peix que de petit a casa en deien 'cazón' però amb una textura molt més suau i deliciosament similar a la del bacallà: es desfà a 'làmines'.

I un suquet, aixxxxxxxxxx, un suquet que a mode de poció màgica em dona el valor per a atrevir-me a fer un suggeriment a algú com l'Ada.
'Al que li demani el suquet se li ha d'oferir el pa a doble o triple preu'
Segur que el compra!! Val la pena!! S'ha de sucar aquest suquet!! És la llei oferta-demanda, paguen segur!!

Ho dec haver dit amb un gest massa greu, perque l'Ada interpreta que em queixo de que falta pa. Mecachis! Ara que m'havia llençat a fer una broma i em prenen en serio!! Normalment em passa al revés.


Galta.

Arriba la galta de vedella. Que és fora de temporada però no pas d'outlet (broma semi-privada). És tan tendre (però taaaaaaaaant) i tant concentrada la salsa que li pregunto si està feta a baixa temperatura. L'Ada em diu que no -i segurament pensa, mira, un altre panoli que es creu que per coure bé només es pot fer a baixa temperatura-. Juer, acabaré amb el pleno al quince.

La garnatxa li queda molt bé, i jo normalment he menjat sempre galta de porc. La de vedella té un gust més ... boví? Es que no se com definir-ho. Molt i molt bona, mossegades de tradició melosa es com ho puc definir.

Imaginava els òssos al forn, daurant-se i les hores de cocció per a fer el fons de carn. Oh, dios-mi-o.

Postres.

En aquest moment l'Ada es demana una Moritz 0,0 i seu a la taula amb nosaltres per xerrar i comentar.
Se la veu cansada i ens explica el perqué: molta feina i moltes coses en paralel. Aquí neix la meva asociació amb la heroina infantil que lluita contra els homes grisos. Et parla de projectes, feines, col.laboracions i li acaba sortint la familia, els seus i les ganes que la gent en general menjem millor. La Ada tira al monte.

Mola coneixer quina ha estat la única vegada que s'ha permés contestar a un client... en 18 anys de Semproniana.
O com han arribat a tenir 5 restaurants funcionant alhora (ara en tenen tres, que ja té tela) i també mola molt sentir com desgrana estratègies i esforços per mantenir l'equilibri en un horari esbojarrat.
Comentar el progressiu augment de personal vingut de fora en els restaurants de casa nostra: que passa que nosaltres no volem treballar nits i caps de setmana? Molt probablement.
Estiro els minuts, gaudint del privilegi de la conversa.

No podia faltar el moment de comentar el seu llibre 'Com fet a casa' i dir que ens esmorzem els diumenges amb les ensaimades farcides de plàtan i xocolata. YumYum!!


Al final de la nit, ja a quarts d'una de la matinada, marxo amb la convicció d'haver-la retingut massa estona fora del seu temps de descans.
I també amb la recança de no haver tingut el senderi de saludar o com a mínim proposar-ho al Joan, Xef de la cuina Semproniana. Bé es mereix que li reconeguin l'esforç i la dedicació no? Amb la oportunita de coneixer xefs que m'ha donat la vida el darrer any, he aprés que als bons la inspiració sempre els agafa treballant.

Al final, mentre ens dirigim al cotxe... una darrera pinzellada: Momo passa en la seva scooter per el nostre costat i ens saluda braç en alt mentre es perd muntaner enllà.

Porque el tiempo es vida. Y la vida reside en el corazón.

Y nadie lo sabe tan bien, precisamente, como los hombres

grises. Nadie sabía apreciar tan bien el valor de una hora,

de un minuto, de un segundo de vida, incluso, como ellos.

Claro que lo apreciaban a su manera, como las sanguijuelas

aprecian la sangre, y así actuaban.

Momo - Michael Ende.

Sabeu que sóc? Un cabrón con suerte.

de doble o nada enrovellats

29 ous de doble rovell en una caixa de 30... tela.

Hi ha clarament explicacions raonables al tema, perque està clar que les probabilitats són ínfinitessimals... si trobar-ne un fa festa, trobar-ne 29 d'una tacada és una orgia rovellística, no?

dels post-it amb forma de fruita en 3D: kudamemo

Bé, o sigui, hi ha coses i coses. I una cosa pot ser maca i continuar sent pràctica. És com hauria de ser quan parlem d'objectes d'ús quotidià, no? El sentit estètic de la vida ja ens va ser recordat per el gran Ivá (we miss you, man) a través del seu Makinavaja.


El que passa és que si ets sensible i pobre, estás jodío.

Molt probablement, si ets pobre, la vida et forci a escollir: 2$ de mitjana per els blocs de Post-it més fashion i estètics (i alimenticis) del món... poden ser un escull insuperable.

Són obra de l'estudi japonés d-Bros . L'invent es diu Kudamemo. Que és una derivació del mot japonés kudamono que significa 'fruita'. Ara que com he dit abans, pagar 2$ per poder anotar fashionalment que cal comprar suavitzant...

Preciosos, sí. Pero No. Gràcies.
No es mi mundo, mi mundo es el de la gent normal.

A través d'area visual

de Really True Veritable Internet Spirit amb betes i clicks

L'Anna és una noia que és simpatiquíssima i a part en sap un tou d'això del 2.0.
Sempre que entro al seu blog betes i clicks aprenc coses noves que van com a minim desde curioses fins a algunes de molt pràctiques.
I de vegades fins i tot les he aplicat a la meva vida digital.

I amb aquest esperit tan genuí d'internet que la caracteritza (comparteix, difón, somriu i socialitza) estrena un curs GRATUIT per a totes les persones que vulguin començar un blog.

Ah, que molts dels que passeu per aquí ja teniu un blog? No passa res perque he preguntat i l'Anna ens assegura que alguna cosa nova i interessant també hi trobarem els veteranus!!

Però també em consta que alguns dels que passeu per aquí ho trobaran d'allò més interessant.... O NO? Eh estimado progenito? :D

La mare de la criatura explica millor que ningú de que va la cosa A LA SEVA ENTRADA. Però aquest breu resum us ha de servir per copsar l'esperit de la cosa.

El curs és OBERT a tothom que li interessi i TOTALMENT GRATUÏT. Només cal que segueixis els articles que anirem publicant a partir de dilluns que ve, 4 de juliol i fins a final de mes, cada dilluns, dimecres i divendres.

Si hi passeu encuriosits, us recomano que feu una volteta per el barri.
Ja veureu com hi trobeu coses boniques (potser no tant aquells que li tenen mania al 2.0 de la xarxa social, algun dels quals anonimeja per aquí hahahaha)

No se exactament com es posa un d'empeus per aplaudir amb les orelles en aquest agitat món de les xarxes i els internets.

Però us asseguro que quan em trobo iniciatives com aquesta (o com la d'en Martí compartint tot un any d'aprenentatge de forma altruista...) se me pone gallina de piel.
Es clar que si algú es fixa en que l'afortunada guanyadora de la memoria impresa del Martí és l'Anna... li pot semblar tot una mica endogàmic! hehehe.
El random és així, senyors!!!

Això sí, de cara a l'estiu i gràcies a betes i clicks... a alguns sen's ha girat feina!!!!

de Regreso Al Espagueti (Pasta McFly experience)

Fa uns dies vaig tenir 'la sort' de trobar-me a casa la meva xermaneta amb uns paquets d'espagueti pleistocènics però conservats en condicions d'alacena estàndar durant molts anys. Concretament caducats uns al 2002 i els altres al 2005.

Les circumstàncies per les que aquests supervivents estirats han arribat fins als nostres dies se m'escapen, ja que la xermaneta té el costum de catalogar, endreçar i quadricular tots els productes que volten per la seva cuina. No vaig voler preguntar. Simplement em va dir 'mira aquests espaguetis, a veure si endevinem quant de temps fa que van caducar'.


D'entrada i un cop fet l'acudit de portar aquells fòssils al Museu d'Història Natural per a ser exchibits com spagutefiis petrofilus... per algun obscur mecanisme de la meva psique vaig pensar que aquella oportunitat em podia servir per a experimentar una mica i aprendre alguna tonteria poc útil.

Aquest obscur mecanisme és el que jo anomeno curiositat. Hi ha qui pensa que la curiositat només resta marcador de vida als felins domèstics, però a mí em sembla que la curiositat ben entesa és en general, una bona cosa.


Són cuinables uns espaguetis caducats fa nou anys?
I si ho són, ha canviat gaire el temps necessari de cocció?
Item plus, és comestible el resultat tot i haver més que triplicat el temps màxim de consum recomanat?

Als listillos dels collons, com ho és aquí yours truly, al mateix ritme al que sen's apareixen preguntes... sovint també el.laborem la corresponent teoria o hipòtesi de resposta.
I es clar, el listillo que porto a dins estava de guardia. Semper fidelis!.

El primer que vaig pensar és que si la pasta de blat dur és una barreja de la sèmola amb aigua, i que la diferència de la pasta fresca a la pasta dura és només el grau d'assecament... per força m'havia de trobar devant de probablement la pasta més seca que mai hagués pogut veure.
9 anys assecant-se són molts anys.

Una Nefertitti de les pastes, una autèntica Mòmia!


I per tant, si la diferència de temps de cocció entre la pasta fresca (que conté molta humitat) amb la pasta seca (aprox. un 12% d'humitat) és gran, aquests espaguèti havien de tenir un temps de cocció encara més gran!

A banda, encara que el contingut en greix és baix, per força s'havia de produir un procés oxidatiu (allò que es coneix com enranciamiento) i per tant el gust s'havia de veure afectat per el temps, no?
O potser el temps degradaba la qualitat del midó? Benvolguda proteina que dona estructura a la pasta. De forma que en resultaria una pasta que passaria de l'estat sec al 'blandorro' sense passar per la casella de 'al dente'... ah, sí, allò també era probable.
No paraba de barrinar, estava en ratxa!!


Hipòtesi:

El paquet més antic, contindrà menys aigua i per tant trigarà més en hidratar-se i coure.
Possible canvi de sabor.

Metodologia:

Controlar el temps de cocció de tres espaguetis diferents, els del 2002, els del 2005 i uns d'actuals. Les marques no eren les mateixes (2002 Lidl, 2005 Carrefour i 2011 Mercadona) però era el material disponible.
Com a forma de control del punt de cocció, anar tirant els espagueti cada minut contra el marbre de la cuina fins que es queda l'espagueti enganxat. I posteriorment trobar el temps necessari per a arribar al punt de 'al dente' per a cada paquet.

Dit i fet, vaig posar els espaguetis dins la meva màquina Delorean particular i em vaig disposar a mesurar el pas del temps...


Resultats:

1. La primera en la frente em va arribar quan vaig pesar els paquets -tots sense obrir- i em vaig trobar que els tres mantenien exàctament el pes que se suposava havien de tenir. On estava la pèrdua d'aigua dels paquets antics que jo havia imaginat? No s'havia evaporat res desde el 2002? Ai ai ai...

2. Aquesta és la taula de temps de cocció i enganxament dels tres paquets. Em sembla que parla per sí mateixa...

I jo que m'esperava trobar una bonita gràfica exponencial augmentant amb el temps i em trobo que no hi ha canvis significatius en el temps!!


Conclusions:

1. El temps idèntic de cocció tant per arribar al punt en que s'enganxen a la paret com al punt 'al dente' i que tampoc no canvii el sabor demostra clarament que es podrien fabricar bunkers amb la pasta seca: és bàsicament inalterable al pas del temps en escala humana.

Com que no queda prou clar (el Manel m'ho pregunta als comentaris) afegeixo:
El resultat de sabor és idèntic per al meu paladar, i he gosat tastar-los -tot i que no he menjat pas una racció sencera- i també puc dir que són comestibles.
De moment cap seqüela i ja fa més de 24 hores hehehe.

2. Si alguna vegada la reina del meu cor i jo sóm protagonistes del mecanoscrit del tercer origen cercaré paquets de pasta entre les restes de la humanitat perduda, si aconsegueixo encendre foc estic salvat a nivell alimentari per com a mínim una dècada!

3. Quan tinc un pont de tres dies de festa aprofito per a fer les meves tonteries. I que me quiten lo bailao.

de campanya a favor del càlcul per part de Coca-Cola.

Encomiable campanya televisiva machacona de la multinacional Coca-Cola per a promoure l'ús de les matemàtiques al nostre pais durant aquest estiu.
Perque jo sé que ells no es pensen que som tontos, sino que simplement estimulen la nostra capacitat de càlcul. Subvenció desde la Chene és el que mereixen!!!
I això que no tinc en compte que ara hi ha ampolles de 2l amb un 10% gratis extra al lineal.





Que mala gent el meu veí: m'ha dit que en realitat ens volen fer com als veins del nord. Als que ja no els hi posen les ampolles de 2 litres als supermercats i només hi ha la de 1,5 litres. Mateix preu menor quantitat, ja sabeu. Això ho diu perque ell no les va trobar en el seu darrer viatge a Ceret.

Cada marca pot vendre al preu que li sembli, que ja comprarem o no. Però promocionar a la tele com a gran oferta econòmica de l'estiu la versió 1,5 lts quan tú mateix vens la versió de 2 lts més barata (proporcionalment) em sembla una mica... malament.

Però espera, que això ho està escrivint el meu veí!
Jo en realitat penso que no és més que un exercici extra per als cuadernos de verano Santillana. Sujuro per Snoopy.

del menaje y los famosos. Hoy, Íñigo Montoya.

De la terra de la esperança i les oportunitats ens arriba el veritable gadget de cuina que tot admirador d'Iñigo Montoya -el putu amo- hauria de tenir. La veritable rascleta-espasa per a la barbacoa.
Ideal per a coure amb la tècnica de CapoFerro!!

(A la venda realment en aquesta tenda online)

deme todos los que le queden!!!

Avui post subjectiu i bifàsic.

Primer una petita mostra de la meva opinió sobre el petardeig de Sant Joan.
Ja ho ha explicat molt bé l'Òscar del blog ultra-recomanable 'the lost art of keeping a secret' > Aquí

Ell, com que és pare de familia i home assenyat (no t'enfadis Òscar, és una llicència poètica) ho expresa de forma contundent però educada. Jo ho faré d'una forma més gràfica i directa.


I un cop desfogats, entrem en el terreny alimentari. Si fa uns dies em 'marcava un Kesue Miyagi' (donava cera pulia cera) amb un dissenyador d'aquells que fan coses que no serveixen per a res...

Avui us porto una proposta també de diseny que em va encisar desde el mateix moment que les meves retines van ser impactades per els fotons missatgers de bellesa. Hasta los rockeros más duros tienen su corazoncito.

Un flascó de mel bonic, elegant i amb la mateixa forma que l'abdomen d'una abella. Dit així sona una mica jevits, però mireu la foto i digueu-me si no és el pot de mel més bonic a l'oeste del rio Pecos.Els autors són l'estudi Ah&Oh (Magda Katek y Kamil Jerzykowski ), aquí teniu la seva pàgina amb els detalls de la proposta.

Només amb la foto d'aqui a dalt ja m'enciso. El producte està destinat a fer popular la mel entre els nens, per aixó l'anomenen 'babees' (barreja dels mots anglosaxons baby i bees, respectivament nadons i abelles). Una idea molt cuca, bonics. Veieu? Em poso tovet i tot.

Sort en tinc que no el venen a casa nostra, perque em veig comprant uns quants carregaments només per a poder tenir aquests pots meravellosos de mel. Irracional? Segurament.

Ah, que us sembla que no n'hi ha per tant? Que en faig un gra massa? Estimats, ja ho van dir els Rolling Stones: el gastrobloguisme és una actitud! És només un pot... però m'agrada!!

Vist a través de areavisual

de moussaka amb bolets en raw-cook

De vegades entre setmana, just en dia laborable, et ve de gust posar-te a cuinar encara que t'hi estiguis una estona. I aquesta vegada va ser sense sense anestèsia: ni ràdio ni res: a pèl!! Raw-cook!!

M'hi vaig estar horeta i mitja, agradant-me (per a qué negar-ho). Sense presses. Un porque-yo-lo-valgo en tota regla!!


Moussaka a la meva variant:

Ingredients:

Per al sofregit:
2 cebes tendres grans
1 pebrot verd
1 pebrot vermell
Tres tomàquets mitjans
Mig got de vi blanc
Sal, oli, pebre
Una cullerada de sucre

Per a la carn:
600 grs carn picada de vedella (o xai, o...)
Tres dents d'all
Mig got de vi blanc
Mitja culleradeta de pebre vermell dolç
Sal, oli, pebre

Per als bolets:
300 grs de bolets variats (jo he fet servir una bossa de bolets congelats)
Sal, oli, pebre

Per al gratinat:
700 cl de llet
Quatre cullerades de farina
Dues cullerades de mantega
Sal i pebre
Formatge ratllat (a mi m'agrada la barreja de 4 formatges)

AH! i unes quantes albergínies, es clar!!!


Procediment:

Abans deposar-nos al foc, tallem l'alberginia en làmines d'aprox mig dit de gruix (6-8 mm). Les posem en una safata ben impregnades de sal i a reposar mentre fem la resta de passes.

Començem preparant un sofregit base posant a una paella la ceba tallada en brunoise, amb una mica d'oli. Quan està translúcida afegim el pebrot també tallat petit i al cap de cinc minuts el tomàquet i el sucre (jo també l'he tallat petit, es pot ratllar si es vol. Però jo trobo que ratllat deixa anar massa aigua de forma ràpida i queda tot com 'bullit' en comptes de sofregit).
El tindrem uns 40 mins per a que es faci un sofregit guapo amb foc mig, vigilant que no s'evapori tot l'aigua. Quan queden 5 mins li posem el vi i evaporem l'alcohol.
Salpebrem i reservem. (foto 1)

A la paella daurem en oli els alls tallats a làmines i li afegim la carn picada (i la sal, i el pebre i el pebre vermell dolç). Anirem remenant fins que estigui tota feta però no massa, per a que no quedi seca. Al final li posem el vi, evaporem l'alcohol i reservem.(foto 2)

Aprofitant la mateixa paella que pot tenir alguna glassa de la carn, hi posem els bolets a foc fort. Com que son congelats deixen anar molta aigua i ens desglassen (i per tant recuperem) els sucs que hagi deixat la carn caremelitzats a la paella. Salpebrem i un cop fets els retirem i reservem.
(foto 3)

Ho barrejem tot en un bowl i ens assegurem que estigui condimentat al nostre gust.

És el moment de recuperar l'albergínia, que estarà lluent perque ha suat aigua de vegetació: perfecte perque aquesta aigua amargueja una mica. Les passem per aigua fresca per treure la sal i les assequem bé amb paper de cuina.
Les passem per una paella o planxa amb poquet oli (si n'hi posem molt el xuclen i tendeixen a quedar més dures). En quan estan daurades les anem treient i posant en paper absorvent per a que xucli tot l'oli possible.

I finalment farem una beixamel standard però molt clareta. A mi per a gratinar m'agrada la beixamel molt clareta ja que sino queda com una plasta. I si a sobre ha d'anar a carmanyola més encara: a cada cop que s'escalfa i refreda la beixamel guanya un punt de pastositat. Així que si és per demà al tàper... millor la deixem ben clareta.
Fer la beixamel: daurar la farina en mantega (fem un roux), afegim llet i anem remenant amb les varilles i afegint llet fins arribar al punt que ens agradi. Salpebrem.

I finalment només ens queda muntar: capa de carn, capa d'albergínia, beixamel, capa de carn, capa d'albergínia, beixamel altre cop i per sobre el formatge ratllat.
Posar al forn només per a gratinar: a tope superior. En quant daura el treiem...et voilà! Una moussaka amb bolets, una moussaka a la meva manera.

deixant l'entrecot al punt de simpatia

Amb els anys he aprés a valorar una bona verdura. M'ha costat, deu ser per la queréncia natural al Peterpanisme que pateixo. La verdura, ha costat. Al final, com tot lo bó de la vida s'ha acabat imposant la realitat i una bona verdura de qualitat al seu punt també em fa venir salivera.

Però per a tenir la sensació de festa grossa, alló que en diem festival de llum i colors, encara em surt dedicar-li temps, atencions i carinyo a un bon tall de carn. Gros, tendre, reposat i cuit al punt. Que hi farem, m'agrada la carn.

Per això aquest cap de setmana vem tenir dinar especial: Ens van caure a la nevera uns entrecots espectaculars d'aquells que només de mirar-los en cru que t'enamoren. Desde dijous ja pensant en el moment de mastegar-los!!

Vem passar durant la setmana per Vic -motius de feina- i un cop acabada la obligació va venir la devoció. Previa consulta tant a internet sobre proveidors de carn ecològica i de qualitat a la zona com al personal expert de la plana de Vic... ens vem encaminar cap a la botiga que la familia Coll-Fred té ben a prop de la Plaça Major.

Ens van atendre dues noies molt amables que mentre tallàven els entrecots, porcionaven les botifarres i demés operacions xarcuteres ens van anar explicant la seva filosofia d'explotació i negoci.

Explotació familiar, situada a Vidrà, tenen ramat propi de raça frisona desde fa no-se-quants-anys. Les cuiden, les pasturen, les 'mimen' i les escorxen ells mateixos. Un centenar de vaques que surten a caminar per els prats i muntanyes a menjar herbeta fresca.

Per això quan els hi preguntes coneixen quin és el temps exacte de repós que porta cada troç de carn dels que tenen a la venda.
Nosaltres vem tenir sort i vem aconseguir uns entrecots que acumulaven quasi dues setmanes de repós.
Ens van explicar que els hi havia costat molt fer entendre als clients que la carn reposada en nevera durant dies està més bona que la carn escorxada fa molt poc. Que fins i tot com està millor és quan la reposes amb l'animal sencer, sense fer les peces per a la venda.

Vem comentar la dificultat de trobar vaca vella (ells no en porten, les vaques velles normalment són lleteres o reproductores que al cap d'anys arriben al final del cicle productiu, el seu ramat és dedicat a la carn), vem parlar de les quantitats per racció (aquí nosaltres com sempre anàvem molt excedits, juassssssss!) i en fí molta conversa al voltant de la ramaderia.

Anécdotes i coneixement càrnic durant quasi la mitja hora que vem estar a la tenda mentre ens preparaven 'lo nostre'. Mentre estava allà i en agraïment a la seva generositat compartint coneixements i simpatia ja tenia decidit fer aquest post.

El resultat dels entrecots el podeu veure aquí. Encara em cago en Paulov només de recordar aquells moments davant els fogons. I poder saltar les mongetes mentre la carn relaxa les fibres sense refredar-se... és de traca i mocador, quina gran pensada!

Si voleu coneixer més aquesta familia de ramaders i carnissers ho podeu fer a www.collfred.cat (venen a tota Espanya) o per suposat fer una volteta per la seva tenda on us asseguro que no us faltarà conversa.
Gràcies per la simpatia!

descobrint com es fa el Parmigiano-Reggiano

Donat que m'han convidat la setmana vinent a un sarao on es presentarà un llibre de receptes 'internacionals' amb Parmigano-Reggiano he decidit documentar-me una mica. Per allò del nunca aprenderás que te levantes más temprano.

Tot regirant per els calaixos d'internet he trobat aquest video fantàstic sobre com el.laboren aquest formatge tipus 'grana' tan especial (i car!).
El video és una mica carrincló en les expresions (¿Custodio de las tradiciones? Pordió, sona a tribunal per a la doctrina de la fè) però és prou llarg com per a poder explicar molt bé tot el proces de producció i maduració.
Per a les fèmines, inclou boniques imatges de formatger fortot i jove donant voltes al mamotreto de 60 kilos (no, el mestre no. El aprenent, sí, aquest sí és).

El que més m'ha agradat és que en tot el procés no hi pot intervenir cap element que no sigui 'biològic'. Es a dir, les vaques només menjen herba i si es posen malaltes no poden ser tractades amb antibiotics. Que per a cada formatge calen uns 600 litres de llet tampoc està malament i sobre tot la forma d'0brir una d'aquestes bèsties de 60 kilos i pell ben gruixuda... és molt curiosa.

Veurem els tipus de qualitat final (desde el de 12 mesos que "no es mereix ni que el mirin a la cara" -heh! quien lo pillara- fins al medalla de oro de 30 mesos. Un campeón). Un goig per a la vista, aquest video :)

deboning machine T-9000 slash competència

I al loro, que diuen comenten que en Svarseneguer vol tornar per a fer Terminator 5. Va home vaaaa!! Fueraaa!! Vete a tu pueblooooo!!
Escoltem la millor crítica cinematográfica que s'ha fet mai desde els inicis dels temps...

Els putus amus.

Us desitjo un molt bon diumenge ple de somriures i bon humor! (i bons plats, heh!)

del limón, del limonero...

Diu Sant Adrià que crear és no copiar. Hummmmm.... hi ha dies en que un es conformaria amb ser original.

Avui lo meu és bastant de copiar y no echar gota perque en el turmix mental hi van tres idees diferents. Total per a fer una mousse ràpida, però el que compta és cuinar, no deixar de cuinar...i cuinar.
I per acabar de rematar la originalitat, llimona per a l'estiu. Fresca, cítrica, alegre, groga com el sol que ens ilumina.

Primerament basant-me en la mousse de llimona que fa poc ens va proposar la Gemma.
En segon lloc agafant la idea de la crema de llimona que li vaig veure al cuiner Jordi Angli al programa Plats (per cert, que algún tècnic pugi les revolucions del reproductor de 33 a 45 rpm en aquest programa. Falta ritme, plis accelerate).
I finalment aprofitant la idea de l'Ada Parellada que el temps és valuós i si tenim un bon criteri no hi ha res de dolent en aprofitar alguns productes precuinats...


Mousse ràpida de llimona

Ingredients:

Dos ous
Un got de suc de llimona
Tres cullerades de melmelada de taronja casolana
500 grs de nata muntada dolça del omnipresent senyor Hacendado

Procediment:

Fem una crema posant en un cassó el suc de llimona, la melmelada (que desfem en el suc) i els dos ous. Ho anem remenant amb les varilles i quan està a punt d'arribar a ebullició ho treiem del foc i esperem a que refredi.

Quan està fred, es barreja amb la nata muntada dolça... i ja!

Si es deixa a la nevera unes hores agafa totalment cos de mousse, dedueixo que per reacció de la llimona amb la nata.
També es pot posar una mica de ratlladura de llima per sobre al moment de servir, que aportarà un aroma cítric fresc i un puntet de color. Opcional, en tot cas.

Avui no porto cap revolució, però és ràpid, és bó i sobretot... és bó. Heh!

de dalai lama walks into a pizza shop...

El Dalai Lama entra en una pizzeria i diu:

-Can you make me one with everything?

Que tant es pot traduir com "Em pots fer 'un' amb el 'tot'?" com també "Em pots fer una amb tots(els ingredients)?"

Però la gràcia està en explicar-li al mateix Dalai-Lama i que aquest no ho entengui... rizar el rizo!

Vist a Microsiervos.

de este plato no comeré

Al món sempre hi ha il.luminats. I la veritat, de vegades ells són els veritables trenca-gels del progrés. Per cada il.luminat que obre camí n'hi ha cent que inventen bajanades, però es que per cada idea bona del mateix il.luminat probablement n'ha parit cent dolentes.

Quan a través de Yorokubu vaig arribar a la web de Nils Ferber, em vaig entretindre a donar una volta per els diferents invents que aquest dissenyador alemany ha proposat com a coneceptes innovadors.
El paio és enginyòs, no cal dubtar-ho. Altra cosa és si els seus invents realment són alguna altra cosa que un preciós exercici de palla mental. Més relacionada amb agradar-se i marcar múscul creatiu que no pas amb inventar quelcom realment pràctic.
No passaria res, jo mateix tinc moltes entrades al bloc que són gens pràctiques i són més aviat una palla mental.

Ara, que si el que el inventor es proposa és fer art i no pas inventar estris amb un sentit també pràctic... convé que m'ho diguin.

Hem de tenir en compte però, que en Nils és un dissenyador, figura que va regnar a la Barcelona pre i post olímpica. Van posar de moda la cueta i el anar de traje blau marí amb samarreta gris marengo. Pantalons amb pinça, plisssss.
Ets dissenyador? Aleshores et disculpem Nils!!

Tot i que del que estem segurs és de que mai podràs trobar una feina a IKEA: allà necessiten que els dissenys/invents serveixin per a alguna cosa.
Entre les perles n'hi ha una sensacional, que dona peu a aquesta entrada de blog gastroloquesigui:

El plat amb medidor de radioactivitat.
En Nils, en un atac de manca de sensibilitat l'ha anomenat 'Fukushima'. Home Nils....però vaja, són coses d'artista.


La idea del plat en questió és ideal per a paranoics: incorporar un detector -suposo que un petit comptador geiger- capaç d'activar uns cèrcols que s'il.luminen consecutivament a mesura que detecten més radiació. Fins a arribar al bonic color rosa (Per qué rosa i no vermell, Nils?) quan s'arriba a nivells de radiació perillosos.

En Nils, en una estratègia comunicativa que a mi m'ha semblat una mica cabrona publica els exemples a la seva web i el que surt contaminat és... el sushi. Home Nils!... però vaja, són coses d'artista.
Desconeixem a hores d'ara la opinió del consulat del pais del sól naixent.


Per sort, com us comentava al principi del post, ens trovem més aviat devant d'un exercici de narcisisme creatiu (allò que sovint podem anomenar art, amb totes les coses bones que comporta) i no pas amb una idea industrial vertadera.
Encara que estic segur que a més d'una taula del món hi ha d'haver alguna cosa similar. Els poderosos no poden correr riscos. Potser sense el detector de color rosa, això si.

Voleu més proves de que en Nils és una ment lliure que no necessita crear objectes realment funcionals?
Aquí teniu la moto accionada per dos mini-taladros (fixeu-vos bé a la foto) que permet viatjar amb la cara a l'alçada dels tubs d'escapament... o dels culs de les garotes d'Ipanema si volem veure-ho per la vessant positiva.


O el traje amb bactèries que literalment t'escalfen els ous (les zones grises tenen unes bactèries que produeixen caloreta).

En fí, esperem que mai arribi el moment en que sigui necessari de debó que els nostres plats tinguin el comptador de radioactivitat per a protegir la nostra salut. I si arriba el dia, el meu que el dissenyi en Nils, que com a mínim segur que serà ben bonic!

decuina llibres: Com fet a casa, d'Ada Parellada.

Aviso, no hi ha com tenir uns dies de festa per a que els dits i les paraules es tornin juganeres.



Els físics (en la mesura que m'hi pugui considerar una mica) hem aprés amb els segles de treball i enginy a no voler descriure el món de forma perfecta, sino a aconseguir el grau d'aproximació que en cada moment concret necessitem.
També hem aprés a no considerar aquesta eterna aproximació a la realitat com un fracàs, sino com el que realment és: un repte magnífic que molt probablement mai assolirem en la seva totalitat.
Al cap i a la fí, creure's capaç d'entendre completament un univers sencer no deixaria de ser lleugerament presumptuòs.

El tir parabòlic de la balística clàssica per enviar canonades als enemics, el càlcul relativista de la navegació d'una sonda durant mil.lions de quilòmetres fins a arribar als confins del sistema solar ... o el xoc dels leptons en un accelerador on les coses només s'entenen sota la descripció quàntica.
Diguim el que necessita i li muntarem una teoría que descrigui el món amb la precisió necessària.

Durant la setmana li donava voltes a tot això. tot cercant una manera divertida de descriure el llibre del que us parlaré a continuació.



El valor particular que cadascú li dona a un llibre depen llògicament de les circumstàncies. Com també en depén la música que ens bé de gust escoltar en un moment donat o la conversa que el cós ens demana mantenir. Ja ho deia en Sartre, 'jo sóc jo i les meves circumstàncies'.



I precisament vaig voler aprofitar una d'aquestes teoríes aproximatives que que els físics fem servir per a descriure el món per a explicar les sensacions que m'ha produit aquest llibre.
Podria no haver-ho fet, es clar. I m'hagués quedat un post menys llarg -diuen que els posts llargs espanten la clientela- però també m'hagués resultat molt menys divertit a mi mateix.
I això sí que no!

'Com fet a casa' de l'Ada Parellada.

Hay un teorema del año 1822 del matemático francés Joseph Fourier que afirma, en términos sencillos, que cualquier sonido musical es la combinación de sonidos sencillos. Es decir, que cualquier sonido puede ser duplicado mediante la combinación de diferentes diapasones: las ondas de cada uno de ellos se agruparán generando una nueva onda mecánica que configurará la nota final.

Una señal periódica puede modelarse matemáticamente como una sumatoria de señales periódicas simples. En el caso de las series de Fourier se utilizan las funciones senoidales como base.



Em venia perfecte per explicar perqué m'ha agradat tant aquest llibre!! La realitat infinitament complexe es pot descriure com a suma de funcions simples que podem entendre.

Darrerament jo cercava una melodía alegre, lleugera, que fos un trenca-pistes però que alhora incorporés una bona dosi de sabiduria. Sabiduria així posadeta com qui no vol la cosa, sabeu?
L'Ada amb el Jiji-Jaja et va acostant la història de nombroses tècniques i aliments... no te n'adones i de sobte ja te la ha ficat doblegada!!
Impossible no aprendre coses mentre somrius amb aquest llibre.

Quan fa uns mesos vaig tastar uns breus instants el llibre tot esmorzant a casa del Manel ja em va agradar la música. Van ser només uns instants de melodía dins una simfonía de matí generós. Fuses i semifuses agradables, però escadusseres i ofegades per la potencia (entre d'altres) d'una botifarra negra que quita el sentío.

Així que quan fa dues setmanes per fí vaig poder aconseguir el meu exemplar del llibre (el meu és la edició castellana -Como hecho en casa-), el vaig devorar en una primera lectura entusiasta... en un cap de setmana.

I quines són aquestes 'notes' senzilles que amb el model de Fourier sumen fins a sonar com una melodía? Qué em posa burraco d'aquestes pàgines?
Quins són els components simples que sumadets i juntets ens donen un bon model prou aproximat de la realitat?

En primer lloc.

Al llibre trobem receptes senzilles (i tendreeeeees, no voliem meeees teníem quinze minuuuuuts) fetes amb productes que trobem als lineals del supermercat. Productes precuinats, alerta!!
No conec cap altra cuinera de la categoría de l'Ada que en faci una defensa tan clara d'aquests productes com ens argumenta ella en aquest llibre.



I es que l'aposta de l'Ada és brutal: no només ens dona idees de menús ràpids amb aquests menjars preparats, sino que ens posa marques concretes. Ja aclareix que ha posat les que a ella li agraden i funcionen, sense cap vinculació comercial amb les mateixes.
Parlem clarament i metafòrica: s'han de tenir dos collons com els del toro d'Osborne.

Sorpresos? Potser no tant:
Les conserves de qualitat són aliments precuinats, la omnimpresent tonyina és una conserva, els llegums cuits són aliments precuinats, els enciams de quarta gama són aliments 'tractats'... Jo no cuina cada dia amb precuinats ni molt menys. Però si que en faig servir quasi cada setmana.

No vol dir que no trobarem plats saborosos: lasanya de brandada de bacallà i salsa de pebrots, Torrada de cireres i formatge blau, Gambes arrebossades amb quicos i salsa de iogurt,...


En segón lloc:

Al capítol introductori, tenim explicades moltes de les tècniques de conservació que fa servir la indústria i una cosa que m'ha agradat molt: la explicació de com es reparteixen les families dels denostats aditius (els famosos E-xxx) segons les seves funcions. En faré un post resumint-ho perque val molt la pena.

Només avanço una idea-força per als que la paraula aditiu els crea urticaria: la sal també és un aditiu.


En tercer lloc:

El factor que més m'agrada i que més contribuieix a que la suma d'aquestes components 'simples' (ja!) acabi produint una nota afinada i agradable a la lectura.

Per a cada recepta hi ha una explicació afegida al voltant d'algun dels ingredients o tècniques de la mateixa.
He agafat un regle i he mesurat la extensió de la recepta i del comentari afegit en 10 receptes a l'atzar. En 9 de les mateixes el comentari afegit era més gran que la recepta.
9 de cada 10 lectores se da cuenta de que No és només un llibre de receptes!

L'excusa que fa servir l'Ada per a tot aquesta quantitat de coneixements és que donat que no ho hem cuinat, com a mínim tindrem arguments per parlar sobre els nostres plats amb els convidats.


Hi ha altres notes secundàries que sumen a la melodia final, contribucions de menor importància però que també sumen.Per exemple, cada recepta té una foto ben treballada. Hi ha qui considera un error que ara els llibres de cuina sempre portin la foto.
Doncs per a mi és imprescindible si parlem d'un llibre que realment vull fer servir en el dia a dia i que em vull rellegir de tant en tant.
Sóc així de tontet jo: necessito que el llibre tingui dibuixets.

O també sumen les petites frases aforístiques que acompanyen a cada recepta com per exemple la que acompanya al pollastre amb orellanes: 'la combinació d'au amb fruita seca és un clàssic que convé perpetuar'.

I ja per acabar, que avui tinc els dits especialment llargs, us recordo el que he dit al principi: per a cada moment hi ha un llibre precís i perfecte per a que en gaudim.
Ara em feia falta un llibre com el 'Fet a casa', que no és ni aspira a ser el Corpus de la cuina catalana. Però amb el que riureu, aprendreu i descobrireu algunes combinacions d'ingredients de resultats ben saborosos i que es fan en pocs minuts.
He dit que també riureu? Llegiu-vos la recepta dels botifarrons o dels alvocats.

PD:
Com a epíleg, i al voltant d'aquesta mania dels científics de trobar aproximacions i fòrmules que ens permetin descriure el món que ens envolta, deixeu-me explicar-vos un acudit de físics que a mi sempre m'ha fet gràcia.

Un pagès, propietari d'una granja de 5.000 pollastres, amb penes i molt de treballs aconsegueix enviar el seu fill a estudiar Física durant cinc anys a la facultat amb l'objectiu final de millorar i optimitzar la producció de la mateixa.
Un cop passats aquests cinc llargs anys amb el xicot estudiant a la capital, per fí arriba l'esperat dia en que torna i es disposa a comunicar a la seva familia quines són les conclusions i canvis que els ha de proposar.

El xicot s'alça de la cadira, amb la seva familia expectant al voltant de la taula i els comença a explicar:

"Supongamos que tenemos 5.000 pollos de densidad homogénea y de forma perfectamente esférica con un volumen V situados en un contenedor de dimensiones infinitas con simetria Hamiltoniana en el vacío. A partir de aquí podemos inferir que..."

Vale nene, no sigas que me tengo que ir a dar el pienso a los pollos.



PD2:
En un saludable exercici de 'que no nos engañen, que nos digan la verdá'>
Sí, l'Ada és amiga. La meva opinió del llibre és 100% sincera, però mai ha aspirat a ser objectiva.