de celebració brutalérrima, i amb motius.

Quan tens coses per celebrar, doncs el millor és celebrar-les. O no?

I avui hem fet una celebració tremenda amb la Júlia, en Dani i en Xesco a Ca l'Esteve. En Xesco rai, que sempre hi és. Per alguna cosa és el capità de la cuina. La Júlia, en Dani i un servidor hi esmorzem de tant en tant perque la vida és complicada, de vegades muy perra i sempre val la pena compartir plaer i taula amb amics.



El que passa és que el mestre (i parlo literalment) s'ha passat i ens ha muntat un festival de llum i colors tremendo.

Uns petits sandwichos de pasta de full farcits de foie micuit amb poma.
Les olivetes gordal farcides de tomàquet deshidratat ... ese pequeño detalle.

Uns seitons (boquerones) enrolltats sobre compota de pinya molt bons, però encara millors estàven els seitons que en segona onada veníen amb poma i melmelada de pebrot vermell - m'informa en Xesco que la melmelada és un regal de Francesc Chicón & Serjo Magicien- (no foto, sorry).

Com qui no vol la cosa, un truiteta de patata, carbassó i una mica de tòfona d'estiu per allò del glamour i toque chic. Ample i sucosa, com a mi personalment m'agraden.

I aleshores l'arròs que li vem encarregar ahir: arrós de peus de ministre al que hi ha afegit unes múrgules (colmenillas) que li donen aquest gust tremendo i aquesta textura que encara em fa salivar.

Ah, per acabar han aparegut unes coques de pinyons, unes de ametlla i uns geladets de dulce de leche que han fet que costi molt no anomenar dinar a les 11h del matí a aquest esmorzar de cullera. Un és partidari dels excesos, però es que les coses tenen un nom: dinar tempranero.

El motiu de la celebració podria tenir a veure amb la inminència de l'aniversari de Dani Panxeta I el grande, però no.
El motiu és que en Dani i la Júlia, la Júlia i en Dani començen una nova etapa professional/vital que els portarà a gaudir dels aires renovats, purs, lleugerament pijos i pirenaics. Es posaran al timó d'un restaurant i ara estan muntant tot el projecte (que inclou el restaurant com a tal i un altre local més informal on menjar raccions i pintxos!!).


Deixeu-me pensar en quantes vegades he pogut a la meva vida assistir a una sessió on tres cuiners parlen sobre com muntar una carta, escandalls, perfils de client, técnicques de cuina, productors, productes, organització de la cuina, piqueros, sala i tot el demés...
errr, sí, crec que m'havia passat una o ninguna vegada.

Jo, que ja sabeu que tendeixo a parlar massa, en aquells minuts no he dit ni mú. Modo esponja activado.
Ja us ho podeu imaginar, en aquella taula hi havia tres cuiners que han tocat tots els pals, desde xiringuitos fins a cuines com les de Subijana i Arzak!!













Algún dia haurè de donar les gràcies a algú per tenir aquestes oportunitats de posar el cap per la finestra dins aquest món que tant respecto i que requereix tants sacrificis.
Esmorzar tant bé com avui, mentre sents parlar de com muntar una carta... no té res a veure amb el veritable i gran esforç que comporta aquest ofici.
És simplement, una celebració que la vida i sobretot els amics, li regalen al menda.

Així que content com un gíngol .
No tant per mí (que també) sino SOBRETOT PER LA IL.LUSIÓ QUE TRANSMET LA PARELLA i per veure oficiar a un tipus com el Xesco en aquestes qüestions és una mica com veure Napoleón parlant de grans batalles: se las sabe casi todas.

I un petit truc de propina que m'he endut cap a casa.
Com podem netejar les vinagreres i 'aceiteras' de coll estret? Perque jo en tinc dues i mai se com netejar-les per dintre.
Doncs posant la closca d'un ou o dos, un rajolí d'aigua i a menear amb força. Com diria en Júlio Iglésias: un puro estropajo natural!!