de Regreso Al Espagueti (Pasta McFly experience)

Fa uns dies vaig tenir 'la sort' de trobar-me a casa la meva xermaneta amb uns paquets d'espagueti pleistocènics però conservats en condicions d'alacena estàndar durant molts anys. Concretament caducats uns al 2002 i els altres al 2005.

Les circumstàncies per les que aquests supervivents estirats han arribat fins als nostres dies se m'escapen, ja que la xermaneta té el costum de catalogar, endreçar i quadricular tots els productes que volten per la seva cuina. No vaig voler preguntar. Simplement em va dir 'mira aquests espaguetis, a veure si endevinem quant de temps fa que van caducar'.


D'entrada i un cop fet l'acudit de portar aquells fòssils al Museu d'Història Natural per a ser exchibits com spagutefiis petrofilus... per algun obscur mecanisme de la meva psique vaig pensar que aquella oportunitat em podia servir per a experimentar una mica i aprendre alguna tonteria poc útil.

Aquest obscur mecanisme és el que jo anomeno curiositat. Hi ha qui pensa que la curiositat només resta marcador de vida als felins domèstics, però a mí em sembla que la curiositat ben entesa és en general, una bona cosa.


Són cuinables uns espaguetis caducats fa nou anys?
I si ho són, ha canviat gaire el temps necessari de cocció?
Item plus, és comestible el resultat tot i haver més que triplicat el temps màxim de consum recomanat?

Als listillos dels collons, com ho és aquí yours truly, al mateix ritme al que sen's apareixen preguntes... sovint també el.laborem la corresponent teoria o hipòtesi de resposta.
I es clar, el listillo que porto a dins estava de guardia. Semper fidelis!.

El primer que vaig pensar és que si la pasta de blat dur és una barreja de la sèmola amb aigua, i que la diferència de la pasta fresca a la pasta dura és només el grau d'assecament... per força m'havia de trobar devant de probablement la pasta més seca que mai hagués pogut veure.
9 anys assecant-se són molts anys.

Una Nefertitti de les pastes, una autèntica Mòmia!


I per tant, si la diferència de temps de cocció entre la pasta fresca (que conté molta humitat) amb la pasta seca (aprox. un 12% d'humitat) és gran, aquests espaguèti havien de tenir un temps de cocció encara més gran!

A banda, encara que el contingut en greix és baix, per força s'havia de produir un procés oxidatiu (allò que es coneix com enranciamiento) i per tant el gust s'havia de veure afectat per el temps, no?
O potser el temps degradaba la qualitat del midó? Benvolguda proteina que dona estructura a la pasta. De forma que en resultaria una pasta que passaria de l'estat sec al 'blandorro' sense passar per la casella de 'al dente'... ah, sí, allò també era probable.
No paraba de barrinar, estava en ratxa!!


Hipòtesi:

El paquet més antic, contindrà menys aigua i per tant trigarà més en hidratar-se i coure.
Possible canvi de sabor.

Metodologia:

Controlar el temps de cocció de tres espaguetis diferents, els del 2002, els del 2005 i uns d'actuals. Les marques no eren les mateixes (2002 Lidl, 2005 Carrefour i 2011 Mercadona) però era el material disponible.
Com a forma de control del punt de cocció, anar tirant els espagueti cada minut contra el marbre de la cuina fins que es queda l'espagueti enganxat. I posteriorment trobar el temps necessari per a arribar al punt de 'al dente' per a cada paquet.

Dit i fet, vaig posar els espaguetis dins la meva màquina Delorean particular i em vaig disposar a mesurar el pas del temps...


Resultats:

1. La primera en la frente em va arribar quan vaig pesar els paquets -tots sense obrir- i em vaig trobar que els tres mantenien exàctament el pes que se suposava havien de tenir. On estava la pèrdua d'aigua dels paquets antics que jo havia imaginat? No s'havia evaporat res desde el 2002? Ai ai ai...

2. Aquesta és la taula de temps de cocció i enganxament dels tres paquets. Em sembla que parla per sí mateixa...

I jo que m'esperava trobar una bonita gràfica exponencial augmentant amb el temps i em trobo que no hi ha canvis significatius en el temps!!


Conclusions:

1. El temps idèntic de cocció tant per arribar al punt en que s'enganxen a la paret com al punt 'al dente' i que tampoc no canvii el sabor demostra clarament que es podrien fabricar bunkers amb la pasta seca: és bàsicament inalterable al pas del temps en escala humana.

Com que no queda prou clar (el Manel m'ho pregunta als comentaris) afegeixo:
El resultat de sabor és idèntic per al meu paladar, i he gosat tastar-los -tot i que no he menjat pas una racció sencera- i també puc dir que són comestibles.
De moment cap seqüela i ja fa més de 24 hores hehehe.

2. Si alguna vegada la reina del meu cor i jo sóm protagonistes del mecanoscrit del tercer origen cercaré paquets de pasta entre les restes de la humanitat perduda, si aconsegueixo encendre foc estic salvat a nivell alimentari per com a mínim una dècada!

3. Quan tinc un pont de tres dies de festa aprofito per a fer les meves tonteries. I que me quiten lo bailao.