de Semproniana Chronicle

Trobar-te a la vida amb l'Ada Parellada és una mica com trobar-te a Momo quan ja ha crescut. Vull dir, recordeu aquell personatge de la novel.la de Michael Ende, que s'enfrontava tota soleta amb l'ajut de la tortuga Casiopea contra els implacables homes de gris lladres del temps?


Enmig d'aquella bogeria de pressa, grisor, fredor i al.lienació vital, Momo rescatava el color i l'alegria de viure. Momo donava molta canya als homenots lladres del temps.

Doncs l'Ada me la recorda una mica. Ella i el seu restaurant, el Semproniana, tan ple de color que per instants podries pensar que estas en algun local digne de la vitalitat del tròpic. Aquesta venada tropical és una pinzellada que passa depressa, perque en realitat tota la decoració està plena del que podriem anomenar estil 'no ens cal ser moderns, però cuidem tots els detalls' o 'no hi trobaràs carrincloneria però hi tenim un toc català' o... que se jo.

Un lloc amb aquell terra del que Josep Lluis Nuñez anomenaria 'llambordins' de vius colors (concretament el terra de la zona de la recepció és preciós) ...

... aquell passadís de fusta encorvada, aquell sostre alt de volta vista, quadres per tot arreu i un moble llibreria amb uns volums... que per la pinta d'antiguitat farien salivar a més de un que jo em se.
I el color, que no se m'oblidi parlar del color.

I enmig de tot, la Momo/Ada o Ada/Momo. Permanent lluita contra el temps per arribar a fer més i millor. Hores afegides a les hores i per a no parar sobre campana una altra hora més.
El resum és...

Ens va explicar com havia estat per el matí fen un taller de cuina per a nens de tres anys. Tres anys? Nos hemos vuelto locos o qué?
Doncs deu ser, perque li han ofert la possibilitat de fer tallers de cuina per a nens de 0 a 3 anys. Cursos per a nens de 9 mesos?Absurd oi? No se si es plantejarà el repte, ara que ahir a tots ens va semblar ciencia ficció o alguna cosa encara més allunyada de la realitat.

Arribem tard al Semproniana, per culpa d'un retard de més de 4 hores en el vol de Vueling entre A Coruña i Barcelona. Ens disculpem amb la jefa i ens caguem en els morts de Vueling.
L'Ada es preocupa de canviar-nos l'espelma de la taula per una que faci més llum. Detalls, detalls. I cada cop els problemes queden més lluny, al carrer, enllà de la porta.

Deixem que ens faci de cicerone per la seva proposta cul.linaria, menjarem el que ens diguis Ada.

I la Momo ens proposa una cremeta de coliflor amb quicos, un zapping (recull de 6 dels seus plats emblematics en versió miniatura), un suquet d'esturió dels Pirineus i una galta de vedella cuinada amb garnacha. I uns postres, es clar.

Petarem, està claríssim. I galta? Sí, ens comfessa que li agrada proposar de tant en tant plats fora de la seva temporada natural. Acceptem el joc, veiem la galta i subimos veinte pavos las apuestas.

A continuació el meu petit resum dels plats. Ja sabeu que jo de crític gastronòmic rien de rien així que simplement us explico la sensació que vaig tenir amb cadascún d'ells.

Entrants.

Per començar, uns allets encurtits que deuen estar blanquejats (deducció meva) perque mantenen part de l'aroma però no estàn forts ni repeteixen. Potser el mateix encurtit ja ho provoca, però a mi m'agrada imaginar que s'han blanquejat primer...


Una cremeta suau amb un punt cruixent, coliflor en crema. Blanc inmaculat que adoro desde fa temps i que fins i tot he arribat a emprar com a salsa. Molt bona.


Zapping.

L'Ada ens recomana menjar primer les tres miniatures més properes al comensal, que són les calentes. Jo sóc obedient (algú podria dir mansoi) de mena.
Però un cop tastat l'arròs Venere amb sobrassada i parmesà decideixo deixar-lo per al final. Sempre em deixo per al final el que més m'agrada. Brutalèrrim.


El canelò amb salsa de cep està boníssim, la salsa és potent i profunda. I el farcellet de dàtil i brie també m'agrada tot i que dels tres calents és el que menys em convenç. Algún havia de ser per força, no? (és el principi de Dirichlet(aquí), si no ho esmento... revento)

L'arengada amb taronja i mascarpone és d'impresió. Tot junt a la boca un mos dels que recordes per anys. Una passada. I aquesta la puc fer a casa! muha-muha-muhahahaha.

Els xips són de pastanaga i de remolatxa, en aquest plat res és el que sembla: la trufa és de foie. I el pulpo a feira, tot en una mossegada: cachelo, polvo, allioli i pebre vermell. Una delícia.

La meva naturalesa em dona peu a la primera relliscada de la nit: he comfós el platet de pissarra que tenim cadascú amb un 'posavasos'.
Mitg sopar amb l'ampolla d'aigua a sobre del platet del pa!! No us ho creieu? Mireu, mireu la foto del zapping.

Com a excusa argumento la meva condició de ciutadà d'extraradi on mai hem pensat en posar un platet de pissarra per al pa de cada comensal. Miro a l'Ada mentre li explico, riu i no se si cola, però per si de cas ja no trec el pa del seu lloc. sóc lent però... ho he entés.


Suquet d'esturió.

Acte seguit apareix en escena l'esturió del Pirineu. L'esturió és un peix que va venir de fora però ara viu i treballa a Catalunya... li donem el carnet o no? hehehe.


Sembla ser que comercialitzar només el caviar no acaba de ser rentable amb els set anys que necessites per a que una femella sigui productiva. Així que també en comercialitzen la carn, que és gustosa i potent.
Tot i no ser pas el mateix, a mi em recorda el gust del peix que de petit a casa en deien 'cazón' però amb una textura molt més suau i deliciosament similar a la del bacallà: es desfà a 'làmines'.

I un suquet, aixxxxxxxxxx, un suquet que a mode de poció màgica em dona el valor per a atrevir-me a fer un suggeriment a algú com l'Ada.
'Al que li demani el suquet se li ha d'oferir el pa a doble o triple preu'
Segur que el compra!! Val la pena!! S'ha de sucar aquest suquet!! És la llei oferta-demanda, paguen segur!!

Ho dec haver dit amb un gest massa greu, perque l'Ada interpreta que em queixo de que falta pa. Mecachis! Ara que m'havia llençat a fer una broma i em prenen en serio!! Normalment em passa al revés.


Galta.

Arriba la galta de vedella. Que és fora de temporada però no pas d'outlet (broma semi-privada). És tan tendre (però taaaaaaaaant) i tant concentrada la salsa que li pregunto si està feta a baixa temperatura. L'Ada em diu que no -i segurament pensa, mira, un altre panoli que es creu que per coure bé només es pot fer a baixa temperatura-. Juer, acabaré amb el pleno al quince.

La garnatxa li queda molt bé, i jo normalment he menjat sempre galta de porc. La de vedella té un gust més ... boví? Es que no se com definir-ho. Molt i molt bona, mossegades de tradició melosa es com ho puc definir.

Imaginava els òssos al forn, daurant-se i les hores de cocció per a fer el fons de carn. Oh, dios-mi-o.

Postres.

En aquest moment l'Ada es demana una Moritz 0,0 i seu a la taula amb nosaltres per xerrar i comentar.
Se la veu cansada i ens explica el perqué: molta feina i moltes coses en paralel. Aquí neix la meva asociació amb la heroina infantil que lluita contra els homes grisos. Et parla de projectes, feines, col.laboracions i li acaba sortint la familia, els seus i les ganes que la gent en general menjem millor. La Ada tira al monte.

Mola coneixer quina ha estat la única vegada que s'ha permés contestar a un client... en 18 anys de Semproniana.
O com han arribat a tenir 5 restaurants funcionant alhora (ara en tenen tres, que ja té tela) i també mola molt sentir com desgrana estratègies i esforços per mantenir l'equilibri en un horari esbojarrat.
Comentar el progressiu augment de personal vingut de fora en els restaurants de casa nostra: que passa que nosaltres no volem treballar nits i caps de setmana? Molt probablement.
Estiro els minuts, gaudint del privilegi de la conversa.

No podia faltar el moment de comentar el seu llibre 'Com fet a casa' i dir que ens esmorzem els diumenges amb les ensaimades farcides de plàtan i xocolata. YumYum!!


Al final de la nit, ja a quarts d'una de la matinada, marxo amb la convicció d'haver-la retingut massa estona fora del seu temps de descans.
I també amb la recança de no haver tingut el senderi de saludar o com a mínim proposar-ho al Joan, Xef de la cuina Semproniana. Bé es mereix que li reconeguin l'esforç i la dedicació no? Amb la oportunita de coneixer xefs que m'ha donat la vida el darrer any, he aprés que als bons la inspiració sempre els agafa treballant.

Al final, mentre ens dirigim al cotxe... una darrera pinzellada: Momo passa en la seva scooter per el nostre costat i ens saluda braç en alt mentre es perd muntaner enllà.

Porque el tiempo es vida. Y la vida reside en el corazón.

Y nadie lo sabe tan bien, precisamente, como los hombres

grises. Nadie sabía apreciar tan bien el valor de una hora,

de un minuto, de un segundo de vida, incluso, como ellos.

Claro que lo apreciaban a su manera, como las sanguijuelas

aprecian la sangre, y así actuaban.

Momo - Michael Ende.

Sabeu que sóc? Un cabrón con suerte.