Els físics (en la mesura que m'hi pugui considerar una mica) hem aprés amb els segles de treball i enginy a no voler descriure el món de forma perfecta, sino a aconseguir el grau d'aproximació que en cada moment concret necessitem.
També hem aprés a no considerar aquesta eterna aproximació a la realitat com un fracàs, sino com el que realment és: un repte magnífic que molt probablement mai assolirem en la seva totalitat.
Al cap i a la fí, creure's capaç d'entendre completament un univers sencer no deixaria de ser lleugerament presumptuòs.
El tir parabòlic de la balística clàssica per enviar canonades als enemics, el càlcul relativista de la navegació d'una sonda durant mil.lions de quilòmetres fins a arribar als confins del sistema solar ... o el xoc dels leptons en un accelerador on les coses només s'entenen sota la descripció quàntica.
Diguim el que necessita i li muntarem una teoría que descrigui el món amb la precisió necessària.
Durant la setmana li donava voltes a tot això. tot cercant una manera divertida de descriure el llibre del que us parlaré a continuació.
El valor particular que cadascú li dona a un llibre depen llògicament de les circumstàncies. Com també en depén la música que ens bé de gust escoltar en un moment donat o la conversa que el cós ens demana mantenir. Ja ho deia en Sartre, 'jo sóc jo i les meves circumstàncies'.
I precisament vaig voler aprofitar una d'aquestes teoríes aproximatives que que els físics fem servir per a descriure el món per a explicar les sensacions que m'ha produit aquest llibre.
Podria no haver-ho fet, es clar. I m'hagués quedat un post menys llarg -diuen que els posts llargs espanten la clientela- però també m'hagués resultat molt menys divertit a mi mateix.
I això sí que no!
'Com fet a casa' de l'Ada Parellada.
Hay un teorema del año 1822 del matemático francés Joseph Fourier que afirma, en términos sencillos, que cualquier sonido musical es la combinación de sonidos sencillos. Es decir, que cualquier sonido puede ser duplicado mediante la combinación de diferentes diapasones: las ondas de cada uno de ellos se agruparán generando una nueva onda mecánica que configurará la nota final.
Una señal periódica puede modelarse matemáticamente como una sumatoria de señales periódicas simples. En el caso de las series de Fourier se utilizan las funciones senoidales como base.
Em venia perfecte per explicar perqué m'ha agradat tant aquest llibre!! La realitat infinitament complexe es pot descriure com a suma de funcions simples que podem entendre.
Darrerament jo cercava una melodía alegre, lleugera, que fos un trenca-pistes però que alhora incorporés una bona dosi de sabiduria. Sabiduria així posadeta com qui no vol la cosa, sabeu?
L'Ada amb el Jiji-Jaja et va acostant la història de nombroses tècniques i aliments... no te n'adones i de sobte ja te la ha ficat doblegada!!
Impossible no aprendre coses mentre somrius amb aquest llibre.
Quan fa uns mesos vaig tastar uns breus instants el llibre tot esmorzant a casa del Manel ja em va agradar la música. Van ser només uns instants de melodía dins una simfonía de matí generós. Fuses i semifuses agradables, però escadusseres i ofegades per la potencia (entre d'altres) d'una botifarra negra que quita el sentío.
Així que quan fa dues setmanes per fí vaig poder aconseguir el meu exemplar del llibre (el meu és la edició castellana -Como hecho en casa-), el vaig devorar en una primera lectura entusiasta... en un cap de setmana.
I quines són aquestes 'notes' senzilles que amb el model de Fourier sumen fins a sonar com una melodía? Qué em posa burraco d'aquestes pàgines?
Quins són els components simples que sumadets i juntets ens donen un bon model prou aproximat de la realitat?
En primer lloc.
Al llibre trobem receptes senzilles (i tendreeeeees, no voliem meeees teníem quinze minuuuuuts) fetes amb productes que trobem als lineals del supermercat. Productes precuinats, alerta!!
No conec cap altra cuinera de la categoría de l'Ada que en faci una defensa tan clara d'aquests productes com ens argumenta ella en aquest llibre.
I es que l'aposta de l'Ada és brutal: no només ens dona idees de menús ràpids amb aquests menjars preparats, sino que ens posa marques concretes. Ja aclareix que ha posat les que a ella li agraden i funcionen, sense cap vinculació comercial amb les mateixes.
Parlem clarament i metafòrica: s'han de tenir dos collons com els del toro d'Osborne.
Sorpresos? Potser no tant:
Les conserves de qualitat són aliments precuinats, la omnimpresent tonyina és una conserva, els llegums cuits són aliments precuinats, els enciams de quarta gama són aliments 'tractats'... Jo no cuina cada dia amb precuinats ni molt menys. Però si que en faig servir quasi cada setmana.
No vol dir que no trobarem plats saborosos: lasanya de brandada de bacallà i salsa de pebrots, Torrada de cireres i formatge blau, Gambes arrebossades amb quicos i salsa de iogurt,...
En segón lloc:
Al capítol introductori, tenim explicades moltes de les tècniques de conservació que fa servir la indústria i una cosa que m'ha agradat molt: la explicació de com es reparteixen les families dels denostats aditius (els famosos E-xxx) segons les seves funcions. En faré un post resumint-ho perque val molt la pena.
Només avanço una idea-força per als que la paraula aditiu els crea urticaria: la sal també és un aditiu.
En tercer lloc:
El factor que més m'agrada i que més contribuieix a que la suma d'aquestes components 'simples' (ja!) acabi produint una nota afinada i agradable a la lectura.
Per a cada recepta hi ha una explicació afegida al voltant d'algun dels ingredients o tècniques de la mateixa.
He agafat un regle i he mesurat la extensió de la recepta i del comentari afegit en 10 receptes a l'atzar. En 9 de les mateixes el comentari afegit era més gran que la recepta.
9 de cada 10 lectores se da cuenta de que No és només un llibre de receptes!
L'excusa que fa servir l'Ada per a tot aquesta quantitat de coneixements és que donat que no ho hem cuinat, com a mínim tindrem arguments per parlar sobre els nostres plats amb els convidats.
Hi ha altres notes secundàries que sumen a la melodia final, contribucions de menor importància però que també sumen.Per exemple, cada recepta té una foto ben treballada. Hi ha qui considera un error que ara els llibres de cuina sempre portin la foto.
Doncs per a mi és imprescindible si parlem d'un llibre que realment vull fer servir en el dia a dia i que em vull rellegir de tant en tant.
Sóc així de tontet jo: necessito que el llibre tingui dibuixets.
O també sumen les petites frases aforístiques que acompanyen a cada recepta com per exemple la que acompanya al pollastre amb orellanes: 'la combinació d'au amb fruita seca és un clàssic que convé perpetuar'.
I ja per acabar, que avui tinc els dits especialment llargs, us recordo el que he dit al principi: per a cada moment hi ha un llibre precís i perfecte per a que en gaudim.
Ara em feia falta un llibre com el 'Fet a casa', que no és ni aspira a ser el Corpus de la cuina catalana. Però amb el que riureu, aprendreu i descobrireu algunes combinacions d'ingredients de resultats ben saborosos i que es fan en pocs minuts.
He dit que també riureu? Llegiu-vos la recepta dels botifarrons o dels alvocats.
PD:
Com a epíleg, i al voltant d'aquesta mania dels científics de trobar aproximacions i fòrmules que ens permetin descriure el món que ens envolta, deixeu-me explicar-vos un acudit de físics que a mi sempre m'ha fet gràcia.
Un pagès, propietari d'una granja de 5.000 pollastres, amb penes i molt de treballs aconsegueix enviar el seu fill a estudiar Física durant cinc anys a la facultat amb l'objectiu final de millorar i optimitzar la producció de la mateixa.
Un cop passats aquests cinc llargs anys amb el xicot estudiant a la capital, per fí arriba l'esperat dia en que torna i es disposa a comunicar a la seva familia quines són les conclusions i canvis que els ha de proposar.
El xicot s'alça de la cadira, amb la seva familia expectant al voltant de la taula i els comença a explicar:
"Supongamos que tenemos 5.000 pollos de densidad homogénea y de forma perfectamente esférica con un volumen V situados en un contenedor de dimensiones infinitas con simetria Hamiltoniana en el vacío. A partir de aquí podemos inferir que..."
Vale nene, no sigas que me tengo que ir a dar el pienso a los pollos.
PD2:
En un saludable exercici de 'que no nos engañen, que nos digan la verdá'>
Sí, l'Ada és amiga. La meva opinió del llibre és 100% sincera, però mai ha aspirat a ser objectiva.
No tinc el llibre ni l'he fullejat, però demà mateix me'l compro! I això que la teva intro sobre les sèries de Fourier m'ha portat mals records, va ser la meva última assignatura de la carrera i no m'agradava gens :(
ResponEliminaSort que he seguit llegint aquest mega post, he pensat que l'Ada s'ho mereixia, je je je...
I què tal és l'apartat de postres?
Al final l'Ada t'haurà de contractar com a publicista! ;)
Nen, t'has passat amb un post tan llarg!!!!!
ResponEliminaJo sóc com tu, els llibres millor amb foto, que així et fas més a la idea del plat!!!
I ho fas tant bé això de comunicar, que ...demà mateix, no, però el proper llibre que em compraré serà aquest!!!!!
El llibre és una passada, jo en vaig penjar fa temps la recepta de la pasta amb escopinyes que he anat fent sovint i sempre queda d'allò més bé. I a sobre amb descobriment d'una marca d'escopinyes que no havia provat mai... Tal com tu dius, una molt bona informació.
ResponEliminaTal com dic a la recepta: un llibre que no sols és per als que no els hi agrada cuinar, si no pels que ens agrada!
Queda anotat el llibre!! Quan veig una recepta sense foto, arrufo el nas! m'agrada veure'n el resultat!!! bona setmana!
ResponEliminaDe físic a físic... hehehe...
ResponEliminaAvui has estat especialment brillant amb el post ... M'emociona llegir Fourier en un post generalista igual que no fa masses dies em va encantar escoltar a Josep Lluis Pérez al mig de les vinyes parlant de campanes de Gauss...
I el llibre de l'Ada, és una passada de sinceritat i d'humor..
1.- Me tiene usted enfadado, don Starbase: no me hace usté los deberes. Si los hubiera hecho en su momento tendría una opinión algo más formada sobre el concepto de aditivo, no se me sorprendería usté con la explicación sobre el listado de códigos E, y sobre todo, no andaría diciendo que la sal común es un aditivo. Le refresco la memoria con la versión en español de un antiguo post coñazo:
ResponEliminahttp://wp.me/pGUAA-x
2.- El tal pages hubiera sido más sensato enviando a su churumbel a una escuela de agricultura o de veterinaria, si lo que quería era que le mejorase la producción. Dónde ha quedado el famoso seny?
Y no, no le perdono. Besitos.
L’apunt és (evidentment) llarg i (evidentment) entusiasta.
ResponEliminaPotser la llargària no és la que recomana el manual del perfecte blocaire però l’entusiasme és tan gran que (evidentment) caldrà buscar-lo a les llibreries.
Anónimo besucón, tiene ud. razón y punto.
ResponEliminaY no se crea que me creo que le sirve la ocasión para devolver simpática y certeramente algunos de mis torpes mandobles en su más reciente dazibao. Yo soy más de certezas que de creencias hehehe.
Lo leí en su momento y se debió quedar en la RAM, así que al ir a dormir y restear se perdió en el limbo de los conocimientos justos.
Es lo malo de lidiar con enciclopedias celtiñas: que te la clavan XDD
Lo de ir a la facul de físicas es por lo mucho que se liga y tal... Oh Wait!!
estabas inspiraoooo eh!! jeee!!
ResponEliminam'el mirarè i a mi m'encanten els llibres amb fotografies!!!
petonets
Llibre i entrada guapos guapos... i si, m'encanten aquestes dosis de coneixements gastrofísics... i amb un somriure discret, autentic i permanet!!
ResponEliminaDe collons, con un par.
Gemma, el darrer que pretenia era portar mals records :DD. Amb el llibre et passaran!! :))
ResponEliminaMargarida, de tant en tant em passa i em desfogo :D
Sara Maria, la de les escopinyes l'haig de fer :)
Teresa, a mi també m'agrada veure el resultat!!
Ricard, quan l'escribia pensava... a veure si el Ricard el veu i fem una mica de pinya de físics hahahaha.
Òscar, les evidències em delaten: Lo he gozado mucho :)
Ivana, no se si ho estava però m'hi sentia jajaja.
xermaneta... de tant en tant hem de treure l'instint científic a donar una volta... si pot ser amb humor!
Després de llegir-lo de cap a peus i espero que em perdonis la relectura que s'hauria de fer abans de comentar, arribo a la gran conclusió: les estampetes són el millor dels llibres :-)
ResponEliminaSurf, no em queda clar exàctament que t'has llegit de cap a peus (si el post o el llibre de l'Ada). En tot cas, jo ja he declarat que als llibres de cuina els hi demano estampetes, però això no vol dir que pensi que són el millor del llibre :-P
ResponEliminaCuriosament, a mi cada cop m'agrada més trobar-me coses que no són la recepta en els llibres de receptes. hehehe
M'he llegit tot l'apunt, el llibre ni el coneixia!
ResponEliminaPer cert, els meus llibres de cuina també tenen coses a dins: especialment, taques (cosa que fa que la Lydia m'esbronqui de mala manera, i amb raó)!