de tengo una respuesta para ud (Sr. Sans)

En Martí és una d'aquestes persones que paseja per la vida amb ulls curiosos i que sempre té ganes d'aprendre. És una actitud vital que el farà ser encara més savi del que ja és i que fa que sempre tingui ganes de compartir estones amb ell.

Ahir un cop llegits els posts sobre les paelles, em va sorprendre via facebook amb la seva visió inquisitiva del món.


Jo que sóc una mica el Pepe Isbert de la familia, em vaig comprometre a deure una explicació. I aquesta explicació que dec, la vinc a pagar.

El Tefló, és un material patentat per la empresa Dupont i descobert per en Roy J Plunkett al 1941.
En essència és un polimer, o sigui la repetició encadenada d'una molécula simple de forma que obtenim unes cadenes molt llargues. En aquest cas de quatre àtoms de Fluor per cada dos de Carboni. Alló que la gent de bata blanca anomena Politetrafluoretileno



Que en una estructura tridimensional vindria a ser una cosa similar a aquesta:



La gràcia d'aquest material és que com veieu, els àtoms de Fluor ocupen les cares exteriors, i dona la casualitat que el Fluor és molt antiadherent.
Com a material és esquerp.

I com es pot aleshores adherir a la superfície metàlica de la paella si és tan poc enganxós? Doncs hi ha dues maneres:

La més rupestre: (sintetització)
Consisteix en generar el màxim de porositat a la superfície -normalment d'alumini- de la nostra paella ruixant-la amb grans de sorra a alta presió.

Un cop tenim l'alumini convenientment poròs, es sobmet a un bany d'un pre-tefló ( o sigui, molècules 'sueltes' que un cop s'uneixin formaran el polimer que coneixem com a tefló). Aquest bany ha d'estar a més de 400 graus durant uns quants minuts i d'aquesta manera el polimer 'fragua'. És la tècnica menys segura, ja que el tefló es pot despendre quan escalfem la nostra paella per sobre de 300 graus.


La més cool: (Bombardeig)
Si el problema que tenim és que els àtoms de Fluor són els que impedeixen que res s'adhereixi al tefló... aleshores una possible solució seria treurel's no?
Pero atenció! Només els de una cara.
Així tindrem un tefló antiadherent per una cara i una altra cara que s'enganxa normalment.

Això es fa bombardejant el material amb ions dins de un camp electric situat en una atmósfera buida. D'aquesta manera els ions 'arrenquen' el Fluor i el podem substituir per exemple per àtoms d'oxigen.
Es a dir, que tenim la mega-pegatina: per una banda enganxa molt bé i per l'altra és super antiadherent!!

Justet però arribem: encara falten 17 minuts per a que s'acabi el dia i per tant el termini de resposta...