Com ens va explicar a la sobretaula, en la seva etapa anterior era el coordinador d'equips nombrosos de cambrers, en locals de moda i nocturnitat. O sigui, el que a un sempre li ha sonat locals amb alevosia.
Ara es realitza amb un projecte molt més íntim, allunyat de la mecànica despersonalitzada (ep, però molt professional) del events de grans marques i la gestió de vuit barres nocturnes.
Això sí, de la seva vida noctàmbula li ha quedat un nucli al que no pensa renunciar: a part de restaurant volen ser cocteleria. La cabra tira al monte i l'Albert tira a la nit.
Aquest projecte de l'Albert i el seu soci -del que no vaig apuntar el nom, mil sorrys i un perdó- es diu Alea Loft.
Ja us aviso que el post és llarguet perque la nit va ser intensa i saborosa. Com sempre, no sóc crític gastronòmic perque no és la meva vocació i tampoc no tinc la necesària formació per a fer-ho bé. Per tant, només us explico com ho vaig viure i quines sensacions vaig tenir. Simplement, que la veritat, ja em costa la meva feina :-)
Vem arribar el dissabte a les 22h clavadetes, portat per el sorteig del programa online gastronòmic Mira que Bó on vaig resultar guanyador.
Ens tenien ja preparada la taula i vaig escapolir-me de l'escomesa de la Cris per ràpidament situarme d'esquena a la paret i així poder observar amb comoditat les evolucions del local.
A part del menjador, tenen la barra de cocteleria i sempre és divertit veure com es preparen els còctels.
I justament amb uns deliciosos còctels va començar la vetllada i la llarga degustació que ens va conduir tot passejant en porcions per la carta a vuit dels plats i tres dels postres.
Tot plegat va ser una andanada potent a la linia de flotació (es a dir, andanada als 'mitxelins').
Andanada que vem ser capaços de resistir donada la innegable capacitat d'atracció dels plats: Per aquelles casualitats de la vida, estàven força trufats de fruites i contrastos dolços.
Ja ho he dit alguna altra vegada: m'encanta la cuina amb presència de fruita!!
Com us dic, per començar l'Albert em va portar un Flojito (nom creat per la genial Mar), es a dir un mojito sense alcohol. Si teniu curiositat, es prepara igual però substituint el rom i l'aigua amb soda per...un ginger ale.
A la meva reina li van oferir un Cosmopolitan, que vulguis o no sona a un combinat que perfectament es podria prendre Carrie Bradshaw. Mola!
La decoració del local és un aspecte a esmentar. Alerta, perque jo normalment assocío els locals folrats de fusta a aquells horribles antres infectes de combinats polinèsis que van espatllar tantes nits de la joventut dels mid-noranta.
Aquest record va fugir ràpidament fins i tot abans d'entrar al local. En quant vaig veure la carta inteligentment colocada a la entrada del local (i amb lletres grans i fàcils de llegir! Això és la bomba!)
També l'interior desmunta aquest imatge que d'altra banda deu ser meva, personal i intransferible. Cuidat i amb una estudiada il.luminació.
Una selecció musical ben triada -curiosament tot instrumental, ho considero un gran encert.- que en algun moment em va semblar un puntet sorollosa li dona el contrapunt modern final a les parets de fusta.
Us he dit que la selecció és excelent? No se jo si tindrà alguna cosa a veure algun dels familiars de l'Albert als que resulta que conec de fa uns anys i que són autèntics sibarites de la fusa i la semifusa.
En definitiva i per acabar amb el tema fusta/local: No tens la sensació d'estar a una sauna finlandesa que era també un dels perills que jo em temia.
Tens la sensació d'estar en un local modern que ha volgut conservar part de la estructura anterior: personalitat i profunditat visual.
I si anem al lío? Al jamancio? A la manduca?
Val, perdó. Anem al lío.
Per començar la degustació sòlida, un detall de piruletes de parmesà i uns llagostins arrebossats amb kikos també sobre una salsa de parmesà. Vaja, si començem amb parmesà la cosa promet!! Com deia Cecil B. deMille -productor de Lo que el viento se llevó- les pelis han de començar amb un terratrèmol i després anar pujant de tó.
Doncs això començem amb parmesà!! O no?
El festival va continuar amb foie sobre una torradeta fina de pa al que hi havien afegit flor de sal i una reducció de balsàmic amb fruita vermella. Quan vaig sentir les paraules reducció i balsàmic totes juntes em vaig temer el pitjor. I es que pertanyo al club dels que hem saturat el paladar de balsàmics reduits a cop de amanida amb rulo de cabra i similars.
Però l'encert total és associar aquesta reducció amb els fruits vermells. Una passada de contrast dolç amb la flor de sal i amb la untuositat del foie. De possible arrufada de nas a somriure d'orella a orella sense passar per la casella de sortida. Heh!
I la gran estrella de la nit, anunciada per l'Albert com a clàssic del local i per a nosaltres l'encert més gran de la nit. Un cor de carxofa farcit de sobrassada i amanit amb una mel potent i salvatge, quasi ferèstega. Boníssim, demasié, explosió a la boca. Alegria a l'esperit.
Amb carxofa d'estiu? Però si està brutal. HAUREM DE TORNAR A L'HIVERN PER A TASTAR AMB LA CARXOFA TITULAR!!!
A continuació va arribar un roastbeef en forma de tall molt fí (em resisteixo a dir-li carpaccio a res que no estigui en cru, encara que així ho posi a la carta ;-P) i amb una vinagreta de mostassa i mel.
Bó, però sortir després de la carxofa anterior és com sortir al concurs de matxucades de la NBA després que surti Michael Jordan a Chicago: pringas encara que siguis Dominique Wilkins.
Correcte però dels que menys personalitat de la nit em va transmetre.
Es clar que a mi la carn freda no em va gaire...
A continuació i per a no perdre el ritme, ens fan oferir un tast d'un plat que jo interpreto com una esqueixada modernitzada. Es serveix en un tartare de bacallà del que visualment per fora podem apreciar un cordó d'olivada negra.
Però al obrir-lo a dins descobrim una deliciosa confitura de tomàquet que torna a conferir aquest toc dolç que personalment tant m'agrada. Un gran plat i una forma diferent de menjar la típica esqueixada amb aquesta sorpresa visual i gustativa: el cor vermell i ben dolç.
Arribats a aquest punt, l'Albert ens havia ofert també unes copes de vi rosat i de vi blanc. Les vaig tastar, tot i ser abstèmi no ortodoxe. Em va agradar molt el rosat, crec que perque de nou tiro cap a la flor i els fruits vermells. Albert, uns tiren al cóctel nocturn i altres tirem a la fruita!!
Teniem ganes de continuar tastant coses bones però alhora començava a planar la sensació de que podriem arribar al complet sense tenir espai per als postres.
Cosa imperdonable si un té la sort de compartir taula amb una gallega amant de les llepollíes.
Amb una bona lectura de la jugada, ens van servir els dos darrers plats salats, el primer un tast del risotto de ceps amb pernil d'ànec:
I per acabar i just abans de fer un PAM!! com una aglà una crepe de confit d'ànec amb prèssec i pebre de Sechuan.
El pebre de Sechuan és aquesta espècie que per començar no és pebre però que també es coneix com el pebre 'elèctric' perque si el menjes sól et deixa la llengua amb una sensació lleugera d'adormiment. Com si haguèssis llepat aquelles piles de petaca que es feien servir per a les lots quan èrem petits.
Jo la vaig aconseguir fa poc en un mercat al sud de França (o nord de Catalunya, a gust del consumidor), tot i que si la fas servir en plats amb cocció jo no li trobo aquest efecte que té 'en cru'
En tot cas, i disculpeu l'excursió mnemònica a la infantesa i les piles de càmping...
la crepe -que és el que suposo que us ha d'interessar a vosaltres- és aquesta.
Comentant amb l'Albert ens va quedar clar que havien volgut fugir de les combinacions més habituals de crepe salada que es poden trobar als restaurants.
Per a arrodonir la vetllada, que ja de per si anàva rodona però que amb els postres diriem que es va convertir en 'esfèrica' una selecció de tres dels postres de la casa.
Em va agradar molt el tiramisú, del que a la carta apareix com a modificat per a millorar-lo amb un secret de la casa i em vaig oblidar de preguntar quin és aquest secret. De fet a la carta no posa secret, així que es podia preguntar... i a partir d'aquí a veure si obteníes resposta.
Estava exquisit, suau i cremós. Fantàstic.
Que el responsable d'un restaurant segui a la teva taula per a començar comentant la jugada gastronòmica és una cosa a la que encara no m'he acabat d'acostumar però que quan em passa visc com el que és: un privilegi.
I la veritat, vem començar parlant del local, el sopar, detalls dels plats i la el.laboració de la carta (on ens va comentar que hi havia certs desequilibris a corretgir tot parlant de les fruites i reduccions) ... i vem acabar parlant de la vida, les voltes que dona la vida, lo cabrona que pot ser la vida i també lo meravellosa que pot ser la vida.
Ara que nosaltres a fer cocteleria nocturna ja sí que no ens hi podiem quedar.
Per una banda perque sóm com uns vells puretas que els hi entra la son en quant acaba el Telenotícies i per l'altra banda perque diumenge ens esperava una jornada intensa de visita al Delta de l'Ebre i després un dinar amb el clan Massita al complert.
Per una banda perque sóm com uns vells puretas que els hi entra la son en quant acaba el Telenotícies i per l'altra banda perque diumenge ens esperava una jornada intensa de visita al Delta de l'Ebre i després un dinar amb el clan Massita al complert.
Però això no hi cap en aquest post, això ho explicaré demà.
En tot cas, vull expressar la gratitud primer cap a Mira que bó per haver muntat el sorteig i sobretot també a tot l'equip de l'Alea Loft que ens van fer sentir còmodes i molt ben atesos durant tota la vetllada. I a sobre sense arrufar el nas cada cop que el pesadet del bloguero treia la càmera per a fer la foto i aguàntam aquí l'ampolla un moment i aix que no ha sortit bé i espera que obro el flash... tot això que sabeu que passa quan un blocaire està de sopar i amb la càmera.
Merci per tot, i espero sincerament que la sort us acompanyi en aquesta aventura gastronòmica de vida, somriues, menjars i begudes que és l'Alea Loft.
En moments com els actuals, val la pena recolzar als que s'arrisquen i s'hi posen creient en un projecte. Sigui gastronòmic o no.
I si a sobre sopes de puta mare i et casques uns còctels doncs ENDAVANT LES ATXES!! Nosaltres hi pensem tornar quan hi tinguem ocasió :)
ALEA LOFT
C/GONGORA 81-83 AMPOSTA
http://ca-es.facebook.com/people/Alea-Loft/100001650567497
C/GONGORA 81-83 AMPOSTA
http://ca-es.facebook.com/people/Alea-Loft/100001650567497
7 comentaris:
felicitats pel premi, m'alegra que ho passessiu tan bé. de tota manera, estic segur que l'endemà a ca massita devia ser molt millor, per les píndoles que has deixat al facebook. a mi em passa com a tu i quan he vist la porta del restaurant, tipus local polinesi o rural mal entès, i el rètol, d'agència de viatges, ja m'he ensumat que no m'acabaria de fer el pes.
estic segur que el sopar va ser per recordar, perquè hi ha moltes coses que influeixen perquè un sopar sigui més o menys memorable, però pel que f estrictament al menú, estaràs amb mi que hi ha molts detalls que grinyolen, com oferir carxofes a l'estiu, que no és època (i combinar-les amb ou i sobrassada ho he vist a altres llocs, p.e. a casa), i un excés de reducció de balsàmic (error en el qual jo també caic a vegades i que tu em vas fer notar fa poc de manera encertada).
en fi, jo també els desitjo que els vagi molt bé, quan hagin acabat de pulir aquestes coses que grinyolen i que crec que són francament millorables, sobretot si com sembla es presenten com un restaurant gastronòmic.
Caram Manel, vas fort i això m'agrada! Sovint ens falta contundència al món gastroblocaire!!No al xupa-pollisme!! hehehe.
Et dono la raó en la excesiva presència de la reducció balsàmica en el conjunt de plats de dissabte.
Tens raó que jo mateix et vaig comentar fa poc que durant uns anys ens hem trobat el balsàmic a massa plats.
Dos apunts en aquest cas: no existeix un menú degustació pensat com a tal a l'Alea Loft. I per tant al escollir els plats és possible caure en un desequilibri com aquest o altres.
I en segón lloc, ells mateixos i abans que jo els hi digués rés van comentar que havien detectat alguns excesos d'estil que havien de corretgir.
La veritat, quan els vaig comentar alguna de les coses que sota el meu humil parer es podien millorar ho van rebre molt positivament i agraint la opinió. Penso que la seva voluntat i ganes els farà pulir aquells detalls que encara poden millorar.
Al final el que explico no és una crítica -jo d'això no en se- sino un recull de les meves sensacions que en conjunt van ser molt bones
Encara que siguin carxofes d'estiu (molt menys saboroses que les germanes d'hivern) o fins i tot si èren congelades -que si estan ben congelades no passaria res, parlem de sopar per 25 euros- la veritat és... que si hagués pogut m'hagués endut un bon tàper de les mateixes cap a casa, hehehe. Boníssimes :)
Ay, si los difuntos antigourmet levantaran la cabeza..... En este post he encontrado todos sus demonios y alguno más, en forma de estambote. Veamos:
1.- El nombre del local, con esta funesta manía que tiene el cosmopoliteo fake de mezclar lengua vernácula y el cool english. Y lo del loft es como el perejil, lo mismo para un roto que para un descosido.
2.- Fuá, siempre fuá. Para cualquier lector de AG esto lo dice todo.
3.- Los kikos, ese purulento snack ahora convertido en arma de rebozado masivo.
4.- Otra vez bacalo? Aquí es que no se respeta ni a los muertos.
5.- Y el estrambote: el flojito, al que yo hubiera llamado cojito. El ginger ale se usa en el mojito con la misma frecuencia que la soda. Por servidor, mismamente.
Finalmente, haga usté el favor de extender la explicación sobre su abstemiedad a tiempo parcial, que uno está en un sinvivir, sin saber si poner a refrescar la cocazero o el ribeiro premiado.
Hala, a rañala.
Ah, conste que lo del balsámico, reducido, aumentado exponencialmente ou au naturel, ya es que ni me molesto en comentarlo. Mismamente ayer mi churumbel pequeño casi se queda castigado sin tele por cometer la imperdonable torpeza de pedirme que le echara balsámico a la ensalada de tomate.
Hoy solo trabajan los guerrilleros.
Se vé que el habitual exceso de azucar de la gastrosfera está caramelizándose en la playa.
¡hay que joderse!
Lo del balsámico (que parece que hay unanimidad en la crítica) pues ya pongo yo en el post que antes de probarlo me cagué en los calçotets.
Pero luego al estar mezclado con los frutos rojos em entró divinamente. Como si no siriese mismamente.
Y si, yo también estoy en contra de decorar con balsámico y me sobra en el resto de platos.
Pero joder, si el plato está bueno pues está bueno aunque lleve el balsámico dels collons!! XDD
Lo del respeto a las mómias bacalladas, tampoco merece más:
El bacallau está de puta madre el 90% de las veces porque es como una Cleopatra de la cocina: se folla a todos los ingredientes con los que lo encames.
Y el nombre de flojito es de Mar de Baixagastronomia y yo estoy muy a favor. Primero por militancia Calpeniana y segundo porque lo encuentro muy gracioso. Sobriamente te lo digo :-P
Respecto a lo que se debe enfriar, enfrie usté lo que quiera pero siempre sírvamelo con vehemencia. En 15 dias hollamos la bendita tierra de Bergantiños, le aviso y le prevengo.
PD: ¿Pero cuantos años tiene su churumbel? La adolescencia es muy mala y ahora pecamos de síndrome Peterpanesco la mayoría...sea condescendiente... :D
En un "break" de vacances...
M'ha fet gràcia el teu comentari de les fotos i la incomoditat de fer-les... Imagina el meu cas en que per intentar "que no es noti", les faig d'amagat... :)).
A la que m'imagino que ningú em mira... fent veure que llegeixo alguna cosa a l'IPhone... clic... (tot i que sense so ja que el poso en silenci).. :).
Dec ser un "voyeur" del món de la gastronomia, però si em reconeixen (per sort passa molt poques vegades) m'incomoda una mica. Ja sé que treient la foto seria més anònim, però la poso per donar la cara en els pocs cassos de "crítica negativa".
Efectivamente, en Alea Loft nos han hecho sentir muy bien durante toda la velada.
Un sopar molt correctíssim a pesar de las opiniones del generós y el estimat anti-bacallau!
Moltes gràcies por toda la atención y el trato.
Endavant les atxes!!!
Saludos,
Cris.
Publica un comentari a l'entrada