de diumenge mestre al Maestrat.

Continuem amb la segona part de la crònica del cap de setmana per les terres de l'Ebre i el Maestrat. Quan vaig saber que visitariem el restaurant Alea Loft (primera part de la crònica aquí) de seguida em van asaltar els pensaments d'aprofitar i visitar Ca Massita a Vinarós.

Com molts sabeu, la familia Massita forma part de l'univers blocaire desde que el seu ambaixador a la Ciutat Comptal (Massitet d'Olleta de Verdures) va tenir l'encert d'organitzar una primera trobada de gastrobloggers per a coneixer la farinada de repassos. I tant que les vem coneixer! I alguns fins i tot les vem poder el.laborar!!

Però el que més valor va tenir d'aquella trobada va ser coneixer -si més no parcialment- com enfoca, viu  i treballa una familia cinquena generació de forners. Una familia que ens va mostrar les entranyes del seu obrador i amb total transparència ens va mostrar com fer a casa les farinades que ells produeixen.
Sense trampa ni cartró, les vem veure fer i les vem veure sortir cap al taulell de venda.

Es clar, alguna també la vem veure entrar a les nostres taules. Que sóm pixapins però no gilipolles!
Després van venir altres trobades i vivències com l'agermanament de cocs de Vinarós i coques de Mallorca que he anat relatant al bloc sempre amb un somriure entre cella i cella.

Amb aquesta 'brevíssima' introducció al que representa el clan Massita, em podeu entendre si de seguida em vaig atrevir a insinuar/suggerir/demanar la possibilitat de compartir amb ells una estona del cap de setmana.

Inicialment la previsió era passar dissabte al matí, que ells tenen el forn obert. Però problemes d'agenda (no se quina història de la reparació del màstil del Bribón i un ball de final de curs de la Infanta Leonor) ens van fer canviar els plans.
No va fer falta, perque són de la manera que són. Però si hagués fet falta els hi hagués enviat una petició formal de recepció per triplicat!! Els Massitos són part de l'univers blocaire però jo m'ho he fet més personal: són la canya, són tremendos i encomanen entuiasme. Aquest gent enganxa, són adictius.

Així doncs vem aprofitar el diumenge al matí per a fer una visita al Delta, ja que la reina del meu cor no el coneixía. I es clar, és una bona època  per poder veure els cultius d'arrós ja granats. Tot i que encara no estan a punt de collir com vem poder comprobar al tastar-los. 'Raw food' veritable.

 

Ara, que gilipolles no serem. Però els pixapins el que sí que fem són gilipollades.
Com per exemple condiur ilusionadament per tota la agulla del Delta, visionant personatges que semblen trets d'una película antiga dels Cohen (d'on surt tanta gent rara en aquells cinc kilometres de sorra?)... tot per arribar amb la il.lusió de veure les salines... que estan tancades.
I sospito que per pietat als beneits com jo tenen visible desde fora aquest únic i solitari cartell salinero:

Val a dir que no ens vem perdre al Delta tot i estar un parell d'hores voltant amb el cotxe. Estava clar que era el nostre dia de sort perque tot seguit ens vem encaminar cap a Vinarós per dinar amb la Salin -nom de guerra de la gran matriarca-, la Elena -Massita titular en actiu-, el Sergio -l'artista del forn, el que sua de matinada- i el seu fill Sebastià. I es clar, aquesta força de la natura blocaire que és en Josep Angel.

No us enganyaré, desde el moment en que ens van venir a buscar amb el cotxe -tot i que em vaig equivocar 300 metres de punt de trobada- la cosa va agafar dimensions de gaudiment en Cinemascope i Technicolor.

 
Només entrar a la casa, ens trobem la gran matriarca tot preparant la paella amb la recepta familiar. I a sobre amb la sort que no hi portava gaire o sigui que vem poder ser testimonis de la el.laboració de la Paella Massita en viu i en directe. Envejeta, no? Jo la tindria.

I sí, tinc la recepta de l'arrós. No podia deixar de preguntar-ne els detalls mentre dinàvem al porxet un 'molt típic dinar valencià', tal i com el van descriure aquesta familia meravellosa.
Ens van portar cocs, mítics cocs.
I a sobre es van preocupar de portar-ne de bacallà perque aquest jo no l'havia fet mai (ho saben perque quan en faig un de seguida ho penjo al blog). Deliciós tot solet i encara millor untadet "finííiiiiisimament" amb all-i-oli tal i com vem convenir amb el Sebastià: un nano eixerit que puja fort.
Hi ha cantera.

Cocs, musclos, bicicleta, amanida, paella i meló. Veieu les fotos, oi? Doncs no va ser pas el millor de la tarda. El millor va ser la conversa, la companyia. Ens van fer sentir com a casa aquests valencians!!

 
Vem aprofitar per preguntar a barra lliure sobre la situació de la zona, costums, canvis, sensacions... tot sota el constant bombardeig d'acudits i frases conyeres.
M'abelleix molt com són d'expansius i alegres aquest clan. Encara que parlin de temes seriosos del seu pais, sempre saben presentar-ho amb humor i alegria.

I per a rinxolar el rínxol, ens van treure unes xocolates de la zona -Xocolata Creo, de Tortosa- que tenen la particularitat de que un dels ingredients és la farina d'arrós. El resultat és una xocolata molt terrosa, però molt. Granulada, que a mi em va servir per a dir la estupidesa del dia:

Així haurien de ser les platges, amb una sorra així amb gust potent de xocolata!

Son tan amables que ni em van fotre fora de casa ni res. Quin aguante tenen...

Val a dir, que aquesta xocolata està pensada per a menjar cuita. El que passa és que així en crudité també està bona i és molt original :)

I així, tot xerrant i compartint. Tot rient i gaudint de la vida. Vem tenir el privilegi de compartir una jornada familiar amb els massitos. Un clan que fa cara d'extranyat quan algú els hi pregunta si no es millor que es guardin els secrets de l'obrador per a ells. Shhhhhhh! Es nuestro tesssssoro dirien altres.
I el cas és que és certament un tresor: el llegat que han rebut i que amb tanta dignitat estan no només mantenint sinó ampliant. Però sobretot el tresor el tenim els que els coneixem i aquells que gaudim del seu afecte i la seva generositat.
Gràcies per deixar-nos envair la vostra intimitat i compartir amb nosaltres aquest temps preciós!