degustant a lo celta a Santa Cruz de Oleiros.

És dificil encertar el tó d'aquesta entrada. Perque l'Alejandro (esedidió en el seu alter-ego digital i autor del blog Etxeoquehai. Un imprescindible en vies d'extinció) és una persona dificil de classificar. I en el millor sentit de la paraula, un personatge igualment dificil de classificar. Taxonòmicament inesquecíbel.

Un galego-galego, amb pinta de vikingo celta al que li han tret el casc i posat de cop la roba del segle XXI. Té la mirada del que navega desde Dinamarca per a conquerir el món.

I en canvi aquest celtiña dels collons, visualment trasplantat desde el passat exhuberant, dona tot la sensació de viure mitja horeta més en el futur que la resta de mortals.

La seva curiositat i capacitat titànica de recerca fan que quan parles amb ell de la major part dels temes el paio ja ho hagi mirat, et tregui un parell de referències d'articles o bibliografia i finalment et comenti soto voce un rumor no publicable sobre l'assumpte. Un prodigi, vamos.

I ahir la reina del meu cor i yours truly vem tenir la sort de compartir amb ell i el seu fill Santiago bona part de la jornada. Tot passejant per Santa Cruz de Oleiros. Saludats per la pluja i la fresca que no hem tingut a les Extremadures i que durament ens han colpejat als morros a la terra de la clorofil.la. ¿Constipados tiene? Pongame dos, gracias.

La població de Santa Cruz de Oleiros, és preciosa. A banda del castell que servia per a tancar la Ria de A Coruña juntament amb el de San Antón -situat a 4 kms a l'altra banda de la mateixa- desde aquest punt es poden veure espectaculars postes de sol quan aquest marxa tot passant per sobre la Ria i la mateixa capital. De postaleta.
I per cert, aquesta població també és una rara avis ja que està governada desde fa dècades per una agrupació independent. Primer símptoma.
Amb un alcalde inhabilitat per derruir per la via rapidísssssima unes construccions il.legals (hom té la esperança que pertanyents a algún ricachón explotador sin alma). Segón símptoma.
I finalment amb la avinguda central del poble dedicada al Che Guevara -inclosa la estatua al mateix més gran de tota Europa-.Com diria el pare de Julio Iglesias... rarrro rarrro rarrrrrrro.


A tot això, i després de la passejada per les pedres, va arribar el dinar. On el mestre gallec, aquesta mena de Gandalf permanentment excitat i vehement ens va preparar un banquet suculent. Amb l'aperitiu devant de les meves queixes que quasi tots els formatges galegos em tenen el mateix sabor (jo no diferencio la majoria de tetillas comercials de la majoria de Arzua-Ulloa comercials): un Arzua-Ulloa envellit embolicat en fulls de 'berza'. El Queixo-da-berza:

Faré cas del consell que vem rebre, i penso 'afinar-me' un d'aquests formatges a casa durant un parell o tres de mesos a la nevera. A veure com surten quan estan més curadets.

Per a acompanyar el festival pal.latal,  un Ribeiro boníssim anomenat 'Alberte' del 2.010. Evidentment vaig fer ús de la meva condició d'abstemí tastaolletes i el vaig tastar.
Molt bó, amb un color pàl.lid (molt pàl.lid) i el.laborat amb Treixadura i Torrontés jo no sóc expert però em va semblar molt equilibrat -no gaire àcid, la veritat- i fresc. Alegre.

A partir d'aquí la cosa ja havia agafat embranzida: empanada de polbo (pop, pulpo). Simplement deliciosa, amb la masa moooooolt fina i amb el corresponent truqui per a aconseguir-ho. El tema està en tenir un rodet d'amassar que pesi molt. Diguem que el seu és heredat del pare i pesa vuit quilos.
D'aquesta manera, a base d'anar passant el rodet sense necessitat d'apretar es va estretant el gruix de la massa. Normalment hem d'apretar i el rodet a part de rotar el que fa es 'estirar' la massa amb el que es perd l'efecte desitjat i ja no queda igual.
Jo no tinc rodet de vuit quilos, però la seva empanada estava espectacular!!

A continuació vem menjar un enorme asat de bou (buey) d'una peça que jo no coneixia i que s'anomena 'picaña'. Aquesta peça és la que fan servir els brasilers per als seus coneguts rodiccios. Pesa entre 1,5 i 2 kg i te greix per fora -amb el que ajuda a que no quedi seca- però en canvi és molt neta per dins.
Asada al forn -un cop ha passat unes hores marinada- és una autèntica bogeria. Em pensava abans de tastar-la que no podria competir amb la empanada superior i va ser al revés. La carn encara estava molt millor!!

Com a apunt cul.linari, la carn tot i estar perfectament daurada amb la corresponent reacció de Maillard, no està pas segellada prèviament a la planxa o paella. Els primers minuts de forn aconsegueixen l'efecte i sobretot el fet de no posar-hi sal desde el bon principi. Ja que la pressió osmòtica que provocaria la presència de la sal faria sortir els preciosos sucs interns de la peça de carn.

I finalment, com en els bons menú degustació que tant poc li agraden al celtiña, dos postres. Un primer tiramisú espectacular amb puntet de gelatina i puntet de nata per a amorosir-lo encara més. Potser no sigui acadèmic però és sense cap dubte un dels millors tiramisú que he tastat a la vida. I a sobre la porció era diguem-ne que de tamany... vikingo.

 I finalment, un gelat de maracuià que vem fer en directe amb crema de llet, sucre invertit fabricat per ells mateixos, prèssec i maracuià. Molt bó però massa àcid per al meu paladar de doneta esquifida de època victoriana per al que respecta als àcids.

 
I es clar, el que no us puc reflectir aquí és la conversa de sobretaula, vehement com no podia ser de cap altra manera. Rica i plena de dades sobre un pais -Galicia- que coneix molt bé. Sobre realitats socials, presents i futurs. Sobre dubtes de si estem vivint una decadència similar a la del tardà imperi Romà occidental i sobre quin és el pervindre que hauran d'afrontar els nostres fills.

Vaig aprendre moltes coses, perque la veritat és que el millor del menú va ser la conversa. I entre les que vaig aprendre, una paraula preciosa que adorna la dedicatoria del llibre que ens van regalar, un llibre tècnic del que és coautor i que tracta sobre el món de la producció càrnica gallega.

Doncs això: inesquecíbel.