de fira del tomàquet del Vallés. Més i millor cada any.

Tal i com vem anunciar ja fa uns dies, aquests dissabte vem visitar la fira del tomàquet del Vallés, convidats per la parella vermella i organitzada per un grup d'entusiastes recuperadors de llavors i varietats tradicionals de poc ús comercial.
Són entusiastes d'això i d'altres coses relacionades amb la jalamenta, gent amb empenta per promoure aquest i altres projectes del mateix caire.
Gent de vida, vaja.
Alegres.

Ja durant la edició anterior us vaig fer una crònica més o menys exhaustiva de com va funcionar el tema del tast dels tomàquets. Aquest any ha funcionat igual pero millor: tomàquets igual, somriures igual, bon rotllo igual. Però més organització (l'experiència és i ha de ser un grau, no?) i també alguns mitjans més que han permés que la experiència del tast hagi estat encara millor.

Jo hi vaig anar amb mitja familia, que quan el clan s'hi posa ... s'hi posa de debó. I fins i tot la banda murciana que és d'aquelles que té claríssim que és i no és un bon tomàquet en va sortir entusiasmada.

Així que la crònica del tast com a tal no us la poso, que és la mateixa mecànica que l'any anterior.
Us mostro altres cosetes igual de xul.les i algunes dades curioses que em van sorprendre.

Un primer recull de imatges amb la excursió a l'hort on es realitza la recuperació d'aquestes varietats tradicionals. Algunes de les paradoxes del món modern porten a que varietats que donen entre 20 i trenta tomàquets de aprox. 300 grs per planta hagin estat abandonades devant de les varietats comercials híbrides per una suposada manca de productivitat.
A veure, 25 tomàquets de 300 grs per cada tanda (i durant la temporada la planta fa diverses tandes) no em sembla pas una manca de productivitat... en fi... una pena.

La visita a l'hort va ser deliciosa, sobretot mentre els voluntaris que hi treballen ens explicàven i ateníen a les nostres preguntes. Veure plantes de tabac com a mètode de combatre les plagues, o la famosa planta 'cua de cavall' preparada per a macerar uns díes i a partir d'aquí extraure un tractament natural fungicida...és un petit privilegi per als que hem crescut ja allunyats d'un món natural com aquest.

Hi ha altres plantes aromàtiques que serveixen per a combatre plagues. Per exemple hi vaig veure mostassa plantada a un costat de l'hort. Tot i que segons ens van comfessar ha estat un estiu molt dificil per a totes aquestes aromàtiques: ha plogut massa poc.

També em va agradar saber que un adob natural és el borrissol de la llana, es a dir, tot el pel curt i brut que no s'aprofita de la ovella per a fer llana i que és escampat per la terra abans de sembrar de forma que adoba i alhora evita que creixin males herbes.

Vaig descobrir una planta meravellosa, enmig de tota la part dedicada a les mongetes (allò era un autèntic paradís de verdor, quina barbaritat de presència que tenen aquestes plantes). Vaig descobrir la mongetera vermella. Una varietat de intensíssimes flors vermelles, com les roselles que els nostres camps de blat semblen haver perdut, però més petites i igualment delicades.
A sobre, aquesta mongeta vermella és deliciosa i com que tot a la vida ha de tenir el seu petit inconvenient... doncs tenen 'fil' lateral que s'ha de treure abans de fer-les per a menjar-les amb patatetes i un rajolí d'oli.

I a continuació us mostro un recull de les vuit varietats de tomàquet que han cultivat aquest grup de recuperació, amb la foto de la explicació que tenen al mateix hort per a que tothom que s'hi acosti pugui entendre millor quina és la seva tasca i pugui valorar la importància de recuperar aquests trocets vermellosos d'historia. La nostra historia.
(nota: podeu pausar la presentació per a llegir les explicacions sobre cada tipus de tomàquet)

La veritat és que de les cinc varietats que vem tastar, aquest any la majoria estàven en un estat massa tardà de la temporada. Es a dir, que com ja ens va comentar en Kike, lo ideal és tastar-los a mitjans Agost ja que és quan estan millor i més al punt. Però a mitjans Agost la majoria estem voltant alegrement de vacances i per tant s'ha de fer a primers de Setembre.
I en aquests moments, el que més em va agradar per aroma, sucositat, textura i sobretot per lo dolç que estava va ser el cor de bou. Desvancant el Rosa Plé de l'any passat no per gaire, però sí clarament al meu paladar.

Tots els que digueu 'ostres! M'hauria agradat anar-hi! Quina mala sort que no hi vaig poder ser!'... sapigueu que el proper 17 de Setembre tornen a fer una jornada igual de macanuda i potent. Jo no puc fer altra cosa que recomanar-vos l'assistència, que gaudiu de l'hort preciós i que tasteu els tomàquets que normalment no podem trobar a les tendes.
Ah, i que gaudiu de la companyia de la Txell, en Kike, en Pep Salsetes, la Marina Duñach,... gaudir de les persones és la salsa de la vida.