No em considero essencialista de res, però inmediatament recordo aquest acudit.
I es que de vegades ja cansa que tota la barreja cultural vagi sempre en un mateix sentit i direcció.
dilluns, 31 d’octubre del 2011
de castanya al Halloween.
Aparco el cotxe tot venint de treballar, i al costat un grup de pares i fills disfressats amb llençols i barrets de bruixa. Truco o trato! Truco o trato! Truco o tratoooooo!!
No em considero essencialista de res, però inmediatament recordo aquest acudit.
I es que de vegades ja cansa que tota la barreja cultural vagi sempre en un mateix sentit i direcció.
Jo no hi posaria el (i punt), ja hi ha massa gent a la que li agrada anar posant els punts que han de acomplir els altres. En tot cas... Molts panellets, somriures, moniatos i castanyes per tothom!! :)))
No em considero essencialista de res, però inmediatament recordo aquest acudit.
I es que de vegades ja cansa que tota la barreja cultural vagi sempre en un mateix sentit i direcció.
diumenge, 30 d’octubre del 2011
de regal magnífic: 'esmorzar de ajuar' a Ca l'Esteve.
De tant en tant tots necessitem algun petit homenatge que ens faciliti prendre una alenada d'aire
Oi que de vegades el collons de 'Tormenta Perfecta' no acaba de passar, no arriba el sòl i (això sempre) vosaltres no sou en George Clooney?
Doncs jo he decidit regalarme avui un esmorzar de forquilla, cullera i 'ajuar entero Juanita que es de plata'.
Així que a darrera hora d'ahir vaig quedar amb la Julia i en Dani (Panxeta, coautor de gastromimix amb el Xesco Bueno) per a fer caminet avui cap a Ca l'Esteve i gaudir una mica de la vida. Encara que siguin unes hores entre batalla i batalla, val la pena.
Els que el coneixeu ja sabeu que al Xesco només cal dir-li 'Atención' per a que es posi en zafarrancho de combate cocinero i et sorprengui amb algunes noves propostes i delícies. Allà on el veieu, sempre defensant la senzillesa i el producte... i et casca unes invencions que no tenen res a envejar a molta cuina creativa de sifón i tentetieso.
Si aquest home tingués un local al mig de l'Eixample...
D'entrada en Xesco ens ha obsequiat amb unes 'cromesquis' de cua de bou i gornonzola.
Qué són les cromesquis? Ho teniu explicat aquí al seu blog -ara que les proporcions de farina per a la pasta de fregir ja m'ha dit el Xesco que no n'ha fet cas, i de fet podeu veure que a Ca l'Esteve li han posat arrebossat. Que segons he deduit és flocs de puré de patata: donen un extra-crocant boníssim-.
Després el xef juganer ens ha portat uns 'tigres' especials. O sigui uns musclos tigre però versionats sense closca i en versió esfèrica. La veritat és que pensava que baixaria el nivell de sabor respecte dels profundíssims comresquis... doncs no. Igual de bons. Menjar potent, gustós. M'encanta.
Tot això amb pa amb tomàquet, un cambrer fantàstic que només veure que entro per la porta ja em prepara la Zero amb llimona i gel.
I a mitja galta, en un abracadabra inesperat (més encara) ens apareix la nova proposta:
Capuccino de ceps i trompetes de la mort. De la mort? Sí , de la mort està el capuccino fet d'un brou fosc amb una escuma infusionada de ceps i trompetes per sobre.
I el privilegi de dinar a la taula del Xef, que és com dinar a la taula del Capitán però encara més perque el Capitán no cuina i el Xef sí.
I quan crèiem que ja no podíem més, els panellets i el gelat d'avellanes que estava sortint de la màquina...atenció als taps en primer pla, borratxets en un almivar de brandy. Estàven 'de luxe'.
I al final, passejadeta per la cuina mentre veiem com estàven fent les castanyes per als postres tradicionals, en una paella que té tantes dècades d'història que no han sabut comptar-les del tot. Que forma part de la familia, vaja...
Així que per culpa d'un petit autoregal que necessitava, i gràcies a la generositat de la gent de Ca l'Esteve m'he endut un matí fantàstic, carregador de pil.les i obridor de pupil.les. Un matí de vida, que la veritat em sembla que és molt.
Oi que de vegades el collons de 'Tormenta Perfecta' no acaba de passar, no arriba el sòl i (això sempre) vosaltres no sou en George Clooney?
Doncs jo he decidit regalarme avui un esmorzar de forquilla, cullera i 'ajuar entero Juanita que es de plata'.
Així que a darrera hora d'ahir vaig quedar amb la Julia i en Dani (Panxeta, coautor de gastromimix amb el Xesco Bueno) per a fer caminet avui cap a Ca l'Esteve i gaudir una mica de la vida. Encara que siguin unes hores entre batalla i batalla, val la pena.
Els que el coneixeu ja sabeu que al Xesco només cal dir-li 'Atención' per a que es posi en zafarrancho de combate cocinero i et sorprengui amb algunes noves propostes i delícies. Allà on el veieu, sempre defensant la senzillesa i el producte... i et casca unes invencions que no tenen res a envejar a molta cuina creativa de sifón i tentetieso.
Si aquest home tingués un local al mig de l'Eixample...
D'entrada en Xesco ens ha obsequiat amb unes 'cromesquis' de cua de bou i gornonzola.
Qué són les cromesquis? Ho teniu explicat aquí al seu blog -ara que les proporcions de farina per a la pasta de fregir ja m'ha dit el Xesco que no n'ha fet cas, i de fet podeu veure que a Ca l'Esteve li han posat arrebossat. Que segons he deduit és flocs de puré de patata: donen un extra-crocant boníssim-.
Després el xef juganer ens ha portat uns 'tigres' especials. O sigui uns musclos tigre però versionats sense closca i en versió esfèrica. La veritat és que pensava que baixaria el nivell de sabor respecte dels profundíssims comresquis... doncs no. Igual de bons. Menjar potent, gustós. M'encanta.
Ja veieu, el meu petit regal personal s'havia convertit de cop i volta en un regal de festival.
Es clar que nosaltres hi portàvem la gana posada i sóm un públic ben predisposat. A banda de les dues delícies anteriors ens hem demanat una galta en fricandó de rossinyols (la Julia i jo) i en Dani s'ha demanat un 'Completo Comansi dieta Nakud por mis cojones'...
Tot això amb pa amb tomàquet, un cambrer fantàstic que només veure que entro per la porta ja em prepara la Zero amb llimona i gel.
I a mitja galta, en un abracadabra inesperat (més encara) ens apareix la nova proposta:
Capuccino de ceps i trompetes de la mort. De la mort? Sí , de la mort està el capuccino fet d'un brou fosc amb una escuma infusionada de ceps i trompetes per sobre.
I quan crèiem que ja no podíem més, els panellets i el gelat d'avellanes que estava sortint de la màquina...atenció als taps en primer pla, borratxets en un almivar de brandy. Estàven 'de luxe'.
I al final, passejadeta per la cuina mentre veiem com estàven fent les castanyes per als postres tradicionals, en una paella que té tantes dècades d'història que no han sabut comptar-les del tot. Que forma part de la familia, vaja...
Així que per culpa d'un petit autoregal que necessitava, i gràcies a la generositat de la gent de Ca l'Esteve m'he endut un matí fantàstic, carregador de pil.les i obridor de pupil.les. Un matí de vida, que la veritat em sembla que és molt.
dissabte, 29 d’octubre del 2011
de bertus, el seu blog i un exemple del que hi trobareu
Coneixeu el blog de Bertus? Aquest mañico té un blog sobre tecnologia alimentaria i és imprescindible si teniu curiositat sobre el tema.
A banda, ell ens cau molt bé i tal, I must comfess.
En tot cas, podreu trobar joies com aquesta que inserto aquí i que correspon amb aquesta entrada del seu blog.
Al.lucinant.
A banda, ell ens cau molt bé i tal, I must comfess.
En tot cas, podreu trobar joies com aquesta que inserto aquí i que correspon amb aquesta entrada del seu blog.
Al.lucinant.
divendres, 28 d’octubre del 2011
de Punt de Cocció episodi num 7
Avui dins del programa 'Tots els matins, punt i seguit' Punt de Cocció episodi 7:
Hem entrevistat a Txaber Allué (el cocinero fiel). Un dels caps visibles de les jornades Gastrotechdays i ens ha explicat algunes de les interioritas de les mateixes.
Podeu baixar el podcast en mp3 clicant AQUÍ:
També hem tingut el nostre patrocinador vintage...
Llògicament les seccions sospitosament habituals...
1. GOOGLE COMPRA ZAGAT, LA PPAL GUIA DE RESTAURANTS DE USA
¿Que es zagat? Una guia que va neixer al 1979 i que en comptes de basar-se en les opinions de critics especialitzats més o menys anònims, ho fa amb milers de opinions aquestes sí particulars i anònimes. Això és un canvi de paradigma en el mon de la guia gastronòmica i ara que google l’ha adquirit haurem de veure cap a on evoluciona aquest sector tan imporant per als restauradors.
http://www.e-restauracion.com/noticias/view/google-se-hace-con-una-guia-de-restaurantes/02953
2. El cuiner Victor Trochi guanya el premi Restaurant Dessert convocat per Espai Sucre.
Els dos postres que li van permetre emportar-se la victòria : Gin tònic amb matisos cítrics (tot es gintonic a Barcelona el darrer any) i Platan escalibat amb pèsol i infusió de cruasan.
Aquest cuiner d’origen argentí i de indubtable talent va conquerir el prestigiós jurat i es va endur el premi al millor postre, celebrat a Espai sucre, l’unic restaurant d’Espanya on tot el menú són postres!!
http://www.e-restauracion.com/noticias/view/victor-trochi-gana-el-the-best-restaurant-dessert-2011/02960
3. 5 anys del colectiu de cuiners Cuina Vallés.
Col.lectiu que desde aquesta comarca promocionen la cuina vallesana i també s’esperonen entre sí per augmentar el nivell de la seva proposta gastronòmica.
Moltes felicitats!!
Els podeu trobar a : http://www.cuinavalles.cat/noticies.php?ident=68
POLLASTRE AL FORN AMB SALSA DE CURRY I PLÀTAN.
Ada Parellada.
Ingredients:
Un pollastre al forn
Tres cebes
1 cullerada de curry
1 litre de brou de pollastre
mig got de crema de llet
2 plàtans
Oli i sal.
Procediment:
1. En una cassola daurem la ceba picada en trocos petits
2. Quan està daurada afegim el curry, el brou i quan bull la crema de llet. Reduim fins que queda una textura de salsa
3. Pelem i tallem els plàtans i els saltem breument a una paella amb oli.
4. Tallem el pollastre en ‘octaus’ i l’escalfem al microones.
5. Emplatem posant la salsa de curry, el pollastre en troços i per sobre escampem trocets de plàtan. Pollastre amb curry i platan. El curry i el plàtan SEMPRE FUNCIONEN BÉ JUNTS.
I finalment, la secció d'opinió...
El bueno
Restaurant solidari de Jon Bon Jovi
Anomenat Soul Kitchen, o sigui cuina de l’ànima, es un restaurant solidari on els preus no estan fixats i fins i tot si no tens diners pots menjar a canvi de fer tasques solidaries per a la comunitat. Bravo per en Jon i la seva idea per ajudar als més necessitats de Nova Jersey.
http://www.decuina.net/2011/10/del-restaurant-solidari-de-jon-bon-jovi.html
El feo
El nou Impost a Dinamarca sobre els greixos saturats:
Tot a la cuina està bè en la seva justa mesura i malament en excés. Però a mi em sembla que estigmatitzar un aliment de forma indiscriminada no és una bona solució. Entenc que l’objectiu final però no em convenç el mètode.
http://www.e-restauracion.com/noticias/view/impuesto-para-las-grasas-saturadas-en-dinamarca/02950
El malo
Starbucks alerta sobre el impacte del mateix a la seva cadena de distribució en breus anys. Aqui no estem parlant de quatre peluts que avisen perque sempre hi ha qui li sembla que el progrués portarà la destrucció... aquí hi ha una empresa multinacional preocupada per les repercusions medioambientals que li faran perdre negoci.
Més atenció i mesures sobre el tema medioambiental, per favor.
http://www.yorokobu.es/starbucks-alerta-del-efecto-del-cambio-climatico-sobre-el-cafe/
La cirereta musical ha estat l'himne tabernari de Siniestro Total: Diga que le debo.
Recordeu, podeu baixar la secció sencera en mp3 AQUÍ.
dijous, 27 d’octubre del 2011
de grans (GRANS) clàssics en humor gastronòmic (Monty Python)
Fa pocs dies parlava amb els amics, xefs i blocaires Xesco i Panxeta sobre els extraordinaris Monty Python I el seu magnific show 'The Flying Circus'.
En honor seu he googlejat una mica i aquí els tenim en un gag on s'enfoten del 'llepaculisme' exagerat que podem trobar en alguns dels restaurants de més alta alcurnia. Suposo que també per culpa dels clients.
Tot i que en aquest cas s'ho fan tot solets els cambrers, maitres, director i ... atenció a l'aparició del xef perque la trobo simplement descollonant.
Xesco, Panxeta vosaltres sou xefs... ja em direu si dins del personal del restaurant el que ha d'estar més boig és el xef... atenció al minut3 amb 17 segons.
De regal, aquest fantàstic sketch alimentari on apareix la paraula 'Spam' (una mena de carn enllaunada que va alimentar molts soldats anglesos a la Segona Guerra Mondial contracció de les paraules 'spiced ham').
Diuen les males llèngües que el ús esporàdic que feien els Monty Python en els seus programes d'aquest mot (algú podia sortir cridant SPAM en qualsevol moment) va ser la causa que finalment el correu indesitjat que apareix sense cap mena de solta ni volta a les nostres bústies s'anomeni...SPAM
En honor seu he googlejat una mica i aquí els tenim en un gag on s'enfoten del 'llepaculisme' exagerat que podem trobar en alguns dels restaurants de més alta alcurnia. Suposo que també per culpa dels clients.
Tot i que en aquest cas s'ho fan tot solets els cambrers, maitres, director i ... atenció a l'aparició del xef perque la trobo simplement descollonant.
Xesco, Panxeta vosaltres sou xefs... ja em direu si dins del personal del restaurant el que ha d'estar més boig és el xef... atenció al minut3 amb 17 segons.
De regal, aquest fantàstic sketch alimentari on apareix la paraula 'Spam' (una mena de carn enllaunada que va alimentar molts soldats anglesos a la Segona Guerra Mondial contracció de les paraules 'spiced ham').
Diuen les males llèngües que el ús esporàdic que feien els Monty Python en els seus programes d'aquest mot (algú podia sortir cridant SPAM en qualsevol moment) va ser la causa que finalment el correu indesitjat que apareix sense cap mena de solta ni volta a les nostres bústies s'anomeni...SPAM
No se si es veritat, però si
non e vero é ben trobatto. Un gag absurdament delirant a l'alçada de la resta de la seva obra. GRANDES!!
de Bar&Galeria de arte: Frida Callo
Ja va sent hora de posar un post humorístic,no?
Aquest és a forma d'homenatge al que -ja ho he dit altres vegades- per a mí és el programa més brillant del panorama radiofònic català. I són literalment competencia d'un servidor a la ràdio o sigui que en certa manera m'estic tirant pedretes contra la teulada. Aprofito per colar la cunya, demà al Punt de cocció a banda de combinar pollastre, curry i plàtan tindrem a Txaber Allué per a que ens expliqui algunes de les interioritats del passat Gastrotech Days.
Escolteu-nos en directe per internet a les 12.30h a través de la web i ja després us baixeu el podcast de la competencia.... heh!!
Pintura y patatas bravas, videocreación y chocos,... humor gastronòmic comestible i alegre.
La 'bienar de Vanessa': la truita de patates fete fa dos anys!!
Lacón con Greco,Pop-art a la Gallega, Calamares en su Tintoretto, Brandy Warhol...
Son fantàstics aquests de La Competencia!!
PD: Bonus track de rumbas talegueras de fondo. Alucinante.
Aquest és a forma d'homenatge al que -ja ho he dit altres vegades- per a mí és el programa més brillant del panorama radiofònic català. I són literalment competencia d'un servidor a la ràdio o sigui que en certa manera m'estic tirant pedretes contra la teulada. Aprofito per colar la cunya, demà al Punt de cocció a banda de combinar pollastre, curry i plàtan tindrem a Txaber Allué per a que ens expliqui algunes de les interioritats del passat Gastrotech Days.
Escolteu-nos en directe per internet a les 12.30h a través de la web i ja després us baixeu el podcast de la competencia.... heh!!
Pintura y patatas bravas, videocreación y chocos,... humor gastronòmic comestible i alegre.
Bar&Galeria de arte de referencia: Frida Callo. ¡Lo nuestro!
La 'bienar de Vanessa': la truita de patates fete fa dos anys!!
Lacón con Greco,Pop-art a la Gallega, Calamares en su Tintoretto, Brandy Warhol...
Son fantàstics aquests de La Competencia!!
PD: Bonus track de rumbas talegueras de fondo. Alucinante.
dimarts, 25 d’octubre del 2011
de Cuina Vallés. Cinc anys fent bullir l'olla
Cinc anys de feina els contemplen, cuiners del Valles com són.
Soc fill del Vallés més industrial, criat entre rius de colors fúcsies inverosímils i carregats de densa escuma que flotava pastosa ofegant-ho tot. Però contra el meu pronòstic desconfiat, les depuradores van fer feina i avui per avui hi ha ànecs en uns rius que no són purs però sí que són vius.
I potser perque mai vaig creixer en un Vallés de natura exuberant mai no vaig considerar fer-ne pas una bandera de la meva terra menuda.
Afortunadament, un grapat de cuiners que viuen i cuinen en aquest racó de món fa cinc anys que van decidir arremangar-se i picar pedra de forma conjunta en una aventura anomenada 'Cuina Vallés'.
I a través dels ulls i esforç d'aquests cuiners he de reconeixer que ahir em vaig sentir content de les arrels vallesanes. Coses que de vegades passen, un regalet inesperat.
Ens van convidar aquest dilluns al sopar de celebració d'aquests cinc anys de feina.
Sopar que per motius de espai -tal i com ens va comentar el xef Albert Oltra- es va celebrar a Can Piqué de Montcada i Reixac. Les fotos parlen per sí mateixes: tenen cuina de tamany King-size. Perque atenció, ens vem poder donar la volteta del blocaire curiós un cop acabada la fase d'entaulament.
Per a celebrar aquests cinc anys, el colectiu havia dissenyat un menú ben abundant (potser massa i tot, cosa que ja és extranya en mi. Però 7 entrants, 4 plats i 2 postres és un peasso de menú kilomètric per a un dilluns a la nit). El que passa és que m'hi jugo un pèsol a que s'hi volien lluir i ens hi van posar una mica de tot allò que toquen i remenen tan bé a les seves cuines. Hi havia vegetals confitats, embotits aterrinats, bacallans apil-pilats, formatges cendrats i moltes altres delicies de les que mereixen una excursió sota la pluja -havia d'arribar precisament ahir? heh!-
Aquest menú ja justifica el subidón-subidón, i demostra la dedicació i defineix el model de cuina que aquest col.letiu impulsa (cuina del troç, passada per les actualitzacions que requereix la gastronomia moderna però definitivament local. I no puc deixar de dir-ho: de producte).
Però ja em direu com serà la vetllada si a la taula et toca seure amb els perpetradors d'alguns dels blogs que més estimo : gastromimix, olleta de verdures, mis restaurantes, la taula d'en Bernat i miblogdepintxos (que no estava a la mateixa taula però 'como si siriese')
Aquests són els restaurants que formen el col.lectiu Cuina Vallés:
9 de la borriana
Can Feu
Can Piqué
Can Vinyers
Capritx
El cel de les oques
Forrellat
Garbí
La terrassa del museu
Lossum
Ristol Viladecavalls
He de felicitar sincerament als cuiners per un gran sopar, ple de plats saborosos com podeu comprovar en les imatges. Cuinar bé per a 120 comensals no ha de ser una tasca senzilla. I si en voleu proves, podeu començar per revisar els els entrants (on el que menys em va agradar va ser la figa amb parmesà i pernil ibèric, cosa insòlita perque són tres dels meus ingredients preferits) i en canvi a l'altra banda de l'espectre hi vaig trobar els cigronets amb foia i rutabaga. Tots dins de la correcció, però evidentment uns agraden més que els altres.
La vetllada va concloure amb la visita a la cuina acompanyats del xef amfitrió, l'Albert que ens va ensenyar una curiosíssima màquina de tallar fiambre que alhora apila el resultat d'una manera hipnòtica i atraient.
36 anys de màquina i semblava feta d'ahir: niqueladeta!!
Espero que hagi sabut transmetre en la entrada en primer lloc les gràcies al col.lectiu Cuina Vallés per la seva invitació. En segón lloc les gràcies per les delícies locals i de proximitat que ens van cuinar i en tercer lloc als blocaires militants: gràcies per obligar als somriures a surar a tort i a dret durant tota la vetllada.
Soc fill del Vallés més industrial, criat entre rius de colors fúcsies inverosímils i carregats de densa escuma que flotava pastosa ofegant-ho tot. Però contra el meu pronòstic desconfiat, les depuradores van fer feina i avui per avui hi ha ànecs en uns rius que no són purs però sí que són vius.
I potser perque mai vaig creixer en un Vallés de natura exuberant mai no vaig considerar fer-ne pas una bandera de la meva terra menuda.
Afortunadament, un grapat de cuiners que viuen i cuinen en aquest racó de món fa cinc anys que van decidir arremangar-se i picar pedra de forma conjunta en una aventura anomenada 'Cuina Vallés'.
I a través dels ulls i esforç d'aquests cuiners he de reconeixer que ahir em vaig sentir content de les arrels vallesanes. Coses que de vegades passen, un regalet inesperat.
Ens van convidar aquest dilluns al sopar de celebració d'aquests cinc anys de feina.
Sopar que per motius de espai -tal i com ens va comentar el xef Albert Oltra- es va celebrar a Can Piqué de Montcada i Reixac. Les fotos parlen per sí mateixes: tenen cuina de tamany King-size. Perque atenció, ens vem poder donar la volteta del blocaire curiós un cop acabada la fase d'entaulament.
Per a celebrar aquests cinc anys, el colectiu havia dissenyat un menú ben abundant (potser massa i tot, cosa que ja és extranya en mi. Però 7 entrants, 4 plats i 2 postres és un peasso de menú kilomètric per a un dilluns a la nit). El que passa és que m'hi jugo un pèsol a que s'hi volien lluir i ens hi van posar una mica de tot allò que toquen i remenen tan bé a les seves cuines. Hi havia vegetals confitats, embotits aterrinats, bacallans apil-pilats, formatges cendrats i moltes altres delicies de les que mereixen una excursió sota la pluja -havia d'arribar precisament ahir? heh!-
Aquest menú ja justifica el subidón-subidón, i demostra la dedicació i defineix el model de cuina que aquest col.letiu impulsa (cuina del troç, passada per les actualitzacions que requereix la gastronomia moderna però definitivament local. I no puc deixar de dir-ho: de producte).
Però ja em direu com serà la vetllada si a la taula et toca seure amb els perpetradors d'alguns dels blogs que més estimo : gastromimix, olleta de verdures, mis restaurantes, la taula d'en Bernat i miblogdepintxos (que no estava a la mateixa taula però 'como si siriese')
Aquests són els restaurants que formen el col.lectiu Cuina Vallés:
9 de la borriana
Can Feu
Can Piqué
Can Vinyers
Capritx
El cel de les oques
Forrellat
Garbí
La terrassa del museu
Lossum
Ristol Viladecavalls
He de felicitar sincerament als cuiners per un gran sopar, ple de plats saborosos com podeu comprovar en les imatges. Cuinar bé per a 120 comensals no ha de ser una tasca senzilla. I si en voleu proves, podeu començar per revisar els els entrants (on el que menys em va agradar va ser la figa amb parmesà i pernil ibèric, cosa insòlita perque són tres dels meus ingredients preferits) i en canvi a l'altra banda de l'espectre hi vaig trobar els cigronets amb foia i rutabaga. Tots dins de la correcció, però evidentment uns agraden més que els altres.
Els plats, tots ben executats eren saborosos a part de vistosos. Quan vaig veure aquest rovell em va passar com a molts de la taula: ostiesssss! Una altra esferificació!! Però no, ni alginats ni calcinats ni res similar: rovell d'ou ecològic i xutant cap al paradís del paladar :)
El bacallà feia un goig impressionant amb aquest pil-pil de bolets i el color ver intens de la salsa. Sincerament, sóc un mega-ultra-fanboy del bacallà. I si arriba d'aquesta manera a taula estic molt a favor d'aixecar-me i fer la 'ola'. El que passa és que sol no mola gaire, algú que s'apunti per a la propera trobada?
La perdiu i els postres van arribar en un punt en que si bé es veritat que es menja per els ulls es mastega per la boqueta. I el meu aparell digestiu estava ja demanant clemència el molt cobardica. Vem aguantar com uns jabatos el meu aparell digestiu i jo. Però m'agradaria tastar aquests plats amb unes altres condicions: encara en gaudiria molt més!!
La vetllada va concloure amb la visita a la cuina acompanyats del xef amfitrió, l'Albert que ens va ensenyar una curiosíssima màquina de tallar fiambre que alhora apila el resultat d'una manera hipnòtica i atraient.
36 anys de màquina i semblava feta d'ahir: niqueladeta!!
Espero que hagi sabut transmetre en la entrada en primer lloc les gràcies al col.lectiu Cuina Vallés per la seva invitació. En segón lloc les gràcies per les delícies locals i de proximitat que ens van cuinar i en tercer lloc als blocaires militants: gràcies per obligar als somriures a surar a tort i a dret durant tota la vetllada.
de buffffff, bofffff i PAM! (dades sobre menjadors professionals)
Podriem rajar alegrement sobre aquesta costum ianqui dels concursos 'a veure qui en menja més' però es clar, nosaltres també en tenim en la varietat calçots per exemple. Així que xiularem dissimuladament i només posarem la infografia.
Està en anglés, però crec que s'enten perfectament. Si més no aquestes són algunes de les curiositats més destacades. Per a aquells que encara espereu alguna mostra de responsabilitat corporativa en aquest blog: No, no posa res dels resultats psicotècnics dels protagonistes dels concursos.
Ni tampoc apareix cap interrogació sobre les responsabilitats ètiques dels organitzadors d'un esdeveniment on menjar 30 frankfurts en cinc minuts et converteix en el Local Hero de la setmana.
Si no fós que a decuina.net no tenim responsabilitat corporativa ens veuriem motivats per enviar-los a tots a prendre per el sac, sincerament. Les dades parlen per si mateixes.
68 hot dogs en 10 minuts: 20.196 caloríes. Suficients per a 7 dies de vida sedentaria o per a encendre una bombeta durant 60 dies.
8 pots de maionesa en 8 minuts: Suficient per conduir un cotxe Toyota Prius durant 45 milles.
Els professionals dels concursos de menjar expandeixen l'estomac fins a formar una bossa enorme i flàccida capaç d'encabir aquestes enormes quantitats de menjar.
A mi m'ha marxat la gana, la veritat.
dilluns, 24 d’octubre del 2011
de cupatge amb Ferran Centelles al Mercat de Mercats
El mercat de mercats és una d'aquelles festes que demostra la potència de la curiositat gastronòmica de casa nostra. La veritat és que en hores punta és tanta la gent que hi paseja que esdevé molt dificil poder gaudir plenament de la experiència. I suposo que així és com ha de ser ja que l'espai és gran, les parades són de tamany suficient i en general la organització funciona com un rellotge.
Simplement som molts els que ens hi acostem per gaudir-ne i el que passa és que ho omplim tot.
Ahir diumenge vaig tenir la sort de poder assistir a un taller del sumiller que més m'ha sabut transmetre amb naturalitat la passió per el món del vi. Està clar que de sumillers no n'hi ha 'el millor' com tampoc no existeix 'el millor cuiner'.
El que passa és que en Ferran Centelles et pot estar parlant de la conveinència de aprendre les nocions bàsiques per tastar dient literalment 'la tajilla està bé, però si afegeixes una mica de criteri de tast al tema la cosa millora moltíssim'.
És una forma de comunicar fantàstica, on tampoc tens la sensació que estigui imposant un discurs falsament terrenal. Jo diria que simplement viu amb naturalitat el seu mestratge i no ha idealitzat alló del que parla. Li agrada el vi i a això s'hi dedica.
Tot això sent sumiller de elBulli Foundation, que vulguis o no et dona 'caché' a carretades.
El seu joc va ser proposar un petit viatge per dues varietats de molta tirada a Catalunya: la Garnatxa i la Carinyena. Descrites respectivament per ell com un autèntic dropo el primer tipus de raim: el colega que sempre està tirat al sofà, mai s'enfada per a res i no hi ha qui el tregui de casa. En canvi la Carinyena, ahhhh, la Carinyena toca en un grup de Rock and Roll xungo, molt metalero i perqué no dir-ho: no gaire bó.
Aquest 'Perlat' va ser la primera copa que ens van servir, una Garnatxa mooooolt suau, aromàtica, gens astringent i sense gaire personalitat. Un vi amable, bàsic i senzill molt adeqüat per a una copeta refrescant de terrasseta a la tarda. Un vi 'gandul' ens deia el Ferran, que comfessava que a ell personalment li agradava molt, tot i descriure'l així de 'simple'.
Tot seguit va venir la Carinyenta, que a mi no em va agradar gens ja que és molt punxant, agressiu, àcid. Et deixava els laterals de la llengua una mica 'adormits' (als laterals és on hi ha la major concentració de receptors del sabor àcid a la llengua). Hi ha poquíssims vins fets només amb Carinyena, és massa ferèstega.
El Borretes, rock an roll gamberro. Rollo Mojinos Escocíos potser?
Segons els apunts que ens va preparar en Centelles, a una garnatxa típica hem de trobar fruita (cirera, maduixa, pebre blanc, compotes, herbes seques i licor de cireres). I la tendència a l'oxidació aporta aromes de pell de taronja. L'aroma sol ser molt fí i pot arribar a ser molt complexa.
A una Carinyena típica hi trobarem fruites negres, herba seca, animal, potser café i alguns aromes reduïts (poc nets) per el que pot ser interessant decantar-la.
I aquí en Ferran ens va proposar el joc de realitzar casolanament i sense cap mena de rigor enològic el nostre propi cupatge de Garnatxa i Carinyena: vem agafar les dues copes i en vem fer una barreja de forma ben divertida. De debó que no m'esperava aquest gir inesperat de la situació i ell va ser el primer en donar exemple, es clar.
La veritat és que la barreja dels dos vins -llògicament- aconseguía reduir l'excentricitat punxant de la Carinyena i li donava a tot plegat una personalitat que la làngida Garnatxa no té. Per a demostrar com un enòleg (enòloga en aquest cas concret) pot arribar a trobar un equilibri i un vi de sortida al mercat ens van servir el tercer vi: un cupatge dels cellers l'Espelt, el Sauló.
La veritat, que el Mercat de mercats posi a l'abast del públic general tallers d'aquesta qualitat, amb figures tan planeres i comunicadores com en Ferran Centelles i una resposta tan massiva de la gent de Barcelona no només em va fer sentir feliç durant el diumenge, sino satisfet de veure que de tant en tant alguna cosa funciona en aquesta ciutat :))
Ens en sortirem de tot plegat? Va, avui vull pensar que sí! Endavant les atxes!!
Simplement som molts els que ens hi acostem per gaudir-ne i el que passa és que ho omplim tot.
Ahir diumenge vaig tenir la sort de poder assistir a un taller del sumiller que més m'ha sabut transmetre amb naturalitat la passió per el món del vi. Està clar que de sumillers no n'hi ha 'el millor' com tampoc no existeix 'el millor cuiner'.
El que passa és que en Ferran Centelles et pot estar parlant de la conveinència de aprendre les nocions bàsiques per tastar dient literalment 'la tajilla està bé, però si afegeixes una mica de criteri de tast al tema la cosa millora moltíssim'.
És una forma de comunicar fantàstica, on tampoc tens la sensació que estigui imposant un discurs falsament terrenal. Jo diria que simplement viu amb naturalitat el seu mestratge i no ha idealitzat alló del que parla. Li agrada el vi i a això s'hi dedica.
Tot això sent sumiller de elBulli Foundation, que vulguis o no et dona 'caché' a carretades.
El seu joc va ser proposar un petit viatge per dues varietats de molta tirada a Catalunya: la Garnatxa i la Carinyena. Descrites respectivament per ell com un autèntic dropo el primer tipus de raim: el colega que sempre està tirat al sofà, mai s'enfada per a res i no hi ha qui el tregui de casa. En canvi la Carinyena, ahhhh, la Carinyena toca en un grup de Rock and Roll xungo, molt metalero i perqué no dir-ho: no gaire bó.
Tot seguit va venir la Carinyenta, que a mi no em va agradar gens ja que és molt punxant, agressiu, àcid. Et deixava els laterals de la llengua una mica 'adormits' (als laterals és on hi ha la major concentració de receptors del sabor àcid a la llengua). Hi ha poquíssims vins fets només amb Carinyena, és massa ferèstega.
Segons els apunts que ens va preparar en Centelles, a una garnatxa típica hem de trobar fruita (cirera, maduixa, pebre blanc, compotes, herbes seques i licor de cireres). I la tendència a l'oxidació aporta aromes de pell de taronja. L'aroma sol ser molt fí i pot arribar a ser molt complexa.
A una Carinyena típica hi trobarem fruites negres, herba seca, animal, potser café i alguns aromes reduïts (poc nets) per el que pot ser interessant decantar-la.
I aquí en Ferran ens va proposar el joc de realitzar casolanament i sense cap mena de rigor enològic el nostre propi cupatge de Garnatxa i Carinyena: vem agafar les dues copes i en vem fer una barreja de forma ben divertida. De debó que no m'esperava aquest gir inesperat de la situació i ell va ser el primer en donar exemple, es clar.
La veritat és que la barreja dels dos vins -llògicament- aconseguía reduir l'excentricitat punxant de la Carinyena i li donava a tot plegat una personalitat que la làngida Garnatxa no té. Per a demostrar com un enòleg (enòloga en aquest cas concret) pot arribar a trobar un equilibri i un vi de sortida al mercat ens van servir el tercer vi: un cupatge dels cellers l'Espelt, el Sauló.
La veritat, que el Mercat de mercats posi a l'abast del públic general tallers d'aquesta qualitat, amb figures tan planeres i comunicadores com en Ferran Centelles i una resposta tan massiva de la gent de Barcelona no només em va fer sentir feliç durant el diumenge, sino satisfet de veure que de tant en tant alguna cosa funciona en aquesta ciutat :))
Ens en sortirem de tot plegat? Va, avui vull pensar que sí! Endavant les atxes!!
dissabte, 22 d’octubre del 2011
de pixapins que mengen conill a La Mussara
Sovint entre tots parlem de cuines autèntiques, que sense necessitat de dissenys espectaculars i de la lluita colze a colze per el pam de terreny mediàtic que apropa clients al local, aconsegueixen resultats espectaculars.
Aquells llocs desconeguts on a un preu més que raonable pots gaudir del plat 'de cassola' cuinat per un cuiner o cuinera que mai veurà ni la tipografia de les guies estrellades i assoleiades.
A mi personalment me la bufa bastant la guerra entre els puristes de les essències tradicionals i els que surfegen a la onada de la posmodernitat gastronòmica. Sigui el que sigui això.
El que passa es que quan et trobes amb un d'aquests locals de poble petit on desde la humilitat de la taula de tallar diaria aconsegueixen un resultat comparable en sabor i emoció a un plat de cuiner mediatic
Aquesta vegada no té gaire mèrit la descoberta. Per començar perque el Tiriti portava mesos picant pedra i respatllant veta per aconseguir muntar la expedició fins a l'Aleixar a degustar, gaudir i xalar amb el conill amb farigola del Bar La Unió.
Situat en aquesta petita població reusenca (o tarragonina, heh!) la cuinera prepara un conill excepcional a base de passar per la brasa, la cassola i altre cop la brassa el menut animal. Que tractat d'aquesta manera esdevé tendre, sucós, saborós i tendre. Tendre dues vegades. Dobledosi de tendresa.
El local és com ha de ser un bar-casino de poble. Amb les estovalles 'rústiques', les cadires de tota la vida i aquest ambient que només pots trobar quan dines a cinc metres d'una taula de futbolín. I després cal destacar la companyia es clar. Les ganxetes Gloria i Marta - de les que al final us posaré la foto del coc de llet condensada i pa de nous que ens van regalar- i el magne Tiriti. En Lluís és com un Atil.la del bon vivant: per on ell trepitja ja no torna a creixer l'avorriment i la grisor.
Va ser per tant, un matí pixapí i festivalero, on vem poder tastar un d'aquells plats mítics dels que paga la pena cascar-se la horeta i mitja en cotxe fins al destí. I no nomes això sino que de regal ens vem endur cap a casa el coc i pa de nous que va sobrar del 'frugalíssim' pic-nic previ. I també un codonyat produit per l'avia de la Marta que amb 93 anys és com assaborir bocinets de història de la nostra cuina. La de tots.
Gràcies Marta i Glòria per muntar i organitzar la logística, i gràcies Lluis per insistir i picar pedra fins a fer-nos assaborir aquesta autèntic prodigi tan tendre.
Aquells llocs desconeguts on a un preu més que raonable pots gaudir del plat 'de cassola' cuinat per un cuiner o cuinera que mai veurà ni la tipografia de les guies estrellades i assoleiades.
A mi personalment me la bufa bastant la guerra entre els puristes de les essències tradicionals i els que surfegen a la onada de la posmodernitat gastronòmica. Sigui el que sigui això.
El que passa es que quan et trobes amb un d'aquests locals de poble petit on desde la humilitat de la taula de tallar diaria aconsegueixen un resultat comparable en sabor i emoció a un plat de cuiner mediatic
Aquesta vegada no té gaire mèrit la descoberta. Per començar perque el Tiriti portava mesos picant pedra i respatllant veta per aconseguir muntar la expedició fins a l'Aleixar a degustar, gaudir i xalar amb el conill amb farigola del Bar La Unió.
Situat en aquesta petita població reusenca (o tarragonina, heh!) la cuinera prepara un conill excepcional a base de passar per la brasa, la cassola i altre cop la brassa el menut animal. Que tractat d'aquesta manera esdevé tendre, sucós, saborós i tendre. Tendre dues vegades. Dobledosi de tendresa.
El local és com ha de ser un bar-casino de poble. Amb les estovalles 'rústiques', les cadires de tota la vida i aquest ambient que només pots trobar quan dines a cinc metres d'una taula de futbolín. I després cal destacar la companyia es clar. Les ganxetes Gloria i Marta - de les que al final us posaré la foto del coc de llet condensada i pa de nous que ens van regalar- i el magne Tiriti. En Lluís és com un Atil.la del bon vivant: per on ell trepitja ja no torna a creixer l'avorriment i la grisor.
Va ser per tant, un matí pixapí i festivalero, on vem poder tastar un d'aquells plats mítics dels que paga la pena cascar-se la horeta i mitja en cotxe fins al destí. I no nomes això sino que de regal ens vem endur cap a casa el coc i pa de nous que va sobrar del 'frugalíssim' pic-nic previ. I també un codonyat produit per l'avia de la Marta que amb 93 anys és com assaborir bocinets de història de la nostra cuina. La de tots.
Gràcies Marta i Glòria per muntar i organitzar la logística, i gràcies Lluis per insistir i picar pedra fins a fer-nos assaborir aquesta autèntic prodigi tan tendre.
del restaurant solidari de Jon Bon Jovi: Soul kitchen
Hi havia un temps on m'agradaba la música de Bon Jovi. Al final em vaig afartar i senzillament va caure per la borda i es va perdre en el mar del desinterés.
Peró avui he trobat una noticia que evidentment no em farà escoltar de nou la seva música tot i que sí que canviarà la meva mirada sobre la seva persona. Ah! Que Bon Jovi és el grup i jo parlo de Jon Bon Jovi que és el cantant?
Si vale, y pulpo es animal de compañía: la única cosa que en Jon no va fagocitar d'aquest grup va ser la exdona de Richie Sambora: Heather Lockleard
Jon Bon Jovi Soul Kitchen from JBJ Soul Kitchen on Vimeo.
Peró avui he trobat una noticia que evidentment no em farà escoltar de nou la seva música tot i que sí que canviarà la meva mirada sobre la seva persona. Ah! Que Bon Jovi és el grup i jo parlo de Jon Bon Jovi que és el cantant?
Si vale, y pulpo es animal de compañía: la única cosa que en Jon no va fagocitar d'aquest grup va ser la exdona de Richie Sambora: Heather Lockleard
Jon Bon Jovi Soul Kitchen from JBJ Soul Kitchen on Vimeo.
El tema, que em perdo, és que en Jon Bon Jovi ha obert un restaurant comunitari a la seva terra natal (New Jersey) on els preus són molt assequibles i si no pots pagar en efectiu ho pots fer en hores de servei comunitari. Sembla ser que ja portava un parell d'anys treballant en projectes de menjadors comunitaris per a desafavorits i ara s'ha decidit a crear aquest nou concepte de 'restaurant solidari'. Com no podia ser de cap altra manera en la terra de les oportunitats, el restaurant està situat en un antic garatge reconvertit.
La veritat és que la idea em sembla sensacional i la forma de incorporar a la gent al projecte és respectuosa i alhora engrescadora. Segons diu ell mateix els plats que ofereixen són de menjar ràpid de qualitat i vigilant que siguin també dietèticament convenients.
Aleshores si aqeust paio és guapo, ric, solidari, de New Jersey i bona persona... que li falta? Ah si, li falta ser Springsteen. Es clar.
Podeu fer una ullada al projecte a la seva web, val la pena i espero que la idea tingui continuitat (i exportació, tot i que em fa por pensar en una idea similar feta per Mecano, o La Oreja de Van Gogh).
divendres, 21 d’octubre del 2011
d'entrevista amb Gustavo Duch al Punt de cocció ep.7
A partir d'ara el Punt de cocció us arribarà en còmodes fraccions
digeribles a aquells que us interessi via el blog. Aquesta és la primera
entrada en aquest nou format porcionat, com els quesitos.
Punt de cocció.
Episodi 7. Primera Part.
Entrevista a Gustavo Duch.
Gustavo Duch és un escriptor especialitzat en el assaig sobre el cultiu i comercialització (i)rresponsable dels aliments. Fundador de Veterinaris sense Fronteres fa poc ha tret al mercat el llibre 'Alimentos bajo sospecha' on s'analitzen les pràctiques monopolistes i abusives de bona part de la industria alimentaria i de la distribució dels aliments.
Li hem fet una entrevista de deu minutets que podeu descarregar AQUÍ.
Nota.
Si voleu consultar més informació i opions del mateix Gustavo Duch aquest és el seu blog
I aquí té un recull de informacions sobre els seus llibres (el nom mola eh?): http://loquehayquetragar.wordpress.com/
de Big Mac Index: el cost de la vida amb patates
Fa molt de temps, en una galaxia molt llunyana els èssers humans tenien el costum d'abonyegar les neurones de les amistats tot preparant eternes sessions de diapositives per ensenyar com els hi quedàven de bé els salacots.
Ara son temps de flickrs, facebooks i altres parets digitals que han substituit la pantalla blanca (aquella parella s'havia comprat la pantalla blanca, no s'ensenyen les diapositives de qualsevol manera) i per tant alguns ens estalviem la lluita contra el sopor del menjador en la penombra de diumenge.
Però també hem perdut aquell moment de conversa que -com el dia de la marmota- ens permetia afirmar que prendre un café a París és carissísim de la muerte, però en canvi dinar en un restaurant gastronòmic a Bulgaria és un regal de nou ric.
Es a dir, hem perdut els referents del cost de la vida en format turista-fiate-de-lo-que-te-digo.
El que passa és que com quasi tot a la vida, tenim altres solucions i una de elles ben gastronòmica (ualaaaa lo que ha dicho, gastronòmica).
L'Index Big-Mac és un mesurador del cost de la vida entre els diferents paisos aprofitant dues coses: la primera que McDonald's està present en un centenar llarg de paisos amb aquest producte standaritzat i la segona que precisament al ser un producte standard a nivell mundial podem fer servir les diferències de preu entre els diferents paisos per a el.laborar un ranking de cost de la vida.
La clau aquí és que en teoria un BigMac a Brasil és igual que un de Texas o Beijin. Per tant la diferència de preu entre un i l'altre reflecteix en certa manera la diferència de cost de producció total del mateix.
Oi que és fantàstic, un index econòmic basat en el BigMac i atenció que no és pas cap xorrada: aquest index el publica The Economist i és comunment utilitzat per els economistes en els seus estudis.
Tot i que és un index que no deixa de presentar també alguns problemes que el relativitzen: entre altres coses els preus de la hamburguesa és estable durant l'any mentre que les paritats de les monedes es modifiquen cada dia.
Per tant les posicions en la llista poden canviar dia a dia mentre que el cost real de la vida que preten reflectir es manté constant en cada pais referenciat. A part que per molt standard que sigui el producte cada pais té diferents costos de transport i altres consideracions que li són pròpies (no es igual un estat que sigui un arxipèlag d'illes que un on tot siguin planures on pasturen les vaques, per exemple).
És per tant més un index qualitatiu que quantitatiu. Però no deixa de ser curiós aquesta forma de 'mesurar' el cost de la vida. I es que, hi deu haver poques maneres millors de fer-ho que mesurant el que ens costa menjar, no creieu?
Nota: Tal i com comenta la Gemma en la responsta, afegeixo el video de TV3 on el de les americanes llempants ho explica:
I com a metàfora no està pas malament, al final als pobres els hi tocarà menjar-se la crisi (i el que calgui) amb patates.
Ara son temps de flickrs, facebooks i altres parets digitals que han substituit la pantalla blanca (aquella parella s'havia comprat la pantalla blanca, no s'ensenyen les diapositives de qualsevol manera) i per tant alguns ens estalviem la lluita contra el sopor del menjador en la penombra de diumenge.
Però també hem perdut aquell moment de conversa que -com el dia de la marmota- ens permetia afirmar que prendre un café a París és carissísim de la muerte, però en canvi dinar en un restaurant gastronòmic a Bulgaria és un regal de nou ric.
Es a dir, hem perdut els referents del cost de la vida en format turista-fiate-de-lo-que-te-digo.
El que passa és que com quasi tot a la vida, tenim altres solucions i una de elles ben gastronòmica (ualaaaa lo que ha dicho, gastronòmica).
L'Index Big-Mac és un mesurador del cost de la vida entre els diferents paisos aprofitant dues coses: la primera que McDonald's està present en un centenar llarg de paisos amb aquest producte standaritzat i la segona que precisament al ser un producte standard a nivell mundial podem fer servir les diferències de preu entre els diferents paisos per a el.laborar un ranking de cost de la vida.
La clau aquí és que en teoria un BigMac a Brasil és igual que un de Texas o Beijin. Per tant la diferència de preu entre un i l'altre reflecteix en certa manera la diferència de cost de producció total del mateix.
Oi que és fantàstic, un index econòmic basat en el BigMac i atenció que no és pas cap xorrada: aquest index el publica The Economist i és comunment utilitzat per els economistes en els seus estudis.
Tot i que és un index que no deixa de presentar també alguns problemes que el relativitzen: entre altres coses els preus de la hamburguesa és estable durant l'any mentre que les paritats de les monedes es modifiquen cada dia.
Per tant les posicions en la llista poden canviar dia a dia mentre que el cost real de la vida que preten reflectir es manté constant en cada pais referenciat. A part que per molt standard que sigui el producte cada pais té diferents costos de transport i altres consideracions que li són pròpies (no es igual un estat que sigui un arxipèlag d'illes que un on tot siguin planures on pasturen les vaques, per exemple).
És per tant més un index qualitatiu que quantitatiu. Però no deixa de ser curiós aquesta forma de 'mesurar' el cost de la vida. I es que, hi deu haver poques maneres millors de fer-ho que mesurant el que ens costa menjar, no creieu?
Nota: Tal i com comenta la Gemma en la responsta, afegeixo el video de TV3 on el de les americanes llempants ho explica:
I com a metàfora no està pas malament, al final als pobres els hi tocarà menjar-se la crisi (i el que calgui) amb patates.
dijous, 20 d’octubre del 2011
de Neoliberal Nouvelle Cuisine
Rebo una recepta per correu. D'algun rojeras pelut i pollòs, suposo.
Em plantejo com a repte creatiu fer la meva propia versió. Dubto entre el 'Morro a la Diputació', les 'Galtes al Consell Comarcal',uns 'Garrins al Parlamento' o fins i tot el clàssic 'Merluzos a la urna'.
Idees?
Em plantejo com a repte creatiu fer la meva propia versió. Dubto entre el 'Morro a la Diputació', les 'Galtes al Consell Comarcal',uns 'Garrins al Parlamento' o fins i tot el clàssic 'Merluzos a la urna'.
Idees?
dimecres, 19 d’octubre del 2011
dimarts, 18 d’octubre del 2011
de Ferran Adrià al #gastrotechdays (audio doc)
Aquest dilluns alguns privilegiats de la vida blocaire vem poder assistir a la jornada del #gastrotechdays a Barcelona. Organitzada per Eurobloggers (Txaber i Guitián), Telefònica i elBulliFoundation.
Diria que per atzars de la tècnica us porto una exclusiva mundial. Mundial? Doncs jo crec que el document sí. La xerrada era pública però crec que el document només el tinc jo. AHIVALAOSTIA!!La introducció de 25 mins que va fer en Ferran Adrià a l'auditori per a presentar les jornades i plantejar algunes preguntes sobre la gastronomia, els blogs, internet i la tecnología en general.
No tinc el video, només vaig enregistrar l'audio, per allò d'economitzar bateria que feia falta per a tota la jornada.
L'audio no és perfecte, però s'enten perfectament i crec que és un document d'alló més interessant :)
Al tanto, que no vull dir que estigui dacord en tot el que es diu en el mateix (i es clar, només parla una persona). Els punts de vista de la jornada els aniré analitzant i 'discutint' amb els propers posts, quan analitzi els continguts dels panels de debat que van omplir el matí i també la resta de tallers de la jornada.
Us asseguro que hi haurà temps per tot, que hi va haver molta teca! :-P
Conyes i brometes sobre notices bomba a una banda, estic content de poder contribuir amb aquesta gravació i de forma ben humil a l'esdeveniment.No tant desde la difusió de la seva existència, que és ampliament coneguda sino aportant aquest document de contingut.
Gràcies a Txaber i Jorge per haver-me convidat i també gràcies a tots els companys blocaires amb els que vaig compartir una jornada llarga, intensa i emocionant :)