de pixapins que mengen conill a La Mussara

Sovint entre tots parlem de cuines autèntiques, que sense necessitat de dissenys espectaculars i de la lluita colze a colze per el pam de terreny mediàtic que apropa clients al local, aconsegueixen resultats espectaculars.
Aquells llocs desconeguts on a un preu més que raonable pots gaudir del plat 'de cassola' cuinat per un cuiner o cuinera que mai veurà ni la tipografia de les guies estrellades i assoleiades.

A mi personalment me la bufa bastant la guerra entre els puristes de les essències tradicionals i els que surfegen a la onada de la posmodernitat gastronòmica. Sigui el que sigui això.
El que passa es que quan et trobes amb un d'aquests locals de poble petit on desde la humilitat de la taula de tallar diaria aconsegueixen un resultat comparable en sabor i emoció a un plat de cuiner mediatic

Aquesta vegada no té gaire mèrit la descoberta. Per començar perque el Tiriti portava mesos picant pedra i respatllant veta per aconseguir muntar la expedició fins a l'Aleixar a degustar, gaudir i xalar amb el conill amb farigola del Bar La Unió.

Situat en aquesta petita població reusenca (o tarragonina, heh!) la cuinera prepara un conill excepcional a base de passar per la brasa, la cassola i altre cop la brassa el menut animal. Que tractat d'aquesta manera esdevé tendre, sucós, saborós i tendre. Tendre dues vegades. Dobledosi de tendresa.

El local és com ha de ser un bar-casino de poble. Amb les estovalles 'rústiques', les cadires de tota la vida i aquest ambient que només pots trobar quan dines a cinc metres d'una taula de futbolín. I després cal destacar la companyia es clar. Les ganxetes Gloria i Marta - de les que al final us posaré la foto del coc de llet condensada i pa de nous que ens van regalar- i el magne Tiriti. En Lluís és com un Atil.la del bon vivant: per on ell trepitja ja no torna a creixer l'avorriment i la grisor.

Va ser per tant, un matí pixapí i festivalero, on vem poder tastar un d'aquells plats mítics dels que paga la pena cascar-se la horeta i mitja en cotxe fins al destí.  I no nomes això sino que de regal ens vem endur cap a casa el coc i pa de nous que va sobrar del 'frugalíssim' pic-nic previ. I també un codonyat produit per l'avia de la Marta que amb 93 anys és com assaborir bocinets de història de la nostra cuina. La de tots.

Gràcies Marta i Glòria per muntar i organitzar la logística, i gràcies Lluis per insistir i picar pedra fins a fer-nos assaborir aquesta autèntic prodigi tan tendre.