Les ments dèbils van estar tot l'any passat donant la pallisa amb la suposada profecía Maya del final dels temps. Jo en combinacions còsmiques de planetes i eixos de la Via làctia no hi crec més enllà de la llei de Kepler (en temps iguals, el radio vector que uneix la Terra i el Sol escombra arees iguals en el seu desplaçament)
Hi crec perque les dades ho certifiquen i només i sempre que sigui per a explicar de forma irracional succesos positius. Com per exemple la atzarosa i rocambolesca combinació de succesos diguem-ne astrals que van conduir a que un exemplar del 1970 del històric llibre 'Historia de la Gastronomia Española' escrit (es veu que no precisament a quatre mans) amb el també important Joan Perucho.
Posem per exemple que volem estimar les probabilitats de que dos grans bibliòfils (siguem clars, lo d'aquest parell va més enllà del bibliofisme. Uns ionquis de la celulosa i el format arbol muerto). Dos bibliofils comentava, en una nit barcelonina impartint un curs en una fisna tenda de delicatessens a Passeig de Sant Joan.
Algú pica a la porta -ja tancada per lo intempestiu de la hora- i li dona al dependent ja a punt de marxar cap a casa un exemplar de Historia de la Gastronomía Española. L'ha trobat abandonat en un banc de la cantonada juntament amb altres llibres de novela i ha pensat que 'como vosotros teneis cocina, os puede interesar'.
Aquest dependent, en comptes de quedar-se el llibre...pica a la porta del cooking space interior per entregar aquest llibre a Monsieur Panxeta -el primer dels dos verbivers protagonistes-. Que veient la joia que li porta el dependent entre mans, pensa inmediatament que l'altre verbiver -en Xesco- li està gastant una broma. No serà el cas aquesta nit, que altres nits no es descarta pas coneixent el tarannà de la parella. Una mitja volta li permet comprovar com en Xesco continua donant la classe sense coneixer l'arribada de la joieta.
Un cop acabada la classe, la mateixa situació còmica però al revés: en Xesco incrèdul pensant que en Panxeta li pren el número. Però no, realment aquest llibre alliberat a dos cents metres ha aconseguit fer-ser arribar fins a les mans adeqüades. Tal vegada com si fós l'anell únic forjat per Sauron.
I ara arriba la carambola còsmica més bonica per a un servidor. Aquest parell, coleccionistes impenitents, intercanviadors de llibres amb altres enganxats de la seva condició... decideixen que el camí d'aquest exemplar acaba a la estanteria del meu menjador.
Clac! tot encaixa i un cop més l'univers em fa una clucada d'ull.
I sino, fixeu-vos el format en que em van fer entrega del llibre: embolicat en paper de plata i de diari imitant a un entrepà dels que gastàven els extingits obrers de la construcció!!
La meva conclusió és clara: ni mayas ni pebrots, el que has de fer es
aconseguir rodejar-te de bones persones i és probable que això sí que
acabi canviant el teu món.
I ja em disculpareu, espero, el totxo de entrada per a explicar-vos que tinc un nou llibre a la biblioteca personal. Però justament per a aquestes coses vaig començar a escriure aquí.
Tot i que el meu cap de departament de SEO i MÀRKETING diu que quan hi ha més de deu linies es perden lectors a mansalva... que collons sabrà ell de blogs!!
8 comentaris:
Doncs felicitats pel regal. Els estranys camins del destí són inimaginables.
Parabéns. São dois grandes escritores e amadores da cozinha.
És una història de novel·la, la teva del post. No com el lllibre, és clar. El llibre és tota una altra cosa. Em perdo a estones, em falten contextualitzacions: qui és en Xesco, en panxeta...? Petons
Els camins de la cuina són inextricables... Esperem que el llibre pague la pena. A més, sembla que estava en bastant bon estat, no? Això és sort. Salutacions i que t'aprofite!!!
.... y yo que pensaba que los libros que se liberaban era para leerlos y volverlos a dejar donde estaban.....
Haz el puñetero favor de dejar en su lugar, por lo menos, toda la colección de harry poter, por más que te duela.
dos buenos amantes de la buena cocina,han caido en tus manos
Tupper, certament :)
Paki, moitas gracias.
Marina, en aquest cas el Xesco i el Panxeta son els dos xefs que tenen el blog gastromimix i també són professors de cuina :)
Francesc, d'aquest llibre ja en vaig parlar fa temps perque el vaig agafar a la biblioteca pública. Te alguns paràgrafs tremendos sobre com ha de ser una amfitriona que ....tela. Posen els pels de punta.
Anónimo, he usado liberar porque sonaba bien. En realidad simplemente alguien se libró de libros que no quería dejándolos en un banco a lo béstia :D
Y Harry nunca se separará de mi. Se losjuro por los Potters.
Això si que és sort, i que em perdonin els maies!!!!!!
Una abraçada
Publica un comentari a l'entrada