de cuina futura al 1950

La vida futura, vista al 1950 tenia certs matisos "lleugerament" masclistes i per el que respecta a la cuina un excés d'optimisme sobre la capacitat de les cuines del futur de condimentar en el punt exacte de cocció.  Ara em sortirà el fanboy o fangirl de la Thermomix, però encara no estem en aquest punt. O sí?

I es que a Espanña es vivia en una dictadura i les il.lustracions originals es van publicar al ABC i La Vanguardia, diaris que no són precisament trencagels llibertaris en la punta de llança dels canvis socials. Dibuixades per Emilio Boix formen part d'una sèrie publicitaria de la Escola Radio Maymó que tractava de captar alumnes convencent al personal de la importància futura de la electrònica.

Hi ha altres exemples curiosos i no gastronòmics, on els homes teniem la deferència de no sortir de casa deixant soles a les dones fent 'les seves feines (labores?)' No hi ha res millor que un Salvamé de luxe per a mantenir als mascles lligats a la pota de la cadira.

En definitiva, que afortunadament hem canviat més en lo social que en lo alimentari. O com a minim això em vull imaginar, per que veníem de molt abaix.
I mireu com s'imaginaven la distribució de notícies al 1950: còmodament asseguts a casa rebent les noticies de tot el món!! Quina bogeria, oi? :-P

 Podeu consultar al sèrie completa a el blog ausente, on hi vaig arribar desde microsiervos

de café al segle XVII

Recepta per a fer cafè extreta d'una carta "que escribió un médico cristiano, que estaba curando en Antiberi a un Cardenal de Roma al respecto d la bebida del Cahué o café". Parlem del segle XVII

"Haciéndose de parte de noche, se apartará de la lumbre a un lado, donde participe del calor con un poco de rescoldo, y dejarlo tapado hasta la mañana: que con aquel calor que cobró se va perfeccionando: y se hallará el polvo aposado abajo en la vasija, y la bebida clara; la cual, con tiento porque no se enturbie, se mandará a otra vasija.

Y cuando la quieran tomar sacarán con tiento, de manera que no se revuelva, y enturbie el condimento, y lo echarán en otro puchero, y lo harán calentar, y en el echarán una cucharada de azucar molido como en el chocolate, lo más caliente que puedan, porque es más provechoso. El Invierno se puede hacer para cuatro, o seis dias, y el Verano para dos."


Trobada al llibre 'El libro de la cocina española -Gastronomía e história-'
de Néstor Luján i Juan Perucho

Obviament, desde el seu descobriment la manera d'extreure el màxim gust possible i amb tota la intensitat al café ha evolucionat i s'ha perfeccionat. Tot i que no a tothom li agrada el sistema d'extracció a pressió i temperatura alta: de fet a la riba oriental del mediterrani encara es pren infusionat d'una forma similar a com es descriu en aquesta 'recepta' (encara que només sigui perque la escriu un doctor, heh!).

Però una cosa és que els xipriotes infusionin el café i el prenguin amb el fons de la tassa com si fos una bassa de fang, i una altra reescalfar-lo per sistema. Això sí que no.
I tú que en penses d'aquesta manera de preparar el café, George?

de pollastres a la taronja

Xupa-xups amb forma de pollastre realista i gust de taronja. Fins aquí tot bé, llógic, raonable.

I on està la meva reacció de Maillard??? És absurd!!

Bonus track: chicken sucker = sopla pollas?

Via geekalerts

demasiada sal (microrelato)

Prudencio no hizo honor a su nombre. Y la cagó.

demasiada sal
(microrelatos :-P)

Del cercle de la vida (del café)

No, no és el Rey León (llagrimeta emocionada de flim) sino el cicle de la vida del rei cafeina...

Via LaughingSkid

de espuma, dos dedos al 365bcn

La meva recomanació d'ahir al 365bcn.com. El 2D2Dspuma, local que visitem sovint uns quants bloggers i que m'encanta. Simplement autèntic i sense cap mena de parafernàlia extra: barra, cervesa i conversa.

Aquí teniu la entrada al 365bcn

“Todas las cervezas son normales”. El cartel luce pinchado en el corcho, junto a la abarrotada nevera con docenas de variaciones de malta fermentada.
Estamos en el bar de la cervecería 2D2Dspuma, y uno sospecha cuantas veces habrá pedido un estulto ciudadano  ‘una cerveza de las raras, de las que no son normales‘. La franciscana paciencia se debió terminar, claro. Y de esos lodos, este cartel.
Y en la pizarra, tras la barra, nos apuntan suculentas cervezas alguna de las cuales con sus 13º se sirven en copa balón. Aunque el ambiente es proletario y acogedor, también admiten gafapastas.

despedint (acomiadant) l'avi Juanito

Avui l'avi Juan ens ha deixat i ja no podrem compartir amb ell el camí en aquest perro mundo. Ens queda el seu amor i el seu exemple assenyat i generós. Sempre preocupat per els altres, fins al darrer moment. Un sentit comú de ferro colat.

Demà anirem a acomiadar-lo, i somriuré recordant moments viscuts amb ell.
Com quan amb un tornavís a la ma, a mi em semblava un McGyver que tot ho arreglava.
O el dia que va somriure maliciosament quan vem descobrir que en realitat les croquetes de la yaya eren molt més del yayo del que durant anys haviem pogut imaginar.
O quan li va espetar a la seva filla (ma mare)  un '¿Y?¿Para que me lo dices?¿Acaso tiene importancia?' quan ella li va comentar que la persona que  havia contractat per a cuidar-lo era una noia negra.
O quan ens obsequiava amb els pots d'orenga desgranat a ma que fem servir per a cada pizza del divendres.

 I com no, la tarda d'estiu pasada en familia...
baixet, ben baixet rodejat com estava de rojillos, observa com llegeixo el seu diari (La Razón) i em pregunta:

-Oscar, tú eres de derechas, ¿verdad?
-Pues va a ser que no Juan...más bien lo contrario.
(...)
-Bueeeno, pues entonces estoy yo solo

Un poquito más solos estamos hoy nosotros, Juan. Has sido un ejemplo y te quiero mucho.

d'arròs negre de costelles i calamar

Aquest passat dimarts vaig tenir el privilegi de assistir de nou a una classe magistral de Xesco Bueno (blocaire i xef del Restaurant Ca l'Esteve) al Taller de Sabores, Escola de cuina situada al barri de Gràcia i on en Xesco ens va parlar sobre l'arròs i la dificultat de saber realment cuinar-lo. No m'extendrè sobre la sapiència del mestre Xesco i la bonhomia de Dani Chozas:  aquest és un post sobre arrosos i no pas sobre dolços ensucrats. Heh!

El que em va quedar clar d'aquesta vetllada, és que a banda de que et pugui sortir bó un arrós, demostres realment domini i control sobre la tècnica quan ets capaç de fer-ne dos iguals. No val un bó, un altre bó però que no és ben bé igual. Bé, no val per als profans com nosaltres, es clar.
Però si vols ser un especialista arrosaire hauries de ser capaç de clavar-lo idèntic en les dues vegades.  I quan pots dues ja només et cal fer servir la inducció matemàtica n > n + 1

I això no és pas senzill.  De fet els mestres especialistes tenen molts problemes per a aconseguir-ho en el moment que han de cuinar fora de la seva cuina. Canvien els focs, canvien les aigues, els cullerots i fins i tot la temperatura ambient. Tot això influeix en la cocció i per tant en el resultat final.

Ens va proposar tres arrossos, i avui us porto l'arrós negre de costella i calamars. Una fantàstica idea on tots els ingredients estan tallats de la mida del gra d'arròs (bomba en aquest cas, ja que volem fer un arròs sec). Al final a cada cullerada t'emportes tots els sabors en una deliciosa mixtura al paladar. Tinc ganes de fer-ne un a casa!!

Arròs negre de costelles i calamars (By Xesco)


Ingredients:


400 grs. de costella de porc desossada i tallada en daus minúsculs.
400 grs de calamars tallats també en daus tamany gra d'arròs.
400 grs de ceba picada ídem
4 dents d'all picats 
150 grs de polpa de tomàquet tallada en brunesa (heh! brunesa = daus petits)
1 dl d'oli d'oliva
2 cs de julivert finament picat
2cs de farina d'ametlla
sal i pebre


1/2 l de brou de peix
1/2 l de brou fosc de carn
Tinta de calamar


300 grs d'arròs bomba


Procediment del sofregit:


Escalfem en una cassola l'oli i daurem la costella. Decantem i separem la costella, en el mateix greix sofregim la ceba i l'all. Afegirem els calamars i la farina d'ametlles.  Coem fins que s'ha evaporat l'aigua dels calamars.
Afegim el tomàquet i la costella, coent lentament. 
Condimentem i reservem.


Per a l'arròs:


1. Juntem els dos brous amb la tinta i ho bullim fins que sigui homogèni.
2. Anacarem l'arròs amb una mica d'oli d'oliva. Afegim el brou bullint i el sofregit.
Rectifiquem de sal i pebre si fa falta i ho bullim cinc minuts a foc. Els altres 13 el podem acabar al forn i deixarem reposar dos minuts més.
3. Es pot acompanyar d'un allioli suau.

de Don Carnal contra doña Cuaresma - Arcipreste de HIta

Just avui que comença la quaresma, és del tot escaient portar l'inici de la batalla entre don Carnal i la vella salaor de la penitència: la quaresma.
El quadre que ho ilustra és de Pieter Brueghel el Viejo, de l'any  1559 i justament representa la batalla entre el carnestoltes (el gordo sobre la bota a la part esquerra) i la quaresma (la vellota resseca sobre la cadira a la dreta)

I el texte, un extracte de la Batalla de Don Carnal contra Doña Cuaresma del 'Libro del Buen Amor - escrit per l'Arcipreste de Hita.

Pusso en la delantera muchos buenos peones:

Gallynas é perdiçes, conejos e capones,

Anades é navancos é gordos anssarones:

Fazían su alarido çerca de los tysones.

Estos trayan lanças de peón delantero;

Espetos muy cumplidos de fierro é de madero,

Escudávanse todos con el grand'tajadero:

En la buena llantar questos vienen primero.

...

Las puestas de la vaca, lechones é cabritos

Ally andan saltando é dando grandes gritos.

Luego los escuderos: muchos quesuelos fritos,

que dan de las espuelas é los vinos byen tintos.

I la guerra que li dona la quaresma...pobre carnestoltes!

El primero de todos, que ferió a don Carnal,

Fue el puerro cuelloalvo e feriólo muy mal:

Fízole escupir flema, esto fue grand'señal:

Tovo doña Cuaresma que suyo era'l real.

Vino luego en ayuda la salada sardina:

Ferió muy reçiamente la gruesa gallyna,

Atravesós'l en el pyco e afogóla ayna,

Después de don Carnal falsó la capllyna.

....

Andava y el atún como un bravo león:

Fallós con don Toçino, díxol'mucho baldón;

Sy non por la Ceçina, que l'desvió el pendón,

Diérale a don Lardo por medio del coraçón.

De parte de Bayona venían muchos caçones:

Mataron las perdizes, castraron los capones,

Del rio de Henares venían los camarones;

Fasta en Guadalquivir ponen sus tendejones.

Si algú vol llegir molt més que aquests versos AQUÍ TÉ UN PDF més extens
Sembla que don Carnal ho té fotut... però ja veurem perque igual tenim final tipus

del postre més car del món mundial

El postre més car del món, fet amb xocolata, làmines d'or, diamants i demés parafernàlia obscenament exhibicionista. 22.000 dollars en tenen la culpa. I a sobre és un dels pastissos més lletjos que m'he tirat a la retina. Un PUAJ! en tots els aspectes: ètic i visual.
Sobre el gustatiu no m'hi puc pronunciar, ni ganes.

El perpetra el xef Marc Guilbert al restaurant del Lindeth Howe Country House Hotel, a Windermere i ho vaig trobar en la excel.lent secció d'Anna Murgadas del nació digital. A LA MERDA JA AMB LA TONTERIA DE L'OR AL MENJAR!!!

de 51 vs 51. Alimentació holistica vs mantega

Qué voleu que us digui... és trampa, és manipulació, és també cirurgia i per acabar és demagogia (sobre tot dirigida desde i cap al sector masculí, que ens coneixeeeeem).

És tot això certament, però a mi em fa gràcia. Frivolament si voleu, però em fa gràcia.

A sobre: Aquesta dona té 51 anys, és la gurú televisiva Gillian Mckeith, que defensa una aproximació holistica a la nutrició i la salut, promovent l'exercici, una dieta vegetariana rica en fruits i vegetals orgànics. Recomana dietes de desintoxicació, irrigacions de còlon i suplements variats.

A la dreta: Aquesta dona té 51 anys. Es Nigellea Lawson, una cuinera televisiva que menja carn, mantega i postres.

NO HAY MÁS PREGUNTAS, SEÑORIA.

I es que jo, reconec que acostumo a desconectar la entrada d'audio quan sento la paraula 'holístic'. Deu ser per això que em fa gràcia (I no pas por la morena de las tetas gordasssssss)

de trinxat de la Cerdanya, ideal per al tàper

Hi ha plats d'ultra tàper. Es a dir, plats que aguanten la carmanyola sense pèrdua i amb una dignitat que descobreix els seus origens. Plats de currante, de feinejar, de

Un és el trinxat de la Cerdanya, un clàssic ultrasimple de resultats sensacionals. La reina galega del meu cor ha hagut de canviar l'arrufament de nas inicial per una petició de properes reedicions trinxants.

Aquí tenim la recepta

Trinxat de la Cerdanya:


Ingredients:


Mitja col de paper (la col d'hivern o repollo)
Tres o quatre patates
Un bon grapat de cansalada
Sal, oli, pebre.


Procediment:


El plat més senzill del món.
En una olla amb aigua i sal posem a bullir la col rentada i tallada a tires gruixudes i les patates tallades també a troços d'un parell o tres de cm. Quan està cuit (les patates ja es poden aixafar bé amb una forquilla) ho escorrem.
En una paella posem la cansalada tallada a daus, la daurem lleugerament (a mi si es fa molt i queda seca no m'agrada) i li afegim la col i les patates. Anem treballant i amb la espàtula aixafant la patata fins que queda un conjunt molt desfet que rectificarem de pebre.


La forma tradicional és servir-ho amalgamat en una mena de truita, però jo simplement el vaig posar al tàper. És una solució sensacional i molt gustosa. Plat d'hivern i de muntanya per al oficinista afamat.

decuina.net a La Cuina de Carbó. Podcast num 2

En la col.laboració al programa d'avui a COM ràdio, he parlat de la història del brou fosc i després com a bonus track hi ha receptes de bunyols per el president dels pastissers de Barcelona.
Bonus track o després del telonero... cadascú que ho miri com vulgui hehehe.

El podeu escoltar aquí.

Son 15 mins de xapa historico/curiosa. A mi m'ha agradat!! :)

de cuina política amb Sergi Pàmies

Ja fa temps que en Sergi Pàmies ocupa el primer lloc de la meva llista personal de cronistes socials per la seva barroca expresió en els articles de La Vanguardia. I quan dic cronistes socials, em refereixo a la societat que comenten i caricaturitzen altres grans escriptors com Monzó o Moliner que m'agraden però no tant.
Fugint del minimalisme de la expresió, en Pàmies tot sovint dibuixa expresivament superposant nombroses pinzellades en forma d'adjectiu que em fan xal.lar d'alló més.

A la ràdio és també un torrent d'energia i humor lleugerament acidificat. Diferent, perque s'hi imposa la vehemència del mitjà i no trobem la floritura sintàctica. Però igualment composa deliciosos frescos socials d'una manera prodigiosa. Si jo pogués, si jo sabés, faria justament la radio així.

I tot sovint parla de cuina, plats i restaurants. I ho fa pasant-se per la bossa escrotal les modes i plats absurds que sovint troba en moltes cartes que volen i dolen ser el que no saben ser. Avui sota la excusa del pacte del PP i CIU sobre els presupostos, li toca rebre a plats com el cremós de fonoll amb escopinyes i navalles. Que segons ell surt abans d'entrar hehehe.
Ah! i després també hi ha un PAM! a la exposició sobre El Bulli actualment situada al Palau Robert... que d'entrada li sembla... petita i per altra banda li sembla una gastronomia que no va existir perque era inaccesible per a la gran majoria.
I també una mica de temps per enfotrese'n de la campanya de la cuina catalana com a Patrimoni Inmaterial de la Humanitat.

Us convido a GAUDIR en majúscules.

Font original: blog del programa Versió RAC1

deliciosa caricatura (Xavier Nogués)

Deliciosa caricatura noucentista de Xavier Nogués. Home amb copa a la ma.

Pintura al tremp de cola sobre plafó. Nogués va rebre el 1915 l'encàrrec del galerista Santiago Segura per decorar les parets del bar-celler de les Galeries Laietanes, una de les sales d'exposició més important de la Barcelona de l'època. Les seves dimensions són 105 x 69,5 cm i avui es troba al MNAC, a Barcelona.

Via Artsdidactica

dedicat a la nostalgia... el agua sexual.

Ha estat veure el document al Facebook i m'ha vingut la nostalgia (i no precisament dels temps en que la Sra. Ministra de Sanitat era aquesta usuaria de PowerBalance, la Sra. Pajín). Sino de quan per pagarme els estudis (i les llentíes) vaig treballar a la cuina d'un restaurant. Pinche (en català pintx???) total, pelant patates i alls però també fent 300 flans d'una tirada o 50 litres de gazpatxo amb els macro minipimers més grans que he vist mai. Era cansat, era divertit.

I el paio que portava la partida de peix era un catxondo, entre altres acudits de cuiner -sí, existeix el gènere es clar- em va explicar aquest. Que avui m'he tornat a trobar... i m'he posat melancolic!! hahaha.

de recomanació sabatina al 365bcn: olisoliva

Torna a ser dissabte i tornem a recomanar amb una autoritat que no tenim però que exercim desde les ganes de compartir caramels en forma de llocs, productes i esperits saborosos.
Avui una parada del mercat de Santa Caterina. Olisoliva.

 

La recomanació complerta la teniu clicant en aquest enllaç i com sempre us demano que si us ha agradat li doneu al botonet del 'megusta', del 'twitter' o del 'google+' (per cert, una bona forma de seguir l'exit i muscle de les respectives xarxes és mesurar les proporcions relatives entre aquests tres botons en les diferents recomanacions...).

Olisoliva.
Tanto como decir 'el cielo de los buenos' o 'el genio de Camarón'. Redundante por lo bueno. Dobledosis!!
Ahí están, abriendo en el Mercat de Santa Caterina las puertas al paraiso del jugo de aceituna. Un Edén acristalado de arbequinas, picuales, hojiblancas y demás perlas verdosas que os quiero verdosas.
Te los llevarías todos puestos, por supuesto. Pero déjate aconsejar.

debat: cuina tradicional vs tecnologia culinaria

Us porto avui un document molt interessant que ha penjat l'Ada Parellada al seu blog Semproniana. No el coneixeu? Doncs passeu-hi que darrerament porta un ritme infernal d'actualització diaria i l'Ada hi aboca molt coneixement i carinyo.

El document és un dossier/resum sore la trobada 'Cuina tradicional i tecnologia, poden conviure?' organitzada per l'Agencia Catalana de Seguretat Alimentaria.

Starring: Tana Collados (Cuines TV3), Toni Massanés (Dir. Gen. Fundació Alicia), Ada Parellada (Restauradora i -aixó m'encanta- mestressa del Semproniana), Claudi Mans (UPF), Milagros Perez Oliva (periodista El Pais) i Eva Pomares (Periodista El Punt Avui).

Aquí teniu el link.

http://www.occ.upf.edu/img/imatges_cms/QSAM7-CAT.pdf

En la meva opinió falten cuiners i sobra pregunta.
O sigui, que mai he entés la confrontació que es fa entre la cuina tradicional i la tecnològica quan per a mi només hi ha la cuina bona i la cuina dolenta. Les altres batalles que les faci aquell qui té interessos en les mateixes.

El tema dels pocs cuiners ja ho entenc: era una jornada sobre comunicació i no pas sobre estricta cuina. En tot cas, un document ben interessant i ple de moltes reflexions. En la meva opinió val molt la pena dedicar-li una estoneta, us el recomano.

de xips no comestibles però inolvidables.

Val, ni és una recepta ni és comestible ni de fet és gaire gastronòmic. Però jo si pogués a la oficina faria servir aquests post-its en forma de patata xip.
Alerta que fan olor de xip. I a més a més... no engreixen. A que són macos!

I de los creadores dels postit amb forma de patata xip.... també en forma de nachos i de galeta de Nadal!!

Via contentdesign

de sopa modernista

De la recopil.lació de receptes del que probablement serà el llibre més quieroynopuedista  de la dècada (400 euracos del ala): Modernist Cuisine

Una 'simple' sopa de pastanaga caramelitzada. I digo yo... que tot aixó serà per a aconseguir aquella situació d'oxímoron aparent: pastanaga que té més gust de pastanaga que les pastanagues. No?
Aquí teniu redactada la recepta complerta.

Vaja, cuina ultra-tecnològica i tinc curiositat per coneixer la opinió d'alguns grans amics grans cuiners sobre el tema...
La idea de portar-vos el video m'ha vingut tot llegint el blog de Garbancita on també apareix el video de la truita a ratlles que es cuina al forn de vapor.  Que jo no se com estarà de bona, però es tan preciosa que sembla de plàstic.

de recepta de coca (Dani Jordà)

Aquesta és la recepta bàsica de la masa per a fer focaccies i pizzes que ens va donar en Dani Jordà. Amb el pastat per autòlisi (que vol dir el pastat sense pastar).
Amb la massa que vem fer durant el seu taller vaig preparar a casa aquesta coca, una flamiche de salmó i una pizza de pebrots (literalment, no en plan descriptiu). Us poso avui la coca -una mica passadeta la cocció calçótida, ho reconec- que estàva boníssima i més endavant la flamiche. Un descobriment total!

Coca de calçots i sobrassada.


Ingredients:
Per  la massa:


500 gr farina
250 ml aigua
30 gr mantega
20 ml oli
10 gr sal
10 gr de llevat


Topping:

Un manat de calçots
Unes llesques de sobrassada
Unes cullerades d'allioli
Sal, oli, pebre

Procediment:

Recordeu que farem servir el pastat per autòlisi (explicat aquí). I senzillament ho barrejem tot en un bòl amb la ma. Ho barrejem uns 30 segons i ho deixem en una superficie sobre la que hem posat una mica d'oli. Veieu el video:

Ho deixem reposar uns 15 minuts i treballem la masa durant uns deu segons. Tornem a deixar reposar uns quinze minuts.
Operació que repetirem quatre vegades. I ja ho tenim tot pastat.


Nota: Si volem i podem repetir més cops la operació, podem fins i tot baixar el llevat a cinc grams per kilo de farina: com menys llevat més fàcil ho te la farina per a desenvolupar la xarxa de gluten que formarà la estructura. Hem de pensar que no estem fen un pa, sino una coca o una base de pizza, focaccia,... no necesitem que s'aixequi molt durant la cocció.


Finalment no tenim cap altra feina que estirar la masa en una planxa de forn i preparar els calçots. Jo a casa els he fet a la planxa ja que no tinc barbacoa: nets i pelats, un cop de planxa per deixar-los tendres però ferms.


Posem una capa d'allioli sobre la massa i a sobre els calçots. Al forn a 250 graus uns 10 mins. Quan en porti sis o set, posem els talls de sobrassada per sobre. Així no es desfà totalment i no queda la coca massa oliosa.

També hi podria haver posat un romesco a la base en comptes d'allioli, però no en tenia i entre setmana no m'hi veig preparant un romesco: no tenia el chichi para farolillos.
En fi, que ara ja teniu les proporcions de la massa del mestre Jordà i espero que us decidiu a provar de fer-la perque és realment fàcil la tècnica de l'autòlisi.

dels ous de Sant Valentí (amb perdó)

demaneu els bunyols: són com bombons de bacallà!!

Convidats per Quim Marqués i de la ma de Carme Gasull, un grup de blocaires ens acostem encuriosits al restaurant La Lola de Las Arenas.
Comfesso d'entrada que mai he sopat a un restaurant de centre comercial així que tinc certes expectatives al respecte. Digui-li expectatives, digui-li prejudicis. Meeeeec, error: La lola de las Arenas és un restaurant de tapes d'una dignitat i excel.lència que no es mereix els meus prejudicis!!

Només us diré que, amb els bunyols de bacallà, ja tenim raons sobradíssimes per a apropar-nos fins a La Lola... personalment els grans guanyadors de la nit. Quina delicia!

La vetllada comença amb l'starbase i la reina galega del seu cor arribant mitja hora abans al centre Las Arenas per a poder visitar mínimament aquest nou pol consumístic de Barcelona. Per cert l'aparcament subterràni circular és d'aquells que fa gràcia a les ments simplones i poc avançades.
A mi em va fer gràcia la disposició circular dels cotxes. Heh.


Per a arribar fins a La Lola, t'has de fer una bona pujada mecanitzada, que sincerament em va semblar força alegòric: cap al cel de Barcelona (de 4 plantes, ehemnnnn) i us asseguro que val la pena aquesta peregrinació. Es clar que qui vulgui té ascensors -fins i tot panoràmics-, però a mi m'abelleix més la pujadeta consumista entre les tendes trending.

El post és llarg perque no s'hi van posar per poc i ens van servir 15 plats diferents inclosos els postres. O sigui que anem per feina...

Autoexplicatiu, no? Una amanida russa amb llagostins picadets per dintre i serradures de pernilet per fora. Començem bé!

Una miqueta de mostra del producte que s'hi gasten. Un pernil 'Dehesa de Extremadura' que algun cop haviem mirat amb ullets a la nostra tenda de pernil de capçalera i també unes anxoves de textura suau i saboroses.

Croquetes i bunyols de bacallà. Combo triomfador. Amb uns bunyols que quitàven el sentío. Deliciosos fets directament de bacallà dessalat al punt perfecte, o sigui sense cap massa interior. Directament bacalla amb una textura suau i sucosa envoltats d'un cruixent daurat amb la coroneta d'allioli de mel. Això no són bunyols, això són bombons!!

Calamarsets i mandonguilles ben saboroses, els calamarsets un punt picants. No és lo meu el picant, però al personal li agrada i això és el que compta. De moment anem cap al pleno al quince.

A mig sopar m'adono de que en Tiriti té la millor lectura tàctica del joc que el mateix Xavi i el verb punyent d'un Messi de la vida. Resultat, situació gloriosa a la taula rodejat de dones. Gran Lluis.

 Arriba el moment dels entrepans...

Un català amb un pa dels que m'agraden: tou i ben molsut -no hi busqueu cruixent crosta que no la trobareu pas-. M'encanta.

I un altre dels impactes de la nit, uns mallorquins en formació. Pa de brioix ben farcit de sobrassada i formatge. El toc del sucre glass per sobre és un altre combo: aporta la dolçor -recordem el clàssic sobrassada + mel- i alhora confereix al conjunt la sensació mental d'estar menjant una ensaïmada. Genial.

Uns pepitos, que també són part de la història gastronòmica del tapeo universal, es a dir, del tapeo de casa nostra. Van arribar al final i tot i l'estat full de les nostres panxes no en va quedar ni un. Això ja ho diu tot.

Fora del menú previst, arriba aqueta bomba amb salsa brava com a primicia. La salsa definitiva en carta serà diferent, però nosaltres ens hi posem amb entusiasme a donar la opinió :D

Els postres, ja em perdonareu, no els vaig fotografiar perque a aquestes alçades havia perdut l'oremus, el cap i les neurones en les converses que com podeu imaginar volaven de banda a banda de la taula tot analitzant el sopar, els blogs, els cuiners, el SEO, el SEM, el sursum corda i la mare de totes les entrades. Hi havia uns macarons fantàstics, però no tinc la foto :(

O sigui, que hem fet pleno al quince i tot estava boníssim. No us puc dir altra cosa, que jo no soc crític i només faig cròniques!!heh!!

Com va preguntar en Massitet (de casta le viene al galgo) perque La Lola, perqué aquí i perque ara?
En Quim ens va contestar que La lola es deia el primer restaurant on va treballar, que el lloc és privilegiat per les vistes i perque els companys de cúpula estan fent també esforços notables i ara... perque es van enamorar del local.


Moltes gràcies a la tripulació de La Lola de las Arenas. A Antonio, cap de cuina, a la Carme que ens va convidar i al Quim Marqués -un dels alma mater de l'assumpte i que també capitaneja El suquet de l'Almirall a la Barceloneta-

web: http://www.laloladelasarenas.com
Ubicació: Cúpula del centre comercial Las Arenas
934 255 714 - Gran Via de les Corts Catalanes, 373-385

de big bang coliflouer

Dues reproduccions de explosions tràgiques... reproduides amb fragments de coliflor. Sense paraules.

Nagasaki (1945), Space Shuttle Challenger (1986) - Historic explosions depicted with cauliflower by Brock Davis.
Via Inspire.2ia.pl

de recomanació sabatina al 365bcn: cursos al Delishop

Havia d'arribar el dissabte en que al 365bcn.com recomanés gaudir d'un dels cursos de cuina que imparteixen al Cooking Space de Delishop. I concedeixo que m'he deixat endur per la part menys important: les impresionants instal.lacions, xul.les, maques i modernes.
En realitat el principal valor està en la qualitat dels professors i de la proposta general. Però que voleu, un és jove i impresionable!! ;-P

Com sempre, tinc el morro de demanar-vos perfavort que cliqueu en aquest link (o el logo del 365bcn)
 I si us agrada la recomanació li poseu un 'Me gusta' de Facebook o una piuladeta de twitter. Ja sabeu, el ego del blocaire...i tal.

Digo yo que si el Capitan Kirk y el Sr. Spock precisaran un dia el cocinar unas albóndigas en salsa para salvar (¡una vez más!) a la humanidad. Y si además lo tuvieran que hacer en Barcelona... probablemente se decidieran por la cocina del Delishop Cooking Space.
Más modernas no las tiene nadie en toda la Flota Estelar, y su look recuerda a los puentes de mando de las naves clase Galaxia.
Claro que lo importante es que dan cursos de todo tipo y pelaje (desde bases de cocina a míticos arroces, pasando por el fashion-victim taller de Gin-tónics). Y además, cuando termina la clase te cenas lo cocinado durante el taller.
En el caso concreto del combinado espirituoso, para mayor regocijo de la flota de taxis de Barcelona, I suppose.

d'autòlisi, quan la massa treballa per tú

Tinc al forn la entrada complerta sobre aquest fenòmen del pa que és en Dani Jordà, del que vaig tenir el privilegi de gaudir un taller al Delishop aquesta setmana. Durant el mateix vem aprendre moltes coses, però la que més em va sobtar (i agradar) va ser la utilització de l'autòlisi per a fer el amassat.

Aquesta tècnica consisteix en deixar que la massa per a fer pa o bases de coca... faci la major part de la feina ella mateixa. Sona bé, oi? Autolisi deriva del grec i significa literalment 'trencarse un mateix' i es que en aquesta tècnica les cèl.lules de la farina absorveixen tanta aigua que acaben reventant elles soletes.

El temps total d'amassar que ens va mostrar en Dani diria que no supera els dos minuts.
Tot i que el procediment total es força més llarg ja que cal esperar un quartet d'hora entre les successives sèries d'amassat. És brutal i sorprenent, perque al final tens un resultat excel.lent.
Tot i que en dies de stress soc partidari de fer un amassat tradicional o bé aixecar pedres. I jo no soc euskaldún.

El sistema consisteix en barrejar la farina i l'aigua (segons el Dani amb això ja tindrem quasi el 80% de la feina feta), i deixar-lo reposar de forma que la mateixa farina en una massa ben hidratada crei les cadenes protèiques de gluten que són la malla que dona elasticitat i estructura al pa.
Es deixa uns 15-20 mins, s'afegeix la sal i el llevat i se li dona un meneo de 10 segons i a tornar a reposar. Es fa tres o quatre vegades... i ja tenim una massa llesta.

Aquí teniu la sessió 'llarga de la muette' que deu durar uns 40 segons. És la que ens va fer el Dani per a una flamiche i unes focaccies que vem degustar allà mateix. Més simple no pot ser!!

Una de les claus de l'autòlisi és no posar la sal inicialment ja que endureix la massa.
En el nostre cas el que hi havia d'inici era una mica de llevat i mantega a la barreja inicial per a simplificar-ho tot. El llevat força la massa a pujar i impedeix la correcta formació de cadenes del gluten, per tant son barrejes de molt poc llevat (ens va parlar que si tenim temps de repós llarg es pot fer amb 4 o 5 grams de llevat per kilo de farina!).

Com us dic, tres vegades més de meneo (10-15 segons, no cal més. Plegant la massa sobre si mateixa per a que agafi força) i  deixant descansar els 15 o 20 minuts i posant una mica d'oli per sobre la bola de massa per a que no es deshidrati.

El resultat.... flamiche a la autòlisi

I focaccia a la autòlisi

En la propera entrada us passo la recepta de la massa i el que he perpetrat jo a casa amb la que vem fer al Delishop sota la seva supervisió: una coca de calçots amb sobrassada.

Moltes gràcies a en Dani Jordà per el seu mestratge i també a Delishop per convidar-me a la festa del 5e aniversari (on ens van obsequiar a tots els assitents amb un taller i ara ja sabeu quin vaig escollir jo, hehehe... privilegiat!!)