dijous, 9 de febrer del 2012

de la boca fins al anus project (M2A)

Ja em disculpareu el títol, però no és pas cap cop d'efectisme al titular. Es que la proposta que us porto es diu exàctament així: M2A (mouth to anus, de la boca a l'anus).
Comfesso que a la primera impressió de sorpresa, es va succeir rapidament una certa suspicàcia respecte al que els artistes contemporànis sovint ens proposen (i ara que hem de lamentar la mort d'una figura icònica com Antoni Tàpies encara tinc més fresca aquest debat interior). I al cap de pocs minuts va tornar el convenciment de que la proposta és interessant i que escapolint la escomesa del fet artistic i centrant-me en la part informativa i divulgativa la proposta és MOLT interessant.

Stefani Bardin és l'artista que ens proposa una instal.lació basada en els primers experiments científics (realitzats per el Dr. Braden Kuo) que han resseguit amb una microcàmera el recorregut interior dels aliments dins el cos. Alerta que la cosa és certament visceral.
I ho han fet tot gravant les diferències que apareixen en el procés de la digestió quan aquests aliments són d'origen industrial (molt processats i amb afegits que en garanteixen la conservació llarga) o aliments produits a casa.



Que no s'entengui això com la típica crítica alarmista sobre la quantitat de conservants i afegits que trovem als nostres menjars processats. Que aquests triguen més en ser digerits és un fet, no una opinió i sino mireu la imatge superior: pasta tipus noodle amb el mateix temps de digestió. A la esquerra la industrial i a la dreta la casolana (que ja pràcticament ha perdut tota la estructura). I en el fons té llògica: si han de durar més, si han de ser més dificils de colonitzar per tercers organismes de cara a que ens els poguem cruspir nosaltres.... és normal que siguin justament menys digeribles. Ep, parlant sense voluntat de fer ciència. Conversa de bareto. Però sembla del tot raonable.



Una de les conclusions que podem extraure, a banda de la 'duresa' digestiva que pugui tenir el menjar industrial és que la persona voluntaria que es va cruspir els noodles i la càmera no mastegava gaire, perque sincerament el nivell estructural inicial dels mateixos dona que pensar. Es clar que a l'art tot s'hi val i en la ciència no però això no és exàctament ciencia, oi?
Aqui teniu un bonic video explicatiu de tot el procés, alerta retines sensibles. Hi ha fragments lleugerament hardcore.


La meva conclusió: cap novetat. Sempre millor els aliments casolans el menys processats possible. Això ja ho sabíem però en tot cas, ara tenim un estudi mèdic més i una instal.lació artística ben impactant que ho pregonen.

Aqui teniu l'enllaç al projecte artístic.
Via La información

8 comentaris:

  1. Arguments objectius al que ja sabíem, bé. Les imatges, home, pensar que tant de temps cuinant i presentant per acabar així... desmotiva una mica.

    ResponElimina
  2. Ha de ser veritat que costa més de digeir, però també es cert que el menjar s'ha de mastegar més.
    Petons.

    ResponElimina
  3. interesante lo habia visto a nivel medico para ver el interior,pero asi para saber el comportamiento de las distintas comidas esta tambien interesante,es curioso el tema de la diferentes maneras de procesar los animentos si son industriales o caseros.

    ResponElimina
  4. Busques unes coses, tu també... no ho dic perquè no tinguin interès, eh? Però és que no sé d'on les treus! És fantàstic dominar la informàtica per trobar perles com aquesta... he he. Molt instructiu. Petons!

    ResponElimina
  5. Ay, menos mal que no se ha visto el último estadio de la comida, ya me lo estaba temiendo.......... jajajajajaja.... qué curioso!

    ResponElimina
  6. Jolín, aquests noodles processats són indestructibles!!!

    Petons!
    Anna

    ResponElimina
  7. Si és que el menjar processat sembla de plàstic....! No m'estranya que costi tant a desfer-se!
    Petons

    ResponElimina