despedint (acomiadant) l'avi Juanito

Avui l'avi Juan ens ha deixat i ja no podrem compartir amb ell el camí en aquest perro mundo. Ens queda el seu amor i el seu exemple assenyat i generós. Sempre preocupat per els altres, fins al darrer moment. Un sentit comú de ferro colat.

Demà anirem a acomiadar-lo, i somriuré recordant moments viscuts amb ell.
Com quan amb un tornavís a la ma, a mi em semblava un McGyver que tot ho arreglava.
O el dia que va somriure maliciosament quan vem descobrir que en realitat les croquetes de la yaya eren molt més del yayo del que durant anys haviem pogut imaginar.
O quan li va espetar a la seva filla (ma mare)  un '¿Y?¿Para que me lo dices?¿Acaso tiene importancia?' quan ella li va comentar que la persona que  havia contractat per a cuidar-lo era una noia negra.
O quan ens obsequiava amb els pots d'orenga desgranat a ma que fem servir per a cada pizza del divendres.

 I com no, la tarda d'estiu pasada en familia...
baixet, ben baixet rodejat com estava de rojillos, observa com llegeixo el seu diari (La Razón) i em pregunta:

-Oscar, tú eres de derechas, ¿verdad?
-Pues va a ser que no Juan...más bien lo contrario.
(...)
-Bueeeno, pues entonces estoy yo solo

Un poquito más solos estamos hoy nosotros, Juan. Has sido un ejemplo y te quiero mucho.