de recomanació sabatina: Mallorquí a La Lola de las Arenas

Un mallorquí em prenia jo quan estudiava a la Autònoma. Un 'mallorquín pan de barraaaa' cantaba aquell cambrer de bigoti aznariat i posat electric. Ara en puc degustar un de més sofisticat, fet amb brioix passat per la planxa i coronat amb sucre glas, que és com el fan a La Lola de las Arenas.

Aquesta és la recomanació d'avui al 365bcn, que podeu llegir clicant AQUÍ o a la foto (i com sempre, si us barrufa us exhorto a que hi aneu i cliqueu al 'me gusta' que trobareu al final).

La Lola de las Arenas
Centro Comercial las Arenas, cúpula superior.
Gran Via de les Corts Catalanes, 373-385. Barcelona  [MAPA]  |  ☏ 934 255 714
http://www.laloladelasarenas.com/

de Alison Knowles, l'art, les amanides i estic sec per dintre

Sabeu.... de tant en tant me n'adono que en realitat estic mort per dins, soc un fustot sense sensibilitat artística. Erm, eixut, sec.

I ho se per exemple quan em trobo amb magnes elements artistics que no aconsegueixo copsar.-si es fa a la Tata Modern Gallery ha de ser art de nivell no???-
Com aquesta performance on foten una amanida gegant en un plàstic de merda, a terra. No tinc clar si la vinagreta la van fer amb un cubell i una fregona.
I es que si no està feta la mel per a la boca de l'ase, no està fet l'art (art no, ART. En majúscules) per als cervells de suro. Mea culpa.

Performance artist Alison Knowles will make a giant art salad on New York City’s High Line park on April 22, 2012 between 10 AM and 1 PM for Earth Day. The event is free and the audience is welcome to participate by eating the salad. The piece is called Make a Salad and her first salad piece was created in 1962.

Alison Knowles artista de la performance, farà una amanida ARTÍSTICA gegant al parc High Line de Nova York, 22 abr 2012 entre 10 AM i 1 pm per al Dia de la Terra. L'esdeveniment és gratis i el públic està convidat a participar pel consum de l'amanida. La peça es diu 'fer una amanida' i la primera peça que en va crear d'aquesta obra va ser al 1962.

Ara bé, que quedi clar que a partir d'avui quan  em trobi amb un cuiner que fot paelles per a tres-cents li penso demanar si és més de l'escola cubista o post-deconstuccionista. I que em firmi el plat per anar a Sotheby's quan es mori.
Perque si això no és una monserga del tamany d'un Big Ben aleshores me la tallo i em faig monja.

Via laughing squid

de fideus ràpids amb musclos

Avui toca la recepta (com a mínim intento fer-ne una a la setmana per no espantar tant al personal amb les meves excentricitats, juas!). En aquest cas, una recepta que serveix per a tàper -tot i que la pasta està millor quan la mengem acabada de fer, es clar-. I serveix perque és una forma ràpida de tenir uns fideus resultons, de sabor a mar (els musclos fan un caldo iodat realment impresionant ) i que no ens portarà més de mitja hora preparar.

Fideus ràpids amb musclos.


Ingredients:


2 kg de musclos gallecs (si no poden ser gallecs també val, però surten millor els gallecs perque la reina del meu cor somriu més)
Un pebrot verd
Un pebrot vermell
Dues dents d'all
Una culleradeta de salsa de escopinyes (es pot substituir per una vinagreta amb pebre vermell)
Dues cullerades de sofregit de tomàquet.
Oli i pebre.


Procediment:


Netejem els musclos i els posem a coure en una olla gran tapada, jo hi poso un dit d'aigua per ajudar a fer el vapor. En quant s'obrin els treiem del foc i els despullem de la closca. Han d'estar molt humits i suaus, és la clau de la història. En quant s'obrin una mica, fora del foc.


Colem el brou dels musclos que ens servirà per a coure els fideus.


Ens muntem un fals sofregit rapid posant en una cassola els pebrots tallats en brunesa i una mica d'oli. Els sofregim i quan ja estan tous hi posem els alls tallats petits. Unes voltetes, la salsa de escopinyes (això li dona un fals toc de escabetx, amb perdó dels mestres del escabetx :-P) i un puntet de pebre


Aqui hi aboquem els fideus i els torrarem una mica amb l'objectiu que al final no es quedin enganxats. Finalment afegim el brou (alerta, que amb la sal del mar que deixen anar els musclos ja estarà ben potent de sal, només cal tastar per assegurar-se). 8 mins de cocció i a taula!!


Ah, sí! Quan ja estan fets els fideus hi afegim els musclos. D'aquesta forma el gust del brou ha passat al fideu i en canvi els musclos no semblen gominoles salades, ecs.

de Ferran Adrià & Òpera en Texans parlant de la creativitat (Primera part)

¡Os lo traigo calentito!  :-P

El programa de televisió que més em xana de la actualitat, imperdible dins la meva setmana catòdica i repetit sempre via podcast TV3 a la Carta. Una meravella conduida per Ramón Gener que acosta la òpera als que no la coneixem en profunditat però que gaudim amb la mateixa. ÒPERA EN TEXANS.

Ahir parlàven de Fidelio de Beethoven, un dels quatre grans genis creatius de la música clàssica alemanya (Bach, Mozart, Beethoven, Wagner) i que tenia un procés de creació torturat -començant es clar per el fet de compondre una òpera sent sord-.
Amb Adrià van compartir 50 minuts de xerrada sobre la creativitat, dels que en el programa en van mostrar només un parell.

Ara posen a la web més metratge, i aquí el comparteixo jo també.
Perque sincerament, diu unes quantes frases que trobo molt encertades per descriure el que és la creativitat sense pretensions. Valeono?

Voleu un titular? Aquí el teniu: És impossible saber de cuina.

decidit: es pot predir el temps amb un cafè

En el darrer post en que preguntàvem 'es pot coneixer el temps que farà amb una tassa de café?'. Doncs sí que es pot. I tal com apuntava la Sara Maria als comentaris... la pressió atmosfèrica hi té molt a veure.

La història rau en el comportament de la superfície del cafè  devant de la presió atmosfèrica. Es a dir, en situació d'alta presió (Anticiclons) aquesta empeny les bombolles cap a les vores perque la alta presió li dona a la superficie una forma còncava. Mentre que en baixa presió (Borrasques) la superfície convexa fa que els bombolles es concentrin a la part alta, es a dir queden reunides al centre de la tassa.

Segons informen en aquesta web, per a que el truc funcioni ha de ser un café ben carregat per a que el nivell d'olis essencials sigui alt, i la tassa ha de tenir parets rectes. Altres formes curioses certes (i algunes desmentides) també les podreu trobar en aquesta altra web: Backpaper

I es clar, quan tenim anticiclons tenim normalment temps sec i quan tenim baixes presions tenim normalment pluja. O sigui que una mica sí que serveix per a predir el temps de les properes hores. Us imagineu en Tomàs Molina fent la predicció amb la tasseta a la ma?

demà farà bo o farà dolent... el café ens ho pot dir?

Potser algun ja ho ha sentit en els mitjans de comunicació aquests darrers dies, però no em resisteixo a posar-ho aquí al blog a veure si ens animem a comentar la veracitat i argumentar sobre si ens sembla possible o no ...

És possible predir el temps amb una tassa de café?

I no em refereixo a llegir el poso del café en plan gurú de la new age adicte als mp3 de Enya. Em refereixo a la suposada regla segons la qual si quan servim el nostre café o café amb llet hem de vigilar les bombolletes...

a) Quan van cap a les vores de la tassa molt ràpidament significa que tindrem bon temps.

b) Quan es queden al centre reunides ens farà falta paraigües

c) S'allunyen lentament del centre cap a les vores, millorarà el temps tot i que actualment hi hagi núvols.

Veritat? Parida? Monserga pseudocientífica?Marro sardanista?
Va animeu-vos a comentar el perqué d'aquest suposat comportament, a veure si en treiem l'entrallat. Haurem de despenjar el monjo que ens prediu el temps i posem una tassa penjada al rebedor? No em direu que no dona glamour a la nostra llar!!

descobrim les hamburgueses en pols (literalment!!)

Quan pensava que ja havia vist la definitiva Fosa Mariana del món de la cuina de la gominola, ens arriba desde el Japó la versió gastro-horror-show de les gominoles: Plats complerts amb gustos 'complexes' muntats i fabricats a partir de polvillos mágicos i ànima de jugador del Quimicefa.
4 PUAJS adjudicados.

(no necesariamente mortal)

El pack s'ha posat seriosament a la venda per la empresa Kracie i es tracta d'un veritable kit on se suposa que l'hamburguesa té sabor de pollastre i textura d'hamburguesa (JA!), el pa té gust de pa i textura de pa (REJÁ!) i el formatge s'assembla a aquests formatges de barra llardosos que acostumen a posar als burgures (mira, aquí potser sí que s'hi apropen...). De les patates millor no en parlo, que potser em llegeixen criatures, pero és p'havernosmatao.

Una burrada més d'un poble al que admiro i alhora observo amb creixent prevenció, es que els japos són realment el YIN i el YANG, osties!!

de Frita Barberá (La Competència)

Torna un clàssic: La Competència de RAC1 fent humor relacionat amb la hosteleria. En aquest cas, una casa de fregiduries valenciana: FRITA BARBERÀ.

¿Te lo vas a perder?

 

de 600 + Rumba + Moritz + Barcelona

Fa uns dies vaig rebre una invitació de Moritz, aquesta marca de cerveses barcelonina que ha retornat del més enllà amb una bona colla de propostes fresques. Ja sabeu que jo no soc un gran bebedor d'alcohol -desisteixo de declarar-me més cops abstèmi, perque us sento riure desde aquí, lladres!- però em vaig apuntar a la experiència:

La proposta de Moritz i la empresa PUMM consisteix en conduir un Seat 600 original per l'Eixample barceloní (amb el privilegi de fer-ho acompanyat de la reina del meu cor i de la Mar baixagastronomia Calpena) i fer una parada tècnica al Bar Velódromo (no és casual, ja que en Jordi Vilà -Alkimia- s'encarrega del Velòdromo i del local Antiga Fàbrica Moritz).
Com a segona part, continuar amb el 600 fent-se unes Rambles fins a Colom amb la gent saludant i fent-nos fotos als semàfors i acabar amb un sopar amb concert de rumba a la seu de Moritz.

Com va apuntar la Mar, sempre havia somiat que la gent em faria fotos mentre conduia un Ferrari, però fer-ho en aquesta joia del desarrollisme franquista també té el seu encant. I es que la excursió automovilistica domina molt la experiència per sobre del tema sopar. Del que per cert, no vaig entendre el postre i en canvi vaig gaudir molt amb les croquetes i les salsitxes amb la salsa de mango.

Si teniu un dimarts tonto que voleu omplir amb una activitat que no deixa de tenir un punt romàntic i d'aventura de molt baix perfil (per a arrencar el nostre 600 un cop feta la parada ens va tocar empenyer durant uns metres)... ja sabeu: 600 + Rumba amb Moritz.

El preu és de 28 euros, per cert.
www.moritz.com/
Cada dimarts fins al mes de Juny.

de solfa analògica i Internet

Jaume Sisa, a.k.a. Ricardo Solfa.

Entrevista complerta AQUÍ (diario El País)


R. Internet está sobrevalorado. Internet son cuatro tíos que tienen su negociete, que tienen su blog, su negocio, por no hablar de estas webs llamadas noséquéyonkis, que son un negocio montado a costa del trabajo de los creadores. Hay que poner orden en todo eso. No puede ser un territorio salvaje en el que los únicos perjudicados sean los autores, porque como todo lo demás no se puede pillar gratis, los únicos que palmamos somos nosotros.

P. ¿Diría que Zapatero se arredró al no sacar adelante la ley Sinde en los estertores de su mandato?

R. Zapatero se lo hizo encima. Fue un cobarde. No se atrevió a enfrentarse a cuatro internautas, porque son cuatro, que meten mucho ruido y parecen más… Y luego los medios les dan pábulo. ‘¡Se incendia la Red!’, dicen. ¡Qué coño se va a incendiar la Red! Son 22 tíos que están ahí toda la noche… clic, clic, clic… y que producen 21.000 visitas. Yo me pongo ahí con mis amigos y también podría lograrlo, pero no lo hacemos porque tenemos una vida propia… Nos ha jodido. Me molesta cuando se dice ‘los internautas han dicho’ ‘los internautas critican’. Pero, ¿quiénes son los internautas? Cuando salen a la calle no juntan ni a 37.

 Aquest senyor ho té clar, i és que no hi ha ningú millor que un dinosaure analògic que ens vingui a salvar. Total, només som quatre.
A mi em sap greu, perque tenia pensat folrrar-me amb el blog i comprar una mansió a la Cote Blue al costat dels altres trenta-sis.


I ara us he de deixar. Vaig a veure si aconsegueixo robar dels únics creadors algún contingut per al meu blog, que es veu que jo no sóc autor i és molt dura la no-vida pròpia del xoriço: em passo la nit 'haciendo clics!' i osties... no surt mai el puto sol!!

de la ciutat del sofregit.

Deu ser que he dormit poc, una horeta menys del que toca potser. Però avui ho he vist clar: no podem deixar passar ni un diumenge més sense fer homenatge a una de les grans cançons gastronòmiques del segle XX. David Bowie, ese reptiliano, i la seva oda al sofregit: SUFRAGETTE CITY (LA CIUTAT DEL SOFREGIT)

Nota castellanohablantes: sofregit en catalán significa 'sofrito' y se pronuncia igual que la palabra inglesa 'sufragette'
Per cert, aquest vinil tenia una anotació a la part posterior on posava: 'Música para ser escuchada a todo volumen' XDD. Quin crack en David!

Bon diumenge a tothom!!

de recomanació sabatina: llibreria Laie

Hola, matí encara dominat per la emoció de la trobada Gastrobloc@ire d'ahir en la visita a la Damm, que enorme que és hahaha. Us porto la recomanació sabatina, que en aquesta ocasió és un clàssic total: la llibreria cafeteria Laie al carrer Pau Claris.

La recomanació complerta al clicar AQUI, sobre la foto o el logo. Això sí, el resum és simple: 'lletra i mandíbula'
Com sempre in posseit per l'esperit de la estadística us demano que quan visiteu la recomanació, si us agrada, li cliqueu als botons de megusta, el del twitter o el del google+ :)

(...)Los libros gastronómicos están justo al subir la escalera, en los morros.

de Gumybiun, 4 PUAJS japonesos

La meva admiració cap a un poble ordenat i sobretot que fa gala d'una exquisida educació (com la trobo a faltar a casa nostra!!) no pot ser motiu per a que no li siguin adjudicats quatre PUAJS ben grossos a aquest invent del Belcebú de la cuina -sigui qui sigui-. Amb tots vosaltres,

el Gumybiun

Aquesta mena de dolç fabricat per un mateix (la pista me la va donar la Sara María) s'esdevé corpori en una mena de màgic procediment, que de màgic en té ben poc i en canvi de procediment en té molt. Es clar que algún defensor de la cuina molecular de la dècada passada podria pensar que la utilització de la paraula 'màgic' és una clucadeta d'ull amb certa retranca. Encertaria.

Comentant la jugada amb alguns experts del ram alimentari, no hem estat capaços de trobar ni esbrinar quina mena de substància és la que intervé en aquesta reacció quimico-física que formar aquesta gominola. I el detall de submergir-la en una escuma groga li ha sumat un PUAJ extra.


El veredicte és de :

( Parece demostrado que no es letal)

I penso que avui he estat ben generós.
Si algú té curiositat, aquí hi ha una noia que explica tot el procediment (en anglés)

I un altre video japonés de gominoles per a fabricar a casa, per si teniu nens amb veleitats artístiques i els hi voleu regalar el joc de les llepolíes...

La cocina ingrávida - Yakov I. Perelman (y II)

Continuació del llibre 'Física Recreativa' de Yakov I. Perelman sobre com seria una cuina en una nau espaial en un entorn sense gravetat. Fantàstic!! Aquí teniu la primera part.

[Venimos de un agua que no hierve en la nave espacial] (...)

- ¡Ten paciencia, querido Ardan! ¿Sabes por qué el agua común, la que pesa, se calienta pronto? Porque en ella se mezclan las capas. Las inferiores, más calientes y menos pesadas, son desplazadas hacia arriba por las más frías. Así se calienta rápidamente todo el líquido. ¿No has intentado nunca calentar agua por arriba? Cuando se hace esto no se produce la remoción de las capas del líquido, puesto que las superiores se calientan y se quedan arriba. Y como el agua conduce mal el calor, se puede hacer que las capas superiores hiervan, mientras que en las inferiores puede haber trozos de hielo que no se derriten. En nuestro mundo sin gravedad puedes calentar el agua por el lado que quieras, el resultado es el mismo, porque como en la cacerola no se puede producir la circulación, el agua se calienta muy despacio. Si quieres que se caliente más de prisa tendrás que removerla tú mismo constantemente. 

 
Nicholl advirtió a Ardan que no era conveniente calentar el agua hasta los 100 °C, ya que a esta temperatura se genera mucho vapor, el cual, como tiene aquí el mismo peso específico que el agua (ambos iguales a cero), se mezcla con ella y forma una espuma homogénea.

Los guisantes jugaron otra mala pasada. Cuando Ardan abrió el saquito en que estaban y lo sacudió, los guisantes se esparcieron por el aire y empezaron a deambular por el camarote chocando contra las paredes y rebotando en ellas. Estos guisantes errabundos por poco ocasionan una desgracia. Nicholl suspiró y se tragó uno de ellos; empezó a toser y poco faltó para que se ahogase. Para liquidar este peligro y limpiar el aire, nuestros amigos tuvieron que dedicarse a la caza de los guisantes con una redecilla de mano que llevaba Ardan para "cazar mariposas en la Luna".

Cocinar en estas condiciones era verdaderamente un problema. Ardan llevaba razón cuando decía que aquí hubiera fallado hasta el mejor cocinero.

Freír el bistec también costó lo suyo. Hubo que tener la carne sujeta todo el tiempo con un tenedor, porque los vapores elásticos que se formaban entre ella y la sartén empujaban y la carne a medio freír salía volando hacia "arriba", si es que esta palabra se podía emplear allí, donde no había ni "arriba" ni "abajo".

En este mundo sin gravedad el desayuno era un espectáculo digno de verse. Nuestros amigos estaban suspendidos en el aire en las posturas más absurdas y pintorescas y con frecuencia se daban cabezazos unos a otros. A nadie se le ocurrió sentarse. Las sillas, los divanes, los bancos, son totalmente inútiles en el mundo de la ingravidez. En realidad, la mesa tampoco hacía falta, pero Ardan se empeñó en que había que desayunar "en la mesa".

Comerse el caldo no fue más fácil que guisarlo. En primer lugar, no había manera de echarlo en las tazas. Ardan hizo la prueba y poco faltó para que echara a perder su trabajo de toda la mañana. Como el caldo no se vertía, se olvidó de la ingravidez y dio un golpe en el fondo de la cacerola para hacerlo salir. De la cacerola se desprendió una enorme gota esférica. Era el caldo en forma de bola. Ardan tuvo que poner en juego sus dotes de malabarista para recuperar la gota y volver el caldo a la cacerola.

Los intentos de usar las cucharas fracasaron. El caldo mojaba toda la cuchara, hasta los dedos, como si fuera una película continua. Decidieron engrasar las cucharas por fuera, para que el caldo no las mojase, pero el resultado no fue mejor. El caldo formaba en ellas una bola y no había manera de hacer llegar estas píldoras ingrávidas hasta la boca.

Nicholl encontró por fin una solución. Hicieron unos tubos de papel encerado y con ellos absorbieron el caldo. Este procedimiento fue el que usaron en adelante, mientras duró el viaje, para beber agua, vino y todos los demás líquidos.Via 'Libros Maravillosos'

de la fí del món que coneixem: cupcakes autoreferents!!

Ja només ens faltava aixó, es confirma la fí dels temps. La definitiva implosió de l'espai temps està a punt d'arribar: metacupcakes o cupcakes autoreferents. Per si no en teniem prou amb la insuportable sobredosi de cupcakes normals!!

Ja podeu començar a penedir-vos dels vostres pecats...

Bonus points: són de color rosa! OMG!!

Via Food is life

La cocina ingrávida - Yakov I. Perelman (I)

Del llibre 'Fisica Recreativa II' de Yakov I. Perelman

(Primera part)

El capítol està plantejat com el complement que mai va escriure Julio Verne en el seu 'De la Tierra a la Luna' i ens descriu els successius problemes que es trobaran els tripulants de la nau espaial quan vulguin cuinar en un entorn on no hi ha gravetat. Penseu que no es gaire diferent que la cuina a la Terra? Doncs esteu molt equivocats... llegiu, llegiu :)

  El desayuno en la cocina ingrávida

- Queridos amigos, aún no hemos desayunado - dijo Michel Ardan a sus compañeros de viaje interplanetario-. El hecho de que hayamos perdido nuestro peso en este proyectil no significa que hayamos perdido también el apetito. Ahora mismo les haré un desayuno imponderable que sin duda será el más ligero de cuantos se han hecho hasta ahora en el mundo.

Y sin aguardar contestación se puso a cocinar.


- Esta botella de agua simula que está vacía - murmuró para sí Ardan, mientras abría una gran botella -. Pero no me engañará. Yo sé por qué no pesa... Bueno, ya hemos sacado el tapón. Haz el favor de verter en la cacerola tu ingrávido contenido.

Por más que inclinaba la botella, el agua no salía.


- No te canses, querido Ardan - dijo Nicholl, acudiendo en su ayuda -- Recuerda que en nuestro proyectil no existe la gravedad y por eso el agua no se derrama. Tendrás que sacarla deahí como si fuera un jarabe espeso.

Ardan no se paró a pensarlo y dio con la palma de la mano un golpe sobre el fondo de la botella. Le esperaba otra sorpresa. En la boca de la botella se formó una bola de agua como un puño de grande.


- ¿Qué le pasa al agua? - se extraño Ardan -. ¡Esto sí que es una sorpresa! Decidme, amigos científicos, ¿qué le pasa al agua?


- Esto no es más que una gota, querido Ardan, una simple gota de agua. En el mundo de la ingravidez las gotas pueden ser todo lo grandes que quieras. Recuerda que si los líquidos toman la forma de los recipientes que los contienen, si se derraman formando chorro, etc., es debido a la gravedad. Aquí no existe gravedad, por lo tanto, el líquido está sometido únicamente a sus fuerzas moleculares internas y deberá tomar la forma de esfera, lo mismo que el aceite en el célebre experimento de Plateau.


- ¡Qué me importa a mí Plateau con su experimento! Lo que me hace falta es hervir el agua para el caldo y no hay fuerza molecular que me lo impida - dijo Michel acalorado.

Empezó a sacudir el agua sobre la cacerola, que planeaba en el aire, pero parecía que todo se había confabulado contra él.

Las grandes bolas de agua llegaban a la cacerola y se extendían por su superficie. Pero esto no era todo. Desde las paredes internas el agua se corría a las externas y seguía extendiéndose por ellas. Pronto la cacerola estuvo envuelta en una gran capa de agua. En estas condiciones no había manera de hervirla.


- Esto es un experimento muy interesante que demuestra lo poderosa que es la fuerza de la cohesión - le explicaba tranquilamente Nicholl al furibundo Ardan -- No te pongas nervioso, esto es el caso corriente de un líquido que moja a un sólido, con la particularidad de que en este caso la gravedad no impide que este fenómeno se desarrolle con toda su fuerza.


- ¡Qué lástima que no lo impida! - repuso Ardan -. Moje o no moje, el agua debe estar dentro de la cacerola y no alrededor de ella. ¡Vaya novedad! ¡Qué cocinero puede hacer un caldo en estas condiciones!


- Si tanto te molesta que el agua moje la cacerola, puedes evitarlo fácilmente - intervino Barbicane para tranquilizarlo Acuérdate de que el agua no moja los cuerpos que están recubiertos de grasa, aunque la capa sea muy delgada. Engrasa por fuera tu cacerola y verás como el agua se queda dentro de ella.


- ¡Bravo! ¡Esto es sabiduría! - celebró Ardan y puso en práctica el consejo. Después empezó a calentar el agua a la llama de un mechero de gas.

Realmente todo se unía contra Ardan. El mechero de gas también se encaprichó. Ardió medio minuto con llama mortecina y se apagó sin saber por qué.

Ardan le daba vueltas al mechero, cuidaba con paciencia su llama, pero todo era inútil. La llama se apagaba.


- ¡Barbicane! ¡Nicholl! ¿Es posible que no haya manera de hacer que arde este mechero como es debido, como mandan las leyes de vuestra Física y las normas de las compañías de gas? - exclamó Michel, dirigiéndose a sus amigos.


- Lo que ocurre no es ni extraordinario ni inesperado - le explicó Nicholl -. Esta llama arde como mandan las leyes de la Física. En cuanto a los compañías de gas... creo que se arruinarían si no existiera la gravedad. Durante la combustión, como tú sabes, se forma anhídrido carbónico y vapor de agua, es decir, gases que no arden.
En condiciones normales estos productos de la combustión no se quedan junto a la llama, sino que, como están calientes, son empujados hacia arriba por el aire fresco, que es más pesado. Pero aquí no hay gravedad, por lo tanto, los productos de la combustión se quedan allí donde se producen, rodean la llama con sus gases incombustibles e impiden que llegue hasta ella el aire puro. Por eso aquí arde la llama tan débilmente y se apaga pronto. Los extintores de incendios se basan precisamente en esto, en rodear la llama de un gas incombustible.


- Según dices - le interrumpió Ardan -, si en la Tierra no hubiera gravedad no harían falta los bomberos. Los incendios se apagarían solos, ahogados por su propia exhalación.


- Exactamente. Y ahora, para remediar esto, enciende otra vez el mechero y vamos a soplarle a la llama. Yo creo que conseguiremos crear un tiro artificial y que la llama arderá como en la Tierra.

Así lo hicieron. Ardan volvió a encender el mechero y empezó a cocinar con cierta alegría maliciosa de ver como Nicholl y Barbicane soplaban y abanicaban la llama para que no le faltase aire. Ardan sentía en el fondo de su alma que sus amigos y su ciencia eran los culpables de "toda esta barahúnda".


- Mantenéis el tiro como si fuerais la chimenea de una fábrica - susurró Ardan -. Os tengo lástima, queridos científicos, pero si queréis desayunar caliente no hay más remedio que acatar lo que manda vuestra Física.

Transcurrió un cuarto de hora, media hora, una hora y... el agua no daba ni señales de empezar a hervir.

(Continuará)

^{Via 'Libros Maravillosos'}

de Faemino, Cansado i 11.000 mil.lions de pesetes

Ja fa temps vem penjar al blog una biografia de cuiner en versió Faemino y Cansado (¿Qué aprendí en el chiringuito? A encasquetar! Ahí aprendí a encasquetar!)
Avui us porto la seva visió de qué podriem fer en favor de la gastronomia si ens troven 11.000 mil.lions de pessetes (pessetes!, Tornaran com las oscuras golondrinas?) en una sabata. Atenció, és humor surrealista i per tant no cal posar en dubte l'inici de l'argumentari. Pensem més aviat en el missatge final... i sobretot RIEM!! :)

Té tans moments bons aquest video! I a sobre aprens que és el 'cáspite'!!
El video el vaig recuperar via Oriol i el seu Facebook.

de macarrons amb patatera, la recepta.

Una recepta directa a la caròtida, com una mossegada d'Hannibal el canibal!
Sense romanços, per no tenir no té ni sofregit de ceba. I per tant li sobra tanta introducció!!

Macarrons amb patatera i piquillo


Ingredients:


Un pam de patatera dolça 
Mig pam de patatera picant
Dues llaunes de piquillos en conserva
Dues cullerades de salsa de tomàquet
80g (poseu-ni cent hehehe) de macarrons
sal i pebre per rectificar
Una mica de Grana-Padano per ratllar (Ets ric? Fes servir Parmigiano-Reggiano)


Procediment:


Mentre bullim els macarrons en aigua amb sal, posem en una paella la patatera tallada a troços.
Foc mig per a que comenci a desfer-se.
Tallem els piquillos en tires ben fines i els afegim a la patatera quan aquesta està mig desfeta (no la desfeu del tot, que perdrem la textura).
Unes voltetes a la paella amb les dues o tres cullerades de salsa de tomàquet i ja tenim la ultra salsa de la muerte.


Muntem el plat amb els macarrons escorreguts, la patatera per sobre i ratllem el formatge en alló que els cursis anomenariem uns lleugers flocs de microplane :-P
Aquests macarrons estan de 'muette' .

de Videoclip: Gastroblocaires a El Prat

Ahir ens feien arribar el video resum de la trobada sobre la carxofa i el pollastre pota blava d'El Prat a la que vem asistir els Gastrobloc@ires fa un parell de setmanes. Ens van convidar pratencs.cat i la Agrupació gastronòmica i turística d'El Prat, gràcies de nou.
En realitat la entrada no aporta gaire més (ja ho vam explicar aquí) però sí que ens permet fer una mica de ego-trip als assistents i anem obrint boca fins a la entrada forta d'avui: els macarrons amb patatera!! heh!!

Si us hi fixeu bé trobareu a...

starbase (decuina.net)
"Roger"  (ambcompte.net)
"manuel"  (cuinagenerosa.blogspot.com)
"Massitet i Susanna" (Olleta de verdures)
"Nuni"  (cuinetes)
"Elena"   (la cocina de pozu)
"Inés"  (atable)
"Lluis"  (tiritinyam)
"Manel"  (un cocinillas online)
"Dani" -pantxeta-  (gastromimix)
"Sara María"  (delicies del rebost)

I ara, de cara al divendres on tenim excursió gastrobloc@ire de nou a la #fàbricaestrella! :)

detectada gastromonserga: Déu matarà un gatet

Ja ho haviem avisat, quan algún espavilat crea una gastromonserga... Déu fa que un gatet caigui i després el mata.
Un espavilat veí portugués és el causant de la mort d'alguns joves felins: El muyayo que fa vestits amb sucre.

Ho teniu tot ben explicadet (en portugués clicant al link) però el resum és el següent:
Un disenyador gràfic sense ni idea de cuinar i que es queda a l'atur. Decideix apuntar-se a un curs de cuina avançada, on apren a treballar amb el sucre i s'enamora de la pastisseria. I d'aquí es decideix a fer coses 'serioses' muntant una empresa de moda que fa servir el sucre de colors per a decorar els seus vestits.
Con la moda hemos topado.
Un sugar stylist!

Doncs aquest és el que tú has matat, Filipe.

d'un disgust danès que et fa sentir viu

Aquest passat dimecres vaig tenir la gran sort d'assistir a la representació de la Obra 'Un disgust danès' al teatre Tantarantana de Barcelona. Les entrades em van tocar en un sorteig que va realitzar l'Ada Parellada en el seu blog (darrerament hiperactiu, un torrent d'entrades!).

Si no faig crítica de restaurants perque no en se prou, menys encara puc fer crítica teatral. Però aixó sí, criteri del que m'agrada i no m'agrada en tinc sempre. I ganes de explicar aquelles coses de la vida que et fan sentir precisament... viu, les tinc totes.

Foto: Sebastià Pagarolas.

I en aquesta obra, on el restaurant és un més dels personatges (no ho dic jo, ho diu una de les dues actrius durant la obra: aquest restaurant sóc jo!!) hi vaig trobar vida, somriures i drama. Tot i que llògicament no us explicaré la història, sí que us diré que les actrius estan espléndides i el text el vaig trobar interessant i fresc. Una de les coses que més m'agradava era la reproducció realista de les converses, amb interrupcions i fugides d'estudi lluny de textes recitatius per torns. I tot al voltant d'una taula, un restaurant i una maleta.
Es clar que en realitat aixó és secundari, en realitat parla de la vida i el compromís.

Per cert, a algún blocaire li sona aquest soterrani del video? Va, que no és dificil d'endevinar: ho teniu a un clic.

No hi busqueu escenografia espatarrant. No la trobareu. Ni un do de pit final en número musical de 'lentejuelas', tampoc el trobareu. Ni una obra on la gastronomia és imprescindible, no és el cas. Peró si busqueu gaudir d'una hora i quart de diàleg inteligent, emoció continguda i sensibilitat vital... aquesta és la vostra obra.
I a sobre, literalment té un final de cine.

Un disgust danés
de Jumon Erra
Actrius: Elena Fortuny, Ota Vallés
Teatre Tantarantana del 14/3/2012 al 1/4/2012

de petita història per la PAZ MUNDIAL

Avui al matí, passejant per Portal de l'Angel a Barcelona, se m'acosta un individu i ens pregunta:

-Perdón, ¿Sois de Barcelona?

-No.

-Ahm, no.. bueno no pasa nada, también sirve. (Tambien sirve, juaaaaaaaassss)

Em diposita un llibre a la ma anomenat 'Cocina vegetariana', petit, no deu tenir més de 50 pàgines en un tamany A5. Endut per la curiositat de que és un llibre de cuina, no li torno al moment.

-No te pienso comprar ningún libro.

-No, si no lo vendo. Es de regalo.

En aquell moment he vist passar un elefant volant cabalcat per un gripau que criava pèl.

- Por cierto, este libro de cocina vegetariana es de una campaña que estamos haciendo.

- Eh? Campaña de qué?

- Pues es de una escuela de ehm yoga de aquí cerca -valga'm Deu, ni nom de escola ni adreça concreta, penso- y estamos haciendo una campaña a favor de 'LA PAZ MUNDIAL'.

La paz mundial, con dos cojones! No si posen per poc. Es clar que com a campanya és una mica difusa.

- Y por eso, damos este libro y solicitamos un donativo a cambio.

-Ah, pues mira ya te he dicho que no pensaba comprar el libro.

- No, si es por la PAZ MUNDIAL.

- No, lo siento. No quiero donar por LA PAZ MUNDIAL.

(m'han faltat ous per dir que estic a favor de la guerra, que al món sobra gent i cal una purga. Però hi ha coses que no sóc capaç de verbalitzar ni encara que sigui amb ànims de deixar anar una merescuda fuetada).

Es gira cap a la Cris:

-¿Y tú? ¿Tampoco quieres contribuir?

Es que cal ser GILIPOLLES. Millor dit, cal pensar que els altres són GILIPOLLES.
Es clar que si està allà timant al personal, es que n'hi ha força de gilipolles...

de recomanació sabatina, Papabbuble Barcelona

Recomanació dolça de dissabte: Coneixeu Papabbuble? Una botiga nascuda on el Barri Gòtic ja toca el mar, on fabriquen els caramels a la vista dels clients. Un lloc petit i amb la màgia del somriure de la llaminadura.

Clicant a qualsevol de les imatges o aquí trobareu la recomanació complerta al 365bcn, i com sempre, us demano que si us agrada i endolceix el vostre dia li cliceu al 'megusta' o 'twitter' que trobareu al final de la recomanació mateixa.
Ah! sí, també hi ha el botó del google+, es clar. No se com l'he pogut oblidar... heh!

 

de festival al Dos Palillos d'Albert Raurich - #SoparInedit

M'hi haig d'esforçar una mica, perque el sopar del passat divendres va ser extraordinari, i un voldria i desitjaria poder posar-hi alguna coseta personal en el relat de la experiència que suposa sopar al Dos Palillos d'Albert Raurich.

Per començar, va ser un sopar d'invitació. Un #SoparInedit, convidats per Damm(Estrella Damm Inèdit) a tastar un menú especial pensat per a maridar amb la seva cervesa de target gastronòmic: la Inèdit. Per això en el menú els aromes cítrics hi jugaran un paper fonamental (esas ortiguillas en tempura con piel de mandarina, aiomáaaaaa!!)

Per als que no conegueu el local, el Dos Palillos està situat al Raval molt a prop de les Rambles. Estructurat en una barra que rodeja els fogons de la cuina totalment a la vista i on s'executa una perfecta coreografia de cuiners devant dels ulls del comensal.

La exquisidesa tècnica impregna cada moviment que condueix cap a un emplatat precís, i fa honor als dos aspectes que més em van agradar del sopar: una veneració absoluta per la protecció del producte (les gambes venen fetes per la part del cap i 'crues' per la part del cos) i una imaginació poderosa per a combinar orient i occident (papada de cerdo ibérico a la cantonesa, sasami de pollo de corral).

El inicialment previst en 16 plats, es va extendre fins a 20 delícies -comptant amb el cóctel de benvinguda: sake calent macerat amb mandarina i gingebre que podeu veure en la següent foto.

Salmón salvaje curado con sal y sake:
Un inici 'clàssic' que recomforta i disposa l'esperit.

Chanquetes crujientes con hierbas aromáticas:

Un inici cítric perque li van ratllar la pell de llima just devant nostre al servir-lo.

Caballa con kombu y vinagre de arroz:
La presència del plat era al.lucinant amb aquell peix tan i tan fresc, rosat i brillant. Com de nàcar. Deliciósament saborós.

Sunomono de algas frescas y moluscos:

És encara més bó que bonic. Les fulles, carnoses i cruixents combinades amb els percebes i escopinyes... fantàstic.

Gambitas crudas calientes en aceite de té:

Unes gambes que només toquen la planxa per la part del cap, i que conserven el cos pràcticament cru. Punt just de cocció per a gaudir de sabor i textura perfecta.

Rollito fresco de pollo crujiente:

Fet amb la pell del pollastre, cruixia com un dimoni esquitxat d'aigua beneida i tenia un gust de pollastre que et feia beneir cada mossegada. Tremendo.

Sashimi tíbio de calamar y esencia de calamar:

Una textura molt suau i gens gomosa, subtil. I em va encantar el joc de colors sobre el calamar.

 Sasami de pollo de corral:

A algú li agrada el pollastre cru? A mi em fa fastic. I en canvi aquest pollastre APARENTMENT crú no ho està sino que ha rebut una cocció prolongada a baixa temperatura. El resultat és una textura 'similar' a la de la tonyina però amb gust de pollastre. Increíble.

Chawanmushi con erizo de mar:

Una mena de 'flam' amb garoines per sobre que personalment és el que menys em va agradar del menú. Es clar que a qualsevol li diuen guapo si el posen al costat del Brad Pitt i el George Clooney...

 Témpura de anémonas con piel de mandarina:

La melositat de les anènomes, la textura cruixent de la tempura i l'aroma de la pell de mandarina. Un coctel al.lucinant en un mos que se'm va fer curt!! :D

Dumpling al vapor de langostinos frescos:

Textura genial dels llagostins i aquests 'raviolis' tendres i suaus cuits al vapor. Molt intensos.

Temaki de anguilas braseadas y ventresca de atún:

el meu preferit de la nit, temaki significa maki que et fas tú mateix, és a dir, un sushi que enrotlles tú mateix i on podiem escollir alga Nori o aquesta fulla deliciosa de la que he oblidat el nom. La fulla molt millor, era un sabor i textura fantàstica!!

Sopa thai:

Servida en còmodes packs individuals que asseguren que et toca una mica de cada cosa que t'ha de tocar, aquesta sopa estava saborosa i un punt picant. Tot i no ser gran fan dels picants va caure cap a dintre sense compassió. De fet està clar que qui va caure vaig ser jo!! :)

 Japo burger:

Una hamburguesa petitona amb salsa oriental i una carn saborosa.

 Saho lom pao:

La meva descripció de 'esferificacions de sopa' no va triomfar entre la resta de comensals, però per a mi aquesta sopa amb piloteta continguda en paquetets és justament molt similar al concepte esferificació. Una explosió de sabor intensa i fragant.

 Yakitori: Un clàssic executat amb perfecció.

 Papada de cerdo ibérico a la cantonesa:

Llargament aplaudida per alguns dels assistents, que portèven desde feia deu plats demanant als cuiners quan ens servirien aquelles meravelloses papades que reposàven a un metre sobre la graella. I que cada vint minutets rebíen una mà de 'pintura' que les feia encara més atractives.

 Annindofu:

Aquestes 'pedres' blanques que veieu, estan fetes amb la pols deshidratada de ratllar ametlles (que es fan servir en el postre). Eren curiosíssimes i bones.

 Ningyo yaki de chocolate

Com veieu, un autèntic festival que va superar les meves (ja elevades) expectatives. Ple de subtileses i matisos extraordinaris tant en els aromes, com en les textures i els meravellosos punts de cocció dels diferents productes. Dos Palillos, una autèntica meravella.

Gràcies a Damm i a Cervesa Inèdit per convidar-nos a aquest fantàstic #SoparInèdit (o #CenaInèdit a la resta de ciutats on es celebra). Moltes gràcies també al equip de Dos Palillos i a la Tamae que ens va guiar magistralment per el menú...i en general gràcies a tots aquells cuiners i restauradors que fan la feina ben feta i ens fan una mica més feliços durant una estona. Feliços com vem ser aquell sopar al Dos Palillos.

Dos Palillos
Carrer d'Elisabets, 9
Barcelona