#Epicfail d'aquest robot cervecero que sembla una copia esmirriá d'un R2D2 en condicions. Mira que m'agraden els gadgets però aquest 'va a ser que no'... ara que si en fan un per a la Cola Zero...mmmmm :-P
dilluns, 30 d’abril del 2012
diumenge, 29 d’abril del 2012
del '50 best restaurants'. Streaming en directe
Sobre els premis 50 Best Restaurants ja s'han escrit moltes coses amb les que estic d'acord. És una llista d'interessos i bàsicament no puc més que repetir el missatge d'altres admirats blocaires però sense la seva bona tecla.
Philippe Regol:
Roberto (el Pingue)
Però alhora comfesso que a mi em pica la curiositat del showbusiness, i això és fatal. Perque si vols veure el tinglado en directe, has de dir a Facebook que t'agrada la barraqueta. Es a dir, que en una mena de paradoxal paralelisme quàntic, només per voler mesurar ja perturbes el sistema. En aquest cas, si el vols seguir hi has de contribuir a la difusió encara que sigui mínimament.
En tot cas, i per als que volgueu/pogueu caure en la temptació de seguir aquesta cerimonia de la autofel.lació gastronòmica i marketiniana... clicant la imatge en teniu el link.
Demà dilluns 30 d'Abril és la cita.
Philippe Regol:
Roberto (el Pingue)
Però alhora comfesso que a mi em pica la curiositat del showbusiness, i això és fatal. Perque si vols veure el tinglado en directe, has de dir a Facebook que t'agrada la barraqueta. Es a dir, que en una mena de paradoxal paralelisme quàntic, només per voler mesurar ja perturbes el sistema. En aquest cas, si el vols seguir hi has de contribuir a la difusió encara que sigui mínimament.
En tot cas, i per als que volgueu/pogueu caure en la temptació de seguir aquesta cerimonia de la autofel.lació gastronòmica i marketiniana... clicant la imatge en teniu el link.
Demà dilluns 30 d'Abril és la cita.
de Cocinar para 2, presentació del llibre
Aquest passat divendres vaig tenir el plaer d'assistir a la presentació de llibre blocaire -es a dir, un llibre escrit per un blocaire amb la intenció de donar cel.lulòsica presència als seus textes recepta digitals-. Si bé encara no estem al nivell dels anglosaxons en aquest tema ja no és el primer (Txaber, Anna Rius,Su,...) i sospito que tampoc serà el darrer.
Durant la presentació l'editor em va deixar de pasta de moniato quan va afirmar que a la industria editorial es té la sensació que ara per ara els llibres de gastronomia (diuen gastronomia quan volen dir cuina, i concretament receptes) són el salvavides del sector editorial a l'estat. En un pais on cada cop es cuina menys, els llibres de recepta són salvavides del sector editorial... mala peça al teler nois.
En tot cas, va ser el motiu perfecte per compartir de nou somriures i xerrada amb vells coneguts (Massitet, Rafa, Elena) i coneixer alguna nova blocaire de darrera fornada (Esther). A banda de donar suport moral a Belén Otero, autora del llibre (texte i fotografies) i comprovar com de moment el moviment blocaire de casa nostra té força i vitalitat.
Del llibre no us puc especificar cap recepta, perque encara no l'he llegit. Però l'he fullejat i és una cuina directa, senzilla, casolana i sempre per a dues persones. Que és del que es tracta perque la Belén justament fa això en el seu bloc: Cocinar para dos.
Un plaer assistir al naixement literari, un plaer poder xerrar una estona amb blocaires (Rafa, cervecita cacereña este verano) i també un plaer tocar i sentir un nou llibre de cuina. Fetitxista que és un. :)
Durant la presentació l'editor em va deixar de pasta de moniato quan va afirmar que a la industria editorial es té la sensació que ara per ara els llibres de gastronomia (diuen gastronomia quan volen dir cuina, i concretament receptes) són el salvavides del sector editorial a l'estat. En un pais on cada cop es cuina menys, els llibres de recepta són salvavides del sector editorial... mala peça al teler nois.
En tot cas, va ser el motiu perfecte per compartir de nou somriures i xerrada amb vells coneguts (Massitet, Rafa, Elena) i coneixer alguna nova blocaire de darrera fornada (Esther). A banda de donar suport moral a Belén Otero, autora del llibre (texte i fotografies) i comprovar com de moment el moviment blocaire de casa nostra té força i vitalitat.
Del llibre no us puc especificar cap recepta, perque encara no l'he llegit. Però l'he fullejat i és una cuina directa, senzilla, casolana i sempre per a dues persones. Que és del que es tracta perque la Belén justament fa això en el seu bloc: Cocinar para dos.
Un plaer assistir al naixement literari, un plaer poder xerrar una estona amb blocaires (Rafa, cervecita cacereña este verano) i també un plaer tocar i sentir un nou llibre de cuina. Fetitxista que és un. :)
dissabte, 28 d’abril del 2012
de recomanació sabatina: cookiteca
La recomanació d'avui dissabte és un clàssic entre els blocaires, desde el principi han donat joc i complicitat. Cookiteca, en aquesta foto a les instal.lacions que tenen a Pedralbes Centre. Podeu llegir la recomanació complerta clicant al logo o a la imatge.
Una mostra de la complicitat amb els blocaires de cuina és aquests picnics urbans que organitzen amb la Margot (aquí en teniu una mostra). Espero que el seu creixement i oferta continui en la mateixa linia que fins ara, perque la bona feina ha de tenir premi i fan molta feina i molt bona.
Una mostra de la complicitat amb els blocaires de cuina és aquests picnics urbans que organitzen amb la Margot (aquí en teniu una mostra). Espero que el seu creixement i oferta continui en la mateixa linia que fins ara, perque la bona feina ha de tenir premi i fan molta feina i molt bona.
divendres, 27 d’abril del 2012
de recepta del pastís de poma senzillament genial
He demanat la recepta del pastís de poma que ens van cuinar Els Vermells (mini crònica del 'event' clicant aquí).I de fet ja m'ho havien dit i no ho recordava: és una recepta de la Mireia Carbó.
O sigui que és una recepta que va garantida. Sello Carbó, sello de confianza.
Pastís de poma senzillament genial de la Mireia Carbó (del seu llibre La Cuina Salvavides)
Ingredients:
2 pomes golden
100 g de sucre
100 g de farina
125 g de mantega
2 cullerates de llevat
50 g d'avellanes picadetes no massa fina (això és de 'cosetxa' pròpia!)
2 ous
una punteta de sal
preparació.
En
un cassó petit al foc fondre la mantega. Pelar les pomes i treure el
cor i les llavors i tallar-les a vuitens per desprès fer-ne daus
grossos. Amb l'ajut de la batedora elèctrica o de mà barrejar els ous,
el sucre, la farina, el llevat i la mantega tèbia, fins aconseguir una
massa fina sense grumolls. Afegir amb una espàtula les pomes i bocins
d'avellana. Escalfar el forn a 180 graus amb l'escalfor de baix, untar
un motlle de pastissos d'entre 20-24 cm de diàmetre amb mantega, i
empolvorar-lo amb farina. Coueu-lo al forn, ja calent durant uns 20
minuts. Com sempre comproveu la cocció ja que pot variar segons la mida
del motlle o forn.
de sopar vermell en un divendres de faves tendres
Acte i potència deia Aristòtil el gran.
I aquest blog preten ser acte de explicar allò que em succeeix al voltant de la taula. Potència positiva és la suma de troballes que durant aquests cinc anys m'ha donat en el món analògic. El món de les persones i aquesta xarxa connectiva i sinàptica que mica en mica hem anat construint els blocaires de cuina.
I és així com divendres passat, tal i com ha de ser, una petita visita logística va esdevenir moment de taula i conversa compartida amb la Txell i en Kike (a.k.a. lacuinavermella).
Perque un comença el dia planificant la recollida d'un paquet i acaba modificant actuant a tota potència en un sopar que ens va portar fins més enllà de la mitjanit molletana. Quan surts cap al cotxe amb el silenci de la lluna i l'esperit furtiu dels que comulguem faves i ventre d'ossos al petit gran temple vermell.
Per cert, nivel de detall dels amfitrions: copeta de vi per al nen que es pren la Zero. El meu Gourmetisme de garrafón personal.
El plat principal van ser aquestes faves amb el ventre d'ossos (aquí teniu el link a un post detallat sobre aquest producte de la ma experta de l'Ada Parellada -doctores tiene la iglesia!- ). Per la meva part, apuntar que aquesta preparació de carn de costella embotida dins d'un budell amb els òssos i tot no és tant un embotit com una forma de tenir conservada la costella de forma que sigui ràpida i saborosa d'incorporar als guisats. A mode de picada ultra forte, talles troç del ventre que tens sobre la cuina i el fots a la cassola que ja cuina.
No es que jo ho inventi, això m'ho van explicar els vermells durant les hores de conversa nocturna i alevosa.
És una especialitat vallesana de la que nosaltres vem tastar la Mollet version (no pot ser d'altra manera, aquest parell estan sempre fent pàtria gran i petita, hehe). Us recomano que ho tasteu si en teniu oportunitat, tant si sou fans de les costelles com si no ho sou. Val la pena perque és un producte proper que, alhora, és 'exòtic' i diferent. Tota una troballa.
Si a sobre de postres, el Kike s'ha currat un pastís de poma suau i esponjós... aleshores ja teniu premi complert. Jackpot, Cirsa i tres en ratlla. Pleno al quince i contents cap a casa amb el pap ple de somriures i l'esperit renovat. L'Euromillon.
Moltes gràcies Txell i Kike per l'acolliment, la conversa i els somriures. Em barrufa la xarxa.
I aquest blog preten ser acte de explicar allò que em succeeix al voltant de la taula. Potència positiva és la suma de troballes que durant aquests cinc anys m'ha donat en el món analògic. El món de les persones i aquesta xarxa connectiva i sinàptica que mica en mica hem anat construint els blocaires de cuina.
I és així com divendres passat, tal i com ha de ser, una petita visita logística va esdevenir moment de taula i conversa compartida amb la Txell i en Kike (a.k.a. lacuinavermella).
Perque un comença el dia planificant la recollida d'un paquet i acaba modificant actuant a tota potència en un sopar que ens va portar fins més enllà de la mitjanit molletana. Quan surts cap al cotxe amb el silenci de la lluna i l'esperit furtiu dels que comulguem faves i ventre d'ossos al petit gran temple vermell.
Per cert, nivel de detall dels amfitrions: copeta de vi per al nen que es pren la Zero. El meu Gourmetisme de garrafón personal.
El plat principal van ser aquestes faves amb el ventre d'ossos (aquí teniu el link a un post detallat sobre aquest producte de la ma experta de l'Ada Parellada -doctores tiene la iglesia!- ). Per la meva part, apuntar que aquesta preparació de carn de costella embotida dins d'un budell amb els òssos i tot no és tant un embotit com una forma de tenir conservada la costella de forma que sigui ràpida i saborosa d'incorporar als guisats. A mode de picada ultra forte, talles troç del ventre que tens sobre la cuina i el fots a la cassola que ja cuina.
No es que jo ho inventi, això m'ho van explicar els vermells durant les hores de conversa nocturna i alevosa.
És una especialitat vallesana de la que nosaltres vem tastar la Mollet version (no pot ser d'altra manera, aquest parell estan sempre fent pàtria gran i petita, hehe). Us recomano que ho tasteu si en teniu oportunitat, tant si sou fans de les costelles com si no ho sou. Val la pena perque és un producte proper que, alhora, és 'exòtic' i diferent. Tota una troballa.
Si a sobre de postres, el Kike s'ha currat un pastís de poma suau i esponjós... aleshores ja teniu premi complert. Jackpot, Cirsa i tres en ratlla. Pleno al quince i contents cap a casa amb el pap ple de somriures i l'esperit renovat. L'Euromillon.
Moltes gràcies Txell i Kike per l'acolliment, la conversa i els somriures. Em barrufa la xarxa.
dijous, 26 d’abril del 2012
de oda al tomate, Pablo Neruda.
El poema 'Oda al tomate' de Pablo Neruda, interpretat per Jorge Drexler
Una mica de poesia per a un dijous de primavera.
Una mica de poesia per a un dijous de primavera.
La calle
se llenó de tomates,
mediodía,
verano,
la luz
se parte
en dos
mitades
de tomate,
corre
por las calles
el jugo.
En diciembre
se desata
el tomate,
invade
las cocinas,
entra por los almuerzos
se sienta
reposado
en los aparadores,
entre los vasos,
las mantequilleras,
los saleros azules.
Tiene
luz propia,
majestad benigna.
Debemos, por desgracia,
asesinarlo:
se hunde
el cuchillo
en su pulpa viviente,
es una roja
víscera,
un sol
fresco,
profundo,
inagotable,
llena las ensaladas
de Chile,
se casa alegremente
con la clara cebolla,
y para celebrarlo
se deja
caer
aceite,
hijo
esencial del olivo,
sobre sus hemisferios entreabiertos,
agrega
la pimienta
su fragancia,
la sal su magnetismo:
son las bodas
del día,
el perejil
levanta
banderines,
las papas
hierven vigorosamente,
el asado
golpea
con su aroma
en la puerta,
es hora!
vamos!
y sobre
la mesa, en la cintura
del verano,
el tomate,
astro de tierra
estrella
repetida
y fecunda,
nos muestra
sus circunvoluciones,
sus canales,
la insigne plenitud
y la abundancia
sin hueso,
sin coraza,
sin escamas ni espinas,
nos entrega
el regalo
de su color fogoso
y la totalidad de su frescura.
se llenó de tomates,
mediodía,
verano,
la luz
se parte
en dos
mitades
de tomate,
corre
por las calles
el jugo.
En diciembre
se desata
el tomate,
invade
las cocinas,
entra por los almuerzos
se sienta
reposado
en los aparadores,
entre los vasos,
las mantequilleras,
los saleros azules.
Tiene
luz propia,
majestad benigna.
Debemos, por desgracia,
asesinarlo:
se hunde
el cuchillo
en su pulpa viviente,
es una roja
víscera,
un sol
fresco,
profundo,
inagotable,
llena las ensaladas
de Chile,
se casa alegremente
con la clara cebolla,
y para celebrarlo
se deja
caer
aceite,
hijo
esencial del olivo,
sobre sus hemisferios entreabiertos,
agrega
la pimienta
su fragancia,
la sal su magnetismo:
son las bodas
del día,
el perejil
levanta
banderines,
las papas
hierven vigorosamente,
el asado
golpea
con su aroma
en la puerta,
es hora!
vamos!
y sobre
la mesa, en la cintura
del verano,
el tomate,
astro de tierra
estrella
repetida
y fecunda,
nos muestra
sus circunvoluciones,
sus canales,
la insigne plenitud
y la abundancia
sin hueso,
sin coraza,
sin escamas ni espinas,
nos entrega
el regalo
de su color fogoso
y la totalidad de su frescura.
dimecres, 25 d’abril del 2012
de habitas finas con jamón (juasssss)
Avui és dia de favetes (aquí el post anterior amb recepta), però si les anteriors eren un sincer homenatge a la primavera... aquestes són un somriure garantit.
Habitas finas con jamón (en el llenguatge fromlosttotheriverista és tradueix com) 'you inhabbit fine with ham'. Tremendo.
Aquest apunt li dedico al surfzone, que segur que es posa molt content amb el rigor de la traducció ;P
Via microsiervos.
Habitas finas con jamón (en el llenguatge fromlosttotheriverista és tradueix com) 'you inhabbit fine with ham'. Tremendo.
Aquest apunt li dedico al surfzone, que segur que es posa molt content amb el rigor de la traducció ;P
Via microsiervos.
de primavera en 'tó' los morros!
Més enllà del que anunciin els grans magatzems, per a mi la primavera arriba de debó quan sento el clap-clap-clap del batre els ous per a fer les truites d'all. Ja se que podria dir també que arriba quan apareix la primera maduixa de la temporada o quan no em cal posar-me l'abric quan surto de casa de matinada per anar a la feina. Podria, però perdria el fil del post -y eso nunca-.
Per a mi la primavera comença quan apareix la primera truita d'all, i serà primavera mentre pugui gaudir d'aquesta delicia que em fa viatjar a la infància. És així, em recomforta amb la vida.
Per això quan uns amics et regalen una caixa plena de faves i d'alls tendres... en realitat et regalen primavera.
Quan les favetes són tan i tan delicades i petites, el meu parer és respectar-les al màxim i per aixó la meva tria va ser una amanida de favetes amb vinagreta de ceps i una mica de pernil d'ànec. El punt important de la recepta és simplement escaldar-les, no pas coure les faves.
Així no perdem aquest cruixent dolç i amoròs que porten al cuerpu quan són tan petites i bufones.No volem faves-ploffff, volem faves-crunch.
Amanida de favetes amb vinagreta de ceps.
Ingredients:
Un grapat de favetes minúscules i precioses
Dues cullerades de café de mostassa de ceps
Tres cullerades d'oli d'oliva verge.
Sal, pebre negre.
Unes llesques de pernil d'ànec.
Procediment:
Desgranem les favetes i les posem en un cassó amb aigua bullint, el temps just d'escaldar-les. Uns 30 segons. La idea és que no es coguin realment, només espantar-les uns segons per a dulcificar-les un pel.
Les treiem de l'aigua bullent i les posem en aigua amb gel per a tallar la cocció. Refredem i escorrem.
Muntem una vinagreta amb la mostassa de ceps (com diu Calpena, una mostassa que es pot menjar a cullerades), la sal i l'oli.
Tallem el pernilet a tires (jo sempre en deixo algun troç sencer per a fer festa) i finalment ho barrejem tot. M'agrada prènde-les fresques però no fredes. Per aixó les trec una bona estona de la nevera en cas que les porti al tàper de la feina (com obviament per la imatge es pot veure que és el cas d'avui).
Per a mi la primavera comença quan apareix la primera truita d'all, i serà primavera mentre pugui gaudir d'aquesta delicia que em fa viatjar a la infància. És així, em recomforta amb la vida.
Per això quan uns amics et regalen una caixa plena de faves i d'alls tendres... en realitat et regalen primavera.
Quan les favetes són tan i tan delicades i petites, el meu parer és respectar-les al màxim i per aixó la meva tria va ser una amanida de favetes amb vinagreta de ceps i una mica de pernil d'ànec. El punt important de la recepta és simplement escaldar-les, no pas coure les faves.
Així no perdem aquest cruixent dolç i amoròs que porten al cuerpu quan són tan petites i bufones.No volem faves-ploffff, volem faves-crunch.
Amanida de favetes amb vinagreta de ceps.
Ingredients:
Un grapat de favetes minúscules i precioses
Dues cullerades de café de mostassa de ceps
Tres cullerades d'oli d'oliva verge.
Sal, pebre negre.
Unes llesques de pernil d'ànec.
Procediment:
Desgranem les favetes i les posem en un cassó amb aigua bullint, el temps just d'escaldar-les. Uns 30 segons. La idea és que no es coguin realment, només espantar-les uns segons per a dulcificar-les un pel.
Les treiem de l'aigua bullent i les posem en aigua amb gel per a tallar la cocció. Refredem i escorrem.
Muntem una vinagreta amb la mostassa de ceps (com diu Calpena, una mostassa que es pot menjar a cullerades), la sal i l'oli.
Tallem el pernilet a tires (jo sempre en deixo algun troç sencer per a fer festa) i finalment ho barrejem tot. M'agrada prènde-les fresques però no fredes. Per aixó les trec una bona estona de la nevera en cas que les porti al tàper de la feina (com obviament per la imatge es pot veure que és el cas d'avui).
dimarts, 24 d’abril del 2012
de 'One Third' de Klaus Pichler. Art, menjar i denúncia.
La bellesa del podrit com a mitjà de denúcia. Obra del fotògraf Australià Klaus Pichler: una tercera part dels aliments que produim es perden. Es malbaraten podrint-se i condemnant per tant a moltes persones a passar gana. Per això ha creat aquesta sèrie titulada 'One Third'.
La podeu baixar clicant Aquí
Art, missatge i menjar. Bona combinació.
dilluns, 23 d’abril del 2012
de fermentacio 'anti'-natural
Li he demanat a la dependenta si en tenia de fermentació antinatural, però es veu que no en tenen.
Ara m'hauré de quedar amb les ganes i no tastaré el pa de fermentació antinatural, cagontó!! Quina oportunitat perduda!!
PD: Si no t'agrada la redacció minimalista del post en tinc una d'alternativa:
Póngame dos barras de pan de fermentación antinatural, y si tiene huevos dos docenas. Y me llevé 24 barras de pan de fermentación antinatural (sigui aixó el que sigui..)
de costelles amb prèssecs en homenatge a Olleta de verdures.
Cinc anys és molt de temps en la escala temporal dels blocs. El 90% dels que passeu per aquí ja coneixeu olletadeverdures, així que no em dedicaré pas a descobrir-vos la sopa de ceba. Simplement m'he saltat -com alguna altra vegada puntual- la meva norma laxa de no participar en 'concursos' i aquesta és la meva participació 'en el seu'.
A més a més, un concurs on no t'exigeixen posar link al seu blog, no t'exigeixen publicar cap logotipus i en realitat no et demanen res més que els hi enviis una recepta per mail no és un concurs. És una ONG.
Ho faig a més a més amb la bandera familiar, perque la recepta que veureu a continuació l'ha cuinat la meva super xermaneta. La veritat és que hi té la mà trencada amb les costelles, i aquest plat forma part de la tradició familiar més emocionada i emocional.
Una cocció lenta, de tertúlia llarga mentrestant. Una flaire que inunda fins al replà de l'escala i una gran cassola de fang presidint la taula. Són també ingredients que els snobs anomenarien 'intangibles' i que formen part de la nostra recepta.
Serveixi doncs com a testimoni del homenatge sincer a la tasca d'un racó de cuina, emoció i cultura com és olletadeverdures.
La nostra recepta de Costelles a la tradició familiar:
Ingredients:
Un bon grapat de costelles (que no faaaalten, payo) de les més grosses que pugueu aconseguir. Trigaràn més però el resultat final és millor. A mí m'agrada la costella ben gruixuda.
Una 'cabeça' d'alls.
Dues cebes tendres.
Dues llaunes grosses de prèssecs i si voleu alguna altra fruita doncs també.
Unes quantes patates tallades en rodanxa gruixuda.
Herbes aromàtiques ( farigola, romaní, provença,... les que us agradin).
Un gotet de ví d'oporto.
Sal, oli i pebre.
Procediment:
Les patates formant un llit inferior durant tota la cocció.
Posem en una safata de forn les costelles, salpebrem i li posem les herbes. Oli per a amorosir el conjunt. Posem també els alls (jo de vegades els poso dent a dent i altres vegades la 'cabeça' tallada per la meitat). I finalment les cebes amb uns talls per a que surti millor l'aroma (amb les tres hores de forn surt igual, però bé).
Foc mitjà i les anem rementant. Sempre tapades amb un paper d'alumini per a que no s'assequin.
Les tindrem aprox unes dues hores i mitja o tres, és important que es facin molt bé i a poc a poc pera que la carn s'assepari fàcilment de l'os.
Fins que els hi falti mitja hora. En aquest moment, el got d'oporto i els prèssecs (amb un altre got i mig d'almibar). Abans en posàvem dos per persona, jo ara faig pressió per a que n'hi hagi més perque de fet, són la meva part favorita del plat! heh!
Destapem per a que la carn es dauri per fora i encenem el foc superior. Cada cinc o deu minutets reguem amb el suc de tot plegat que porta la susbstància de la costella, el vi i l'almibar. És important que es daurin per a que el plat surti rodó.
A més a més, un concurs on no t'exigeixen posar link al seu blog, no t'exigeixen publicar cap logotipus i en realitat no et demanen res més que els hi enviis una recepta per mail no és un concurs. És una ONG.
Ho faig a més a més amb la bandera familiar, perque la recepta que veureu a continuació l'ha cuinat la meva super xermaneta. La veritat és que hi té la mà trencada amb les costelles, i aquest plat forma part de la tradició familiar més emocionada i emocional.
Una cocció lenta, de tertúlia llarga mentrestant. Una flaire que inunda fins al replà de l'escala i una gran cassola de fang presidint la taula. Són també ingredients que els snobs anomenarien 'intangibles' i que formen part de la nostra recepta.
Serveixi doncs com a testimoni del homenatge sincer a la tasca d'un racó de cuina, emoció i cultura com és olletadeverdures.
La nostra recepta de Costelles a la tradició familiar:
Ingredients:
Un bon grapat de costelles (que no faaaalten, payo) de les més grosses que pugueu aconseguir. Trigaràn més però el resultat final és millor. A mí m'agrada la costella ben gruixuda.
Una 'cabeça' d'alls.
Dues cebes tendres.
Dues llaunes grosses de prèssecs i si voleu alguna altra fruita doncs també.
Unes quantes patates tallades en rodanxa gruixuda.
Herbes aromàtiques ( farigola, romaní, provença,... les que us agradin).
Un gotet de ví d'oporto.
Sal, oli i pebre.
Procediment:
Les patates formant un llit inferior durant tota la cocció.
Posem en una safata de forn les costelles, salpebrem i li posem les herbes. Oli per a amorosir el conjunt. Posem també els alls (jo de vegades els poso dent a dent i altres vegades la 'cabeça' tallada per la meitat). I finalment les cebes amb uns talls per a que surti millor l'aroma (amb les tres hores de forn surt igual, però bé).
Foc mitjà i les anem rementant. Sempre tapades amb un paper d'alumini per a que no s'assequin.
Les tindrem aprox unes dues hores i mitja o tres, és important que es facin molt bé i a poc a poc pera que la carn s'assepari fàcilment de l'os.
Fins que els hi falti mitja hora. En aquest moment, el got d'oporto i els prèssecs (amb un altre got i mig d'almibar). Abans en posàvem dos per persona, jo ara faig pressió per a que n'hi hagi més perque de fet, són la meva part favorita del plat! heh!
Destapem per a que la carn es dauri per fora i encenem el foc superior. Cada cinc o deu minutets reguem amb el suc de tot plegat que porta la susbstància de la costella, el vi i l'almibar. És important que es daurin per a que el plat surti rodó.
Aquesta cassola és el que nosaltres fem per a tres persones. Heh!
diumenge, 22 d’abril del 2012
descobriment blocaire de la setmana
Blog descobriment de la setmana, Gemma Correll i el seu fantàstic blog d'il.lustracions, on moltíssimes tenen temàtica mengívola. No us ho perdeu perque tenen un toc innocent, modernet i pizpireto que em fa venir ganes de comprar-me unes ulleres de pasta i ser dissenyador. I alguns amb humor semàntic -en anglés això sí- que és sense cap dubte un extra-point.
Fantàstic, maderfaquers.
Via el blog de Gemma Correll
del David de Miguel Angel al David del Fast Food.
El 'txiste' corre per el Facebook i és una crítica on sempre rep el mateix, perque la actitud que és global i transversal a marques i consumidors. Però la veritat és que em fa gràcia.
dissabte, 21 d’abril del 2012
de recomanació sabatina: carns i talls argentins (i del Uruguay)
La troballa del dissabte per al 365bcn, una parada de carns d'Argentina (i Uruguay) -tot i que també tenen carns catalanes i gallegues- i això sí, amb talls transatlantics. La persiana d'en Rubén i no fa ni un mes que està oberta al Mercat de l'Abaceria Central -Barri de Gràcia-.
Teniu la recomanació amb la versió sintètica i txiste final clicant AQUÍ o a la foto. Com sempre, si hi aneu i us agrada podeu clicar al 'me gusta' o al 'twitter' per apujar les estadístiques. Sí, soc com els jugadors de la NBA: em miro les estadístiques, I comfess.
El que més em va cridar l'atenció abans de xerrar amb ell va ser la copa de cava que presidia les operacions i que podeu observar a la foto. "Tate, aquí hay tema", vaig pensar.
I efectivament, en Rubén ens va transmetre una mica d'aquesta passió que senten per la carn a la part sud del continent Americà. Els preus eren molt continguts, així que si teniu curiositat per tastar "entraña" (que malgrat el nom, és el múscul del diafragma i no pas un budell) el fareu feliç, perque ens va comfessar que veure un catalí demanant aquest tall de la seva terra el feia somriure.
I quan feu una compra us donarà un potet -es veuen al costat de la copa de cava a la foto- amb els ingredients i la recepta per a fer salsa ximixurri.
Mercat de l’Abaceria Central (Barri de Gracia), Parada 396
Travessera de Gràcia, 186. Barcelona [MAPA] | ☏ 93 219 91 56
http://www.mercatabaceria.com/
Teniu la recomanació amb la versió sintètica i txiste final clicant AQUÍ o a la foto. Com sempre, si hi aneu i us agrada podeu clicar al 'me gusta' o al 'twitter' per apujar les estadístiques. Sí, soc com els jugadors de la NBA: em miro les estadístiques, I comfess.
El que més em va cridar l'atenció abans de xerrar amb ell va ser la copa de cava que presidia les operacions i que podeu observar a la foto. "Tate, aquí hay tema", vaig pensar.
I efectivament, en Rubén ens va transmetre una mica d'aquesta passió que senten per la carn a la part sud del continent Americà. Els preus eren molt continguts, així que si teniu curiositat per tastar "entraña" (que malgrat el nom, és el múscul del diafragma i no pas un budell) el fareu feliç, perque ens va comfessar que veure un catalí demanant aquest tall de la seva terra el feia somriure.
I quan feu una compra us donarà un potet -es veuen al costat de la copa de cava a la foto- amb els ingredients i la recepta per a fer salsa ximixurri.
Mercat de l’Abaceria Central (Barri de Gracia), Parada 396
Travessera de Gràcia, 186. Barcelona [MAPA] | ☏ 93 219 91 56
http://www.mercatabaceria.com/
divendres, 20 d’abril del 2012
de Garam Masala, el poder está en el rosa
Diuen a la TV que el poder està en el rosa, i si ho diuen a la TV deu ser veritat. Jo desde que en Lluis em van regalar un pot de Garam Masala (aquesta barreja d'espècies india que de ho tenyeix tot d'un color rosa pujat) penso que alguna veritat hi ha en la frase.
El Garam Masala és -de la mateixa manera que ho és el curry- una barreja d'especies i el seu nom literal significa això: barreja d'espècies. Cada zona i familia en té la seva, es clar. Però els ingredients habituals són canyella, clau, nou moscada, pebre negre i cardamom. A partir d'aquí hi ha milers de variants.
Us porto una recepta (exercici de disciplina personal: com a mínim una a la setmana! heh) que m'ha servit per al tàper d'avui divendres. I és curiós com per exemple la cansalada agafa rapidíssim un tó rosat viu, com si tingués un imant per al color -coses de la porositat de la carn, suposo- mentre que els cigrons resisteixen estoicament ser tenyits. Coses de la quaresmal resistència del llegum, suposo.
La recepta: Saltejat Garam Masala
Ingredients:
Un bon grapat de mongeta verda.
Uns 150 grs de blat de moro dolç
Uns 400 grs de cigrons cuits
Uns 200 grs de cansalada
sal, oli d'oliva verge i pebre
Una culleradeta de Garam Masala
Procediment:
Tallem la mongeta verda en tires que posem en una cassola tipus wok amb una mica d'oli, on les farem a foc mig tapadetes de forma que no es perdi sabor per el fet de bullir-les en aigua. Quan ja estan quasi fetes afegim el blat de moro dolç i la cansalada tallada a dauets. Saltejem breument per a que la cansalada s'estovi (si us agrada rostada la podeu daurar una mica abans en una paella apart).
Salpebrem i afegim el Garam Masala, que ens ho tenyirà tot de color de rosa. Finalment posem els cigrons ben escorreguts i li donem uns quants meneos per a que quedi la barreja ben homogènia.
Obviament la recepta adment mil canvis i ingredients (potser afegir algun bolet sec rehidratat, per exemple?) i el veritable motiu de la entrada és animar-vos a utilitzar aquesta barreja de nom tan exòtic i gust deliciós. Jo n'estic ben enamorat.
El Garam Masala és -de la mateixa manera que ho és el curry- una barreja d'especies i el seu nom literal significa això: barreja d'espècies. Cada zona i familia en té la seva, es clar. Però els ingredients habituals són canyella, clau, nou moscada, pebre negre i cardamom. A partir d'aquí hi ha milers de variants.
Us porto una recepta (exercici de disciplina personal: com a mínim una a la setmana! heh) que m'ha servit per al tàper d'avui divendres. I és curiós com per exemple la cansalada agafa rapidíssim un tó rosat viu, com si tingués un imant per al color -coses de la porositat de la carn, suposo- mentre que els cigrons resisteixen estoicament ser tenyits. Coses de la quaresmal resistència del llegum, suposo.
Ingredients:
Un bon grapat de mongeta verda.
Uns 150 grs de blat de moro dolç
Uns 400 grs de cigrons cuits
Uns 200 grs de cansalada
sal, oli d'oliva verge i pebre
Una culleradeta de Garam Masala
Procediment:
Tallem la mongeta verda en tires que posem en una cassola tipus wok amb una mica d'oli, on les farem a foc mig tapadetes de forma que no es perdi sabor per el fet de bullir-les en aigua. Quan ja estan quasi fetes afegim el blat de moro dolç i la cansalada tallada a dauets. Saltejem breument per a que la cansalada s'estovi (si us agrada rostada la podeu daurar una mica abans en una paella apart).
Salpebrem i afegim el Garam Masala, que ens ho tenyirà tot de color de rosa. Finalment posem els cigrons ben escorreguts i li donem uns quants meneos per a que quedi la barreja ben homogènia.
Obviament la recepta adment mil canvis i ingredients (potser afegir algun bolet sec rehidratat, per exemple?) i el veritable motiu de la entrada és animar-vos a utilitzar aquesta barreja de nom tan exòtic i gust deliciós. Jo n'estic ben enamorat.
dijous, 19 d’abril del 2012
de Domino's pizza moto experience
Diuen que de vegades el món blocaire és massa endogàmic.
Intentarem que no ho sigui, i en tot cas si us trobeu en mode impetuós sempre podeu anar directament a veure el video del final que és la peça central del assumpte: val la pena.
Però en aquesta entrada una mica de melic sí que ens el mirarem. Fa díes via twitter que fem conya amb un dels mestres blocaires que ens il.lumina -i aquí és l'unic moment on m'he posat seriòs-.
El mestre de Vinaròs va cometre la imprudència de comparar qualitats i resultat de pizzes guarrones de entrega a domicili. I alguns -hienes, que som unes hienes- hem saltat a la iugular del catxondeo: Proposem un debat a twitter rotllo banda ampla de debat gastronòmic moderat per lo mestre del maestrat, un gastrònom impenitent i enterat del tema. Heh.
Tot i que el video per sí mateix ja fa prou gràcia -no em vull imaginar com pot 'ratllar' que et toqui la motoreta aquesta bramant 'PIZZA PIZZA' al costat del teu cotxe en un semàfor. Juas!- . Encara em resulta més graciós imaginant que qui va sota el casc repartint decibels per tota la ciutat és en Massitet.
Veieu-le en acció, fent entregues de pizza per la zona del maestrat... dominos dominos bbbruuuuuuum clacclac pizza!!... :-P
Via microsiervos
Intentarem que no ho sigui, i en tot cas si us trobeu en mode impetuós sempre podeu anar directament a veure el video del final que és la peça central del assumpte: val la pena.
Però en aquesta entrada una mica de melic sí que ens el mirarem. Fa díes via twitter que fem conya amb un dels mestres blocaires que ens il.lumina -i aquí és l'unic moment on m'he posat seriòs-.
El mestre de Vinaròs va cometre la imprudència de comparar qualitats i resultat de pizzes guarrones de entrega a domicili. I alguns -hienes, que som unes hienes- hem saltat a la iugular del catxondeo: Proposem un debat a twitter rotllo banda ampla de debat gastronòmic moderat per lo mestre del maestrat, un gastrònom impenitent i enterat del tema. Heh.
Tot i que el video per sí mateix ja fa prou gràcia -no em vull imaginar com pot 'ratllar' que et toqui la motoreta aquesta bramant 'PIZZA PIZZA' al costat del teu cotxe en un semàfor. Juas!- . Encara em resulta més graciós imaginant que qui va sota el casc repartint decibels per tota la ciutat és en Massitet.
Veieu-le en acció, fent entregues de pizza per la zona del maestrat... dominos dominos bbbruuuuuuum clacclac pizza!!... :-P
Via microsiervos
de Cuina Vallès, el llibre.
Un breu apunt sobre la presentació d'ahir del llibre Cuina Vallès, editat per GastronomiaOci amb les receptes d'aquest col.lectiu de 12 cuiners que mouen fitxa en la partida gastronòmica. Qui no mou fitxa, segur que no guanya.
Un Restaurant (Can Feu) atapeït de concurrència, on els cuiners (i els politics) van poder presentar-nos el llibre com a testimoni dels seus cinc anys de treball conjunt (bé, el politic que va parlar ens va encasquetar un discurs sobre la utilitat dels Consells Comarcals i Diputacions, que vaya tela). Cadascú ven el seu menú, I guess.
Aclaparadora presència de la mongeta del ganxet a les receptes, sense oblidar altres joietes de la terra com la patata del bufet d'Ullastrell o la botifarra terregada i una o dues propostes que m'han cridat molt l'atenció i crec que les tinc a l'abast -exemple: bacallà confitat amb all, llorer i clau d'olor sobre una crema de mongetes del ganxet, de la cuinera Nuria Perez-.
Si les acabo cuinant ja les portarem al bloc amb el degut credit.
Moltes gràcies per haver-me convidat a la presentació i endavant les atxes!!
Cuina Vallès són Albert Oltra, Àlex Lucas, Artur Martinez, Carles Calsina, Edgar Gonzalez, Joan Ramón Fafila, Joan Sala, Josep Forrellat, Josep Maria Villagrasa, Keco Martinez, Núria Perez i Sílvia Hernandez.
Us deixo amb una de les receptes del llibre: Farcellet de col, butifarra terregada i llagostins (Carles Calsina).
dimarts, 17 d’abril del 2012
de Sal de Vainilla. Conversa amb Ada Parellada
(Nota: Traducción disponible a través de la barra lateral)
Recullo emocionat Sal de Vainilla, la novel.la que ha escrit l'Ada Parellada, en el seu temple gastronòmic: el restaurant Semproniana. Tancat encara al public es prepara per a rebre els clients -com barrufa aquesta calma que precedeix el servei-. L'Ada té temps per fer petar la xerrada uns minuts, i per fer-m'hi una dedicatoria que encara em posa més els pels de punta.
Quan me l'emporto sota el braç, poc que m'imagino que em llegiré les 300 pàgines de dues sentades en un dissabte de Setmana Santa.
Llegit en menys de 24h, em sembla que no us cal cap altra crítica literaria -d'altra banda tampoc no la sabria fer-. Hi trobareu cuiners i cuineres, crítics despietats, ingredients, blocaires mandrosos, periodistes navajeros i molta altra fauna del gastromón. I sobretot una història tendre i divertida, cruixent i picant.
Ada, has escrit una novel.la en comptes d'un llibre de receptes (però continua sent
un llibre 100% de cuina, per cert). Perquè una novel.la? Perquè ara?
Sempre m’havia dit que als 40 anys faria el que em donaria la gana. Quan hi vaig
arribar, vaig topar de cap amb la crisi i el desig era d’una ingenuïtat absoluta, per això
vaig optar per fer realitat només UN DELS DESITJOS de la llarga llista. I aquesta va
ser fer una novel·la
La música té un paper descriptiu important en la primera part de novel.la,
cançons que vincules a plats i receptes. Són les teves cançons de veritat per a
aquests plats? Cantes quan cuines?
Em sap greu decebre’t, però ni canto ni aquesta és la banda sonora de la meva vida.
La novel·la és 100% ficció i els personatges són totalment inventats, des del nom al
perfil....malgrat les meves germanes diuen trobar-hi trets característics familiars, jo no
els sé veure. Quan cuino, això sí, escolto la ràdio. Sóc una radio-addicta. És la manera
que tinc de saber què passa al món. No miro la televisió i no puc destinar gaire temps a
la lectura de diaris, per això escolto la radio, però sempre parlada! I si cuino amb gent,
poso ICATfm, perquè ens acompanyi entre sofregit i rostit.
L’evolució de la història ens porta des d’uns primers capitols molt culinaris (on
fins i tot apareixen diverses receptes que donaran joc per als que vulguin recrear
la cuina radical de l'Alex el xef protagonista) i es va centrifugant cap a altres
aspectes de tot el que rodeja a un restaurant. És un reflex del teu sentiment com a
empresaria de la restauració?
A l’Àlex només li importa la cuina. Tot el que l’envolta, ho troba accessori i
prescindible. Al principi de la novel·la coneixem l’Àlex, és el temps de l’Àlex, per això
només hi ha cuina. A mida que va entrant l’Annette, anem entrant en el seu univers,
que va més enllà de la cuina. Per això la història es desplaça de la cuina al menjador, a
l’ordinador, al calaix (de les peles) i, és clar, al llit!
L'argument, que en cert moment es dibuixa fins i tot en clau de novel.la d'acció,
proposa un gran fresc on apareixen els grans personatges gastronòmics: xefs,
ajudants, personal de sala, crítics, proveidors i fins i tots bloggers gastronòmics.
Qué hi ha de retrat i qué de caricatura en tot aquest mural panoràmic.
Hi ha caricatura, sí, o potser més aviat exageració. Però ja se sap que la realitat supera
sempre la ficció, i allò que ens pot semblar exagerat, potser existeix al barri del costat.
L’Eric és un noi (que fa d’ajudant de cuina) que respon als tòpics d’una determinada
tribu urbana; no té matisos perquè no tinc gaire espai per descriure’l. En canvi l’Àlex
i l’Annette es comporten de maneres molt diferents, contradictòries, solapades o
mimètiques perquè així som les persones. L’Albert, el proveïdor pagès, és molt radical
i sembla un tòpic amb potes, però de debò que jo conec un pagès que ven les seves
hortalisses que és exactament com l’Albert!
Aquest mural panoràmic, com tu dius, vol aconseguir que el lector comprengui
com és la vida i la feina en un restaurant i a partir d’aquí pugui entendre perquè els
protagonistes viuen tots els seus dilemes. El restaurant només és l’escenari, no és un
personatge.
Les histories divertides acostumen a tenir un dolent molt dolent. Perqué vas triar
que el Darth Vader del llibre sigui un crític gastronòmic tradicional? Pensaves en
algú?
A tu t’ho diré! Vas fi! Fora bromes, no pensava en algú concret. I encara no sé perquè la
pobre Carol ha acabat sent tan mesquina, quan al principi de la novel·la havia de ser la
confident de tots dos, una dona amb caràcter i determinació però molt franca i honesta.
Si et dic que els personatges se m’han escapat de les mans, sona a tòpic d’escriptor que
no sap com sortir-se’n de les preguntes? Doncs sí, així ha passat. És increïble com els
personatges s’han anat modificant ells mateixos i han fet el què els ha donat la gana.
L’Òscar, el blocaire havia de ser un tros de pa i, al final, també es rebel·la i diu que ja
n’hi ha prou. Aquests personatges són uns terroristes, tots van en contra meu!
Si jo hagués de catalogar el subgènere de la novel.la ho tindria molt complicat,
perque ni és romàntica (però hi ha amor), ni és policiaca (però hi ha intríngulis), ni
és còmica (però hi ha moments divertits).... tú que l'has escrita en tens alguna idea
més clara?
No. Sembla ser que tinc un problema greu, estructural, amb les catalogacions. Si no fos
perquè sona a pedant, hauria de dir que jo, tota jo, sóc inclassificable.
Sempre he tingut problemes per a definir la cuina que fem (i hem acabat dient que fem
el què ens dona la gana...perquè tenim gana). Sempre he tingut problemes per posar-
me un títol a la targeta de visita (per això mai m’he fet targetes). I ara no sé quina mena
de novel·la he fet. Potser la vida és això? Una mica de tot? Doncs he fet una novel·la
com la “vida misma”. Però potser si fos un oli i haguéssim de fer un tast organolèptic, jo
diria que l’aresta que més domina és la romàntica, no?
Parlem una mica de com t'has plantejat el fet d'escriure un llibre de ficció. No has
pogut deixar d'incloure referents concrets del món real com la Fonda Europa,
part del teu patrimoni vital. Necessitàves fixar elements 'reals' a partir dels quals
bastir la història o bé són homenatges incrustats dins una xarxa que et funcionava
-creativament parlant- per sí mateixa...
Vaig començar la novel·la situant-me en un indret allunyat de la meva vida, amb
el propòsit de no ferir ningú i de deixar palès que tot era ficció i que no hi havia
possibilitat que s’assemblés a cap realitat. Però la meva editora em va recomanar,
amb molt bon criteri, que tornés a casa i situés la novel·la en un indret on jo no
pogués “cagar-la”. I així ho vaig fer, la novel·la passa a Bigues i Riells, on hi he viscut
10 anys dels més importants de la meva vida. I ja que era a Bigues, doncs vaig pensar
fer un homenatge als meus llocs (queda pedant això de “fer un homenatge”....)
Durant la novel.la aprendrem la història dels principals ingredients que ens han
vingut desde Amèrica i que el teu xef protagonista es nega a cuinar. Personalment
ho trobo genial, però tinc ganes de saber la raó d'aquesta vena didàctica: t'ho
demana el cos com a Ada o t`ho demana el cap com a escriptora...
Si jo llegeixo una novel·la m’agrada que m’entretingui, però com que tinc el temps molt
justet, si aprenc alguna cosa, doncs bingo! Entenc que tothom té el temps molt justet, i
que estudiar i llegir documents es fa molt pesat. Per això he volgut que al mateix temps
que entretinc puc transmetre uns quants coneixements.
Els cuiners sempre teniu aquelles persones de confiança que us diuen les veritats
a la cara i a qui doneu a tastar els plats abans d'exposar-los a la carta. A quí li vas
donar la novel.la abans d'enviar la versió definitiva a l'editorial?
Al meu marit, en Santi i al Francesc Miralles, perquè cada un en fes una valoració. És
imprescindible la lectura amb altres ulls, sobretot per tenir ganes de continuar. Ells dos
m’han fet de conductors: m’han donat ànims i m’han redreçat quan errava el camí.
Has pensat en fer un menú Sal de Vainilla en algun dels teus restaurants?
bona idea! No hi havia pensat. Sóc fatal fent màrqueting....
Ets més Alex o ets més Annette?
Uhm....Em diverteix més l’Àlex, però per tenir-lo lluny, veure’l de tant en tant i passar-
ho bé. Amb l’Annette hi conviuria, veus?
Com a autora estàs rebent alló que cercàves al seure devant l'ordinador per
començar a escriure? Quines sensacions tens aquestes dues darreres setmanes
desde que el llibre està al carrer?
Buf...no sé dir-t’ho! Mira, quan vaig començar a escriure la novel·la no em creia capaç
de fer-ho, i menys en els terminis establerts amb l’editorial. Sóc una privilegiada i he
escrit la novel·la tenint un editor de pes. Això m’ha esperonat a escriure i a prendre-
m’ho amb la seriositat que cal, però tot i això no sabia si seria capaç de fer-ho. De
manera que la sensació de triomf i la satisfacció total l’he viscut al rebre el llibre. Ara,
el llibre està al mercat i, com preveia, està sepultat per mils d’obres interessants i li
costarà fer-se un lloc. Ara per ara els llibreters m’estan donant confiança i el veig al
costat d’autors consagrats: Jaume Cabré, Sebastià Alzamora, Imma Monzó, Empar
Moliné, Lluis Llach...Això em fa molt feliç, la veritat.
Descriu-nos en tres paraules Sal de Vainilla.
Dolça, amarga, salada, àcida i picant (sobren dues paraules...tinc la síntesi fatal, avui)
Acabem amb música: Diguen's una cançó que trobis que s'escau amb algun
dels personatges de la novel.la i el per què (si vols pot ser més d'una i més d'un
personatge).
Jo en tinc una que trobo fantàstica per a l'Alex però no et vull condicionar i no te
la diré fins que surti la entrada -privilegis de blocaire, yatúsabes-
Uhhm! M’has mort. Col·lapse mental. Ara no em ve res al cap.
A l’Annette cosa dels seixanta, d’intel·lectuals d’esquerra
L’Àlex seria un rockero si no tingués aquesta mania contra els americans
La Graça prou feina té
El Frank és un boig de la música ètnica moçambiquenya però també li agraden els
boleros
L’Eric, és clar, makina total
L’Albert és la viva imatge d’en Jaume Pla de Mazoni...
(Foto Ada del blog de cuina.cat)
'Obstinado en mi error' de Juan Perro.
Recullo emocionat Sal de Vainilla, la novel.la que ha escrit l'Ada Parellada, en el seu temple gastronòmic: el restaurant Semproniana. Tancat encara al public es prepara per a rebre els clients -com barrufa aquesta calma que precedeix el servei-. L'Ada té temps per fer petar la xerrada uns minuts, i per fer-m'hi una dedicatoria que encara em posa més els pels de punta.
Quan me l'emporto sota el braç, poc que m'imagino que em llegiré les 300 pàgines de dues sentades en un dissabte de Setmana Santa.
Llegit en menys de 24h, em sembla que no us cal cap altra crítica literaria -d'altra banda tampoc no la sabria fer-. Hi trobareu cuiners i cuineres, crítics despietats, ingredients, blocaires mandrosos, periodistes navajeros i molta altra fauna del gastromón. I sobretot una història tendre i divertida, cruixent i picant.
Ada, has escrit una novel.la en comptes d'un llibre de receptes (però continua sent
un llibre 100% de cuina, per cert). Perquè una novel.la? Perquè ara?
Sempre m’havia dit que als 40 anys faria el que em donaria la gana. Quan hi vaig
arribar, vaig topar de cap amb la crisi i el desig era d’una ingenuïtat absoluta, per això
vaig optar per fer realitat només UN DELS DESITJOS de la llarga llista. I aquesta va
ser fer una novel·la
La música té un paper descriptiu important en la primera part de novel.la,
cançons que vincules a plats i receptes. Són les teves cançons de veritat per a
aquests plats? Cantes quan cuines?
Em sap greu decebre’t, però ni canto ni aquesta és la banda sonora de la meva vida.
La novel·la és 100% ficció i els personatges són totalment inventats, des del nom al
perfil....malgrat les meves germanes diuen trobar-hi trets característics familiars, jo no
els sé veure. Quan cuino, això sí, escolto la ràdio. Sóc una radio-addicta. És la manera
que tinc de saber què passa al món. No miro la televisió i no puc destinar gaire temps a
la lectura de diaris, per això escolto la radio, però sempre parlada! I si cuino amb gent,
poso ICATfm, perquè ens acompanyi entre sofregit i rostit.
L’evolució de la història ens porta des d’uns primers capitols molt culinaris (on
fins i tot apareixen diverses receptes que donaran joc per als que vulguin recrear
la cuina radical de l'Alex el xef protagonista) i es va centrifugant cap a altres
aspectes de tot el que rodeja a un restaurant. És un reflex del teu sentiment com a
empresaria de la restauració?
A l’Àlex només li importa la cuina. Tot el que l’envolta, ho troba accessori i
prescindible. Al principi de la novel·la coneixem l’Àlex, és el temps de l’Àlex, per això
només hi ha cuina. A mida que va entrant l’Annette, anem entrant en el seu univers,
que va més enllà de la cuina. Per això la història es desplaça de la cuina al menjador, a
l’ordinador, al calaix (de les peles) i, és clar, al llit!
L'argument, que en cert moment es dibuixa fins i tot en clau de novel.la d'acció,
proposa un gran fresc on apareixen els grans personatges gastronòmics: xefs,
ajudants, personal de sala, crítics, proveidors i fins i tots bloggers gastronòmics.
Qué hi ha de retrat i qué de caricatura en tot aquest mural panoràmic.
Hi ha caricatura, sí, o potser més aviat exageració. Però ja se sap que la realitat supera
sempre la ficció, i allò que ens pot semblar exagerat, potser existeix al barri del costat.
L’Eric és un noi (que fa d’ajudant de cuina) que respon als tòpics d’una determinada
tribu urbana; no té matisos perquè no tinc gaire espai per descriure’l. En canvi l’Àlex
i l’Annette es comporten de maneres molt diferents, contradictòries, solapades o
mimètiques perquè així som les persones. L’Albert, el proveïdor pagès, és molt radical
i sembla un tòpic amb potes, però de debò que jo conec un pagès que ven les seves
hortalisses que és exactament com l’Albert!
Aquest mural panoràmic, com tu dius, vol aconseguir que el lector comprengui
com és la vida i la feina en un restaurant i a partir d’aquí pugui entendre perquè els
protagonistes viuen tots els seus dilemes. El restaurant només és l’escenari, no és un
personatge.
Les histories divertides acostumen a tenir un dolent molt dolent. Perqué vas triar
que el Darth Vader del llibre sigui un crític gastronòmic tradicional? Pensaves en
algú?
A tu t’ho diré! Vas fi! Fora bromes, no pensava en algú concret. I encara no sé perquè la
pobre Carol ha acabat sent tan mesquina, quan al principi de la novel·la havia de ser la
confident de tots dos, una dona amb caràcter i determinació però molt franca i honesta.
Si et dic que els personatges se m’han escapat de les mans, sona a tòpic d’escriptor que
no sap com sortir-se’n de les preguntes? Doncs sí, així ha passat. És increïble com els
personatges s’han anat modificant ells mateixos i han fet el què els ha donat la gana.
L’Òscar, el blocaire havia de ser un tros de pa i, al final, també es rebel·la i diu que ja
n’hi ha prou. Aquests personatges són uns terroristes, tots van en contra meu!
Si jo hagués de catalogar el subgènere de la novel.la ho tindria molt complicat,
perque ni és romàntica (però hi ha amor), ni és policiaca (però hi ha intríngulis), ni
és còmica (però hi ha moments divertits).... tú que l'has escrita en tens alguna idea
més clara?
No. Sembla ser que tinc un problema greu, estructural, amb les catalogacions. Si no fos
perquè sona a pedant, hauria de dir que jo, tota jo, sóc inclassificable.
Sempre he tingut problemes per a definir la cuina que fem (i hem acabat dient que fem
el què ens dona la gana...perquè tenim gana). Sempre he tingut problemes per posar-
me un títol a la targeta de visita (per això mai m’he fet targetes). I ara no sé quina mena
de novel·la he fet. Potser la vida és això? Una mica de tot? Doncs he fet una novel·la
com la “vida misma”. Però potser si fos un oli i haguéssim de fer un tast organolèptic, jo
diria que l’aresta que més domina és la romàntica, no?
Parlem una mica de com t'has plantejat el fet d'escriure un llibre de ficció. No has
pogut deixar d'incloure referents concrets del món real com la Fonda Europa,
part del teu patrimoni vital. Necessitàves fixar elements 'reals' a partir dels quals
bastir la història o bé són homenatges incrustats dins una xarxa que et funcionava
-creativament parlant- per sí mateixa...
Vaig començar la novel·la situant-me en un indret allunyat de la meva vida, amb
el propòsit de no ferir ningú i de deixar palès que tot era ficció i que no hi havia
possibilitat que s’assemblés a cap realitat. Però la meva editora em va recomanar,
amb molt bon criteri, que tornés a casa i situés la novel·la en un indret on jo no
pogués “cagar-la”. I així ho vaig fer, la novel·la passa a Bigues i Riells, on hi he viscut
10 anys dels més importants de la meva vida. I ja que era a Bigues, doncs vaig pensar
fer un homenatge als meus llocs (queda pedant això de “fer un homenatge”....)
Durant la novel.la aprendrem la història dels principals ingredients que ens han
vingut desde Amèrica i que el teu xef protagonista es nega a cuinar. Personalment
ho trobo genial, però tinc ganes de saber la raó d'aquesta vena didàctica: t'ho
demana el cos com a Ada o t`ho demana el cap com a escriptora...
Si jo llegeixo una novel·la m’agrada que m’entretingui, però com que tinc el temps molt
justet, si aprenc alguna cosa, doncs bingo! Entenc que tothom té el temps molt justet, i
que estudiar i llegir documents es fa molt pesat. Per això he volgut que al mateix temps
que entretinc puc transmetre uns quants coneixements.
Els cuiners sempre teniu aquelles persones de confiança que us diuen les veritats
a la cara i a qui doneu a tastar els plats abans d'exposar-los a la carta. A quí li vas
donar la novel.la abans d'enviar la versió definitiva a l'editorial?
Al meu marit, en Santi i al Francesc Miralles, perquè cada un en fes una valoració. És
imprescindible la lectura amb altres ulls, sobretot per tenir ganes de continuar. Ells dos
m’han fet de conductors: m’han donat ànims i m’han redreçat quan errava el camí.
Has pensat en fer un menú Sal de Vainilla en algun dels teus restaurants?
bona idea! No hi havia pensat. Sóc fatal fent màrqueting....
Ets més Alex o ets més Annette?
Uhm....Em diverteix més l’Àlex, però per tenir-lo lluny, veure’l de tant en tant i passar-
ho bé. Amb l’Annette hi conviuria, veus?
Com a autora estàs rebent alló que cercàves al seure devant l'ordinador per
començar a escriure? Quines sensacions tens aquestes dues darreres setmanes
desde que el llibre està al carrer?
Buf...no sé dir-t’ho! Mira, quan vaig començar a escriure la novel·la no em creia capaç
de fer-ho, i menys en els terminis establerts amb l’editorial. Sóc una privilegiada i he
escrit la novel·la tenint un editor de pes. Això m’ha esperonat a escriure i a prendre-
m’ho amb la seriositat que cal, però tot i això no sabia si seria capaç de fer-ho. De
manera que la sensació de triomf i la satisfacció total l’he viscut al rebre el llibre. Ara,
el llibre està al mercat i, com preveia, està sepultat per mils d’obres interessants i li
costarà fer-se un lloc. Ara per ara els llibreters m’estan donant confiança i el veig al
costat d’autors consagrats: Jaume Cabré, Sebastià Alzamora, Imma Monzó, Empar
Moliné, Lluis Llach...Això em fa molt feliç, la veritat.
Descriu-nos en tres paraules Sal de Vainilla.
Dolça, amarga, salada, àcida i picant (sobren dues paraules...tinc la síntesi fatal, avui)
Acabem amb música: Diguen's una cançó que trobis que s'escau amb algun
dels personatges de la novel.la i el per què (si vols pot ser més d'una i més d'un
personatge).
Jo en tinc una que trobo fantàstica per a l'Alex però no et vull condicionar i no te
la diré fins que surti la entrada -privilegis de blocaire, yatúsabes-
Uhhm! M’has mort. Col·lapse mental. Ara no em ve res al cap.
A l’Annette cosa dels seixanta, d’intel·lectuals d’esquerra
L’Àlex seria un rockero si no tingués aquesta mania contra els americans
La Graça prou feina té
El Frank és un boig de la música ètnica moçambiquenya però també li agraden els
boleros
L’Eric, és clar, makina total
L’Albert és la viva imatge d’en Jaume Pla de Mazoni...
Ada gràcies per la paciència amb aquest blocaire i sobretot per ajudar obstinadament a que hi hagi més somriures al món. I com m'he compromés, poso la pinzellada final amb el retrat musical que m'ha suggerit l'Alex, el xef cabut, obstinat i valent. Ho tinc claríssim.
'Obstinado en mi error' de Juan Perro.
Me quedé sin poder contestar, ni siquiera te pido perdón.
El silencio se hace largo, y me voy haciendo cargo de que sigo obstinado en mi error.
El silencio se hace largo, y me voy haciendo cargo de que sigo obstinado en mi error.
de l'enterrament del bacallà (enterro do bacalhau).
Quan la nostra lectora lusitana portuguèsida em va enviar aquest video de l'enterro do bacalhau, em va donar un mal averany terrible i el vaig desestimar d'entrada. Només visualitzar la foscor i tenebres de la liturgia que hi apareixia ja em donava baixon. Quina tristor, quina poca vida.
Va ser devant la seva insistència que vaig cercar i llegir la història que hi ha darrera aquesta 'manifestació' que cada quatre anys es celebra a Soutocico. Una protesta que data del segle XVI i que el poble va inventar per protestar contra la hipocresia de la esglèsia catòlica que (oh sorpresa) venia perdons i dispenses als rics per a menjar carn durant la Quaresma.
I als pobres... pues haber nacío rico, atontao. Aquesta evident desigualdat per part de l'autoritat religiosa, competente por supuesto, va esperonar la imaginació de la gent.
Aleshores ho vaig entendre, és un acte de burla i protesta disfressat, i on el bacallà ocupa la part central i totèmica. Una bufonada molt seriosa.
L'ENTERRAMENT DEL BACALLÀ
Enterro do bacalhau Há padres,
feiras, bispos e cardeais. Há discursos, homilias, testamentos,
certidões de óbito lidas em voz alta. Há marcha fúnebre, carpideiras que
choram e muito povo a assistir aos mais de 300 figurantes e personagens
que se incorporam no cortejo do Enterro do Bacalhau que acontece no
Soutocico, Leiria, de quatro em quatro anos, num protesto tradicional
contra a igreja que proibia o consumo toal de carne durante a Quaresma
mas que abria uma excepção a todos os que comprassem a bula, indulto que
só servia os mais abastados. A maioria do povo socorria-se do peixe
mais barato: o bacalhau. Durante a ditadura de Salazar, o Enterro do
Bacalhau esteve proibido e foi retomado com o 25 de Abril. Dura duas
horas, algumas lágrimas dignas de actores profissionais e muitas
gargalhadas. No cortejo, ninguém de descose e mantém-se a solenidade do
evento
"Hi ha sacerdots funeraris de bacallà, fires, bisbes i cardenals. Hi ha discursos, sermons, testaments, certificats de defunció en veu alta. Hi ha marxa fúnebre, ploradores, més de 300 extres i altres personatges que s'uneixen a la processó de l'Enterrament del que succeeix a Soutocico, Leiria, cada quatre anys.
En protesta contra l'església tradicional que prohibia el consum Toal de carn durant la Quaresma.
"Hi ha sacerdots funeraris de bacallà, fires, bisbes i cardenals. Hi ha discursos, sermons, testaments, certificats de defunció en veu alta. Hi ha marxa fúnebre, ploradores, més de 300 extres i altres personatges que s'uneixen a la processó de l'Enterrament del que succeeix a Soutocico, Leiria, cada quatre anys.
En protesta contra l'església tradicional que prohibia el consum Toal de carn durant la Quaresma.
Prohibició , però amb una excepció per a tots els de comprar la bula, el perdó, que només serveix als rics. La majoria de les persones socorria és la més barata de peix: bacallà.
Durant la dictadura de Salazar, l'enterrament del bacallà estava prohibit i va ser reprès amb la revolució del 25 d'abril. Té una durada de dues hores, algunes llàgrimes dignes d'actors professionals i moltes rialles. En la processó, ningú perd la compostura i es manté la solemnitat de l'esdeveniment"
Durant la dictadura de Salazar, l'enterrament del bacallà estava prohibit i va ser reprès amb la revolució del 25 d'abril. Té una durada de dues hores, algunes llàgrimes dignes d'actors professionals i moltes rialles. En la processó, ningú perd la compostura i es manté la solemnitat de l'esdeveniment"
Més informació aquí.
dilluns, 16 d’abril del 2012
de Coctail amb llima i coco? No, Dani Jordà a Panes Creativos
Ahir dissabte ens passàvem passejant el matí per diversos mercats de Barcelona, en safari fotografic (sigh!) de parades interessants. I a la tornada, paradeta per al temple La Trinidad - Panes Creativos per comprar un pa d'olives verdes que ens embogeix.
I de pas fer respirar una alenada de la creativitat, que sempre surt d'aquell obrador a la vista desde la tenda. I ens ha rebut en Dani i ens ha fet passar -tot deixant momentàniament de fer croissants, feia goig veure aquell batalló de triangles plans en formació llestos per a 3Dformarse-.
Li he preguntat sobre el seu inminent viatge a Singapur, on l'han convidat a mostrar el seu mestratge creatiu i ens ha volgut explicar la creació que porten per a les terres d'orient. Aquest mag i el seu equip els hi faran panets (format tipus panet d'hamburguesa, per a entendren's) aromatitzats amb llima deshidratada, coco en daus i pebrot picant.
Aquestes creacions no són només la capacitat de imaginar combinacions que podem trobar també en altres mons (a mi em va venir al cap inmediatament la cocteleria) sino una intensa i continuada feina de assaig i depuració de defectes. En Dani ens comentava que van començar fent servir coco ratllat (que perdia capacitat de sorprendre i colpir el paladar en dissoldre's per tot el pa) i ara en fan servir en daus deshidratats, de la mateixa manera que el picant queda concentrat en aquests filaments de preciós color ataronjat quan inicialment inundaba tot el pa.
Mentre ens ho explicava i ens donava a tastar els diferents ingredients a mi se m'ha posat la emoció gastronòmica a mil per hora.
I probablement el que més m'emociona no és saber que a la tornada de Singapur podrem tastar aquests pans a la seva botiga, ni tan sols la exquisidesa del coco i la llima amb una -imaginada també- hamburgesa de tonyina. El que més m'emociona és que en Dani et veu entrar a la botiga, et convida a passar i t'ho explica. Així de simple i d'emocionant.
I de pas fer respirar una alenada de la creativitat, que sempre surt d'aquell obrador a la vista desde la tenda. I ens ha rebut en Dani i ens ha fet passar -tot deixant momentàniament de fer croissants, feia goig veure aquell batalló de triangles plans en formació llestos per a 3Dformarse-.
Li he preguntat sobre el seu inminent viatge a Singapur, on l'han convidat a mostrar el seu mestratge creatiu i ens ha volgut explicar la creació que porten per a les terres d'orient. Aquest mag i el seu equip els hi faran panets (format tipus panet d'hamburguesa, per a entendren's) aromatitzats amb llima deshidratada, coco en daus i pebrot picant.
Mentre ens ho explicava i ens donava a tastar els diferents ingredients a mi se m'ha posat la emoció gastronòmica a mil per hora.
I probablement el que més m'emociona no és saber que a la tornada de Singapur podrem tastar aquests pans a la seva botiga, ni tan sols la exquisidesa del coco i la llima amb una -imaginada també- hamburgesa de tonyina. El que més m'emociona és que en Dani et veu entrar a la botiga, et convida a passar i t'ho explica. Així de simple i d'emocionant.
diumenge, 15 d’abril del 2012
d'equidistància entre el foodporn i la gastromonserga
Mai estarem més a prop del porno-menjar sense que es vegin mugrons. I es que sincerament només la imatge ja recorda escenes gloriosament famoses (pun intended) .
En tot cas a uns cràpules de la vida del màrketing (McVitie’s Jaffa Cakes) els hi ha vingut la idea guarra i fastigosa de muntar un ascensor 'chupable', tot empaperat de galetes.
Volen crear un somriure i animar a que anem a comprar un paquetet de les seves galetes. Però és una idea guarra i fastigosa perque és d'una antihigiene que espanta.
Ara imagineu el vostre veí del quart segona llepant les galetes del vostre ascensor. Baixón de la libido, oi? una idea boja que necesita millorar.
Via Radiolab
En tot cas a uns cràpules de la vida del màrketing (McVitie’s Jaffa Cakes) els hi ha vingut la idea guarra i fastigosa de muntar un ascensor 'chupable', tot empaperat de galetes.
Pastissos McVitie de Jaffa s'ha inspirat en Willy Wonka, Heston Blumenthal i Damien Hirst per crear una obra d'art comestible.
Volen crear un somriure i animar a que anem a comprar un paquetet de les seves galetes. Però és una idea guarra i fastigosa perque és d'una antihigiene que espanta.
Ara imagineu el vostre veí del quart segona llepant les galetes del vostre ascensor. Baixón de la libido, oi? una idea boja que necesita millorar.
Via Radiolab
dissabte, 14 d’abril del 2012
de nou programa d'Ada Parellada: benvinguts a l'hort.
Nota: CLICANT AQUI teniu una entrevista a l'Ada Parellada sobre la seva primer novel.la 'Sal de vainilla'
Alerta d'entreteniment, divulgació i aprenentatge, DEFCON3.
Avui estrenen a TV3 -20.25h- el nou programa 'Benvinguts a l'hort' amb la gran Ada Parellada. I la veritat és que més que encuriosits estem frisant per gaudir d'aquestes píndoles setmanals de clorofil.la i carotens.
Avui l'Ada i l'equip del programa ens parlaran de tomàquets. I allà estarem, amb els pompoms mentals i el somriure posat. Perque la veritat, a nosaltres l'Ada ens cau de puta mare. Però molt.
de recomanació sabatina: Caj Chai
Dissabte i per tant humil recomanació al 365bcn. En aquest cas un lloc on preparen i venen més de 100 classes de te i que està molt a prop de la Catedral de Barcelona, la teteria Caj Chai. Podeu trobar el texte de la recomanació clicant a la imatge o en aquest link (i si us agrada li podeu donar al 'me gusta' o al twitter, que sempre anima unes bones estadístiques)
divendres, 13 d’abril del 2012
de caca de la vaca en tetra-brick: modern milkware.
El 95% de la llet que comprem envasada és una porqueria, una vergonya i un insult que ens llençen a la cara i nosaltres entomem perque tenim les lumbars flexibles. Genuflexors practicants com sóm.
En realitat sabem que el que fotem als nostres cafés i amb el que banyem els nostres cereals normalment és caca de la vaca, en tetrabrick -això sí-.
Però ara ja no només ho sabem, sino que fins i tot hi ha sentència:
Extret de l'article http://www.abc.es/20120412/sociedad/abci-leche-mala-calidad-fenil-201204111159.html
...
Con respecto al calcio, por ejemplo, OCU ha dado una calificación de «aceptable» a las marcas que tenían de 105 a 113 mg por 100 ml, y la mitad no pasa de ahí. Por otro lado, la grasa debería suponer como mínimo el 3,5% en las leches enteras y algunas, como Lauki o Solar, se quedan cortas: «Un feo detalle que parece fruto de un deseo intencionado de escamotear grasa más que de un azar de la producción», explica el estudio, que recuerda que este ahorro de grasa puede servir para otros productor más caros, como la nata o la mantequilla. Y en referencia a la relación calcio/fósforo, el informe asegura que a menudo es desequilibrada, ya sea por la escasez de calcio o por el exceso de fósforo, fruto probablemente del añadido de estabilizantes.
....
Todo esto genera un problema de seguridad alimentaria», declara Ileana Izverniceanu -portavoz de la OCU-, quien denuncia, además, que «es impoble que los consumidores conozcan la mala calidad de la leche que consumen».
I a sobre les marques maltracten als productors que no tenen la culpa del aguachirri que trobem al tetrebrick, perque reocordo que encara no s'ha trobat cap vaca que doni llet diluida.
En realitat sabem que el que fotem als nostres cafés i amb el que banyem els nostres cereals normalment és caca de la vaca, en tetrabrick -això sí-.
Extret de l'article http://www.abc.es/20120412/sociedad/abci-leche-mala-calidad-fenil-201204111159.html
...
Con respecto al calcio, por ejemplo, OCU ha dado una calificación de «aceptable» a las marcas que tenían de 105 a 113 mg por 100 ml, y la mitad no pasa de ahí. Por otro lado, la grasa debería suponer como mínimo el 3,5% en las leches enteras y algunas, como Lauki o Solar, se quedan cortas: «Un feo detalle que parece fruto de un deseo intencionado de escamotear grasa más que de un azar de la producción», explica el estudio, que recuerda que este ahorro de grasa puede servir para otros productor más caros, como la nata o la mantequilla. Y en referencia a la relación calcio/fósforo, el informe asegura que a menudo es desequilibrada, ya sea por la escasez de calcio o por el exceso de fósforo, fruto probablemente del añadido de estabilizantes.
....
Todo esto genera un problema de seguridad alimentaria», declara Ileana Izverniceanu -portavoz de la OCU-, quien denuncia, además, que «es impoble que los consumidores conozcan la mala calidad de la leche que consumen».
Las marcas españolas, según el informe de OCU
Afegit:
http://www.lavozdegalicia.es/noticia/economia/2012/04/12/granjas-cobran-leche-entro-euro/0003_201204G12P31994.htm I a sobre les marques maltracten als productors que no tenen la culpa del aguachirri que trobem al tetrebrick, perque reocordo que encara no s'ha trobat cap vaca que doni llet diluida.
dijous, 12 d’abril del 2012
de iniciatives, iniciatives per tot arreu: museu+cuina i fotos+cuina
Dues iniciatives molt interessants posades en marxa per blocaires de bona fusta. Unes jornades de cuina i cultura tot rememorant Leonardo da Vinci (Powered by Anna Hallado de Canela en rama)
I uns tallers fotogràfics per a pulir, fixar i donar esplendor a les nostres fotografies gastronòmiques (Powered by Martí de Apunts de cuina i de 365mm.cat)
Cliqueu sobre les imatges per a ampliar la informació respectivament. Aquest és un post no patrocinat -excepte que comptem el valor de la amistat com a soborn, que en aquest cas és un post increiblement ben pagat-.
Oi que barrufen molt les iniciatives blocaires? :)))
I uns tallers fotogràfics per a pulir, fixar i donar esplendor a les nostres fotografies gastronòmiques (Powered by Martí de Apunts de cuina i de 365mm.cat)
Cliqueu sobre les imatges per a ampliar la informació respectivament. Aquest és un post no patrocinat -excepte que comptem el valor de la amistat com a soborn, que en aquest cas és un post increiblement ben pagat-.
Oi que barrufen molt les iniciatives blocaires? :)))
de mica en mica cap al passat: Cuina&Opinió.
Fa un temps que feiem broma calculant el moment en que l'Imanol Àrias i la resta de personatges de la serie 'Cuéntame' atraparia el present -i sobre la probabilitat que això causes una ruptura del continuum de l'espai temps-. I vet aquí que sóm nosaltres els que mica en mica ens dirigim en un moviment uniformement accelerat cap al passat.
Un passat on ja teniem sort si podiem aconseguir un treballet mal pagat, on sobreviure amb els aliments bàsics i el nostre 'Carmencita i la buena cocinera' i on, que voleu que us digui: els governants ens arengàven amb discursos sobre ajustaments econòmics i ordre als carrers.
Diuen que volen fer lleis a mida, en calent, per regular el dret de reunió. Diuen que volen fer lleis a mida, en calent, per a permetre una represió sense anàlisi crític de l'actuació policial. Diuen que a Bilbao n'han matat un a pilotades de goma.
En tot cas i mentre aprofundim en el nostre camí cap al passat, ho podem fer amb alguna musiqueta d'anunci en blanc i negre. En ona franquista i desarrollisme, perque al final un sospita que ens acabaran atonyinant i distraient-nos amb el futbol però sense inaugurar pantans.
Per això us deixo aquest bonic powerpoint que m'ha enviat la meva tieta Màxima per correu, si us el baixeu podreu escoltar alguns anuncis clàssics de l'alimentació dels seixanta. Aquells que esteu fent el cafetó a la feina -ehem, ehemmmmm- alerta amb els altaveus.
Un passat on ja teniem sort si podiem aconseguir un treballet mal pagat, on sobreviure amb els aliments bàsics i el nostre 'Carmencita i la buena cocinera' i on, que voleu que us digui: els governants ens arengàven amb discursos sobre ajustaments econòmics i ordre als carrers.
Diuen que volen fer lleis a mida, en calent, per regular el dret de reunió. Diuen que volen fer lleis a mida, en calent, per a permetre una represió sense anàlisi crític de l'actuació policial. Diuen que a Bilbao n'han matat un a pilotades de goma.
En tot cas i mentre aprofundim en el nostre camí cap al passat, ho podem fer amb alguna musiqueta d'anunci en blanc i negre. En ona franquista i desarrollisme, perque al final un sospita que ens acabaran atonyinant i distraient-nos amb el futbol però sense inaugurar pantans.
Per això us deixo aquest bonic powerpoint que m'ha enviat la meva tieta Màxima per correu, si us el baixeu podreu escoltar alguns anuncis clàssics de l'alimentació dels seixanta. Aquells que esteu fent el cafetó a la feina -ehem, ehemmmmm- alerta amb els altaveus.
Clica a la imatge per baixar el powerpoint
dimarts, 10 d’abril del 2012
d'arròs de conill amb trompetes de la mort, recepta pas a pas.
No us vull exagerar, però com a mínim feia vint quinquenis que em venia de gust fer un arròs de conill i no havia trobat mai el moment. Quan no era un nap era una col, i que sino era un tomba i sino era un gira. El tema és que passàven els segles i no tenia l'arròs de conill. Fins que fa una setmaneta i fora de planning em vaig comprar un conill, un paquet d'arrós bomba i vaig pescar del bagul dels tresors un pot de trompetes de la mort amb pedigrí.
I aquesta és la seva recepta, aquesta és la seva història.
Arròs de conill amb trompetes de la mort.
Opcional: mig gotet de vi ranci abans d'anacarar l'arròs.
Aquí hi posem el brou suau de pollastre (i sobre tot l'aigua d'hidratar les trompetes de la mort, que és nectar de los dioses). Rectifiquem de sal i courem l'arròs uns 16 minuts i un parell més de repós.
Ingredients:
Un conill tallat a trossos
Dos porros
Dos pebrots verds
Tres dents d'all
Un pot de trompetes de la mort deshidratades
Sal, oli, pebre
Un bon grapat de farigola
Arròs bomba
2,5 vegades de brou suau de pollastre que la quantitat d'arròs.