de Sal de Vainilla. Conversa amb Ada Parellada

(Nota: Traducción disponible a través de la barra lateral)


Recullo emocionat Sal de Vainilla, la novel.la que ha escrit l'Ada Parellada, en el seu temple gastronòmic: el restaurant Semproniana. Tancat encara al public es prepara per a rebre els clients -com barrufa aquesta calma que precedeix el servei-. L'Ada té temps per fer petar la xerrada uns minuts, i per fer-m'hi una dedicatoria que encara em posa més els pels de punta.
Quan me l'emporto sota el braç, poc que m'imagino que em llegiré les 300 pàgines de dues sentades en un dissabte de Setmana Santa. 

Llegit en menys de 24h, em sembla que no us cal cap altra crítica literaria -d'altra banda tampoc no la sabria fer-. Hi trobareu cuiners i cuineres, crítics despietats, ingredients, blocaires mandrosos, periodistes navajeros i molta altra fauna del gastromón. I sobretot una història tendre i divertida, cruixent i picant.

Ada, has escrit una novel.la en comptes d'un llibre de receptes (però continua sent
un llibre 100% de cuina, per cert). Perquè una novel.la? Perquè ara?

Sempre m’havia dit que als 40 anys faria el que em donaria la gana. Quan hi vaig
arribar, vaig topar de cap amb la crisi i el desig era d’una ingenuïtat absoluta, per això
vaig optar per fer realitat només UN DELS DESITJOS de la llarga llista. I aquesta va
ser fer una novel·la

La música té un paper descriptiu important en la primera part de novel.la,
cançons que vincules a plats i receptes. Són les teves cançons de veritat per a
aquests plats? Cantes quan cuines?

Em sap greu decebre’t, però ni canto ni aquesta és la banda sonora de la meva vida.
La novel·la és 100% ficció i els personatges són totalment inventats, des del nom al
perfil....malgrat les meves germanes diuen trobar-hi trets característics familiars, jo no
els sé veure. Quan cuino, això sí, escolto la ràdio. Sóc una radio-addicta. És la manera
que tinc de saber què passa al món. No miro la televisió i no puc destinar gaire temps a
la lectura de diaris, per això escolto la radio, però sempre parlada! I si cuino amb gent,
poso ICATfm, perquè ens acompanyi entre sofregit i rostit.

L’evolució de la història ens porta des d’uns primers capitols molt culinaris (on
fins i tot apareixen diverses receptes que donaran joc per als que vulguin recrear
la cuina radical de l'Alex el xef protagonista) i es va centrifugant cap a altres
aspectes de tot el que rodeja a un restaurant. És un reflex del teu sentiment com a
empresaria de la restauració?

A l’Àlex només li importa la cuina. Tot el que l’envolta, ho troba accessori i
prescindible. Al principi de la novel·la coneixem l’Àlex, és el temps de l’Àlex, per això
només hi ha cuina. A mida que va entrant l’Annette, anem entrant en el seu univers,
que va més enllà de la cuina. Per això la història es desplaça de la cuina al menjador, a
l’ordinador, al calaix (de les peles) i, és clar, al llit!

L'argument, que en cert moment es dibuixa fins i tot en clau de novel.la d'acció,
proposa un gran fresc on apareixen els grans personatges gastronòmics: xefs,
ajudants, personal de sala, crítics, proveidors i fins i tots bloggers gastronòmics.
Qué hi ha de retrat i qué de caricatura en tot aquest mural panoràmic.

Hi ha caricatura, sí, o potser més aviat exageració. Però ja se sap que la realitat supera
sempre la ficció, i allò que ens pot semblar exagerat, potser existeix al barri del costat.
L’Eric és un noi (que fa d’ajudant de cuina) que respon als tòpics d’una determinada
tribu urbana; no té matisos perquè no tinc gaire espai per descriure’l. En canvi l’Àlex
i l’Annette es comporten de maneres molt diferents, contradictòries, solapades o
mimètiques perquè així som les persones. L’Albert, el proveïdor pagès, és molt radical
i sembla un tòpic amb potes, però de debò que jo conec un pagès que ven les seves
hortalisses que és exactament com l’Albert!
Aquest mural panoràmic, com tu dius, vol aconseguir que el lector comprengui
com és la vida i la feina en un restaurant i a partir d’aquí pugui entendre perquè els
protagonistes viuen tots els seus dilemes. El restaurant només és l’escenari, no és un
personatge.

Les histories divertides acostumen a tenir un dolent molt dolent. Perqué vas triar
que el Darth Vader del llibre sigui un crític gastronòmic tradicional? Pensaves en
algú?

A tu t’ho diré! Vas fi! Fora bromes, no pensava en algú concret. I encara no sé perquè la
pobre Carol ha acabat sent tan mesquina, quan al principi de la novel·la havia de ser la
confident de tots dos, una dona amb caràcter i determinació però molt franca i honesta.
Si et dic que els personatges se m’han escapat de les mans, sona a tòpic d’escriptor que
no sap com sortir-se’n de les preguntes? Doncs sí, així ha passat. És increïble com els
personatges s’han anat modificant ells mateixos i han fet el què els ha donat la gana.
L’Òscar, el blocaire havia de ser un tros de pa i, al final, també es rebel·la i diu que ja
n’hi ha prou. Aquests personatges són uns terroristes, tots van en contra meu!

Si jo hagués de catalogar el subgènere de la novel.la ho tindria molt complicat,
perque ni és romàntica (però hi ha amor), ni és policiaca (però hi ha intríngulis), ni
és còmica (però hi ha moments divertits).... tú que l'has escrita en tens alguna idea
més clara?

No. Sembla ser que tinc un problema greu, estructural, amb les catalogacions. Si no fos
perquè sona a pedant, hauria de dir que jo, tota jo, sóc inclassificable.
Sempre he tingut problemes per a definir la cuina que fem (i hem acabat dient que fem
el què ens dona la gana...perquè tenim gana). Sempre he tingut problemes per posar-
me un títol a la targeta de visita (per això mai m’he fet targetes). I ara no sé quina mena
de novel·la he fet. Potser la vida és això? Una mica de tot? Doncs he fet una novel·la
com la “vida misma”. Però potser si fos un oli i haguéssim de fer un tast organolèptic, jo
diria que l’aresta que més domina és la romàntica, no?

Parlem una mica de com t'has plantejat el fet d'escriure un llibre de ficció. No has
pogut deixar d'incloure referents concrets del món real com la Fonda Europa,
part del teu patrimoni vital. Necessitàves fixar elements 'reals' a partir dels quals
bastir la història o bé són homenatges incrustats dins una xarxa que et funcionava
-creativament parlant- per sí mateixa...

Vaig començar la novel·la situant-me en un indret allunyat de la meva vida, amb
el propòsit de no ferir ningú i de deixar palès que tot era ficció i que no hi havia
possibilitat que s’assemblés a cap realitat. Però la meva editora em va recomanar,
amb molt bon criteri, que tornés a casa i situés la novel·la en un indret on jo no
pogués “cagar-la”. I així ho vaig fer, la novel·la passa a Bigues i Riells, on hi he viscut
10 anys dels més importants de la meva vida. I ja que era a Bigues, doncs vaig pensar
fer un homenatge als meus llocs (queda pedant això de “fer un homenatge”....)

Durant la novel.la aprendrem la història dels principals ingredients que ens han
vingut desde Amèrica i que el teu xef protagonista es nega a cuinar. Personalment
ho trobo genial, però tinc ganes de saber la raó d'aquesta vena didàctica: t'ho
demana el cos com a Ada o t`ho demana el cap com a escriptora...

Si jo llegeixo una novel·la m’agrada que m’entretingui, però com que tinc el temps molt
justet, si aprenc alguna cosa, doncs bingo! Entenc que tothom té el temps molt justet, i
que estudiar i llegir documents es fa molt pesat. Per això he volgut que al mateix temps
que entretinc puc transmetre uns quants coneixements.

Els cuiners sempre teniu aquelles persones de confiança que us diuen les veritats
a la cara i a qui doneu a tastar els plats abans d'exposar-los a la carta. A quí li vas
donar la novel.la abans d'enviar la versió definitiva a l'editorial?

Al meu marit, en Santi i al Francesc Miralles, perquè cada un en fes una valoració. És
imprescindible la lectura amb altres ulls, sobretot per tenir ganes de continuar. Ells dos
m’han fet de conductors: m’han donat ànims i m’han redreçat quan errava el camí.

Has pensat en fer un menú Sal de Vainilla en algun dels teus restaurants?
bona idea! No hi havia pensat. Sóc fatal fent màrqueting....

Ets més Alex o ets més Annette?
Uhm....Em diverteix més l’Àlex, però per tenir-lo lluny, veure’l de tant en tant i passar-
ho bé. Amb l’Annette hi conviuria, veus?

Com a autora estàs rebent alló que cercàves al seure devant l'ordinador per
començar a escriure? Quines sensacions tens aquestes dues darreres setmanes
desde que el llibre està al carrer?

Buf...no sé dir-t’ho! Mira, quan vaig començar a escriure la novel·la no em creia capaç
de fer-ho, i menys en els terminis establerts amb l’editorial. Sóc una privilegiada i he
escrit la novel·la tenint un editor de pes. Això m’ha esperonat a escriure i a prendre-
m’ho amb la seriositat que cal, però tot i això no sabia si seria capaç de fer-ho. De
manera que la sensació de triomf i la satisfacció total l’he viscut al rebre el llibre. Ara,
el llibre està al mercat i, com preveia, està sepultat per mils d’obres interessants i li
costarà fer-se un lloc. Ara per ara els llibreters m’estan donant confiança i el veig al
costat d’autors consagrats: Jaume Cabré, Sebastià Alzamora, Imma Monzó, Empar
Moliné, Lluis Llach...Això em fa molt feliç, la veritat.

Descriu-nos en tres paraules Sal de Vainilla.
Dolça, amarga, salada, àcida i picant (sobren dues paraules...tinc la síntesi fatal, avui)

Acabem amb música: Diguen's una cançó que trobis que s'escau amb algun
dels personatges de la novel.la i el per què (si vols pot ser més d'una i més d'un
personatge).
Jo en tinc una que trobo fantàstica per a l'Alex però no et vull condicionar i no te
la diré fins que surti la entrada -privilegis de blocaire, yatúsabes-

Uhhm! M’has mort. Col·lapse mental. Ara no em ve res al cap.
A l’Annette cosa dels seixanta, d’intel·lectuals d’esquerra
L’Àlex seria un rockero si no tingués aquesta mania contra els americans
La Graça prou feina té
El Frank és un boig de la música ètnica moçambiquenya però també li agraden els
boleros
L’Eric, és clar, makina total
L’Albert és la viva imatge d’en Jaume Pla de Mazoni...

    (Foto Ada del blog de cuina.cat)

Ada gràcies per la paciència amb aquest blocaire i sobretot per ajudar obstinadament a que hi hagi més somriures al món. I com m'he compromés, poso la pinzellada final amb el retrat musical que m'ha suggerit l'Alex, el xef cabut, obstinat i valent. Ho tinc claríssim. 

'Obstinado en mi error' de Juan Perro.

Me quedé sin poder contestar, ni siquiera te pido perdón.
El silencio se hace largo, y me voy haciendo cargo de que sigo obstinado en mi error.