Que els documentals i reportatges tenen la voluntat d'explicar una determinada visió del món no es només 'el que hi ha' sino que fins i tot és raonable. Que dins d'aquesta voluntat els periodistes han d'incloure també -si volen exercir la seva profesió amb rigor- altres visions de la jugada també és indiscutible.
I que el tema de quins verins (i sobretot en quina quantitat, que és la dada clau) ens cruspim cada dia a les nostres amanides, salsitxes i refrescs mereix sense cap dubte la atenta mirada de la televisió pública.
El resultat emès ahir és aquest documental del programa 'Sense Ficció' i que es titutla 'Què mengem'. Del que personalment vaig tenir un resultat insatisfactori malgrat la enorme il.lusió amb que vaig començar a veure'l.
Insatisfactori perquè al acabar vaig tenir la sensació d'haver estat veient més un spot que un documental, amb una visió molt determinada de la realitat que sembla evident que no coincideix amb la meva. Tot i que paradoxalment jo també crec que la industria és deslleial amb els seus consumidors -o sigui, amb nosaltres- i que els interessos crematistics dominen i controlen bona part de les decisions de les agències reguladores.
I es que jo crec molt en els matisos, i per molta simpatia que tingui per la agricultura ecològica no es pot plantejar un tot o res: O el que tenim ara en pack complert o la agricultura 100% ecològica. O blanc o negre, no em barrufa.
Probablement l'alimentació sostenible, raonablement sana (us heu plantejat mai que fa cent anys la esperança de vida era de 45 anys i en canvi no existia la denostada agricultura industrial?) i respectuosa amb la resta d'espècies amb les que compartim planeta estigui en algun gris entremig que permeti que tots mengem prou i bé. No en soc expert, i necessito sempre que es plantegin aquests debatss amb dades i estudis a la mà, i no només amb fermes creences, tot i que puguin ser absolutament benintencionades.
M'alegra que se li dediqués aquest temps a quelcom tant important com és la nostra alimentació. I espero que en el futur hi hagi més documentals en Prime Time sobre aquests temes.
En tot cas, aquí teniu el documental per als que no el veu veure i en vulgueu tenir una opinió pròpia, que al cap i a la fí, és del que es tracta :)
Per cert, nota a peu de pàgina sobre el tó teatrero del locutor, que em semblava que estigués explicant un conte per a infants. No feia falta.
dijous, 31 de maig del 2012
dimecres, 30 de maig del 2012
de camareras pibones wanted
Procés de selecció de personal d'hosteleria a Cornellà de Llobregat.
Sexista? Sense cap dubte. Lamentable? Sense cap dubte. Funciona? Sense cap dubte.
Via Microsiervos
de com obrir una ampolla de cervesa si no tens obridor
Un curtmetratge de Chris Sumers i Adam Young sobre desenes de maneres d'obrir una cervesa. I es que si Ortega i Gasset era 'ell i les seves circumstàncies', els gurús del màrketing actual han descobert que 'el producte és el producte i les seves circumstàncies'.
I li diuen 'experiència'. I les marques en general diria que consideren que la experiència ideal del cervecero és veure un partit de futbol mentre parla amb els amics com de guapo és ser macho man. Directe al sistema limbic, amigos.
Encara no se si aquest video és molt de machotes o no. Però és ben curiós: Maneres i maneres originals d'obrir una ampolla de cervesa!!
Via laughing squid
I li diuen 'experiència'. I les marques en general diria que consideren que la experiència ideal del cervecero és veure un partit de futbol mentre parla amb els amics com de guapo és ser macho man. Directe al sistema limbic, amigos.
Encara no se si aquest video és molt de machotes o no. Però és ben curiós: Maneres i maneres originals d'obrir una ampolla de cervesa!!
dimarts, 29 de maig del 2012
de Peix Blau i la Tarragona Gastronòmica
Un és esclau de la seva joventut, tots sabem que les eufòries jovenívoles perduren en els racons de la memòria i sovint guanyen en bellesa i lluentor com si el pas del temps els fes una criança que ni la millor bota de roure americà.
Per això mentre baixàvem (primera llicència pixapins) la AP-7 enfilant cap a la nostra cita amb la Tarragona gastronòmica, vem cantar a cor que vols Imperial Tàrraco. Aquells xicots del Terrat ens van tatuar a la neurona la melodia Ye-Yé Tarraconensis.
A la reina del meu cor i al yours truly ens va convidar molt amablement la nounascuda Agrupació Tarragona Gastronòmica (ARCS del Serrallo + Part Alta + Tarraco Gust ) i ho van fer amb el motiu de la posada en marxa de les Jornades del Peix Blau.
La cita començava al mariner Barri del Serrallo, que jo assimilo a la nostra Barceloneta i espero que ningú s'enfadi per el paralelisme: la Barceloneta és el meu barri preferit per anar a jalar unes tapes, sense anar més lluny.
Amb la por del aparcament impossible vem deixar el cotxe a uns quants carrers (segona llicència pixapins, no feia cap falta) i vam afrontar la primera alegria del matí: la trobada prèvia amb la Glòria, la Marta i la Nani per a escalfar motors de cara a la Ruta del Peix Blau.
Va ser poca estona, perque de seguida va començar el moviment un cop ens vem reunir amb els altres blogs convidats: Txaber Allué, JuanaTrujillo i GastronomiayCia. Ens esperàven tres stages amb tres tapes a cada ubicació i cerveseta (Inèdit, que Damm patrocina les jornades del Peix Blau de Tarragona) i un sol fantàstic que m'ha posat una mica més moreno del meu tó agitanaet.
A la primera aturada, a la Plaça Sant Magí els restaurants del Serrallo ens van oferir respectivament un Capritx de sardina (Manolo), un verat marinat (L'Onada) i una barqueta de seitons (Cal Joan).
El capritx era una paperina amb sardines arrebossades i cruixents amb salsa romesco i allioli. Alerta perque allà ens vem assabentar que la primera constància escrita del mític romesco prové del crític de La Vanguardia Angel Muro en un dinar a una casa del Serrallo i és per això que aquest barri es considera el lloc on va neixer el romesco. Que per cert nosaltres tractem com una salsa i els tarragonins consideren 'una preparació' com podria ser l'escabetx per exemple. Ells fan romesco de... conill, pollastre, peix,... el que sigui. Per a ells l'element principal és el romesco.
Com es pot veure a la foto, la barqueta era sucosa, saborosa i espectacular. Una cuina directa d'alló que s'anomena producte. Sensacional. Les tres tapes eren bones, però el cert és la barqueta em va marcar el matí :)
Tot seguit en Julio, el nostre guia, ens va portar per el camí no precisament-més-recte per a que poguèssim admirar diferents punts interessants de la ciutat. Vem poder veure l'antiga porta del celler Muller (proveïdors durant dècades del vi que feien servir en grans quantitats -cal suposar que en piadosa tasca ecumènica- al Vaticà fins al pontificat de Juan XXIII. O l'edifici en reformes de l'antiga factoria de Chartreuse, aquest licor monacal que també suposem que tenia una piadosa finalitat com a elixir de vida. També vem tenir la corresponent racció de visita romana, inevitable (afortunadament)
I el mercat provisional (al fons podeu veure la façana del que estan remodelant) que un cop es desmunti està previst que sigui instal.lat en algun pais de l'Àfrica subsahariana on pugui continuar fent feina.
Vem arribar finalment a la espectacular Rambla on el segon stage ens va deparar una hamburguesa de verat (Cocvla), una pomada d'anxoves amb pa d'olives (El Terrat) i un deliciós llom de sardina marinada amb bergamota, escalivada a la brasa i citrics (20 a la Rambla).
Entre el segon i tercer stage vem anar a 'tocar ferro', es a dir, ens vem acostar a la gran barana de ferro que culmina la preciosa rambla tarragonina i que fa d'extraordinari mirador al Mediterrani. Val, es cert, soc un burro per no haver vingut abans a veure aquesta meravella. Me la emporto gravadeta a la retina.
I a les papil.les gustatives m'emporto el uànderful ravioli de cansalada ibérica i sardina en escabetx (AQ Restaurant) que ens esperava tot just abans de la visita a la catedral (que per cert està escapçada!!). En aquest tercer stage també vem poder degustar una broqueta de verat adobat amb cervesa i curri i arrebosat amb panko (Auriga) i un seitó en salsa ponzu amb ceviche de verdures i escuma de tamarindo (Taller de Cuina)
D'aqui ens vem dirigir a tastar un menú de 10 plats que ens oferien els diferents xefs tot cuinat al AQ Restaurant, ho vem fer tot passant per devant d'aquesta curiosa catedral escapçada... però això queda per a una segona part. No us sembla?
Per suposat agraeixo la invitació a Tarragona Gastronòmica i els hi desitjo moltes més iniciatives com aquesta del peix blau, de fet ja van comentar alguna coseta de que també en preparen una dedicada al .... romesco!! hehehe.
Per això mentre baixàvem (primera llicència pixapins) la AP-7 enfilant cap a la nostra cita amb la Tarragona gastronòmica, vem cantar a cor que vols Imperial Tàrraco. Aquells xicots del Terrat ens van tatuar a la neurona la melodia Ye-Yé Tarraconensis.
A la reina del meu cor i al yours truly ens va convidar molt amablement la nounascuda Agrupació Tarragona Gastronòmica (ARCS del Serrallo + Part Alta + Tarraco Gust ) i ho van fer amb el motiu de la posada en marxa de les Jornades del Peix Blau.
La cita començava al mariner Barri del Serrallo, que jo assimilo a la nostra Barceloneta i espero que ningú s'enfadi per el paralelisme: la Barceloneta és el meu barri preferit per anar a jalar unes tapes, sense anar més lluny.
Amb la por del aparcament impossible vem deixar el cotxe a uns quants carrers (segona llicència pixapins, no feia cap falta) i vam afrontar la primera alegria del matí: la trobada prèvia amb la Glòria, la Marta i la Nani per a escalfar motors de cara a la Ruta del Peix Blau.
Va ser poca estona, perque de seguida va començar el moviment un cop ens vem reunir amb els altres blogs convidats: Txaber Allué, JuanaTrujillo i GastronomiayCia. Ens esperàven tres stages amb tres tapes a cada ubicació i cerveseta (Inèdit, que Damm patrocina les jornades del Peix Blau de Tarragona) i un sol fantàstic que m'ha posat una mica més moreno del meu tó agitanaet.
A la primera aturada, a la Plaça Sant Magí els restaurants del Serrallo ens van oferir respectivament un Capritx de sardina (Manolo), un verat marinat (L'Onada) i una barqueta de seitons (Cal Joan).
El capritx era una paperina amb sardines arrebossades i cruixents amb salsa romesco i allioli. Alerta perque allà ens vem assabentar que la primera constància escrita del mític romesco prové del crític de La Vanguardia Angel Muro en un dinar a una casa del Serrallo i és per això que aquest barri es considera el lloc on va neixer el romesco. Que per cert nosaltres tractem com una salsa i els tarragonins consideren 'una preparació' com podria ser l'escabetx per exemple. Ells fan romesco de... conill, pollastre, peix,... el que sigui. Per a ells l'element principal és el romesco.
Com es pot veure a la foto, la barqueta era sucosa, saborosa i espectacular. Una cuina directa d'alló que s'anomena producte. Sensacional. Les tres tapes eren bones, però el cert és la barqueta em va marcar el matí :)
Tot seguit en Julio, el nostre guia, ens va portar per el camí no precisament-més-recte per a que poguèssim admirar diferents punts interessants de la ciutat. Vem poder veure l'antiga porta del celler Muller (proveïdors durant dècades del vi que feien servir en grans quantitats -cal suposar que en piadosa tasca ecumènica- al Vaticà fins al pontificat de Juan XXIII. O l'edifici en reformes de l'antiga factoria de Chartreuse, aquest licor monacal que també suposem que tenia una piadosa finalitat com a elixir de vida. També vem tenir la corresponent racció de visita romana, inevitable (afortunadament)
I el mercat provisional (al fons podeu veure la façana del que estan remodelant) que un cop es desmunti està previst que sigui instal.lat en algun pais de l'Àfrica subsahariana on pugui continuar fent feina.
Vem arribar finalment a la espectacular Rambla on el segon stage ens va deparar una hamburguesa de verat (Cocvla), una pomada d'anxoves amb pa d'olives (El Terrat) i un deliciós llom de sardina marinada amb bergamota, escalivada a la brasa i citrics (20 a la Rambla).
Entre el segon i tercer stage vem anar a 'tocar ferro', es a dir, ens vem acostar a la gran barana de ferro que culmina la preciosa rambla tarragonina i que fa d'extraordinari mirador al Mediterrani. Val, es cert, soc un burro per no haver vingut abans a veure aquesta meravella. Me la emporto gravadeta a la retina.
I a les papil.les gustatives m'emporto el uànderful ravioli de cansalada ibérica i sardina en escabetx (AQ Restaurant) que ens esperava tot just abans de la visita a la catedral (que per cert està escapçada!!). En aquest tercer stage també vem poder degustar una broqueta de verat adobat amb cervesa i curri i arrebosat amb panko (Auriga) i un seitó en salsa ponzu amb ceviche de verdures i escuma de tamarindo (Taller de Cuina)
D'aqui ens vem dirigir a tastar un menú de 10 plats que ens oferien els diferents xefs tot cuinat al AQ Restaurant, ho vem fer tot passant per devant d'aquesta curiosa catedral escapçada... però això queda per a una segona part. No us sembla?
Per suposat agraeixo la invitació a Tarragona Gastronòmica i els hi desitjo moltes més iniciatives com aquesta del peix blau, de fet ja van comentar alguna coseta de que també en preparen una dedicada al .... romesco!! hehehe.
dilluns, 28 de maig del 2012
de truquis gratis amb 'bacon' i oli d'oliva. Nota per a la Glòria, on posa 'bacon' que posi Cansalada :-P
Truquisss truquiss truquisss tengo.
Ara, no voldreu a sobre que són gràtis que també siguin bons. O potser si? El primer es sobre com fer la cansalada (el beicon, nens, el beicon) perfecte: fent la primera part de la cocció en aigua bullint. Soprenent, però en Bryan diu que és ideal de la muerte. Es clar que en Bryan és ianqui o sigui que per una banda no té un criteri molt fiable però per l'altra banda parla de cansalada (el beicon nens, el beicon) i és ianqui i en això ells són els majors especialistes del planeta.... #nosequefer
El segón encara posa més els pels de punta: perqué comprar oli d'oliva al camell del barri si pots fabricarte la teva pròpia merda?
Ara, no voldreu a sobre que són gràtis que també siguin bons. O potser si? El primer es sobre com fer la cansalada (el beicon, nens, el beicon) perfecte: fent la primera part de la cocció en aigua bullint. Soprenent, però en Bryan diu que és ideal de la muerte. Es clar que en Bryan és ianqui o sigui que per una banda no té un criteri molt fiable però per l'altra banda parla de cansalada (el beicon nens, el beicon) i és ianqui i en això ells són els majors especialistes del planeta.... #nosequefer
El segón encara posa més els pels de punta: perqué comprar oli d'oliva al camell del barri si pots fabricarte la teva pròpia merda?
de distòpia cul.linaria, trinxar sense plorar.
Si alguna cosa ens ha ensenyat la ciència ficció, es que mentres aquí riem, en algun univers paral.lel una ceba plora tot fent juliana amb humans.
Cosa que no passaria si el tallés amb el ganivet mullat, o a sota de la campana extractora (encesa), o mullant sovint el ganivet en aigua, o amb l'humà molt fred quasi congelat, o amb unes ulleres de buzo, o una molt pràctica: mantenir l'humà sota el raig de l'aixeta.
Cosa que no passaria si el tallés amb el ganivet mullat, o a sota de la campana extractora (encesa), o mullant sovint el ganivet en aigua, o amb l'humà molt fred quasi congelat, o amb unes ulleres de buzo, o una molt pràctica: mantenir l'humà sota el raig de l'aixeta.
diumenge, 27 de maig del 2012
de Muffin Man, de Frank Zappa
Qui vol esmorzar madalenessssss???
L'home madalena seu a la taula al laboratori de les eines madalena
Recerca a la cuina ... cerca una cullera cromada de grans dimensions i recull una
quantitat minúscula de restes seques de madalena i escombrant amb el seu escapulari
procedeix a llençar-les a l'interior de la seva camisa ...
Es torna cap a nosaltres i parla:
A algunes persones només els hi agraden els cupcakes. Per la meva banda,pitjor per a ells!
I a partir d'aqui per a desxifrar el sentit de la lletra potser hauria de prendre la mateixa medicació que prenia el bó d'en Frank. Heh!!
La cançó me la va suggerir l'Albert de Enocasionesveobares, un crack en el coneixement de la barra!!
The muffin man is seated at the table in the laboratory of the utility muffin
Research kitchen... reaching for an oversized chrome spoon he gathers an
Intimate quantity of dried muffin remnants and brushing his scapular aside
Procceds to dump these inside of his shirt...
He turns to us and speaks:
Some people like cupcakes better. I for one care less for them!
Arrogantly twisting the sterile canvas snoot of a fully charged icing
Anointment utensil he poots forths a quarter-ounce green rosette (oh ah yuk
Yuk... lets try that again...!) he poots forth a quarter-ounce green rosette
Near the summit of a dense but radiant muffin of his own design.
Later he says:
Some people... some people like cupcakes exclusively, while myself, I say
There is naught nor ought there be nothing so exalted on the face of gods grey
Earth as that prince of foods... the muffin!
Girl you thought he was a man
But he was a muffin
He hung around till you found
That he didn't know nuthin
Girl you thought he was a man
But he only was a-puffin
No cries is heard in the night
As a result of him stuffin
Bruce fowler on trombone, napoleon murphy brock on tenor sax, and lead vocals,
Terry bozzio on drums, tom fowler on bass, denny walley on slide, george duke
On keyboards, captain beefheart on vocals, and soprano sax, and madness. thank
You very much for coming to the concert tonight. hope you enjoyed it. goodnight
Austin, texas, where ever you are.
Research kitchen... reaching for an oversized chrome spoon he gathers an
Intimate quantity of dried muffin remnants and brushing his scapular aside
Procceds to dump these inside of his shirt...
He turns to us and speaks:
Some people like cupcakes better. I for one care less for them!
Arrogantly twisting the sterile canvas snoot of a fully charged icing
Anointment utensil he poots forths a quarter-ounce green rosette (oh ah yuk
Yuk... lets try that again...!) he poots forth a quarter-ounce green rosette
Near the summit of a dense but radiant muffin of his own design.
Later he says:
Some people... some people like cupcakes exclusively, while myself, I say
There is naught nor ought there be nothing so exalted on the face of gods grey
Earth as that prince of foods... the muffin!
Girl you thought he was a man
But he was a muffin
He hung around till you found
That he didn't know nuthin
Girl you thought he was a man
But he only was a-puffin
No cries is heard in the night
As a result of him stuffin
Bruce fowler on trombone, napoleon murphy brock on tenor sax, and lead vocals,
Terry bozzio on drums, tom fowler on bass, denny walley on slide, george duke
On keyboards, captain beefheart on vocals, and soprano sax, and madness. thank
You very much for coming to the concert tonight. hope you enjoyed it. goodnight
Austin, texas, where ever you are.
L'home madalena seu a la taula al laboratori de les eines madalena
Recerca a la cuina ... cerca una cullera cromada de grans dimensions i recull una
quantitat minúscula de restes seques de madalena i escombrant amb el seu escapulari
procedeix a llençar-les a l'interior de la seva camisa ...
Es torna cap a nosaltres i parla:
A algunes persones només els hi agraden els cupcakes. Per la meva banda,pitjor per a ells!
I a partir d'aqui per a desxifrar el sentit de la lletra potser hauria de prendre la mateixa medicació que prenia el bó d'en Frank. Heh!!
La cançó me la va suggerir l'Albert de Enocasionesveobares, un crack en el coneixement de la barra!!
dissabte, 26 de maig del 2012
de Arguiñano vs #estepais
En realitat, en aquest video Karlos Arguiñano només diu el que tots sabem sobre la situació bankaria, bancaria i de la economia del pais. Però dona gust sentir-ho en un mitjà de comunicació generalista d'aquesta manera tan planera.
El Facebook en va ple, però ho volia tenir aquí també al blog.
El Facebook en va ple, però ho volia tenir aquí també al blog.
de recomanació sabatina: Taller de Sabores
La recomanació d'avui dissabte és una mena de caricatura de la justicia d'aquest pais: arriba tard. Quicir que ja fa molt de temps que conec en Daniel i la seva escola Taller de Sabores i que hauria d'haver sortit abans.
Un simple tema de justicia, ja us dic.
Podeu llegir la recomanació complerta clicant a les imatges, i si us barrufa li doneu al 'me gusta' i al twister i tal :P
Sabores
Sant Lluís 58, 08024 Barcelona [MAPA] | ☏ 93 180 33 41
http://www.tallerdecocinasabores.es/
Un simple tema de justicia, ja us dic.
Podeu llegir la recomanació complerta clicant a les imatges, i si us barrufa li doneu al 'me gusta' i al twister i tal :P
Sabores
Sant Lluís 58, 08024 Barcelona [MAPA] | ☏ 93 180 33 41
http://www.tallerdecocinasabores.es/
divendres, 25 de maig del 2012
descobrint com acabar amb les taques de ketxup!!
La ciencia avanza una barbaridad, i sino que ho preguntin al pobre Sr. Camps de busque, compare y si encuentra otro mejor, cómprelo. Ho te fotut.
S'acaben els temps de la llàntia de ketxup a la samarreta, finalitza el cicle temporal del testimoni de mostassa -delator el ioputxa- sobre el puny de la camisa. Malos tiempos para la lírica y malos tiempos para els fabricants de nous detergents que renten encara millor que el de l'any passat que ja era imbatible. S'ha acabat saccejar el pot de ketxup posseits per l'esperit del fill de la Rosemary.
El MIT (sempre ha estat el MIT, tant com mai ha estat lupus) ha creat un revestiment interior per a ampolles de salsa tipus ketxup o mostassa, ultra relliscós, mega lliscant, super eficaç
Originally, Smith’s team, which has been working for years now on developing various types of surface coatings, was pursuing different aims. "We were really interested in--and still are--using this coating for anti-icing, or for preventing clogs that form in oil and gas lines, or for non-wetting applications like, say, on windshields," Smith says. "Somehow this sparked the idea of putting it in food bottles. It could be great just for its slippery properties. Plus, most of these other applications have a much longer time to market; we realized we could make this coating for bottles that is pretty much ready. I mean, it is ready." As you can see.
"Originalment, l'equip de Smith, que ha estat treballant durant anys en el desenvolupament de diversos tipus de recobriments superficials, perseguia objectius diferents. "Estàvem molt interessats en - i ho seguim estant - en la utilitat d'aquest recobriment com a anti formació de gel, o per prevenir les obstruccions que es formen en l'oli i les canonades de gas, o per a aplicacions que no són humectants com, per exemple, en els parabrises", diu Smith. "D'alguna manera això va desencadenar la idea de posar en ampolles d'aliments que podria fantàtic només per les seves propietats lliscants A més, la majoria d'aquestes aplicacions tenen un temps molt més llarg en el mercat; .. Ens vam adonar que podíem fer aquest revestiment per a ampolles, que és molt ràpid. Vull dir, està llest. "Com podeu veure."
I així és com uns cuatroojos del MIT (aquí la notícia original) van acabar amb moltíssimes taques i amb el nostre model educatiu, retallat en benefici dels mercats (quí són els mercats? Perque mai diuen els noms dels que ens retallen?).
Que inventen ellos.
S'acaben els temps de la llàntia de ketxup a la samarreta, finalitza el cicle temporal del testimoni de mostassa -delator el ioputxa- sobre el puny de la camisa. Malos tiempos para la lírica y malos tiempos para els fabricants de nous detergents que renten encara millor que el de l'any passat que ja era imbatible. S'ha acabat saccejar el pot de ketxup posseits per l'esperit del fill de la Rosemary.
El MIT (sempre ha estat el MIT, tant com mai ha estat lupus) ha creat un revestiment interior per a ampolles de salsa tipus ketxup o mostassa, ultra relliscós, mega lliscant, super eficaç
ANTES
AHORA
Originally, Smith’s team, which has been working for years now on developing various types of surface coatings, was pursuing different aims. "We were really interested in--and still are--using this coating for anti-icing, or for preventing clogs that form in oil and gas lines, or for non-wetting applications like, say, on windshields," Smith says. "Somehow this sparked the idea of putting it in food bottles. It could be great just for its slippery properties. Plus, most of these other applications have a much longer time to market; we realized we could make this coating for bottles that is pretty much ready. I mean, it is ready." As you can see.
"Originalment, l'equip de Smith, que ha estat treballant durant anys en el desenvolupament de diversos tipus de recobriments superficials, perseguia objectius diferents. "Estàvem molt interessats en - i ho seguim estant - en la utilitat d'aquest recobriment com a anti formació de gel, o per prevenir les obstruccions que es formen en l'oli i les canonades de gas, o per a aplicacions que no són humectants com, per exemple, en els parabrises", diu Smith. "D'alguna manera això va desencadenar la idea de posar en ampolles d'aliments que podria fantàtic només per les seves propietats lliscants A més, la majoria d'aquestes aplicacions tenen un temps molt més llarg en el mercat; .. Ens vam adonar que podíem fer aquest revestiment per a ampolles, que és molt ràpid. Vull dir, està llest. "Com podeu veure."
I així és com uns cuatroojos del MIT (aquí la notícia original) van acabar amb moltíssimes taques i amb el nostre model educatiu, retallat en benefici dels mercats (quí són els mercats? Perque mai diuen els noms dels que ens retallen?).
Que inventen ellos.
dijous, 24 de maig del 2012
d'una gran injusticia de merda (de colors)
Avui em poso seriòs, que la cosa és molt greu. Això és gravíssim...
Ho tenien facilíssim, xupat, llepat, relamit!! Al fer unes galetes en forma de trunyo només feia falta pensar un microsegon quí es mereixia ser la gran protagonista de la funció, la casta diva sota les llanternes, la llum de la troballa...
Hi ha justicies universals que de forma canònica corresponen a un univers ben engranat i que funciona. Només feia falta dedicar l'invent a Arale Norimaki i el cosmos hagués fet un 'Clack!' de satisfacció.
Però aquí ni funcionen els bancs, ni funcionen els governs ni funcionen els creadors de merda en forma de galeta.
En el Segle XXI s'ha caigut en el en el revers meliflower de la força.
Han batejat les galetes amb l'estúpid nom de 'caca d'unicorn' (Unicorn Poop). Merda d'unicorn, cagontó!!
Per als que volgueu saber la recepta la teniu a la font original, que em va arribar via Ambcompte
Ho tenien facilíssim, xupat, llepat, relamit!! Al fer unes galetes en forma de trunyo només feia falta pensar un microsegon quí es mereixia ser la gran protagonista de la funció, la casta diva sota les llanternes, la llum de la troballa...
Hi ha justicies universals que de forma canònica corresponen a un univers ben engranat i que funciona. Només feia falta dedicar l'invent a Arale Norimaki i el cosmos hagués fet un 'Clack!' de satisfacció.
Però aquí ni funcionen els bancs, ni funcionen els governs ni funcionen els creadors de merda en forma de galeta.
En el Segle XXI s'ha caigut en el en el revers meliflower de la força.
Han batejat les galetes amb l'estúpid nom de 'caca d'unicorn' (Unicorn Poop). Merda d'unicorn, cagontó!!
Per als que volgueu saber la recepta la teniu a la font original, que em va arribar via Ambcompte
de pollastre en salsa de iogurt
Fa uns dies vaig rebre una comunicació via correu elèctric desde la cooperativa La Fageda, productors d'un iogurt més que bó i que volien fer-me arribar a casa un lot dels nous iogurts grecs que han llençat al mercat. Donades les característiques especials del projecte social d'aquesta cooperativa, vaig acceptar la invitació de seguida. Coneixia el projecte i els esforços que valen la pena, s'han de recolzar.
I en aquest cas no tinc pas merit: iogurt gratis i post amb recepta no és precisament un drama clàssic de l'antiga Grècia.
I el que sí he volgut ha estat cercar una recepta que fos una mica original i em permetés tastar algun plat nou que m'alegrés un sopar lleugeret. En aquest cas una recepta d'amanida portuguesa, o com a mínim mi m'ha arribat desde Portugal.
Amanida de pollastre rostit, iogurt, taronja i pernil.
Ingredients:
Carn de pollastre rostit que ens hagi sobrat del dinar del diumenge (for example)
Un parell de talls de pernil
Un parell de iogurts grecs (en el meu cas han estat obviament els del lot de La Fageda)
El suc natural d'una taronja
Una ceba tendra
Sal, pebre.
Una mica de mantega.
Procediment:
Desossem el pollastre i el piquem a ganivet en trocets fins, reservem.
Piquem la ceba i la posem en una paella a daurar amb un puntet de mantega.
Piquem també el pernil i ens el posem amb la ceba quan aquesta ja està cuita, però sense que agafi color.
Aboquem també el pollastre picat i li donem un minut de saltat per a que agafi sabor tot plegat.
En un recipient a part, barrejem el iogurt i suc de taronja al nostre gust, serà la salsa. Que salpebrem per a que quedi saborosa.
Finalment ho barrejem tot plegat i en el moment de servir hi posem una mica del pernil tallat i saltat uns segons a la paella i una mica de ratlladura de la pell de taronja. Es pot menjar fred perfectíssimament.
I en aquest cas no tinc pas merit: iogurt gratis i post amb recepta no és precisament un drama clàssic de l'antiga Grècia.
I el que sí he volgut ha estat cercar una recepta que fos una mica original i em permetés tastar algun plat nou que m'alegrés un sopar lleugeret. En aquest cas una recepta d'amanida portuguesa, o com a mínim mi m'ha arribat desde Portugal.
Amanida de pollastre rostit, iogurt, taronja i pernil.
Ingredients:
Carn de pollastre rostit que ens hagi sobrat del dinar del diumenge (for example)
Un parell de talls de pernil
Un parell de iogurts grecs (en el meu cas han estat obviament els del lot de La Fageda)
El suc natural d'una taronja
Una ceba tendra
Sal, pebre.
Una mica de mantega.
Procediment:
Desossem el pollastre i el piquem a ganivet en trocets fins, reservem.
Piquem la ceba i la posem en una paella a daurar amb un puntet de mantega.
Piquem també el pernil i ens el posem amb la ceba quan aquesta ja està cuita, però sense que agafi color.
Aboquem també el pollastre picat i li donem un minut de saltat per a que agafi sabor tot plegat.
En un recipient a part, barrejem el iogurt i suc de taronja al nostre gust, serà la salsa. Que salpebrem per a que quedi saborosa.
Finalment ho barrejem tot plegat i en el moment de servir hi posem una mica del pernil tallat i saltat uns segons a la paella i una mica de ratlladura de la pell de taronja. Es pot menjar fred perfectíssimament.
Aquí teniu un resum de la seva activitat (que no us espantin els cinc primers segons, val la pena :-P)
dimarts, 22 de maig del 2012
de 25 anys d'escola Joviat d'Hoteleria.
He de reconeixer que no soc gaire amant de les cerimònies perque sovint son disfresses que manlleven l'essència del que diuen reconeixer. Us ho comento perque aquest dilluns em van convidar a una cerimònia a la que hi havia prevista l'assistència de 1.200 persones, casiná.
L'Escola d'Hoteleria Joviat és una institució manresana que porta 25 anys formant cuiners, personal de sala i desde fa uns anys també forners i pastissers. 25 anys són molts anys i van voler celebrar-ho amb una cerimònia amb el perill que -sota el meu punt de vista això comporta-. Ja us avanço que en la meva opinió van aconseguir transmetre a un desconeixedor com era jo, una part del seu entusiasme i un molt de la seva potència i empenta.
Perque als meus ulls, alló és una mena de trasatlantic docent, amb batallons d'alumnes uniformats (guapo el detall de la botonera que canvia de color en funció del curs, com els cinturons dels karatekes) i sobretot un orgull de ser un centre de referència situat a l'ombra del que es podria anomenar cor sentimental de Catalunya. No pas meu, per cert.
I mira que en començar tenia una mica de por, perque en aquell enorme pabelló d'esports (ple, aixó sí) em semblava dificil aconseguir una atmòsfera càlida i emotiva.
Veient els centenars d'alumnes, els testimonis de coordinadors docents actuals i passats, els parlaments de cuiners megaestrella com la Carme Ruscalleda, el volum de la cerimònia en el seu conjunt i el tamany de la proposta de la Escola Joviat a mi, que sóc de naturalesa mental simple, em va quedar clara i tatuada una idea aquesta nit: NO TOT PASSA A BARCELONA.
Us imagineu qué hagués passat a nivell mediàtic si al cap i casal reunim un acte més de mil persones, amb la presència de Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, Joan Roca, Nandu Jubany, Ramón Freixa, Artur Martinez,...? que ho hagués petat als informatius, que haguèssim vist carxofes de mil colors i la llum dels focus de les càmeres ens hagués impedit observar amb cura la cerimòia. Hagués fet falta cadira extra per a la canallesca.
Però no va ser el cas, allà teníem el futur penjant-se la medalla de la graduació (llegiran gastromimix?), el present dels fogons més rutil.lants del firmament mediàtic i el passat de la història d'una escola que es vol apuntar a ser llegendària. La veu 'radiofònica' de Pep Palau i la mirada somrient de centenars de familiars.
I alguns vem tenir la sort de veure-ho en directe. I poder explicar-ho una mica al blog.
Sabeu que em va agradar més de tot l'acte? Doncs les paraules del primer coordinador de docència que va tenir l'escola: planes, sinceres i enèrgiques sobre com van començar amb un pal i una canya. I sobretot els crits alegres dels alumnes quan algun dels seus companys (únicament dos per cada curs) rebia la distinció especial de l'escola, una distinció que s'atorga no pas per les notes acadèmiques sino per el seu esforç i la seva tasca personal i solidaria. En alguns casos el carinyo -love was in the air- dels companys es podia tallar amb ganivet!!
Ves quina poca falta que els fa a la escola Joviat que els hi desitgi sort, quan porten creixent i fent camí desde fa 25 anys, però igualment els hi desitjo. Perque en un món on la feina i l'esforç van arribar a ser espècies en perill d'extinció a Manresa han treballat molt. Si no es treballa no es pot conrear tota la energia i estima que vaig sentir ahir. Ara han col.locat la paraula 'internacional' oficialment dins els seu nom... aquests manresans van a per totes.
L'Escola d'Hoteleria Joviat és una institució manresana que porta 25 anys formant cuiners, personal de sala i desde fa uns anys també forners i pastissers. 25 anys són molts anys i van voler celebrar-ho amb una cerimònia amb el perill que -sota el meu punt de vista això comporta-. Ja us avanço que en la meva opinió van aconseguir transmetre a un desconeixedor com era jo, una part del seu entusiasme i un molt de la seva potència i empenta.
Perque als meus ulls, alló és una mena de trasatlantic docent, amb batallons d'alumnes uniformats (guapo el detall de la botonera que canvia de color en funció del curs, com els cinturons dels karatekes) i sobretot un orgull de ser un centre de referència situat a l'ombra del que es podria anomenar cor sentimental de Catalunya. No pas meu, per cert.
I mira que en començar tenia una mica de por, perque en aquell enorme pabelló d'esports (ple, aixó sí) em semblava dificil aconseguir una atmòsfera càlida i emotiva.
Veient els centenars d'alumnes, els testimonis de coordinadors docents actuals i passats, els parlaments de cuiners megaestrella com la Carme Ruscalleda, el volum de la cerimònia en el seu conjunt i el tamany de la proposta de la Escola Joviat a mi, que sóc de naturalesa mental simple, em va quedar clara i tatuada una idea aquesta nit: NO TOT PASSA A BARCELONA.
Us imagineu qué hagués passat a nivell mediàtic si al cap i casal reunim un acte més de mil persones, amb la presència de Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, Joan Roca, Nandu Jubany, Ramón Freixa, Artur Martinez,...? que ho hagués petat als informatius, que haguèssim vist carxofes de mil colors i la llum dels focus de les càmeres ens hagués impedit observar amb cura la cerimòia. Hagués fet falta cadira extra per a la canallesca.
Però no va ser el cas, allà teníem el futur penjant-se la medalla de la graduació (llegiran gastromimix?), el present dels fogons més rutil.lants del firmament mediàtic i el passat de la història d'una escola que es vol apuntar a ser llegendària. La veu 'radiofònica' de Pep Palau i la mirada somrient de centenars de familiars.
I alguns vem tenir la sort de veure-ho en directe. I poder explicar-ho una mica al blog.
Sabeu que em va agradar més de tot l'acte? Doncs les paraules del primer coordinador de docència que va tenir l'escola: planes, sinceres i enèrgiques sobre com van començar amb un pal i una canya. I sobretot els crits alegres dels alumnes quan algun dels seus companys (únicament dos per cada curs) rebia la distinció especial de l'escola, una distinció que s'atorga no pas per les notes acadèmiques sino per el seu esforç i la seva tasca personal i solidaria. En alguns casos el carinyo -love was in the air- dels companys es podia tallar amb ganivet!!
Ves quina poca falta que els fa a la escola Joviat que els hi desitgi sort, quan porten creixent i fent camí desde fa 25 anys, però igualment els hi desitjo. Perque en un món on la feina i l'esforç van arribar a ser espècies en perill d'extinció a Manresa han treballat molt. Si no es treballa no es pot conrear tota la energia i estima que vaig sentir ahir. Ara han col.locat la paraula 'internacional' oficialment dins els seu nom... aquests manresans van a per totes.
de cadena cul.linaria. Ford estaria orgullòs.
El amplio espectro del mundo cocineril. Desde el rutilant estrellat que fa cuina conceptual, creativa i que mai copia ni repeteix fins al cuiner un nivell per sota del nivel 'batallón' que esta literalment en una cadena de muntatge cul.linari. Menys estimulant no se puede.
Ford que per alguna cosa va inventar la cadena de muntatge n'estaria orgullòs,
però a mi em posa una mica trist. El que no em posa trist sino molt content és que aquest video me l'ha fet arribar la Sara Maria, gràcies maca!! :)
Ford que per alguna cosa va inventar la cadena de muntatge n'estaria orgullòs,
però a mi em posa una mica trist. El que no em posa trist sino molt content és que aquest video me l'ha fet arribar la Sara Maria, gràcies maca!! :)
diumenge, 20 de maig del 2012
de Gastroblocaires and Circus!!!
Els Gastrobloc@ires hem estat bons durant el curs i ara que ja s'acaba i vindràn les vacances d'estiu escolars hem de donar-nos un premi que ens alegri la panxa i l'esperit.
Per això hem organitzat aquesta excursió de Gastrobloc@ires&Circus per visitar la carpa Cuinetes del Circ Cric i un cop sopats veure un fantàstic 'matx' de pallassos: quatre clowns en combat a calzón quitao per a fer somriure al públic.
La data serà el dissabte 16 de Juny al vespre: primer sopar i després el circ :)
Els detalls de horari i preu els tindrem aquesta setmana ( al voltant de 25 euros les dues coses juntes, estem pendents de detalls).
Si us voleu
pre-inscriure ja per reservar plaça ho podeu fer enviant un mail a gastroblocaires(arroba)gmail.com
decidit a pecar, molt fortament.
Menjar el formatge ratllat a cullerades, directament de la bossa.
Meaculpa.Orapronobis
Meaculpa.Orapronobis
dissabte, 19 de maig del 2012
de Sidonie&Circus
Sidonie&Circus.
Copónbendito.
Enregistrat al Circ Cric el 18/5/2012, no us perdeu el cicle de música sota la carpa. És un lloc ben especial.
Copónbendito.
Todo lo que nos gusta nos va a matar mañana.
Enregistrat al Circ Cric el 18/5/2012, no us perdeu el cicle de música sota la carpa. És un lloc ben especial.
de recomanació al 365bcn: llegums en vena!
Que el mundo se acaba lo sabemos todos, no hay más que poner las
noticias para que se nos corte la mayonesa de la ensaladilla mientras
cenamos. Pero mientras el Titánic se hunde, aún quedan detalles de buen
gusto y clase, como por ejemplo deleitarse el alma contemplando
ciudadanos haciendo humilde y ordenada cola para comprar legumbres de
calidad.
En sacos, a peso, a granel, variadas y de calidad. Una pequeña tienda carismática.
Si cliqueu a la foto aneu a la recomanació original, si ho feu... doneu-li al 'me gusta' que és només fer un clic :-P
Llegum Cuits
Carrer del General Alvarez de Castro, 8. Barcelona [MAPA] | ☏ 93 310 58 89
En sacos, a peso, a granel, variadas y de calidad. Una pequeña tienda carismática.
Si cliqueu a la foto aneu a la recomanació original, si ho feu... doneu-li al 'me gusta' que és només fer un clic :-P
Llegum Cuits
Carrer del General Alvarez de Castro, 8. Barcelona [MAPA] | ☏ 93 310 58 89
divendres, 18 de maig del 2012
de tap de castedat
Sense paraules, vista la foto del producte original al Facebook de la enòloga Anna Espelt he cercat una mica i fins i tot hi ha spot demostratiu.
Ella l'ha definit com a tap de castedat. Quin nom tan genial!!
Com m'alegra de vegades ser abstemi, perque per a refrescos no hi ha coses així...heh!
Ella l'ha definit com a tap de castedat. Quin nom tan genial!!
Com m'alegra de vegades ser abstemi, perque per a refrescos no hi ha coses així...heh!
de primer any d'Ets el que menges. The party.
La setmana passada em va arribar una amable invitació per part de Nuria Coll, periodista, presentadora i directora de 'Ets el que menges'. El motiu era convidar-me a la festa de primer aniversari d'aquesta aventura online.
Si només us explico que hi havia una festa i ho passàvem bé s'acaba el post molt ràpid i sense substància. Així que també faré alguna petita reflexió -sempre alguna coseta a dir hehehe- i així fem una mica de xup-xup.
No hi era pas sól, com a blocaire quicir, ja que també hi van assistir Mar Calpena, Silvia Soto i en Martí Sans. Com que jo em jugaria un pèsol que a alguns dels blocaires encara ens fa una mica de popó segons quines coses... vem quedar a la porta per entrar en grupet que sempre sembla que vagis amb els flancs més protegits.
La festa, en el Café Mitte del carrer Bailén 86 tenia tots els elements necessaris per a omplir la meva imaginació blogger sobre el particular:
Presència abundosa de formosos canapés i gotets (sanotes sanotes), presència abundosa de figures mediàtiques nostrades, xerrada entre xef, nutricionista i metge sobre com de malament mengem actualment en aquesta societat malalta.
I fins i tot una amabilíssima presentació per part de la Nuria Coll on va voler destacar la presència dels bloggers com a mitjans de comunicació.
Deia el cafre cabrón i mestre propagandista dels nazis que repetir una idea moltes vegades dona bon resultat, i era cabrón però no era idiota. Així doncs jo tornaré a repetir la meva idea per alló de picar pedra conceptual: els blogs tenen menys importància de la que sovint sel's atribueix desde la resta del món no blocaire.
Com a mínim jo considero que els blogs individuals en tenen molt poca de influència (ho sento, eh! que jo també en soc!! ), i una altra cosa seria ser capaços d'evaluar la capacitat d'influir del col.lectiu global si hi hagués una acció coordinada -cosa que no té gaire sentit, perque ser blogger és en essència una activitat ben individual-.En tot cas i al respecte d'aquest tema us enllaço aquest interessant article del blog Marketing Guerrilla.
Retorno al motiu de la trobada i em deixo de metabloggerisme autofel.latori. No és el tema principal.
Ets el que menges és una proposta clara i transparent en la que jo coincideixo en el plantejament global i on segurament tindria algunes discrepàncies obvies en alguns punts concrets: no practico la alimentació ultra-saludable que ells proposen i que a més a més proposen amb molta vehemència i passió .Com ha de ser.
Cap problema amb les discrepàncies, perque en realitat la seva aposta ferma els està portant per el bon camí: creixen, ja són més de vint persones al projecte i han obert linies d'assesorament de comunicació empresarial, càterings saludables i consultoríes dietètiques.
Obviament el seu model funciona i mostra una vitalitat exuberant. I també obviament coincideixo amb ells en que les grans multinacionals alimentaries no tenen cap altra interés que satisfer la voracitat (pun intended) dels seus accionistes donant de menjar el que faci falta per engreixar (ejem) els seus comptes de resultats.
Probablement un debat que podria ser enriquidor està en la gran quantitat de tons intermitjos que hi ha entre la negror del capitalisme alimentari salvatge i la puresa d'alguns plantejaments alimentaris que fan feredat -i ara ja no estic parlant concretament d'Ets el que menjes, sino que tots sabem que hi ha pirats que són alimentariament talibans insuportables-. És cert que hi ha molta alimentació excessiva i enfermetats associades a la mateixa, però també ho és que vivim més temps que cap altra generació previa d'homo sàpiens i l'alimentació én un factor que hi té a veure.
Però la ocasió no era pas un debat alimentari, sino una festa i una celebració d'aquesta aventura que des de un esperit festiu i modern redefineix vells paradigmes macrobiotics, ecològics i de sanitat alimentaria d'una forma molt desenfadada i moderna. Maybe someday en podrem parlar llargament.
Felicitats doncs Nuria per la part que et toca, felicitats a tot l'equip Ets el que menges per l'èxit aconseguit i també felicitats a la Mireia Anglada que com a responsable del càtering va triomfar com la Coca-Cola! Aix (nota: mirar de canviar l'exemple final. Heh!)
Si només us explico que hi havia una festa i ho passàvem bé s'acaba el post molt ràpid i sense substància. Així que també faré alguna petita reflexió -sempre alguna coseta a dir hehehe- i així fem una mica de xup-xup.
No hi era pas sól, com a blocaire quicir, ja que també hi van assistir Mar Calpena, Silvia Soto i en Martí Sans. Com que jo em jugaria un pèsol que a alguns dels blocaires encara ens fa una mica de popó segons quines coses... vem quedar a la porta per entrar en grupet que sempre sembla que vagis amb els flancs més protegits.
La festa, en el Café Mitte del carrer Bailén 86 tenia tots els elements necessaris per a omplir la meva imaginació blogger sobre el particular:
Presència abundosa de formosos canapés i gotets (sanotes sanotes), presència abundosa de figures mediàtiques nostrades, xerrada entre xef, nutricionista i metge sobre com de malament mengem actualment en aquesta societat malalta.
I fins i tot una amabilíssima presentació per part de la Nuria Coll on va voler destacar la presència dels bloggers com a mitjans de comunicació.
Deia el cafre cabrón i mestre propagandista dels nazis que repetir una idea moltes vegades dona bon resultat, i era cabrón però no era idiota. Així doncs jo tornaré a repetir la meva idea per alló de picar pedra conceptual: els blogs tenen menys importància de la que sovint sel's atribueix desde la resta del món no blocaire.
Com a mínim jo considero que els blogs individuals en tenen molt poca de influència (ho sento, eh! que jo també en soc!! ), i una altra cosa seria ser capaços d'evaluar la capacitat d'influir del col.lectiu global si hi hagués una acció coordinada -cosa que no té gaire sentit, perque ser blogger és en essència una activitat ben individual-.En tot cas i al respecte d'aquest tema us enllaço aquest interessant article del blog Marketing Guerrilla.
Retorno al motiu de la trobada i em deixo de metabloggerisme autofel.latori. No és el tema principal.
Ets el que menges és una proposta clara i transparent en la que jo coincideixo en el plantejament global i on segurament tindria algunes discrepàncies obvies en alguns punts concrets: no practico la alimentació ultra-saludable que ells proposen i que a més a més proposen amb molta vehemència i passió .Com ha de ser.
Cap problema amb les discrepàncies, perque en realitat la seva aposta ferma els està portant per el bon camí: creixen, ja són més de vint persones al projecte i han obert linies d'assesorament de comunicació empresarial, càterings saludables i consultoríes dietètiques.
Obviament el seu model funciona i mostra una vitalitat exuberant. I també obviament coincideixo amb ells en que les grans multinacionals alimentaries no tenen cap altra interés que satisfer la voracitat (pun intended) dels seus accionistes donant de menjar el que faci falta per engreixar (ejem) els seus comptes de resultats.
Probablement un debat que podria ser enriquidor està en la gran quantitat de tons intermitjos que hi ha entre la negror del capitalisme alimentari salvatge i la puresa d'alguns plantejaments alimentaris que fan feredat -i ara ja no estic parlant concretament d'Ets el que menjes, sino que tots sabem que hi ha pirats que són alimentariament talibans insuportables-. És cert que hi ha molta alimentació excessiva i enfermetats associades a la mateixa, però també ho és que vivim més temps que cap altra generació previa d'homo sàpiens i l'alimentació én un factor que hi té a veure.
Però la ocasió no era pas un debat alimentari, sino una festa i una celebració d'aquesta aventura que des de un esperit festiu i modern redefineix vells paradigmes macrobiotics, ecològics i de sanitat alimentaria d'una forma molt desenfadada i moderna. Maybe someday en podrem parlar llargament.
Felicitats doncs Nuria per la part que et toca, felicitats a tot l'equip Ets el que menges per l'èxit aconseguit i també felicitats a la Mireia Anglada que com a responsable del càtering va triomfar com la Coca-Cola! Aix (nota: mirar de canviar l'exemple final. Heh!)
dimecres, 16 de maig del 2012
de pasteis de nata... un postre lleugeret...
Coneixeu els pasteis de nata? Un postre light portugués on a la lleugera barreja d'ou i sucre se li afegeix crema de llet per a acabar de desengreixar. El meu postre preferit dels cosins lusitans (i mira que tenen bons postres).
Irresistibles!!
Gràcies a la Yolanda i la Paqui que ens han donat les imatges per a muntar el video de la recepta!!
Pasteis de Nata
Ingredients (4/6 persones):
4/6 rovells d'ou
8/12 cullerades de sucre
4/6 culleradetes de maizena
200/300 ml. de llet
100/150 ml. de crema de llet (actualment també coneguda com nata líquida)
Vainilla (molt preferible si és natural)
200/300 g de pasta de full o masa quebrada
Farina per empolvorar
Procediment:
Posar els rovells i el sucre en un bol i barrejar bé amb la batedora.
Afegir les culleradetes de maizena, afegir la llet i continuar batent.
Posar a coure a foc lent fins que espesseixi, sense deixar de remenar.
Deixar refredar i afegir la vainilla i la nata líquida.
Preescalfeu el forn a 250 graus.
Escampar de farina un motlle de silicona amb cercles, traient el sobrant.
Fer cercles-amb un got d'aigua- amb la massa de pasta fullada.
Posar la massa tallada en els motllos i abocar la crema freda sobre de la massa.
Enfornar fins que estiguin una mica torrats per dalt.
Se li pot afegir canyella, a gust del consumidor.
Irresistibles!!
Gràcies a la Yolanda i la Paqui que ens han donat les imatges per a muntar el video de la recepta!!
Os bolos são muito doces e vocês são muito salgado! Els pasteis són molt dolcos i vosaltres sou molt salades!
Pasteis de Nata
Ingredients (4/6 persones):
4/6 rovells d'ou
8/12 cullerades de sucre
4/6 culleradetes de maizena
200/300 ml. de llet
100/150 ml. de crema de llet (actualment també coneguda com nata líquida)
Vainilla (molt preferible si és natural)
200/300 g de pasta de full o masa quebrada
Farina per empolvorar
Procediment:
Posar els rovells i el sucre en un bol i barrejar bé amb la batedora.
Afegir les culleradetes de maizena, afegir la llet i continuar batent.
Posar a coure a foc lent fins que espesseixi, sense deixar de remenar.
Deixar refredar i afegir la vainilla i la nata líquida.
Preescalfeu el forn a 250 graus.
Escampar de farina un motlle de silicona amb cercles, traient el sobrant.
Fer cercles-amb un got d'aigua- amb la massa de pasta fullada.
Posar la massa tallada en els motllos i abocar la crema freda sobre de la massa.
Enfornar fins que estiguin una mica torrats per dalt.
Se li pot afegir canyella, a gust del consumidor.
de politica primaveral
Via Martí ens arriba aquesta enginyosa reivindicació politico-culinaria...molt adient amb la merda que tenim a sobre. Em refereixo a la calor de la primavera que ja camina cap a l'estiu, obviament.
dimarts, 15 de maig del 2012
de síndrome del gourmand: va a ser eso!!
Un divertimento innocent que apareix a la revista Muy Interesante. Una d'aquestes revistes que no se si classificar en el grup de 'científiques' per la banda de dins o bé per la banda de fora. En tot cas, és divertit imaginar que algú ha decidit posar nom al...
Síndrome del gourmand.
...un irreflenable deseo de comprar o cocinar alimentos exquisitos y platos muy sofisticados.
La enfermedad fue descrita por primera vez por los investigadores M. Regard, y T. Landis en 1997 en la revista Neurology. Según un reciente estudio realizado en Suiza, este trastorno de la alimentación está causado por una lesión que afecta a ciertas zonas del hemisferio cerebral derecho. Pues va a ser eso lo mio!!! Juas!!!
Link a la noticia original AQUÍ
M'ha arribat la noticia via el twitter de Roseta_bcn
de tonyina marinada amb pebrot ben dolç
Avui una de tàper.
Ja fa molts mesos que el mestre Xesco Bueno ens va obsequiar en un dels seus dominicals (i pecadors) esmorzars de forquilla amb una tonyina en escabetx fantàstica, lleument cuita i amb el punt just d'acidesa. I ahir vaig pensar en mirar d'aproximar-me a la seva sàpida proposta improvisant un escabetx que no ho és i passant per la planxa uns segons la meva tonyina.
Es a dir, potser us pregunteu la raó de no fer exàctament el mateix concepte del mestre si tant em va agradar. Hi ha varies raons que van desde la manca de temps (i habilitat molt probablement) per a fer un escabetx amb excel.lència fins a la manca de temps (i probablement habilitat) per a fer un escabetx amb excel.lència.
Dit d'una altra manera, en Xesco és una mena de Iiñgo Montoya dels escabetxos i jo no he estudiat a Cappo Ferro.
Així que en un rampell d'improvitsació digna de l'Actors Studio, vaig decidir muntar una marinada amb 1/3 part de salsa de soja, 1/3 part de vinagre de xerés, 1/3 part d'oli amb un puntet pebre. Es tractava simplement de submergir els meus talls de tonyina durant una nit. De forma que de matinada pogués fer el copet de planxa necessari per a assecar l'excés de líquid que pogués contenir i alhora donar-li una mica de maillard a l'exterior que sempre fa com una mica gourment.
Aquest és el resultat de la combinació de la tonyina que sembla escabetxada però no està escabetxada amb uns pebrots vermells dolcissims que es poden fer escalivats, al forn o simplement 'pochados' molt lentament en una mica d'oli. Al final el que es tracta és de combinar l'acidesa i salaor de la tonyina amb la dolça caricia del pebrot.
La recepta en format recepta :)
Amanida de tonyina marinada amb pebrot dolç
Ingredients:
Un tall de tonyina per cada comensal
Un parell de pebrtos vermells per cada comensal (que n'hi hagiiiii hehehe)
Mig carbassó per cada comensal
Mig got de salsa de soja (en el meu cas era tipus Thai)
Mig got de vinagre de xerés
Mig got d'oli de girasol (es pot posar AOVE si es vol,es clar. Però no volia que es notés el seu sabor)
Pebre negre.
Procediment:
Podem fer els pebrots al forn (si tenim la sort de poder fer brasa els podem escalivar ;-P) o bé tallar-los en tires i posar-los en una cassola amb una mica d'oli i tenir-los a foc baix durant molta estona remenant de tant en tant. Jo calculo que els vaig tenir uns 40 minuts. Salpebrem i reservem.
Tallem els carbassons en juliana gruixuda i els passem per la planxa amb una mica de sal i pebre. Quan encara estan cruixents els treiem i reservem. Alerta amb deixar-los cruixents, és important.
Finalment fem la barreja de soja, vinagre, oli i pebre i posem els talls de tonyina a marinar. Jo els he tingut tota la nit. Al matí cop de planxa forta durant uns 30 segons per banda. Deixem refredar i els tallem en bastonets. Si us fixeu, el centre queda 'cru'.
La combinació àcida de la tonyina amb la dolçor dels pebrots m'ha encantat!! Un molt bon tàper, heh!!
Tallem els pebrots a tires
Ja fa molts mesos que el mestre Xesco Bueno ens va obsequiar en un dels seus dominicals (i pecadors) esmorzars de forquilla amb una tonyina en escabetx fantàstica, lleument cuita i amb el punt just d'acidesa. I ahir vaig pensar en mirar d'aproximar-me a la seva sàpida proposta improvisant un escabetx que no ho és i passant per la planxa uns segons la meva tonyina.
Es a dir, potser us pregunteu la raó de no fer exàctament el mateix concepte del mestre si tant em va agradar. Hi ha varies raons que van desde la manca de temps (i habilitat molt probablement) per a fer un escabetx amb excel.lència fins a la manca de temps (i probablement habilitat) per a fer un escabetx amb excel.lència.
Dit d'una altra manera, en Xesco és una mena de Iiñgo Montoya dels escabetxos i jo no he estudiat a Cappo Ferro.
Així que en un rampell d'improvitsació digna de l'Actors Studio, vaig decidir muntar una marinada amb 1/3 part de salsa de soja, 1/3 part de vinagre de xerés, 1/3 part d'oli amb un puntet pebre. Es tractava simplement de submergir els meus talls de tonyina durant una nit. De forma que de matinada pogués fer el copet de planxa necessari per a assecar l'excés de líquid que pogués contenir i alhora donar-li una mica de maillard a l'exterior que sempre fa com una mica gourment.
Aquest és el resultat de la combinació de la tonyina que sembla escabetxada però no està escabetxada amb uns pebrots vermells dolcissims que es poden fer escalivats, al forn o simplement 'pochados' molt lentament en una mica d'oli. Al final el que es tracta és de combinar l'acidesa i salaor de la tonyina amb la dolça caricia del pebrot.
La recepta en format recepta :)
Amanida de tonyina marinada amb pebrot dolç
Ingredients:
Un tall de tonyina per cada comensal
Un parell de pebrtos vermells per cada comensal (que n'hi hagiiiii hehehe)
Mig carbassó per cada comensal
Mig got de salsa de soja (en el meu cas era tipus Thai)
Mig got de vinagre de xerés
Mig got d'oli de girasol (es pot posar AOVE si es vol,es clar. Però no volia que es notés el seu sabor)
Pebre negre.
Procediment:
Podem fer els pebrots al forn (si tenim la sort de poder fer brasa els podem escalivar ;-P) o bé tallar-los en tires i posar-los en una cassola amb una mica d'oli i tenir-los a foc baix durant molta estona remenant de tant en tant. Jo calculo que els vaig tenir uns 40 minuts. Salpebrem i reservem.
Tallem els carbassons en juliana gruixuda i els passem per la planxa amb una mica de sal i pebre. Quan encara estan cruixents els treiem i reservem. Alerta amb deixar-los cruixents, és important.
Finalment fem la barreja de soja, vinagre, oli i pebre i posem els talls de tonyina a marinar. Jo els he tingut tota la nit. Al matí cop de planxa forta durant uns 30 segons per banda. Deixem refredar i els tallem en bastonets. Si us fixeu, el centre queda 'cru'.
La combinació àcida de la tonyina amb la dolçor dels pebrots m'ha encantat!! Un molt bon tàper, heh!!
Tallem els pebrots a tires
dilluns, 14 de maig del 2012
de #cargolsiflamencu a la Caseta del Migdia. Trobada Gastrobloc@ire amb Moritz
Arribem d'hora a La Caseta del Migdia. Abans que els artistes i tot, està clar que sóm uns ànsies de la vida. De fons als altaveus del xiringo sona el més gran, el rey. Els ianquis tenen a Elvis i nosaltres a Camarón.
Dícen de mí, que me amenaza el tiempo, mientras mi corazoncillo hierva yo venceré a mi enemigo.
La temptació és irressistible i el primer que fem és abocar-nos al mirador que hi ha just al costat de La Caseta, domina el port en una imatge espectacular: el gran tetris dels contenidors.Des de l'Hotel Vela fins a l'aeroport 180 graus de panorama industrial guanyat al mar.
Però si girem la vista trobarem un bosc de pins i la caseta. Un altre món. És possible?
Sóm la primera onada, la #firstwave de blocaires apuntats al sarau #cargolsiflamencu, convidats per la marca de cerveses Moritz. La primera de les tres onades en tres dijous consecutius. Companyers que vindreu a les dues següents: lo vais a gozar.
La proposta és potent i demolidora com un riff dels Mastodon: xiringuito, cargolada, carn a la brasa i el flamenco de la cantaora Esperanza Cortés.
No hi ha luxe sobrer, ni fa cap falta. Els clavells presidint la taula -detall important per la tradició flamenca: llençar-los en ofrena al tablao quan el public s'entusiasma- són la única concesió estètica que regna sobre les estovalles. La resta són cargols i acords de guitarra.
Jo no soc molt fan del cargol, però aquests no em vaig resistir a provar-los (amb un Montjuic d'allioli a sobre, heh!) i estàven ben bons. Em continua sense convencer la textura, per molt que intento pensar que és com menjar escopinyes. La ment és poderosa, o com a mínim la meva és molt cabuda.
L'ambient general és festiu i relaxat, no esmentarè al paraula còmplice per a que no us vingui a la ment la imatge del Teo Carralda, oh wait... com sempre que ens trobem amb els amics les paraules flueixen, l'estima is in the air i la felicitat pren forma de caracolillo flamenco.
Al final, com a les colònies de l'escola: tots cap al cotxe il.luminats per les llanternes del segle XXI (colònies de nen gran on les llanternes són substituits per els aifons, colònies 2.0) i baixada de la muntanya màgica per la curva del Morrot.
La curva del Morrot? De fons, sona el Gato.
Vull acabar agraint a Moritz i en especial a la Leti la seva amabilitat, al personal de La Caseta del Migdia la seva proposta fresca i diferent (al loro que els dissabtes tarda posen un DJ en mode funky! Count me in!) i als gastrobloc@ires que un cop més s'han apuntat i omplert les 30 places en menys de 48 hores. Sou collonuts.
www.lacaseta.org
Camí del molí, al Mirador del Migdia.
Barcelona
diumenge, 13 de maig del 2012
de ets el que menges, també genèticament.
Coneixeu la epigenètica?
Els nostres gens, les instruccions de muntatge que el gran IKEA de la natura ens ha posat a dins les cèlules, poden activar-se i desactivar-se per factors externs. El principal dels quals és la alimentació.Això explica en part perquè bessons genèticament idèntics poden desenvolupar enfermetats molt diferents d'origen relacionat amb la herència (com per exemple la diabetis).
Aquest és un documental interessantíssim emés dins de l'espai 'La noche temática' de La2. I tracta sobre aquesta influència de l'alimentació en els nostres gens. Interessantíssim, per exemple el cas d'una etnia hindú vegetariana que enmalalteix amb les verdures higienitzades del món occidental o la influència del te verd en la baixa tasa de cancer d'una societat tant industrialitzada com la japonesa.
Teniu 42 minuts i 35 segons per invertir en coneixer-vos millor a vosaltres mateixos?
M'ha arribat via twitter de jfrosello
CLIQUEU AL A IMATGE per visualitzar el documental.
de video local, és aquest video local? Ho és?
Un gag sobre el papanatisme que com tot a la vida pot ser de qualsevol mena. Conec papanates del foie, papanates del vi, papanates de la Guia Michelin i per suposat també hi ha papanates del km0 i de lo 'local'
El pollastre és local? Ha menjat aliment local?
El pollastre es deia Collin, era un pollastre feliç, aqui teniu la foto i tot.
Però és local del poble? Que dic del poble...és local del carrer? De l'edifici?...
El video pertany a un programa anomenat Portlandia i el vaig veure a través d'una piulada del Roger.
El pollastre és local? Ha menjat aliment local?
El pollastre es deia Collin, era un pollastre feliç, aqui teniu la foto i tot.
Però és local del poble? Que dic del poble...és local del carrer? De l'edifici?...
El video pertany a un programa anomenat Portlandia i el vaig veure a través d'una piulada del Roger.
dissabte, 12 de maig del 2012
de recomanació sabatina: Sagàs a Pla de Palau
Avui un clàssic contemporani a la recomanació sabatina al 365bcn, Sagàs a Pla de Palau. Aquest 'fast food' de qualitat (en aquest cas es paga, això sí) que van posar en marxa Oriol Rovira i el grup Sagardi. On vaig entrar per tastar de nou un bocí de cel amb la seva sobrasada de l'Olimp i on vaig sortir enamorat de l'entrepà de porchetta. Però molt enamorat. Locamenti.
Si voleu visitar la versió original de la recomanació, cliqueu a la foto. I si us barrufa li doneu al 'megusta' i al twitter i tal :)
Sujuro que és un dels meus entrepans top3.
Si voleu visitar la versió original de la recomanació, cliqueu a la foto. I si us barrufa li doneu al 'megusta' i al twitter i tal :)
Sujuro que és un dels meus entrepans top3.
divendres, 11 de maig del 2012
de debó que sóm 'racionals'?
D'acord, per a ser rigorosos caldria citar les fonts dels estudis, xifres de la OMS i estadístiques del CIS. Però em sembla palmariament evident que menjem més del que necessitem. Jo en soc un bon exemple, i quantifico el meu excés en unitats lorzianas: 3,5 lorzas standard concretament.
Ahir ho parlava amb un amic al que li han trobat coses dolentes a les analitiques (això sona a 'tinc un amic que...' hehehe).
Ja tenim una edat, ara mirem de posar-hi senderi...
Ja tenim una edat, ara mirem de posar-hi senderi...
Dades via Epicponyz
del llibre alimentari de-fi-ni-tiu. Eat this book!!
Una idea genial, un llibre amb solucions per a emergencies que és... comestible. O sigui, si literalment estàs morint de gana i no tens un pot de patates xips a l'abast de la ma sempre et pots mastegar aquest llibre (no em consta el sabor però aporto un concepte: canvi de sabor per capitols. Començant per entrants i amanides i acabant amb unes pàgines dolcetes al final).
O sigui no és conya, ho diré per tercera vegada que potser m'ha quedat una entrada una mica curta: és un llibre de supervivència literalment comestible...
To help Land Rover owners stay alive if they ever get stuck in the desert, Land Rover worked with ad agency Young & Rubicam Dubai to create an edible survival guide.
In the ‘Edible Desert Survival Guide’, tips on surviving the harshness of the dessert—such as scorching temperatures, deadly animals and such—are explained.
It teaches you things like how to build shelters, signal for help, light a fire, hunt birds and how to get your orientation by using the North star.
But as a last resort, you can eat the book!
The survival guide is made out of edible paper and ink. Its metal binding can be used as skewers; and its reflective packaging, to signal for help.
Per ajudar els propietaris de Land Rover a mantenir-se amb vida, si és que alguna vegada s'embussen en el desert-, Land Rover va treballar amb l'agència de publicitat Young & Rubicam Dubai per crear una guia de supervivència comestible.
A la "Guia de supervivència en el desert comestibles ', consells per sobreviure a la duresa del desert, com les abrasadores temperatures, els animals mortals i tal s'expliquen.
T'ensenya coses com la manera de construir refugis, senyals d'ajuda, encendre un foc, les aus de caça i com obtenir l'orientació mitjançant l'ús de l'estrella del Nord.
No obstant això, com a últim recurs, vostè pot menjar el llibre!
La guia de supervivència està fet de paper comestible i tinta també comestible. La seva unió de metall es pot utilitzar com punxó, i el seu embalatge de reflectant, per demanar ajuda.
via designtaxi
O sigui no és conya, ho diré per tercera vegada que potser m'ha quedat una entrada una mica curta: és un llibre de supervivència literalment comestible...
To help Land Rover owners stay alive if they ever get stuck in the desert, Land Rover worked with ad agency Young & Rubicam Dubai to create an edible survival guide.
In the ‘Edible Desert Survival Guide’, tips on surviving the harshness of the dessert—such as scorching temperatures, deadly animals and such—are explained.
It teaches you things like how to build shelters, signal for help, light a fire, hunt birds and how to get your orientation by using the North star.
But as a last resort, you can eat the book!
The survival guide is made out of edible paper and ink. Its metal binding can be used as skewers; and its reflective packaging, to signal for help.
Per ajudar els propietaris de Land Rover a mantenir-se amb vida, si és que alguna vegada s'embussen en el desert-, Land Rover va treballar amb l'agència de publicitat Young & Rubicam Dubai per crear una guia de supervivència comestible.
A la "Guia de supervivència en el desert comestibles ', consells per sobreviure a la duresa del desert, com les abrasadores temperatures, els animals mortals i tal s'expliquen.
T'ensenya coses com la manera de construir refugis, senyals d'ajuda, encendre un foc, les aus de caça i com obtenir l'orientació mitjançant l'ús de l'estrella del Nord.
No obstant això, com a últim recurs, vostè pot menjar el llibre!
La guia de supervivència està fet de paper comestible i tinta també comestible. La seva unió de metall es pot utilitzar com punxó, i el seu embalatge de reflectant, per demanar ajuda.
via designtaxi
dijous, 10 de maig del 2012
de com més petit més bonic...
L'artista Shay Aaron, esculpeix mini ultrarealistes escultures miniaturitzades en escala 1:12. I la veritat és que criden l'atenció per la seva perfecció (els pelets del porro i les cebes són refinitius!). Feu un cop d'ull al seu Flickr, cinc minutest simpatics per començar el dia!!
Algunes de les peces es poden fer servir com a arrecades o peçes de bisuteria. Us ho porto al blog perque és simpàtic, desengreixa el dijous i perque al col.lectiu Gastrobloc@ires estem preparant un taller que no és d'això però té a veure amb això. És però no és, i 'hasta aqui puedo leer' :)
Via laughin squid
Algunes de les peces es poden fer servir com a arrecades o peçes de bisuteria. Us ho porto al blog perque és simpàtic, desengreixa el dijous i perque al col.lectiu Gastrobloc@ires estem preparant un taller que no és d'això però té a veure amb això. És però no és, i 'hasta aqui puedo leer' :)
Via laughin squid
Subscriure's a:
Missatges (Atom)