de 25 anys d'escola Joviat d'Hoteleria.

He de reconeixer que no soc gaire amant de les cerimònies perque sovint son disfresses que manlleven l'essència del que diuen reconeixer. Us ho comento perque aquest dilluns em van convidar a una cerimònia a la que hi havia prevista l'assistència de 1.200 persones, casiná.

L'Escola d'Hoteleria Joviat és una institució manresana que porta 25 anys formant cuiners, personal de sala i desde fa uns anys també forners i pastissers. 25 anys són molts anys i van voler celebrar-ho amb una cerimònia amb el perill que -sota el meu punt de vista això comporta-. Ja us avanço que en la meva opinió van aconseguir transmetre a un desconeixedor com era jo, una part del seu entusiasme i un molt de la seva potència i empenta.
Perque als meus ulls, alló és una mena de trasatlantic docent, amb batallons d'alumnes uniformats (guapo el detall de la botonera que canvia de color en funció del curs, com els cinturons dels karatekes) i sobretot un orgull de ser un centre de referència situat a l'ombra del que es podria anomenar cor sentimental de Catalunya. No pas meu, per cert.

I mira que en començar tenia una mica de por, perque en aquell enorme pabelló d'esports (ple, aixó sí) em semblava dificil aconseguir una atmòsfera càlida i emotiva. 

Veient els centenars d'alumnes, els testimonis de coordinadors docents actuals i passats, els parlaments de cuiners megaestrella com la Carme Ruscalleda, el volum de la cerimònia en el seu conjunt i el tamany de la proposta de la Escola Joviat a mi, que sóc de naturalesa mental simple, em va quedar clara i tatuada una idea aquesta nit: NO TOT PASSA A BARCELONA.

Us imagineu qué hagués passat a nivell mediàtic si al cap i casal reunim un acte més de mil persones, amb la presència de Ferran Adrià, Carme Ruscalleda, Joan Roca, Nandu Jubany, Ramón Freixa, Artur Martinez,...? que ho hagués petat als informatius, que haguèssim vist carxofes de mil colors i la llum dels focus de les càmeres ens hagués impedit observar amb cura la cerimòia. Hagués fet falta cadira extra per a la canallesca. 
Però no va ser el cas, allà teníem el futur penjant-se la medalla de la graduació (llegiran gastromimix?), el present dels fogons més rutil.lants del firmament mediàtic i el passat de la història d'una escola que es vol apuntar a ser llegendària. La veu 'radiofònica' de Pep Palau i la mirada somrient de centenars de familiars.
I alguns vem tenir la sort de veure-ho en directe. I poder explicar-ho una mica al blog.

Sabeu que em va agradar més de tot l'acte? Doncs les paraules del primer coordinador de docència que va tenir l'escola: planes, sinceres i enèrgiques sobre com van començar amb un pal i una canya. I sobretot els crits alegres dels alumnes quan algun dels seus companys (únicament dos per cada curs) rebia la distinció especial de l'escola, una distinció que s'atorga no pas per les notes acadèmiques sino per el seu esforç i la seva tasca personal i solidaria. En alguns casos el carinyo -love was in the air- dels companys es podia tallar amb ganivet!!

Ves quina poca falta que els fa a la escola Joviat que els hi desitgi sort, quan porten creixent i fent camí desde fa 25 anys, però igualment els hi desitjo. Perque en un món on la feina i l'esforç van arribar a ser espècies en perill d'extinció a Manresa han treballat molt. Si no es treballa no es pot conrear tota la energia i estima que vaig sentir ahir. Ara han col.locat la paraula 'internacional' oficialment dins els seu nom... aquests manresans van a per totes.