de #cargolsiflamencu a la Caseta del Migdia. Trobada Gastrobloc@ire amb Moritz

 
Arribem d'hora a La Caseta del Migdia. Abans que els artistes i tot, està clar que sóm uns ànsies de la vida. De fons als altaveus del xiringo sona el més gran, el rey. Els ianquis tenen a Elvis i nosaltres a Camarón.
Dícen de mí, que me amenaza el tiempo, mientras mi corazoncillo hierva yo venceré a mi enemigo.

Foto original de kozumel

La temptació és irressistible i el primer que fem és abocar-nos al mirador que hi ha just al costat de La Caseta, domina el port en una imatge espectacular: el gran tetris dels contenidors.Des de l'Hotel Vela fins a l'aeroport 180 graus de panorama industrial guanyat al mar.

Però si girem la vista trobarem un bosc de pins i la caseta. Un altre món. És possible?
Sóm la primera onada, la #firstwave de blocaires apuntats al sarau #cargolsiflamencu, convidats per la marca de cerveses Moritz. La primera de les tres onades en tres dijous consecutius. Companyers que vindreu a les dues següents:  lo vais a gozar.

La proposta és potent i demolidora com un riff dels Mastodon:  xiringuito, cargolada, carn a la brasa i el flamenco de la cantaora Esperanza Cortés.
No hi ha luxe sobrer, ni fa cap falta. Els clavells presidint la taula -detall important per la tradició flamenca: llençar-los en ofrena al tablao quan el public s'entusiasma-  són la única concesió estètica que regna sobre les estovalles. La resta són cargols i acords de guitarra.

Jo no soc molt fan del cargol, però aquests no em vaig resistir a provar-los (amb un Montjuic d'allioli a sobre, heh!) i estàven ben bons. Em continua sense convencer la textura, per molt que intento pensar que és com menjar escopinyes. La ment és poderosa, o com a mínim la meva és molt cabuda.

L'ambient general és festiu i relaxat, no esmentarè al paraula còmplice per a que no us vingui a la ment la imatge del Teo Carralda, oh wait... com sempre que ens trobem amb els amics les paraules flueixen, l'estima is in the air i la felicitat pren forma de caracolillo flamenco.

Al final, com  a les colònies de l'escola: tots cap al cotxe il.luminats per les llanternes del segle XXI (colònies de nen gran on les llanternes són substituits per els aifons, colònies 2.0) i baixada de la muntanya màgica per la curva del Morrot.
La curva del Morrot? De fons, sona el Gato.

Vull acabar agraint a Moritz i en especial a la Leti la seva amabilitat, al personal de La Caseta del Migdia la seva proposta fresca i diferent (al loro que els dissabtes tarda posen un DJ en mode funky! Count me in!) i als gastrobloc@ires que un cop més s'han apuntat i omplert les 30 places en menys de 48 hores. Sou collonuts.

www.lacaseta.org
Camí del molí, al Mirador del Migdia.
Barcelona