del Bosó de Higgs. Ese hijodeputa.

Un breu (molt breu, només avui, I promise) parèntesi en la temàtica gastronòmica. Avui: breu història del Bosó de Higgs. En memòria dels meus anys d'universitat estudiant Física... #quinstemps.


Durant el Segle XX la física va trencar la forma de veure com funciona realment l'univers. Vem ser capaços de deixar anar la necessitat que tot funcioni com estem acostumats a veure en el dia a dia. Una mica va ser com deixar anar sacs de sorra en un globus aerostàtic: Fora prejudicis, el món no és com jo el veig sino que és com jo el mesuro. i quan mires per microscòpis o telescopis realment potents el món és molt diferent del que veiem nosaltres cada dia.

En realitat no és per a tant, si teniu pressa o no teniu ganes de totxo, podeu mirar directament el video del final. És fantàsticament aclaridor.


I dins de la cerca per a explicar quins són els mahons essencials que construeixen el nostre univers, és a dir, aquelles partícules realment bàsiques i indivisibles... la física va haver de fer una 'aposta' i crear un model anomenat 'Model Standard de la Física de Partícules'.
El problema es que en aquest model, a la familia de partícules els hi sortien uns tiets llunyans que mai ningú havia vist. Era un preu a pagar: una teoria completa i consistent de partícules i les seves interaccions que ho explica tot.... però té el problema que algunes de les partícules mai les hem vist o mesurat. Va ser una 'aposta'.

Es una mica com si tu et fas l'arbre genealògic de la familia, poses les fotos de tots els familiars que coneixes i després et dediques a buscar i fotografiar tots els membres dels que mai no has tingut cap noticia. I durant dècades s'han anat trobant els diferents membres d'aquesta familia de partícules elementals (que es divideixen en fermions i bosons, sigui dit de pas.I on no només apareixen partícules materials com nosaltres estem acostumats a imaginar sino també partícules que transporten força o energia -com per exemple el fotó de llum-).

Amb el pas de les dècades va arribar un moment en que només en faltava un membre de la familia per fotografiar: el bosó de Higgs. El tiet raríssim que va marxar un dia a Cuba i mai ningú no ha tornat a veure i que no saps ni com començar a buscar.

Així que tota la confiança dels físics en el model standard de partícules només tenia com a possible contrapunt el fet que mai ningú no havia estat capaç de fotografiar aquesta partícula.
I això com es possible, si són tan llestos?
Doncs per que és una partícula molt 'extranya' amb unes qualitats molt particulars: de la mateixa manera que els fotons transporten energia electromagnètica el bosó de Higgs és el causant de que les partícules com els protons o els electrons tinguin massa.
O sigui, que acabin tenint pes (sí, sense el Bosó de Higgs Monsieru Dukan no s'hauria folrat amb la seva dieta). Es tan extranya que durant dècades ni tan sols es tenia clar com fer la recerca per a detectar-la, deixem a banda el cost pràctic de fer-la.

Aquí teniu un video fantàstic que explica una mica de forma intuitiva com és això de que les partícules tenen 'massa' per culpa del Bosó de Higgs:

Així que ja veieu, ni partícula divina ni altres gaites. Simplement una partícula molt particular (heh!, estilazo literario) responsable de que quan em poso a sobre de la bàscula, la acció gravitatoria sobre la massa del meu cos condueixi a l'agulla al nivell: exceso de lorzas.

 O sigui, partícula de Dios no. Un fill de puta. :P